realitat

Celso Emilio Ferreiro, poeta de l'autenticitat

Fa dos anys recordàvem el centenari del naixement de Celso Emilio Ferreiro. En aquests dos anys no l’hem oblidat i la necessitat d’estendre el seu record s’ha mantingut i encara ha anat creixent.

Un suport molt important l’hem trobat a l’obra de Xesús Alonso Montero. Aquest, marxista estudiós des de fa dècades del fet lingüístic i literari gallec, va ser el traductor de Viaxe ao país dos ananos (1968). Ferreiro ja havia escrit poesia anteriorment: Cartafol de poesía (1935) i O sono sulagado ((1954) en gallec i Al aire de tu vuelo (1941), Bailadas, cantigas y donaires (1947) i Voz y voto (1955) en castellà. Fins 1962, quan li publiquen Longa noite de pedra, no serà conegut fora de Galiza. De voz y voto, ja de poesia social, pertany aquest poema:

V

Ningún antepasado me sonroja.
Soy nieto de pechero y campesino,
mi sangre no es azul, es sangre roja.

Es sangre que escribió su pergamino
con sudor de labranzas a destajo,
moliendo su prosapia en su molino.

Vengo de la raíz, vengo de abajo,
mi alcurnia se remonta a Adán y Eva
y tengo a gala ser del pueblo bajo.

Por eso estoy del lado de la gleba,
con razón y tesón, siempre a su lado,
viendo como su mar crece y se eleva
en espumas de amor desesperado.
Llueven noches sin luz sobre mis hombros
y a un sueño de futuro voy atado
por años de dolor, siglos de escombro.

Entre Longa noite de pedra i Viaxe ao país dos ananos, va viure una experiència típicament gallega, l’emigració. Va marxar il·lusionat a Veneçuela però el contacte amb l’emigració real li va representar una gran decepció. Hi va trobar els que anomena “enanos”, els emigrants enriquits, dirigents de les Societats Galegues d’Amèrica, absolutament desclassats. Pensava que trobaria la solució de Galiza i va trobar un miratge.

A partir d’aquell moment no evitarà la denúncia del que succeeix al seu país ni del paper que l’imperi juga al món.

DIGO VIET NAM Y BASTA

Digo bomba de fósforo .
Apenas digo nada.

Digo lombriz y larva
de carne podrida.

Digo niños de napalm,
terror de noche y selva,
hedor de ciudad y cloaca.

Hambre, sudor, ultraje,
púas de acero, antropofagia.

Digo guerra bestial,
temblor de tierra, crimen, fuego, lava,
estampido, verdugo
y mortandad en masa.
Digo gas ahogante.

Apenas digo nada.
Digo yanqui invasor,
depredador de patrias.

Digo plutonio, pentágono,
estiércol bursátil, palanca,
Presidente, zarpa,
lluvia, amargura, baba.

Digo petróleo, hierro,
mineral, trampa,
lobo, caimán, polaris, culebra,
miseria, diplomacia.
Digo devastación que U.S.A, usa.

Apenas digo nada.
Digo Viet Nam y está ya dicho todo
con una sola palabra.

Para abarcar la vergüenza del mundo,
digo Viet Nam y basta.


Xesús Alonso Montero, a Os poetas galegos e Franco (1997) li atribueix, amb algun dubte,

EL CAUDILLO VISITA UNA CIUDAD (1975)

Franco, Franco. Ensucia el aire
un rumor patibulario.
Franco, Franco, grita el Banco
Mercantil Hipotecario,
y en la Iglesia, Franco, Franco,
ladra el cura cuaternario.

Oyendo aquel desgañite
en que a destajo compite
el carca, el bribón, el pillo,

dijo un obrero a mi lado:
Hoy ha venido el Caudillo
y hay franqueo concertado.

La ironia que es pot apreciar als dos darrers versos era un senyal d’identitat de Celso Emilio Ferreiro que ja podíem trobar, estirat com una goma fins l’excés, a

CARTA A LA MEVA DONA

Estimada, no ho oblidis, hi ha paraules
que és pecat dir-les en aquests temps.
Paraules que no has de pronunciar,
ni tant sols pensar, cavil·lar,
palpar, alabar, escriure...
Molt menys cridar-les.
Esposa, pren nota i no ho oblidis:
No diguis llibertat, paraula trista
amb perill de mort i calavera.
Si és cert que m’estimes mai diguis
aquesta paraula estúpida
que té dents i mossega com un llop.
No diguis ni tant sols
les paraules derivades
per molt lluny i vague
que sigui el parentiu etimològic,
com són verbigràcia, llibertí,
llibori, lliberata, lliure canvi.

En canvi, digues cadena, viva, viva,
sí, senyor, moltes gràcies, Deu li pagui.

Ja veuràs què feliços serem!

I com oblidar l’intemporal MONÒLEG DEL VELL TREBALLADOR?

Ara prenc el sol. Però fins ara
vaig treballar cinquanta anys sense assossec.
Vaig menjar el pa suant dia a dia
en un treballar sense parar.
Vaig gastar el temps amb el jornal dels dissabtes,
va passar la primavera, va arribar l’hivern.
Li vaig donar al patró la flor del meu esforç
i la meva joventut. Res no tinc.
El patró és ric a costa meva,
jo, a la seva, sóc vell.
Ben pensat el patró m’ho deu tot.
jo no li dec res
ni tant sols aquest sol que ara prenc.

Mentre el prenc, espero.


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*