realitat
Ara, el 22 de gener, fa 125 naixia a l’illa de Cerdenya el que, a la seva mort, l’any 1937, seria reconegut com el fundador del Partit Comunista Italià (Palmiro Togliatti, des de Moscou).

Valentino Gerratana escrivia amb motiu del Centenari del naixement de Gramsci: “No m’arrisco a imaginar el que es podrà escriure sobre Antonio Gramsci el mes de gener de 2091, quan es compleixi el bicentenari del seu naixement [...] Però potser serà menys extravagant una crida a la reflexió a propòsit d’un bicentenari tant llunyà si es pensa que en aquest primer centenari estan ja presents i perfectament visibles aquells elements que serveixen per a explicar no només la persistent fortuna d’una figura com la de Gramsci, sinó també el raonable presagi de la continuïtat de la seva influència en el futur”.

Seguint el fil d’aquestes paraules, i tenint present el que donen de suport a la utopia, caldrà recordar Antonio Gramsci a la llum del que els seus estudiosos i seguidors opinaven fa 25 anys.

Manuel Vázquez Montalbán també s’apuntava a la celebració del Centenari: “Tras Gramsci llegó un muestrario completo, deslumbrante, policrómico, policentrista, del pensamiento marxista italiano, capaz de poner en revisión todo el academicismo marxista, desde la reflexión sobre la estética y el gusto de Galvano delle Volpe, hasta el marxismo agónico de Pasolini, que incluía el estado de perpetuo cuestionamiento dialéctico y la asunción del antagonista interior y exterior dentro de su relación.”

Rossana Rossanda: “ I avui? Siguin els que siguin els conflictes, amagats durant molt de temps, entre Gramsci i el PCI o entre Gramsci i Togliatti, és molt difícil separar Gramsci del PCI i Togliatti, llevat de l’accent moral, en la falta absoluta de tota duplicitat entre ètica i política. Però sobretot és impossible separar-lo de la idea de la revolució en Occident. Si ell la va veure de forma molt més complexa que la vulgata comunista, aquella va ser ─junt a l’enderroc del feixisme─ l’eix i l’objecte de la seva vida i la seva reflexió. Resumint, a Antonio Gramsci no se’l pot portar a l’Internacional Socialista ─ni al canvi de nom del partit─. El PDS, con es dirà dintre d’algunes setmanes, li ret homenatge, però el posa als arxius de l’història.”

Francisco Fernández Buey: “El proyecto de Gramsci se puede entender desde nuestro presente como un continuado esfuerzo por hacer de la política comunista una ética de lo colectivo. No escribió ningún tratado de ética normativa. No era un filósofo académico ni un político preocupado por la imagen. Tampoco puso las páginas de su obra luminosa bajo el rótulo con el que el asunto suele enseñarse en las universidades: filosofía moral y política. Pero dio con su vida una lección de ética de las que acaban metiéndose en los resortes psicológicos que, según dicen, sirven para montar luego las creencias colectivas.”

Fernández Buey es dol de que alguns conceptes gramscians hagin quallat menys en la literatura de Gramsci. Posa com exemple el “sarcasme apassionat” com a forma d’expressió característica de fases històriques de transició i indefinició de les classes socials ascendents o el considerar l’individu humà com un “centre de nuament” de relacions amb la natura i amb la societat en el qual la consciència històrica dóna sentit a aquestes mateixes relacions.

Encara que molt abans del Centenari, no puc deixar passar l’oportunitat d’utilitzar Pier Paolo Pasolini, del que ja m’havia donat peu Vázquez Montalbán.




Pasolini, en uns llunyans anys 60-65, mantenia uns Diàlegs amb els lectors de Vie Nuove. Un d’ells, al març de 1965, li demana la seva opinió sobre el paper de Gramsci en la formació d’una llengua culta. La resposta ja és categòrica des de l’inici: “Totes les pàgines juvenils de Gramsci estan escrites en un “italià” impossible. [...] Sembla impossible que un home com Gramsci no hagi estat capaç de treure’s de sobre aquella llengua només apta per a expressar sentiments (veritables quan ho eren i, evidentment, ho eren molt poques vegades). Ens sembla que un home com Gramsci, capacitat per a la racionalitat, hauria d’haver eliminat de cop l’expressivitat emfàtica de l’italià literari, gràcies a la presència de la seva vocació. [...] Cal adoptar la paciència dels filòlegs i recórrer a tot l’amor que ens inspira una figura com la de Gramsci per a poder llegir les seves pàgines d’aquells cinc anys. [...] Només a les cartes de la presó, al final de la seva vida, aconsegueix que coincideixin l’irracionalisme amb l’exercici de la raó.”

I com, ja deixant el Centenari al marge, no recollir algun apunt de Palmiro Togliatti?
Segons ell, “Gramsci ens ensenya a respondre que el marxisme no és una doctrina de profecies, ans doctrina de la realitat. Nosaltres coneixem les contradiccions del nostre món, que és el món dividit en classes i lluitem per superar aquestes contradiccions.”



Acabo, i si algú ha pogut llegit totes aquestes reflexions deslligades i acudeix a Gramsci per recordar les seves lectures ja oblidades, o acudeix a ell per primer cop, ja hauré aconseguit la funció de les meves Arrels.

Només una darrera reflexió de Manuel Sacristán: “Del mismo modo que Marx no ha sido ni economista, ni historiador, ni filósofo, ni organizador, aunque aspectos de su “obra” se puedan catalogar académicamente como economía, historia, filosofía, organización político-social, así tampoco es Gramsci un crítico literario, un crítico de la cultura, un filósofo o un teórico político. [...] ...ofrece explícitamente la obra de Gramsci el criterio con el cual acercarse a la “obra” íntegra para entenderla...”


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*