realitat

Projecció internacional de Jesús Moncada

Penso sovint en Jesús Moncada. Al final he de fer coincidir amb uns data, d’aquelles rodones ─naixement, coneixença, mort─ el moment en que aquests pensaments passin a ser col·lectius. I al menys un cop a l’any és així. El seu record deixa de ser un acte purament mental i es transforma en un gran festa de la memòria. Al menys aquesta és l’intenció.

El dia 1 de desembre faria els 75 anys i nosaltres seguiríem gaudint de la seva literatura encara que, com tenia projectat, no parlés de Mequinensa, les mines de lignit o els rius Ebre i Segre. Hauríem de fer un exercici de memòria per recordar l’importància del riu: “lo riu” és vida.

Un riu camí de vida amb els transport del producte de les mines en els llaüts. Un riu vist per les mares com el principal perill. El punt d’atracció quan el fill no era a casa a la seva hora. El moment de pas de l’infantesa a la joventut amb el seu creuament. S’era home quan s’havia travessat i, per tant, aquest era un objectiu prioritari dels nens del poble. Això ho comentava Moncada quan parlava de la seva infantesa. Un riu que va adquirir un tràgic protagonisme quan va ser la causa de la desaparició del poble.

“Tanta porfídia i tanta mort ─pensava el Nelson─ no havien alterat la seva passa: les pluges de tardor i de primavera l’havien inflat, les ardorades estivals l’enflaquien, però les aigües no guardaven memòria de la batalla. La memòria era cosa dels hòmens; ell, l’Ebre, era una força insensible als afanys d’aquella gent que li capturava els peixos, l’esgallava amb les quilles de les naus o trobava la mort en les seves entranyes fangoses i fredes.”

(Camí de sirga)

Llegeixo que no era massa parlador amb les persones que acabava de conèixer i no és aquest el record que tinc d’all. Potser influïa la proximitat física del nostres orígens; el paper que juga Lleida amb les Terres de Ponent. La realitat és que vam parlar com si fóssim vells coneguts. Be, potser no tant, perquè em va explicar coses que, d’haver-nos conegut temps abans, jo ja hauria conegut. Recordo la meva sorpresa al saber que havia fet els estudis a Saragossa ─a l’acadèmia dels Labordeta─ quan el camí natural dels mequinensans feia cap a Lleida. O, era un tema que m’interessava, la seva sorpresa al conèixer la traducció al francès de Camí de sirga: Les bateliers de l’Ebre. Més tard he sabut que a l’alemany està traduït com La ciutat que s’enfonsa. Traducció pròxima al serbi La ciutat enderrocada.

Sembla que els seus traductors no acaben de coincidir en el protagonista de la novel·la. Ës el riu o és el poble?

Parlo de les traduccions perquè és un tema important per a Moncada. Anna Sàenz diu: “li feien més il·lusió les traduccions que els premis. Però si d’alguna cosa se sentia veritablement orgullós, era d’haver aconseguit donar visibilitat a la Franja de Ponent.”

Els seus traductors es van implicar en la seva obra i han ajudat a conèixer-la millor. Diu Igor Marojevič, traductor al serbi: “Allò que em va atraure profundament en la novel·la Camí de sirga de Jesús Moncada va ser la ironia: hi és present ja en l’accent d’algunes frases, però alhora la ironia forma part de l’estructura de l’obra i de l’estratègia narrativa.”

“Una riuada despietada s’emporta tot el que abans ens havia pertangut. Això passa cada dia, a cada moment i a tothom. Jesús Moncada és el llaüter que ha baixat a la riba, que amb l’ajut d’una corda gruixuda lligada a dalt de l’arbre arrossega darrere seu el vaixell de la seva vida. Transporta molta càrrega, el seu llaüt; la càrrega de la memòria que ell arrossega rere seu no és gens lleugera. Però l’escriptor continua tossut el camí i, al final, igual que el matxo Trèvol, arriba a la vila que potser ja no es troba en cap mapa, però que existeix en la memòria.”

(Simona Škrabec, traductora a l’eslovè)



L’editor Ernest Folch explica que el darrer Sant Jordi que Moncada va signar, aquest li va dir:

─Ja saps que a la tardor anem a Eslovènia?
─...!
─No és un acudit. Al novembre hem d’anar a presentar la traducció eslovena de Camí
de sirga que ha fet Simona.
─A Eslovènia, tu que no viatges mai per a res?
─És per Simona i per uns editors que han cregut en mí des de tant lluny.
L’Ernest Folch va pensar que era una sort dels eslovens tenir un “sí” de la persona que sempre deia que “no”.
Ja no va poder anar, però li va dir. “Jo no aniré. Però tu faràs de Jesús Moncada.”

I parlant de viatges i traduccions, no vull acabar sense recordar el viatge a Mequinensa que van fer un grup de traductors i que recull Simona Škrabec:

“Hi ha ben poques oportunitats de formar part d’un grup de persones com aquest. Érem els traductors de l’obra de Jesús Moncada, de retorn capa a casa després d’uns dies passats a Mequinensa, feliços per haver descobert que aquell món que havíem traduït realment existia. Vam poder comprovar que a la confluència del Segre amb l’Ebre, hi ha una filera de cases abandonades que encara s’aguanten dretes ─no pas tot va desaparèixer sota el pantà─ i un revolt de carretera que s’endinsa a l’aigua, utilitzat ara com un moll improvisat aper a la pesca.”


Moncada ha estat traduït a vint-i-una llengües. Entre aquestes l’alemany, l’aragonès, l’anglès, el castellà, el francès, el gallec, el danès, l’eslovac, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el vietnamita, el serbi, l’eslovè, l’hongarès





Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*