realitat

Esto es un juego cruel: un juego de víctimas

Aquesta frase, posada en boca d’un dels personatges del teatre de Lauro Olmo, pot servir de lema del teatre “realista”, el que es feia a la dècada dels 60, quan Olmo pot estrenar La camisa (1962).

Els dramaturgs de l’època pateixen un doble filtre de la censura franquista. Primer poder editar l’obra, i immediatament després, representar-la. Si difícil és passar el primer filtre, les dificultats són quasi insalvables al segon. I més si un autor compromès com Alfonso Sastre, i el seu GTR (Grupo de Teatro Realista), la rebutgen per considerar-la excessivament populista, encara que una mica després reconeix:

“...Al año siguiente (1962) se estrenó La camisa con mucho éxito, y nos alegramos de veras. No era “nuestro estilo”, pero lo admitíamos como estilo de otros en virtud de la importancia y gravedad del tema.”

S’havien de fer autèntics malabarismes per superar el tancament mental de molts dels censors.

Un personatge ─venedor de diaris─ publicita la seva mercaderia com: “Edición extraordinaria en blanco”. Els espectadors veien una al·lusió a les constants prohibicions de publicar articles a la premsa o, també al fet de que la història del país encara no es podia fer pública.

En un altre cas, la realitat de la vida xoca amb les notícies que se senten als “partes” de RNE.

Manuel L. Abellán conclou: “Porqué un Lauro Olmo, escritor desde hace años, al publicar su 25 obra le llaman genio, lo encuadran políticamente y lo anulan en sus siguientes obras.”

La seva novel·la més coneguda, Ayer, 27 de octubre la introdueix amb un cita que porta un emmascarament:

"─... reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento.
─...
─Conforme. Pero a mí “me obligan” a mirarme en los espejos de la calle del Gato.”

Aquest “me obligan”, que substitueix a l’original “me divierte” de Luces de Bohemia, té una la intencionalitat d’amagar-se de la censura franquista.

Si Lauro Olmo, que havia nascut a O Barco de Valdeorras (Ourense) el 9 de novembre de 1922 ─ara fa 94 anys─ i va morir a Madrid el 19 de juny de 1994, pogués fer una ullada a la situació actual de l’estat espanyol, pensaria que la seva obra no hauria perdut actualitat i es podria tornar a representar com si aquests 55 anys no haguessin passat. Potser no podria veure representada La camisa pels col·lectius de treballadors emigrats a països europeus. Aleshores les fronteres, sense Schengen, estaven més obertes.

Valentín, un personatge de la taberna de Ayer, 27 de octubre, canta uns romanços:

Escucha, hermano,
no te quejes de la vida
que aquí el que más y el que menos
está flojo de barriga.
Lo que tienes que aprender,
salga o no la luna nueva,
es que con quejas, hermano,
la barriga no se llena.
Por eso dile al patrón
que para mamar no lloras.
Que tienes la razón los brazos que te sobran.
y que por ellos, hermano,
ni huye nervio, ni huye sangre,
que son dos razones más
que le obligan a escucharte.
Y si no te quiere oir
no te quejes de la vida
que aquí el que más y el que menos
está flojo de barriga.
¡No te quejes, no te quejes,
no mendigues caridad,
yérguete, hermano, ante el viento
que te quiere doblegar!
¡Sostén firme la mirada,
sosténla, que nunca es tarde,
pues verdades sólo hay una:
ni huye nervio, ni huye sangre!


“Traer la vida jugada,
andar a mucho peligro”,
o ser hombre, o no ser nada,
este es el dilema, amigo.
Por eso lo canto yo
a la humana concurrencia
y aseguro al que nació:
nadie nace por su cuenta.
El uno se debe al otro,
esto, ¡oidlo!, es la verdad,
y aquel que aquí se haga el sordo
morirà de soledad.
El hombre de tierra parda,
el de camisa de lino,
que comprendáis esto aguarda,
pues en esto está el destino.
Pensad, amigos, pensad,
la vida es un sorbo breve
y no gana eternidad
el que por sí solo bebe.
Una uva no hace vino,
ni una gota agua corriente,
el vino está en el racimo
como el agua está en la fuente.
Quemad hoy mismo el sombrero
como lo he quemado yo,
que siempre pudre el cabello
todo lo que quita el sol,
y hace falta claridad
para encontrar el camino
que al agua os ha de llevar,
o si preferís: al vino.
Aquí acaba la tonada
que el juglar vino a cantar,
puede decir mucho o nada,
sólo es saberla escuchar.
Hombre has de ser si la aclaras,
hombre si acuerdas conmigo:
“Traer la vida jugada,
y andar a mucho peligro”.


Hi ha un altre aspecte que vull destacar de Lauro Olmo. Si la seva obra és coherent amb les seves idees i en la denúncia de la situació de la classe oprimida, en la seva vida manté la mateixa coherència.

Lauro Olmo vivia amb la seva família al barri de Pozas, a Argüelles. Un barri molt petit, proper al centre de Madrid i, per tant, objectiu de l’especulació de l’època.
Faig un pas enrere perquè l’història ens il·lustri:

El barri, un triangle equilàter de 10.000 metres quadrats, havia estat començat a edificar l’any 1860 “per a dignificar la classe obrera de Madrid d’una manera metropolitzadora”. Molt tocat per la guerra, el 1969 va començar a ser enderrocat. L’immobiliària oferia entre 5.000 i 25.000 ptes. d’indemnització i un habitatge a una altra zona. Ja al 1971 es va oferir, a les darreres 15 famílies, mig milió de pessetes i un habitatge a l’Avinguda de la Reina Victòria. 14 van acceptar. Només no va acceptar el tracte la família de Lauro Olmo ─dona i dos fills de 9 i 12 anys─, que va seguir pledejant.

Al balcó de casa seva ─envoltada de runes─ es podia veure una pancarta amb un guàrdia dibuixat i la llegenda. “A este guardia que aquí veis la porra no le hace falta. Su justicia serán hechos respaldando a sus palabras.”

Van aguantar un any. Al final, “els grisos” van esbotzar la porta ─pintada amb la bandera nacional, que era intocable─ i, pacíficament, com es veu a la foto de la revista Triunfo─ va sortir la família, aclamada per un grup d’amics i periodistes. La dona, Pilar Enciso, deia: “Tuvieron que pisar la bandera, como Lauro había preparado. Ese fue su castigo.” L’especulació havia aconseguit el seu objectiu: el valor del solar, el 1972, era de 333 milions de pessetes. Avui allà hi ha El Corte Inglés i un hotel de luxe.

Al record queden les “coplas, villancicos y poemas” que Lauro Olmo va escriure mentre va durar el plet.

“¿Qué culpa habéis cometido?
A nadie la culpa extraña.
La culpa es haber nacido
sobre uno de los solares
más cotizados de España.



Lauro Olmo va presentar a un certamen poètic un romanço titulat Mujeres del barrio de Pozas. Segons els organitzadors no s’atenia a les normes, però van permetre la lectura a la Plaza Mayor. Quan Olmo va a anar a recitar-lo, misteriosament va marxar el corrent elèctric.

“Hay quien nace para justo,
hay quien para especular,
hay víctimas y verdugos,
hay de todo en la ciudad.”
[...]
“Silvia, tres años de edad,
¿si menudica era ella,
qué grande era su penar!
Piquetes de la codicia,
¿qué fuisteis a desahuciar?
Si nuestros hijos reían,
ahora ya saben llorar;
si nuestros hijos hablaban,
ahora ya saben callar;
cosas saben nuestros hijos
difíciles de olvidar.”
[...]
Que hablarán los tribunales
Y sabrán lo que fallar.”

Però, com sempre, la justícia es lenta. Li van donar la raó ─portava 13 o 14 plets─ i una indemnització de dos milions de pessetes. Tres quartes parts s’ho van endur els advocats.

Lauro Olmo és, sense dubtar-ho, un precursor de les PAH.



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya