realitat

Pere Ardiaca, amic, camarada

Cada any, quan s’atansa la data ─5 de novembre de 1986─, els records s’amunteguen en un batibull indestriable. Tan aviat el veig al carrer Major de Lleida venent el Treball, com ─a prop del Palau de la Música─ mostrant la seva preocupació per la deriva del PSUC. O el trobo a les memòries d’ Antoni Tàpies ─Memòria personal─ en una anècdota plena d’admiració: “un home de cara ferrenya però que traslluïa una gran noblesa i escalf humà...quinze anys més tard he sabut que el meu visitant, poc després de sortir de casa, va ser detingut per la Brigada Social. El seu premi va ser una condemna de vint-i-tres anys de presó. Ara sé el seu nom: Pere Ardiaca.”

He perdut el compte de les vegades que he transcrit aquest record de Tàpies.

El 1971, quan surt de la presó, rep l’encàrrec de representar al PSUC al Consell de Forces Polítiques de Catalunya, aquell organisme model a l’estat espanyol.

El recordo, d’una manera especial, preparant el primer míting a Lleida el 24 de juny de 1976, amb un PSUC encara il·legal: “Lleida: problemes actuals i futur democràtic”. Un Teatre Principal ple fins el carrer, reivindicant el 40 aniversari de la fundació del Partit.



A partir d’aquest moment, però ja des de la distància física, segueixo el camí del Pere pels pobles de Lleida que dóna a conèixer la presència del Partit sota el lema “Per Catalunya, la democràcia i el socialisme”.
Eren les primeres eleccions, dites democràtiques ─juny del 77─.

Recordo l’Ardiaca “publicista” ─com ja es presentava en la pre-legalització del Partit─ i que Giaime Pala recull fidelment a Pere Ardiaca. Materials per a una biografia:

“Sin duda, la lectura de estos artículos y escritos revelan a un dirigente con un estilo conciso, poco dado a ir con rodeos y con una cierta facilidad para la polémica. Como muchos compañeros de su generación fue un producto del autodidactismo de los años veinte y treinta, el de las abundantes y no siempre ordenadas lecturas de los ateneos obreros y del periodismo de combate vertido en publicaciones de partido.”



I recordo, d’una forma molt especial, l’acte de comiat a la Plaça de Catalunya/Portal de l’Àngel. Comiat que vaig estendre fins Collserola.

Em quedo amb les paraules de l’Antoni Barbarà:
“Va ser un privilegi conèixer Pere Ardiaca. Va ser un honor acompanyar-lo fins al límit del seu destí personal. Va ser un mestre dels que en van quedant pocs, tan tendre per profundament humà que es disfressava de dur. Un obrer de Balaguer, una bona persona, un comunista dedicat a la lluita d’emancipar els pàries de la terra.
Cofoi i seré, acabo dient, breu i clar: t’estimo, t’estimem Pere Ardiaca!
Fins sempre camarada!”


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya