realitat

Jordi Miralles, un Superman de a peu

El meu bloc es diu Arrels perquè penso ─ho pensava en el moment de la seva creació, quan encara no parlàvem de blocs─ que som el que hem rebut i ens ha format. Hi ha una llarga llista: moments de la història i els seus protagonistes, llibres i els seus autors, l’art en les seves múltiples expressions, grans camarades i camarades grans, i camarades joves que també han tingut molt que aportar.

He deixat pel final aquest grup, de forma plenament conscient, perquè no vull oblidar que el proper dia 14 farà un any del traspàs del Jordi Miralles. I vull explicar que la seva Arrel és encara molt viva i es manté des d’aquells 80 a Hostafranchs i com un jove comunista (18 anys) i un altre 16 anys més gran, es retroalimentaven i mantenien encesa la lluita (no érem els únics, afortunadament) en defensa de la classe, contra l’explotació, que es presentava en forma de pseudodemocràcia ─o democràcia en desenvolupament, si sembla massa radical─.



En algun lloc he llegit ─de l’època en la que el Jordi era al Parlament─ com algun vell comunista s’escandalitzava per la polèmica que s’havia desfermat com a conseqüència de l’afirmació, per part del Jordi, de que Superman era de dretes. Aquest company considerava que hi havia coses més importants en les que perdre el temps i els diners dels ciutadans. Bé, no recordo si era així exactament, però aquesta era la sensació que obtenies de la lectura. Molt sovint ens quedem en la forma sense entrar en el fons i en aquesta ocasió no era diferent. Recordo que em va semblar, la del Jordi, una actitud fresca i engrescadora, de tal manera que em vaig posar a la feina de trobar arguments que ampliessin l’afirmació del Jordi. No li vaig dir mai, però alguna cosa he publicat.

Crec que la vessant històrica del nostre amic devia dedicar-li temps ─no en tindria massa─ i, si no va ser així, m’agrada l’idea de la possibilitat.

Potser no caldria aclarir que, en el fons, el motiu de la polèmica no era el personatge, sinó l’ideologia que representava: els pressupostos de Convergència que li havien fet exclamar que eren més de dretes que Superman.

(Mentre escric això, recordo l’acudit del Perich a l’acabament de la Guerra del Vietnam: un Superman vola en sentit contrari a un indicador en el que es llegeix Vietnam, amb la seva disfressa de superheroi totalment esparracada). El Perich també veia a Superman com un personatge identificador d’una dreta derrotada.

I, per què no seguir junt al Jordi, aquí, al costat, a la taula, recercant entre papers vells l’ideologia del Superman?

Remeno entre la bibliografia i entre ella trobo a Umberto Eco ─Apocalípticos e integrados─, Ariel Dorfman ─Patos, elefantes y héroes─, Salvador Vázquez de Prada ─Los comics del franquismo─, Franco Rositi ─Historia y teoría de la Cultura de Masas─ i altres que, tangencialment, podrien aportar elements enriquidors. Però ja ni ha prou. He aconseguit el que volia: Evitar que la memòria ens jugui una mala passada i fer evident que, com en moltes altres coses, el Jordi tenia raó.





Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya