realitat
I no és necessària cap gran celebració, no. Només ens cal deixar anar l’imaginació ─potser acompanyada d’una canya al Bar del Pi─ i seguir escoltant a l’únic dels fundadors que vam poder conèixer, el Pere Ardiaca.

I mentre penso en la seva fundació hi ha un poema del Joan Brossa que no em puc treure del cap:

PRECOMUNISTES A BABILÒNIA

─La inspiració dels profetes no devia ser
altra cosa que l’obsessió d’una idea
que els omplia el cap, l’origen de la qual
se’ls escapava de la consciència.
Ara d’això se’n diu trama ancestral
i no pas revelació divina.
Sigui com sigui, eren gent valenta
contra el poder dels reis i el clero d’aquells temps,
si fa no fa tarats com els d’avui.

És clar que n’eren de gent valenta! Però no només els precomunistes a Babilònia; també ho eren els comunistes a Catalunya l’any 36. Tocaven de peus a terra i sabien que la unió era l’única alternativa. No és per res que als nostres documents hem de parlar sempre d’unitat. I tampoc ho és que els joves vagin sempre al davant.

Ara que s’ha posat de moda a la política fer passos al darrera ─o per no ser tant violents─ al costat, trobo un article que puc relacionar amb el que més tard succeiria el 23 de juliol del 1936 al Bar del Pi ─a la Plaça de Pi─ a Barcelona.

Des del juliol de l’any 1934 s’havien començat una sèrie de reunions entre l’UJC (Unió de Joventuts Comunistes) i la FJS (Federació de Joventuts Socialistes) preparant un procés d’unificació que es clouria en un míting el 5 d’abril de 1936. Els temps i les circumstàncies eren especials, però els joves s’havien avançat!

Al míting a la plaça de Las Ventas van poder sentir Santiago Carrillo: “Hoy la unificación de las juventudes quiere dar ejemplo a la de los partidos”.

Ara, quan es compleixen els 80 anys de la fundació del PSUC, partit que malgrat els continus intents no ha pogut ser esborrat de la nostra memòria col·lectiva, el recordem més viu que mai, en unes circumstàncies que fan necessari el seu exemple. I, per què no?, el recordem en les paraules de Pablo Neruda.

A MI PARTIDO

Me has dado la fratenidad hacia el que no conozco.
Me has agregado la fuerza de todos los que viven.
Me has vuelto a dar la patria como en un nacimiento.
Me has dado la libertad que no tiene el solitario.
Me enseñaste a encender la bondad, como el fuego.
Me diste la rectitud que necesita el árbol.
Me enseñaste a ver la unidad y la diferencia de los hombres.
Me mostraste cómo el dolor de un ser ha muerto en la victoria de todos.
Me enseñaste a dormir en las camas duras de mis hermanos.
Me hiciste construir sobre la realidad como sobre una roca.
Me hiciste adversario del malvado y muro del frenético.
Me has hecho ver la claridad del mundo y la posibilidad de la alegría.
Me has hecho indestructible porque contigo no termino en mí mismo.




Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*