realitat

Gabriel Aresti, "creador" d'una llengua

Torno a fer una mica d’història i me’n vaig al 1975. El grup Oskorri ─Vespre roig─ edita el seu disc Gabriel Arestiren Oroimenez ─En record de Gabriel Aresti. Ja des de les meves primeres col·laboracions en la premsa del Partit vaig dedicar una de les meves Arrels al poeta basc, exactament el 30 de setembre de 1998: La poesia pètria de Gabriel Aresti. Fullejo el seu Harri eta herri (Pedra i poble) i trobo el segell que marca la compra en 1980. En aquells moments m’atreien els aspectes més “socials” de la poesia. Aresti, juntament amb els gallecs Celso Emilio Ferreiro i Manuel Maria i els catalans Martí i Pol i Espriu, eren els capdavanters en llengües no castellanes.

L’aprofundiment en l’obra i la vida d’Aresti obren un camp més gran i no tant viciat. Veig un poeta preocupat per la llengua ─els seu vehicle d’expressió des dels dotze anys, per tant no la seva llengua materna─ i la forma de fer-la més assequible a les capes populars. Feina no gens fàcil per l’oposició dels estaments més immobilistes de la societat d’Euskal Herria, la burgesia i l’església.

Però es produeix un fenomen que sembla difícil d’explicar i és que una part important del proletariat basc se sent més atret per la qüestió nacional que no pas per la qüestió social. Això situa Gabriel Aresti en una posició contradictòria ─en ell involuntària, pel material que empra en l’expressió─ que es farà més patent al seu primer llibre, Maldan behera (Pendent avall). Utilitza un euskara que serà el que, deu anys després, proposarà l’Acadèmia de la Llengua Basca, com a model de la llengua escrita. Algú ha escrit que el motiu d’Aresti “era el crit i el crit en euskara era doble crit de llengua subjugada i de país oprimit”. Però, en canvi, la temàtica es desenvoluparà al voltant del superhome.

Zimua bazara orduan ni gizona,
bina hau bazara, ni naiz kaungoiko ona,
esa nuez tristerik nire kolkorako.
Zutik jaire zaitek, egizu faborea;
orain esaidazu zergatik hau jentea
egun eder honetan dabilen hain txarto.

Si ets un simi, sóc sens dubte un home;
però, si tu ets home, sóc un deu
─li vaig dir amb tristor─ posat dempeus
i confessa’m després
per què tota aquesta gent de la teva espècie
s’arrossega trist en tant formós dia.

En el cas d’Aresti, els elements fonamentals de la comunicació literària ─autor-missatge-lector─ són clarament aquests: representant de l’element popular (autor), dialèctica entre espanyol i euskera (missatge) i un lector que ha recuperat l’euskera i espera una poesia que pugui entendre.

BIGARREN PARTEA

A):

Beti esanen dut
egia.
Nire ahotik ezta hitzik aterako,
egia eztena.
Ezpainak apurtuko zizkit,
hortzak eroriko zaiztik,
mihina ebakiko didate,
baina nik
eztut
gezurrik
esanen.
[...]

SEGONA PART

Sempre diré
la veritat.
De ma boca no sortirà paraula
que no sigui veritat.
Em trencaran els llavis,
Se’ m cauran les dents,
em tallaran la llengua,
però
jo
mai
mentiré.
(Harri eta herri)

Però no ens desviem de la proposta inicial. Fins aquí sembla que el camí seguit per l’Aresti no va estar lliure d’entrebancs, però si només fos això seriem d’una ingenuïtat molt gran. Perquè l’obra del Gabriel Aresti va ser objecte d’uns atacs terribles per part dels enemics dels que parlàvem a l’inici. No li van perdonar mai la seva proximitat a partits d’ideologia marxista no bascos.
Algú ha considerat que va ser “lapidat” i, després de mort, van boicotejar actuacions d’Oskorri que havien preparat un homenatge al seu amic.
De la mateixa manera, alguns sectors no li van perdonar mai la seva elecció a l’Acadèmia Basca. Aquests que abans, quan veien que no podien evitar la seva influència en el nou euskera, havien arribat a dir: “Muchacho: podemos perdonarte que te hayas casado con una mujer castellana, porque ella no está mal”.
Esanen dute Diran
hau que això
poesia no es
eztela, poesia,
baina nik però jo
esanen diet els hi diré
poesia que la poesia
mailu bat és
dela. un martell.

I mostra la seva solidaritat amb els artistes que es troben en situació semblant a la seva, sense por de les represàlies. Un exemple ─en el poema Q, de la Tercera Part (Harri eta herri) :

Algun dia beurem
cadascun una “ochava” de chacolí negre d’Arrancudiaga
amb Jorge de Oteiza
i aleshores
també a ell me’l prendran
per a que no hi hagi al món
un poeta
tan solitari
com jo.
[...]
Jo no sé
si he de defensar Jorge de Oteiza
o
és Jorge de Oteiza qui ha de defensar-me a mi,
doncs no m’han dit
quin dels dos
és més
orfe.
Veritat és que jo no comprenc
l’escultura d’Oteiza,
però jo sóc un home sense cultura,
i això no és d’estranyar.
Però Jorge de Oteiza comprendrà ma poesia,
sense cap dubte,
perquè cosa més fàcil no ha sortit
de la mà
de l’home.
Per a comprendre l’escultura de Jorge de Oteiza
es necessita vista llarga,
però per a comprendre ma poesia
no es necessita
oïda llarga,
si de cas
perquè ell esculpia per als llestos,
i jo
escric
per
als rucs.
Ma poesia és molt barata,
la vaig prendre de franc
de la boca del poble
i de franc la retorno
a l’orella del poble.
[...]
Jo no sé com Jorge de Oteiza
ha aguantat
fins el moment
tant
menyspreu.
Els polls de Bilbao
s’han estès
a tota Bascònia.
Semblant epidèmia no s’ha vist
a Europa
des de l’Edat Fosca.
Només
es trobaria
una comparació
a la Xina
del temps dels Emperadors
o
en aqueixa Índia depauperada
de les vaques sagrades.
Els polls van en busca d’aixopluc, no només
als caps dels fills dels escombraires i soldats,
ara busquen
protecció
a les Acadèmies
i als palaus episcopals.
[...]
Aquí tot té el seu preu:
Aquest és el regne de l’oferta i la demanda.
Aquí fins l’escultura de Jorge de Oteiza,
fins la pintura d’Agustín Ibarrola,
fins la poesia de Gabriel Celaya,
es compra i es ven.
Aquí nomé hi ha una cosa
que ningú compra ni ven,
I ella és la poesia de Gabriel Aresti,
doncs
és tant barata
que no té preu.
[...]
Jo l’estimo molt
al mar de Cantàbria,
perquè m’ofereix
la presència dels meus amics.
Però quan estic allà
em ve el record
de l’alta vall del Nervión,
i aleshores creuo corrent Biscaia,
pujo per Arrigorriaga amunt,
i davant de la presència dels pins
em dol
l’absència dels meus amics.


Aresti va ser, a començament de l’any 1968 ─any d’estat d’excepció a Euskal Herria─ l’autor de la proposta de dedicar a l’unificació de la llengua literària, el Congrés d’Euskatzindia,que s’havia de fer a Aranzazu, a la tardor. L’any 1960, al seu Maldan behera, ja s’atansava a la llengua que s’aprovaria al Congrés.


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*