realitat
A St. Paul de Vence (Foto de l'autor).
Aquests dies les circumstàncies em porten a fer –com si es tractés d’un experiment gastronòmic- un maridatge. Res de vins ni de menjar. Més aviat quelcom que alimenti les arrels i és perquè aquesta quinzena es produeix una coincidència inevitable. Dues arrels de les que sempre he tingut cura: l’aniversari de Jacques Prévert (116 anys el 4 de febrer) i el traspàs –físic, no ho oblidem- de Julio Cortázar (fa 32 anys el 12 de febrer).

Jacques Prévert em va acompanyar durant un llarg temps mentre intentava traduir –el més fidelment possible- la seva obra més coneguda, Paroles. Recordo amb un sentiment especial –seria la solitud?- Desdejuni:

Ha posat el cafè
A la tassa
Ha posat la llet
A la tassa del cafè
Ha posat el sucre
Al cafè amb llet
Amb la cullereta
L’ha remenat
Ha begut el cafè amb llet
I ha deixat la tassa
Sense parlar-me
Ha encès
Una cigarreta
Ha fet rodones
Amb el fum
Ha deixat caure la cendra
Al cendrer
Sense parlar-me
Sense mirar-me
S’ha aixecat
S’ha posat
El barret
S’ha posat
L’impermeable
Perquè plovia
I ha marxat
Sota la pluja
Sense una paraula
Sense mirar-me
M’he cobert
La cara amb les mans
I he plorat.



Aquesta sensació es torna a donar en una famosa cançó, lletra de Jacques Prévert, Les feuilles mortes. Allà podem sentir –Yves Montand, Juliette Greco, Édith Piaf, i molts més─.

Oh! Voldria que recordis
Els feliços dies en que érem amics
En aquell temps la vida era bella,
I el sol més brillant que avui
Les fulles mortes es recullen a palades
Ho veus, no ho he pogut oblidar...
Les fulles mortes es recullen a palades,
Els records i les lamentacions també
[...]
Però la vida separa els que s’estimen
Molt suaument, sense fer soroll
I el mar esborra a la sorra
Les petjades dels amants separats.



Dues dades, dos personatges i una ciutat sempre present.
Imaginava aquells dies un París que devia ser el que recorrien la Maga i Oliveira, el mateix que li feia dia a Cortázar:

Uno cree conocer París, pero no hay tal; hay rincones, calles que uno podría explorar el día entero, y más aún de noche. Es una ciudad fascinante; no es la única... Pero París es como un corazón que late todo el tiempo; no es el lugar donde vivo; es otra cosa. Estoy instalado en este lugar donde existe una especie de ósmosis, un contacto vivo biológico. Yo digo que París es una mujer; y es un poco la mujer de mi vida...

El que li feia escriure a Jacques Prévert a Paris at night:

Tres llumins encesos un a un en la nit
El primer per veure ta cara sencera
El segon per veure’t els ulls
L’últim per veure ta boca
I l’obscuritat total per recordar tot això
A l’estrènyer-te entre els meus braços.


Un París en el que es podien produir els fenòmens més fantàstics. Recordo ja al final de Rayuela, en la seva lectura natural:

Es increíble, de un pantalón puede salir cualquier cosa, pelusas, relojes, recortes, aspirinas carcomidas, en una de esas metés la mano para sacar el pañuelo y por la cola sacás una rata muerta, son cosas perfectamente posibles. Mientras iba a buscar a Etienne, todavía perjudicado por el sueño del pan y otro recuerdo de sueño que de golpe se le presentaba como se presenta un accidente callejero, de golpe zás, nada que hacerle, Oliveira había metido la mano en el bolsillo de su pantalón de pana marrón, justo en la esquina del boulevard Raspail y Montparnasse, medio mirando al mismo tiempo el sapo gigantesco retorcido en su robe de chambre, Balzac Rodin o Rodin Balzac, mezcla inextricable de dos relámpagos en su broncosa helicoide, y la mano había salido con un recorte de farmacias de turno en Buenos Aires y otro que resultó una lista de anuncios de videntes y cartománticas.

I molt a prop d’aquest final, Julio Cortázar inclou un poema de l’Octavio Paz que sembla trobat a propòsit d’aquest maridatge:

Mis pasos en esta calle
Resuenan
En otra calle
Donde
Oigo mis pasos
Pasar en esta calle
Donde

Sólo es real la niebla.


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya