realitat
Durant el franquisme –i en un règim clerical- ha estat del més normal sentir les campanades a morts. Bé, i si no se sentien -perquè als morts sovint els amagaven- eren fàcilment imaginables.

Havien passat els anys més durs i podia ser imaginable entrar en una època d’una violència més apaivagada. Havia mort el dictador, però els seus ensenyaments, el seu model encara eren ben vius. El carrer era seu i no dubtaven en recordar-lo de la forma que calgués.

El 3 de març de 1976 –fa 40 anys- era ministre de la Governació Manuel Fraga Iribarne i s’encarregava de les Relacions Sindicals Rodolfo Martín Villa. L’història ens explica que des del 9 de gener, els treballadors de Forjas Alavesas –a l’avui Vitòria-Gasteiz- havien començat una vaga per aconseguir la readmissió de 22 companys acomiadats. Són temps en els que la solidaritat obrera és important. Un testimoni: La culpa es de los empresarios. No se puede forzar a nadie a mantener una huelga de dos meses... Todos nosotros queríamos negociar, llegar a un acuerdo...

L’atur es contagia i amb el pas del temps, a la zona ja són 6.500 el obrers aturats, afectant, a més de Forjas, Aranzábal, Mevosa, Cablenor, Bombas Ugo, Cremalleras Crenor, Areitio, Orbegozo, Industrias Gálicas, Olazábal y Huarte i Apellaniz.

Una hora maleïda: les 5 de la tarda. L’església de San Francisco de Asís, al barri de Zaramaga, plena de gom a gom. Els obrers anaven acudint a l’assemblea. Ja eren uns 4.000. La vaga general era total a la ciutat. I com ha fet sempre, la policia encerclava el temple. La consideració que els hi mereixen les persones allà reunides queda fidelment reflectida en una conversa entre ells: “Charlie a J-1. Hemos llegado y no hemos encontrado enemigos. Cambio.” Els havien enviat a un lloc on els aldarulls ja s’havien acabat.

Algun veí truca al bombers per avisar de l’incendi de l’església. El que ha confós amb un incendi és el fum dels gasos llançats per la policia a l’interior.

Al final, en una atmosfera irrespirable, comencen a sortir de l’església. Davant, els policies, nerviosos, rodejats per 2 o 3.000 persones. Comencen a disparar i cauen els primers ferits i Romualdo Barroco Chaparro -19 anys- amb un tret al cap. Li segueix Pedro María Martínez Ocio -27 anys-; amb la seva sang els companys escriuran al terra: Justicia. Francisco Aznar Clemente -17 anys- mor gairebé afusellat. Dels 150 ferits, moriran més tard: José Castillo -32 anys- i Bienvenido Pereda -30 anys.

El dia 5, l’enterrament es converteix en una manifestació del poder popular. És la pressió que aconsegueix que els fèretres siguin portats per tota la ciutat sobre les espatlles dels seus companys; la mateixa pressió que provoca les paraules del rector de S. Francisco de Asís: “Esperemos de las autoridades competentes una rigurosa clarificación de los hechos..., y esta verdad pondrà de manifiesto las correspondientes responsabilidades y podrá exigirse la justa reparación”.

Fent un incís hem de dir que aquesta clarificació no ha arribat i ha calgut acudir a la justícia argentina perquè una jutgessa dicti ordre de captura internacional contra Rodolfo Martín Villa per crims de lesa humanitat per aquests fets. Llàstima que Fraga Iribarne ja no hi és perquè li podríem afegir els danys col·laterals: A Tarragona, fugint de la policia que havia dispersat una manifestació que denunciava la matança de Gasteiz, moria al caure al buit el jove Juan Gabriel Rodrigo.

En homenatge a la matança de Vitòria, Lluís Llach va composar Campanades a morts. El dia 3 de març del 2005 –als 30 anys- cantava una versió esfereïdora a Vitòria-Gasteiz acompanyat per la Orquesta Sinfónica de Gasteiz i l’Orfeón Donostiarra.


El dia 7 vaga general total a Euskal Herria. I per si calgués una guinda al pastís, un mort a Basauri: Vicente Antón Ferrero -18 anys- per un tret de la policia al cap. Potser pensaven que els obrers i els estudiants portaven armilla anti-bales i es volien assegurar.

Aquest forma de fer política –anunci de la transició- seguiria donant fruits. Dos mesos després de la matança de Vitòria-Gasteiz, el 9 de maig, amb l’actitud passiva de la guàrdia civil, eren assassinats a Montejurra, Aniano Giménez Santos –veí de Santander- i Ricardo García Pellejero –d'Estella-. L’actuació de grups d’extrema dreta espanyola i mercenaris estrangers –italians i argentins entre d’altres- va estar preparada al despatx del director de la Guàrdia Civil, el general Ángel Campano.


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya