realitat
Casa Museu Jean Ferrat a Antraigues-sur-Volane (Foto de l'autor).
El 26 de desembre de 1930 va nèixer a Vaucresson (Alts del Sena) el que, amb el temps esdevindria Jean Ferrat. Dels seus primers anys parlarà mes tard -cantarà- a Nul ne guérit de son enfance (Ningú es recupera de la seva infantesa). El desembre de 1941 el marca profundament. Son pare, jueu d'origen rus nacionalitzat francès és detingut i deportat a Auswitz on morirà el 5 d'octubre de 1942. Notícia que no arribarà a la família fins al final de la guerra. Jean recorda: "Nosaltres, els nens, no estàvem obligats a dur-la (l'estrella groga) perquè erem jueus 'a mitges', m'atreveixo a dir, ja que ma mare era catòlica". Son germà Pierre explica que Jean va passar una bona part de la seva adolescència intentant trobar una resposta a aquella detenció -com si es tractès d'un malfactor- d'un home que ell "coneixia tant coratjós, tant mesurat, tant generós".

Jean Ferrat es pren les coses seriosament, també quan decideix dedicar-se a la cançó: "Cantar és un acte important, com escriure, com pintar, tot allò que es tracta a les disciplines artístiques. He intentat a través de les cançons fer compartir el que és la veritat.

No tinc cap missió. Canto per gaudir i compartir aquest plaer, si és possible, amb els altres.

Però espero contribuir a fer arribar els joves i no tant joves a la poesia".

I com el seu llenguatge habitual és la música, ho transmet  a Je ne chante pas pour passer le temps (No canto per passar el temps), com una declaració de principis. Estem a l'any 1965 i aquest any li censuraran Potemkine. https://www.youtube.com/watch?v=mxTC2RZl9F0 Dos anys abans havia escrit Nuit et Brouillard (Nit i Boira), una cançó dedicada a la memòria de les víctimes dels camps nazis, i en particular a la de son pare. Els programadors dels mitjans de comunicació van desaconsellar la seva emissió. Estem en plena 'guerra freda'.

El compromís de Jean Ferrat amb el Partit Comunista Francès el porta a travessar allò que avui s'ha donat en denominar "fils rojos".Per a ell no existeixen. L'any 1967 del viatge a Cuba i Mèxic tornarà amb uns mostatxos que no deixarà mai més, un grapat de cançons -Cuba, sí https://www.youtube.com/watch?v=4Njp2M4idJk; À Santiago; Les Guérrilleros o Indien- i uns record inoblidables: "Jo devia anar de turista. Quan els cubans ho han sabut, m'han demanat cantat, jo no estava prou escalfat. He començat per dir: calen músics. M'han contestat: d'acord. Aleshores he parlat de les dones dels músics. D'acord! De la sonorització. Però, és clar! Una mica en contra de la meva voluntat, he cedit. I no he cantat més que una desena de cops!"

Al maig del 68 tan aviat el trobem cantant als treballadors de la Renault com encapçalant una marxa en defensa de l'espectacle francès. D'aquests fets sortiran cançons, alguna emblemàtica -Ma France- o Au printemps de quoi rêvais-tu? Ah!, però el seu compromís no és incondicional. Només cal escoltar Camarade, per veure com l'afecta l'entrada dels tancs russos a Praga.

És un nom bonic Camarada.
És un nom bonic, ja ho saps
...............................................
És un nom terrible Camarada.
És un nom terrible de dir


L'any 1974 hi ha un canvi en el seva vida. Es trasllada a viure a Antraigues-sur-Volane (Ardèche), on tenia una casa des de 1964, data de sortida d'un dels seus grans èxits: La Montagne. D'aquest any ens queda un dels seus discos dedicats a Louis Aragon: Un jour, un jour; Les Poètes; Nous dormirons ensamble; J'entends, j'entends; Que serais-je sans toi?; Heureux celui qui meurt d'aimer… L'any següent -estem ja en 1975!- li censuraran Un air de liberté i Un jeune.

A la primera critica la burgesia que provoca les guerres, en la figura del patró del diari Le Figaro, Jean d'Ormesson:

Ah! Senyor d'Ormesson
Us atreviu a declarar
Que un aire de llibertat
Flotava sobre Saigon
Abans de que aquesta ciutat es digués Ciutat Ho-Chi-Minh


A la segona, amb un toc d'ironia -ara pensaríem en el joves de Ciudadanos-:

Es coneix l'ornithoryngulus
Un dels monstres de la prehistòria
El plésiosaure-diplodocus
Que visita sovint les nostres memòries
Ens recordem del pithécanthrope
I de l'home de Neanderthal
Fins i tot l'homo sapiens de St. Trop
L'evolució era molt normal
Però digues-me però digues-me
A que pot correspondre al nostre temps
Un jove
Un jove
Républicaine-Indépendent


Aquest era Jean Ferrat, nascut Jean Tenebaum.



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya