realitat

Jesús Moncada en la memòria

D'entre els llibres que un té a la biblioteca particular sempre hi ha algun que es manté a la memòria. Les raons poden ser molt diverses. Van des del record de la seva primera lectura -impactant en el cas de La metamorfosi de Kafka- als que ens fan reviure moments especials -en aquest cas, alguns dels llibres de l'Antoni Batista.

Però hi ha alguns en els que coincideixen més d'un d'aquests factors: destaco Calaveres atònites, del Jesús Moncada.

A part de la continuïtat del seu univers -un Macondo molt proper pels que hem viscut junt a la Franja- o la sorpresa pel descobriment de l'humor negre del títol, em va permetre conèixer l'autor i xerrar amb ell una estona. Recordo especialment l'interrogatori al que el vaig sotmetre amb l'ànim de saber de la seva vida i dels seus projectes. És així com vaig tenir notícia del procés d'escriptura de la seva propera novel·la que, per primer cop, s'allunyava de la seva Mequinansa i es centrava en un ambient urbà. Barcelona seria el seu marc i en les seves paraules, havia de ser la resposta a aquells que, amb l'intenció de menysprear la seva obra, el consideraven un escriptor rural, incapaç d'abandonar l'espai de confluència de l'Ebre i el Segre.

Aquell dia de l'any 2000 vaig saber dels seus estudis a Saragossa -a l'academia dels Labordeta- fent un camí no gens habitual pels estudiants de Mequinensa, que tenien una millor comunicació amb Lleida. Potser els pares ja pensaven en la continuitat universitària, inexistent a la ciutat catalana.

En la conversa, ell que era traductor, no era d'estranyar que sortissin anècdotes sobre el tema. Els traductors francesos de Camí de Sirga -traduttore traditore-, influenciats per motivacions musicals o tsaristes -ves a saber!- la van publicar com Les bateliers de l'Ebre.

No vam tenir gaire temps. Havíem arribat al lloc on s'havia de fer la presentació de Calaveres atònites.

A l'acabament, quan li vaig demanar que me'l dediqués, ell que ho feia amb escreix, guarnint la signatura amb petits dibuixos, em va demanar una mica de temps. Volia fer-me arribar, mijançant l'editorial, un exemplar amb una dedicatòria especial. És la petita obra mestra que il·lustra aquest breu escrit. En algunes ocasions he pensat, posant-me en el paper d'un oracle, si la "damnació eterna" a la que fa al·lusió no seria la seva prematura mort. Aquest passat dia 1 de desembre hauria fet 74 anys.

Em costa oblidar el Jesús Moncada i m'indigno quan, de forma barroera, el consideren "escritor español en lengua catalana". Per què l'innecessari adjectiu "español"? Algú va dir que "l'història l'escriuen els guanyadors". Em quedo amb la versió d'un dels guanyadors, l'Antonio de Senillosa: "La historia se escribe con letras muy retorcidas".


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*