realitat
Després de més d'un any de silenci -per vàries i diverses causes- Les arrels segueixen fent via.El camí és prou adobat i no han oblidat els motius que les van fer sortir a la superfície ja fa més de 18 anys: servir de veu d'aquells que el pas del temps -no massa en alguns casos- havia comdemnat a l'oblit. Recordar, recordar.

I parlant de records, ¿com oblidar aquell Avant de paper -era el 18 de juny de 1997- que acullia una "Carta oberta als/dels poetes quasi anònims"? M'havia colpejat la notícia de la mort de Jesús López Pacheco, poeta conegut per les veus de Luis Pastor o Pedro Ávila. Va ser el tret de sortida. Calia, era una obligació, fer presents aquells que, alguns encara vius, havien quedat al fons del bagul -"mundo" també li diuen- sota un munt de paperassa.

Ara, en un món trasbalsat pel soroll dels timbals que toquen a guerra i quan torna a prosperar aquella vulgaritat de que "no són bons temps per a la lírica", penso que cal seguir escoltant les veus que sense rancúnia denunciaven la violència i cridaven a la pau -encara que per aconseguir-la calgués acabar amb algún dictador-. I això és el que us proposo. Recuperar aquella música, aquella literatura que colpejava les consciències. També aquelles persones que havien estat model en la lluita per recuperar la nostra dignitat.

En més d'una ocasió he fet esment de l'associació d'idees que provoca el deixar córrer la ploma amb llibertat sobre el paper. I ara s'ha produït una: he recordat un llibret de Pablo Neruda, presentat com si fos el seu testament -Incitación al nixonicidio y alabanza de la Revolución chilena.

Us deixo amb dos breus poemes. Advertiment: on posa Nixon, teniu la llibertat d'escriure el nom que més us vingui en gana.

El Juicio

Convocada por mí la tierra entera
que cabe, lo verás, en mi soneto,

dará el dictamen de la primavera,

frente a frente, mirando tu esqueleto,
para que nunca más madre ninguna

se desangre en las tierras arrasadas
cargando al sol bajo la triste luna,
un niño que levanto como espada

frente al cuello de Nixon, camarada.

A verso limpio

Horademos a Nixon, el furioso,
a verso limpio y corazón certero.

Así pues, decidí que falleciera
Nixon, con un disparo justiciero:
puse tercetos en mi cartuchera.

Y por los tribunales venideros,
abriendo puertas, cruzando fronteras,
recluté hombres callados y severos,

caídos en sangrientas primaveras.



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya