realitat

Centenaris quasi clandestins

De cop, com si quelcom misteriós actués en la memòria, recordes que hi va haver un llibre que et va impactar. Semblava una novel·la, no ho era exactament però es deixava llegir com a tal. La lectura de Los hijos de Sánchez , l'any 1967, va ser un detonant. Després seguirien La vida (1970), Pedro Martínez (1971) i Antropología de la pobreza. Cinco familias (1973). Óscar Lewis, des de la rebotiga de la llibreria Urriza a Lleida, havia entrat a la meva vida per a no deixar-me i convertir-se en una de les meves arrels motiu d'anècdotes familiars quasi policíaques.



Aquest any, el dia de Nadal, serà el centenari del naixement d'Òscar Lewis, pseudònim de Yehzkiel Lewowitz. Potser, quan s'atansi la data en sentirem parlar però per ara sembla un d'aquests centenaris que es celebren en la clandestinitat, quan es celebren.

He dit que semblava una novel·la per la facilitat de la lectura, però en realitat és un enorme treball antropològic d'investigació de la cultura de la pobresa en la que el científic deixa els seus personatges parlar i es guarda la tasca de seleccionar i muntar com si d'una pel·lícula es tractés.

Seguint-lo, coneixem la vida d'una família als barris marginals de Ciutat de Mèxic (Los hijos de Sánchez), a una zona rural (Pedro Martínez) o d'una família porto-riquenya a San Juan i Nova York (La vida). En alguns casos són vint anys de treball per arribar a introduir-se a l'ambient familiar.

Jesús Sánchez té quatre fills de la seva primera companya, Leonor: Manuel, Roberto, Consuelo i Marta. Manuel recorda la mort de sa mare: "Tenía ocho años cuando mi madre murió. Roberto y yo teníamos un petate y dormíamos en el suelo. Marta y Consuelo dormían con mi mamá y mi papá. Como entre sueños recuerdo que nos llamaba mi padre. Nos gritó, porque siempre he tenido el sueño muy pesado: ─¡Levántense, cabrones! ¡Levántense, hijos de la chingada! Que se está muriendo su madre, y ustedes echados ahí. ¡Cabrones, párense! ─Entonces me paré muy espantado."

Jesús Sánchez declara al final del text: "Lo más sucio que hay es la política. Hay mucho de podrido ahí, mucha sangre de por medio. ¿Cuántas gentes mueren cuando alguien llega al poder? Las cosas no son muy claras, muy limpias que digamos. Claro que el pueblo falto de preparación, falto de cultura es como un rebaño. El que lo anda cuidando le dice: "Por aquí te vas y por aquí sigues: que sigues para acá, por aquí te vas." Eso es lo que hace el pueblo."

Està clar que no hi una lectura al marge de la política per molt que l'autor ho hagi volgut tenir en compte a l'hora de l'escriptura. Per què, com pots evitar que els personatges no tinguin en compte els models que ofereixen els polítics del PRI i les experiències que es porten a l'altra part del món? Es crea una munió de dubtes que no fan sinó augmentar davant la manca de credibilitat dels mitjans de comunicació.

Cruz diu a La vida: "No me gusta irme pa Nueva York. Mejor me quedo en mi país. Porque... qué sé yo... yo fui dos veces y sufrí mucho. Y si voy otra vez, creo voy a sufrir más. Aquí en Puerto Rico, ¿ves?, he sufrido, pero no tanto."

La vida en la pobresa entre els coneguts de sempre no és la que troben envoltats de silenci, que no és una altra cosa que el soroll de la gran ciutat. L'aïllament, la manca de solidaritat,...empitjora la manca de recursos.

Un altre personatge de La vida a, Simplicio, malgrat reconèixer que es troba a gust a Nova York, diu: "Aquí en Nueva Yor la familia no se ve como en Puerto Rico. Uno va a la casa de la familia y los primeros días lo quieren a uno y después lo botan. No es como en Puerto Rico, que usté va a casa de su familia y dice: ─Dame acá esa camisa que la mía está sucia─ y sigue andando. Aquí no. Yo he ido donde mi hermana y le he dicho: ─ Soledad, préstame un gabán de tu marido. ─Y dice: ─ No, que yo no tengo que estar prestando ni na."



A més a més del centenari d'Òscar Lewis, aquest any es celebra també el d'un escriptor comunista usamericà: Howard Fast.

Fast, malgrat estar a la llista negra de McCarthy, no ha tingut tanta ressonància al no formar part de la de Hollywood. Ja se sap, la faràndula... Nogensmenys, el seu ressò com a novel·lista va ser gran (en quaranta anys, varis milions d'exemplars d'Spartacus).

Interessant és la trilogia sobre l'immigració als USA als inicis del segle anterior ─Los inmigrantes, Segunda generación i El sistema─, molt malament editada i distribuïda a Espanya. Mai és tard per a recuperar el temps perdut i atansar-se a la seva obra en la que aprofundeix en temes polítics i socials.


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*