realitat

Quan la música deixa de sonar

El problema més difícil de resoldre, quan escrius de les teves arrels, és el de la durada de les mateixes. La seva resistència. La seva longevitat. Per això, algú molt proper m'ha comentat en més d'una ocasió que sempre escric ─o gairebé sempre─ dels morts. I és certperquè crec que ja ho he comentat anteriorment ─deu fer força temps─ que els vius encara tenen la capacitat de fer-se sentir, escoltar. És un cop morts que es comencen a esvair, a entrar en un món cruel que va perdent la memòria. O millor dit, els va oblidant. I així descobreixo que era de la memòria del que estava parlant. És una forma de donar nova presència, activitat, a aquelles arrels que han deixat de fer la seva funció perquè altres, de més joves, més fortes, les han anat substituint.

Un dels disgustos més grans que he tingut en els meus anys d'aficióactiva al jazz, va ser a les portes de la Nova Jazz Cava de Terrassa, el 17 de març de 1999, quan ens van comunicar que el concert previst del Festival s'havia suspès. Charlie Haden havia tornat urgentment als USA a causa d'una malaltia. A la porta, esperant, hi havia afeccionats de tot l'estat. Recordo el disgust d'un noi de Ses Illes, al que el que menys li preocupava era el viatge endebades: el pagat a la finestreta ens ho tornaven.

La impossibilitat d'escoltar Charlie Haden i el seu Quartet West passava per sobre de qualsevol altre entrebanc. I ara la suspensió és definitiva. El passat 11 de juliol, la malaltia que arrossegava des de la polio agafada en la seva joventut, acabava amb les seves forces i amb la seva presència. Ens ha deixat moments irrepetibles, tant en la música com en l'actitud personal que conservarem en les seves gravacions i en la nostra memòria. Charlie Haden va ser, a més a més d'un gran instrumentista ─alguns diuen que no era un virtuós, què sabran ells!─ un activista i prova d'això és la formació de la Liberation Music Orchestra, en col·laboració amb la pianista Carla Bley.

Si algú podia tenir algun dubte del perquè del nom, només cal donar un cop d'ull a algunes portades. Els dos músics promotors de la idea mantenen en alt una pancarta on està escrit el nom del grup, mentreels altres músics apareixen a sota d'ella en una actitud militant. Després només calia girar els discos per llegir els títols de les peces interpretades:

El Quinto Regimiento, Los cuatro Generales, Viva la Quince Brigada, Song for Che, We Shall Overcome, Rabo de nube, Himne del Congrés Nacional Africà, Els Segadors, Si me quieres escribir, Grandola Vila Morena, El Pueblo Unido jamás será vencido, La Pasionaria o La Santa Espina.

O alguns dels musics compromesos en l'aventura: Gato Barbieri, Don Cherry, Dewey Redman, Mike Mantler, Roswell Rudd, Paul Motian, Andrew Cyrille, Joe Lovano, Branford Marsalis, Sharon Freeman, Mick Goodrick, Don Alias,

L'any 1971, al festival de Cascais, Charlie Haden dedicava l'interpretació de Song for Che als moviments d'alliberament del poble negre d'Angola, Moçambic i Guinea-Bissau. En les seves paraules: "...el pandemònium va ser immediat, tothom cridava i aplaudia. Va ser un tumult desgraciat. No se sentia la cançó que interpretàvem...Era una cançó meva Song for Che, Che Ghevara. Quan vam acabar ens van escortar als camerinos. Havia allà molts policies. Hi havia una gran agitació i em van portar a un cotxe. Era un cotxe molt petit, ple de policies de la PIDE. Vam anar a la seva presó. Em van tancar en una cel·la a prop de 3 hores, sol. Després em van interrogar. Vaig preguntar de què es tractava. I duen: la veritat, Mr, Haden, és que no devia barrejat política i música". Les autoritats van castigar el públic suspenent el darrer concert del festival en el que havien d'actuar Dizzy Gillespie, Thelonius Monk i Phil Woods. Les dictadures no han entès mai l'art (llegiu música) revolucionari.

I ara, es desencadena una estranya associació d'idees en les que Charlie Haden deixa pas, en el record, al aleshores cantautor portuguès Luis Cilia i la seva cançó A bola, que parla d'uns soldats portuguesos jugant a futbol en una platja angolesa amb el cap d'un negre. I les associacions encadenades em porten a una fotografia que vaig guardar molts anys i ara, malauradament, il·localitzable, que mostra uns soldats ianquis fent el mateix, uns anys després, al Vietnam. Fixeu-vos on m'està portant Charlie Haden al que escolto mentre escric aquest ridícul homenatge. Sona el disc Not in our name de la Liberation Music Orchestra, any 2005. I paro un moment perquè els ulls m'estan jugant una mala passada.

L'any 1997 havia gravat amb Pat Metheny beyond the Missouri Sky, un disc per fer bo el tòpic d'escoltar-lo mentre l'aigua de la pluja composa rius als vidres de la finestra. Escoltant-lo ─em decanto per First Song (for Ruth)─ se'm fa palès l'entestament de David Trueba per aconseguir que tots dos fossin els autors de la música de Vivir es fácil con los ojos cerrados.

Escolto ara el seu Quartet West (Ernie Watts al saxo tenor, Alan Broadbent al piano i Larance Marable a la bateria) en una de les millor gravacions: Now is the Hour. Em costa acabar d'escriure perquè mentre ho faig encara és viu en el seu contrabaix, en el seu compromís, el seu activisme. Al llibret del cd, destacada, una cita deLuis Buñuel:

"...la fantasia y la realitat són personals de la mateixa manera i igualment sentides. Per això, la seva confusió és un assumpte de poca importància".


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*