realitat
Llegeixo a El único camino, de Dolores Ibárruri: De la Alemania encadenada por la bestia hitleriana núcleos de luchadores antifascistas, de comunistas, expresión ardiente de los sentimientos revolucionarios del pueblo alemán que el hitlerismo no pudo aniquilar, llegaron a nuestro país destacados combatientes, como el camarada Franz Dahlem, Hans Beimler, Heinrich Rau, Gustav Szinda, Heinz Hoffman, Luis Schuster, Ludwig Renn. (...) Las Brigadas Interncionales, pequeñas numéricamente, inmensas por su heroísmo y por la trascendencia histórica de su presencia en España, nos aportaban las tradiciones de lucha por la libertad de sus pueblos y países de origen, fundiéndose en hermandad heroica combativa con las mismas tradiciones del pueblo español.

El record de les Brigades Internacionals i en concret de la participació dels alemanys a les mateixes, fa de fil conductor per arribar al camarada present en tots ells; el camarada que els hi va donar nom: Ernst Thälmann, el seu referent, el dirigent empresonat pel nacional-socialisme.

Ara fa 70 anys, la bèstia nazi donava les darreres cuades. Un apart: el franquisme, fent veure que es moria, imitaria els seus mestres uns anys després. Però torno a Buchenwald un 18 d'agost de 1944. Aquest dia acabava el llarg martiri d'onze anys d'Ernst Thälmann.

Havia estat detingut a Moabit (Berlín), a l'allotjament on els obrers l'amagaven, el 3 de març de 1933 com a conseqüència de la denúncia d'una persona propera, a sou dels hitlerians des de feia temps. Va ser mantingut en un règim d'aïllament que només permetia la visita de la seva dona, que feia de correu clandestí. Immediatament després de la seva detenció es van iniciar les pressions per aconseguir el seu alliberament. L'Humanité  del dia 31 de maig publicava una crida: "Salvem Thälmann". El 5 de juny, els socialistes mostraven el seu acord amb una condició: que durant la campanya no hi hagués crítiques contra ells. El 15 de juny els Cahiers du communisme publicaven un article que als socialistes els hi va semblar injuriós i  van suspendre les converses. Aquesta primera figura d'una mena de ballet-vacil·lació deixava ens les úniques mans del comunistes la lluita pel seu alliberament. El socialistes no tenien gaire simpaties per un personatge que, al desembre del 1931, ja deia d'ells: "Agitant l'espectre del feixisme hitlerià, la social-democràcia intenta desviar les masses d'una acció vigorosa contra la dictadura del capital financer... Hi ha gent a qui els arbres nacional-socialistes amaguen el bosc social-demòcrata. (...) Els gèrmens del feixisme existeix en els partits social-demòcrates". Algú havia titllat Thälmann de "soldat de la guerra dels pagesos, Till Eulenspiegel lluitant contra l'artilleria pesada i els avions".

Després d'una pantomima de judici va passar per les presons d'Hannnover i Bautzen, fins el 1944 que va ser traslladat al camp de concentració de Buchenwald. Allà, quasi al final de la guerra, va morir, no d'un bombardeig, sinó de la mà d'un nazi.

El seu delicte: ser president del KPD (Kommunistische Partei Deutschlands, el Partit Comunista d'Alemanya) i, des del seu càrrec, denunciar el militarisme del partit nazi i que, amb la seva arribada al poder, només es podia esperar misèria i guerra. A les eleccions presidencials del març del 1932 es va enfrontar a Paul von Hindenburg i Adolf Hitler sota el lema de campanya "Un vot per Hindenburg és un vot per Hitler, un vot per Hitler és un vot per la guerra". Va obtenir un 13,2 % dels vots en front del 30,1% d'Hitler.

Thälmann, com a dirigent dels comunistes alemanys va aprendre de fracassos com el de la revolució d'octubre de 1923. En aquells moments, a Hamburg, els obrers aturats de les fàbriques Leuna han ocupat a l'assalt els tallers navals, han escollit un comitè de vaga, assaltat les gendarmeries, pres les armes  i començat una batalla il·lustre als annals del moviment obrer. Al capdavant, un home jove, amb les galtes vermelles i espatlles de camàlic: Teddy pels seus companys de gresca. En aquells temps sense micro, la seva veu omplia una plaça sencera.

Però l'organització incipient de la classe treballadora es va trobar amb la coordinació de la policia, els militars i els paramilitars d'extrema dreta. Després d'un període de clandestinitat, la reflexió va portar a la constitució d'un autèntic Partit Boltxevic, millor organitzat i disciplinat.

Mantenir el seu record, cada cop més esvaït, és una obligació dels antifeixistes del món, sobre tot en uns moments en el que es produeix un revifament del feixisme, del racisme i la xenofòbia.

Acabo per on vaig començar. Una forma de mantenir viu el record del nostre personatge i que ens resulti còmode a nosaltres, és mantenir viu l'esperit de les Brigades Internacionals i en aquest cas i en concret, el del Batalló ─o Centúria, que també ho he trobat─ amb el que els seus camarades van recordar la seva presència darrera els murs aixecats pel nazisme. I al fer-ho serà extensiu l'homenatge als homes i dones que van lluitar ─i en molts casos, morir─ en defensa d'uns valors republicans que representaven l'essència dels seus ideals, trepitjats en la major part dels seus països.

I he trobat un text que pot ser el compendi d'una munió de pensaments aïllats, en la persona del que va ser cap d'aquest Batalló, Hans Beimler.

Agnes Hodgson, infermera australiana, descriu així els seus funerals oficials a Barcelona:

 "Sis de desembre: he seguit el comboi fúnebre de Beimler, un ex diputat comunista alemany que ha estat mort al front combatent. Un home molt capaç, i molt estimat; és una gran pèrdua pel partit... Estàvem allà totes, totes les dones de les BI, Angleses, Alemanyes, Suïsses. Desfilem, puny en l'aire, després dels oficials, darrera una pancarta que proclama: "Vengem la mort d'Hans Beimler", baixem lentament el carrer, passem davant l'Hotel Colón, i altaveus difonen discursos honorant les despulles de Beimler. Després travessem la plaça de Catalunya i baixem les Rambles, lentament, sempre saludant amb el puny. Al nostre pas som saludades per diverses associacions: els estudiants llatinoamericans, els Anarquistes, les Joventuts Comunistes, etc... Assolim el final de les Rambles i ens arrenglerem a un costat. Allà assistim a la desfilada de milers d'Espanyols, de tots els partits, de la policia, de les milícies, de les dones, dels nens, amb els seus milers de banderes i d'orquestres. S'escoltava regularment La Internacional, després la marxa dels anarquistes, després La Internacional. Per fi arriben els tirs portant magnífiques corones... ...Cap de nosaltres porta barret, doncs el barret és considerat aquí com burgès".    



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*