realitat

Els dos enterraments de Jean Jaurès

El capitalisme porta en ell la guerra...
... com la nuvolada porta la tempesta.

Ara fa cent anys, el 31 de juliol de 1914, Jean Jaurès era abatut d'un tret al Café du Croissant a dos passos de l'Humanité, el diari que ell havia fundat. Sembla que el motiu de la seva mort va ser la lluita constant que havia mantingut contra la guerra i per la pau.

Al congrés de la Internacional a Stuttgart el 1907, el principal debat havia estat el referent al militarisme i la guerra. La proposta de Jaurès i Edouard Vaillant deixava clara la relació entre l'Estat i el militarisme i imperialisme com una forma de mantenir la classe treballadora dominada pel poder econòmic i polític del capitalisme. Al final proposaven l'acció del partit socialista i la classe treballadora, mitjançant l'agitació pública, la intervenció parlamentària o la vaga general per evitar o entorpir la guerra. També donaven suport al dret i al deure de la defensa nacional contra qualsevol agressió externa, obrint la porta a l'internacionalisme de la classe treballadora.

Aquesta actitud, confosa amb una posició antinacionalista pel seu assassí, provocaren el tret que acabaria amb la seva vida.

Jaurès, a L'Armée nouvelle, publicada el 1910, argumentava la necessitat d'armar al poble (a imatge de Suissa), substituint així els exèrcits permanents amb el que s'evitaria el seu ús contra els treballadors per part dels governs. Seria un exèrcit vàlid per a la defensa però inútil per a l'agressió. Aquesta idea apareix reflectida amb claredat a l'intervenció del secretari general de la CGT, Léon Jouhaux, a les exèquies de Jaurès el dia 4 d'agost de 1914:

"Nosaltres no l'hem volguda pas, aquesta guerra. Els qui l'han desencadenada, dèspotes de designis sanguinaris, de somnis d'hegemonia universal, hauran de pagar-ne el càstig. No solament la ranera del moribunds, i els clams dels sofriments dels ferits pujaran cap a ells com una reprovació universal, sinó que el llampec d'odi que s'encendrà als ulls de les mares, dels orfes i de les vídues haurà de fer brollar de les entranyes dels pobles el crit de revolta que condemna, i que precedeix, l'acció que realitza la condemnació...

"Aculats a la lluita, ens aixequem per rebutjar l'invasor, per salvaguardar el patrimoni de civilització i d'ideologia generosa que ens ha llegat la història. No volem que naufraguin les poques llibertats tan penosament arrabassades a les forces malignes. La nostra voluntat fou sempre d'engrandir els drets populars, d'ampliar el camp de les llibertats. En harmonia amb aquesta voluntat contestem "presents" a l'ordre de mobilització. Mai no farem la guerra de conquesta.

"La classe obrera, amb el cor adolorit, s'aixeca horroritzada davant el covard atemptat que trastorna el país. Aquesta classe obrera, que sempre s'ha nodrit de tradicions revolucionàries, recorda als soldats de l'Any II anant a portar la llibertat al món, que no és pas l'odi contra un poble el que ha d'armar el seu braç, que no ha de dirigir la seva ira contra la nació víctima dels seus dèspotes i dels seus mals pastors...

"No, camarades, el nostre ideal de reconciliació humana i de recerca de la felicitat social no naufraga pas. Deturat un moment en la seva marxa, prepara, malgrat tot, per a demà unes millors condicions per al seu desenvolupament a través del món. L'ombra de Jaurès n'és testimoni."

El dia 1d'agost tenia lloc a Albi, al cementiri des Planques, al seu terrer de Tarn, el primer enterrament.

Amb ell havia mort el personatge de la Tercera República més estimat i més odiat al mateix temps però també el més respectat. Segons el seu contrincant des de l'esquerra, Henri Guilbeaux: "el campió de la llibertat, de la fraternitat, de la realització dels Drets Humans més que un revolucionari". No ens ha d'estranyar doncs el nom que va escollir pel seu diari perquè per a tots era un gran humanista. Recull G.D.H. Cole a La Història del Pensament Socialista que quan Gustave Hervé li deia que els treballadors no tenien pàtria, responia que això era completament fals. I afegia "que el treballador francès tenia com la seva 'pàtria' tota la vida cultural de França, basada no només en grans tradicions de realitzacions revolucionàries, sinó també en la possessió preciosa de la llengua francesa i de la gran successió d'obres literàries franceses i de l'expressió de França en totes les belles arts."

Trotsky escrivia l'any 1915: "Jaurès, atleta de la idea, va caure en l'arena combatent contra el més terrible assot de l'humanitat: la guerra. I passarà a la història com el precursor, el prototip de l'home superior que naixerà dels patiments i les caigudes, de les esperances i la lluita."

Anna de Noailles el retrata al seu poema La mort de Jaurès:

He vist aquest mort poderós la tarda d'un dia d'estiu.
Un llit, un cos sense respiració, una taula al costat:
La força que dormia a prop de la pobresa!
He vist aquest mort august i la seva habitació barata,
L'habitació s'omplia del silenci de l'home.
L'atmosfera somiadora rodejava de respecte
Aquest dorment greu en qui es submergia la pau;
No semblava pas mort, però la seva cara plàcida
S'entretenia amb les coses invisibles.
(...)
La història s'apoderava, plorosa, alarmada,
D'aquest heroi matat abans que els exèrcits...
(...)
Estàveu més viu que els vius, vostre aspecte
Era el d'un salvatge havent pres per desert
La multitud dels humans, als que, pastura augusta,
Oferíeu l'esperança d'un món igual i just.
No distingíeu pas, tan forts eren els vostres focs,
El violent incendi que preparava la sort.
Els vostres cants ressonaven de plàcides victòries...
─Aleshores, la Musa greu i ombrívola de la Història,
Tenint amb tu, oh tigre de la pau,
Compost el festí on pastura
L'invisible esdevenidor que els destins llancen,
Forada la teva gran veu amb sa secreta llança
I fa tronar el món al so del teu silenci.

El genial cantant belga Jacques Brel, es preguntava: Per què han matat Jaurès?
I la resposta ens parlava de la lluita per canviar les condicions de la classe treballadora, de l'ésser humà.



Estaven consumits als quinze anys
Acabaven en començant
Els dotze mesos es deien desembre
Quina vida han tingut els nostres pares
Entre l'absenta i les misses majors
Eren vells abans de néixer
(...)
Per què han matat Jaurès?
Per què han matat Jaurès?
(...)



Si per desgràcia sobrevivien
Era per anar a la guerra
Era per acabar a la guerra
A les ordres de qualsevol militar groller

I el 23 de novembre de 1924 té lloc el segon enterrament de Jaurès. Malgrat l'oposició comunista, la Càmera dels Diputats i el Senat decideixen per majoria el trasllat de les despulles d'Albi al Panthéon. Els comunistes consideraven que la "panteonització" era una confiscació del seu cos a costa dels treballadors, per part del Cartel d'esquerres (radicals i socialistes) al que consideraven un instrument del capitalisme. La vigília del dia, Vaillant-Couturier a L'Humanité, en un article que destil·lava vitriol, descrivia els actes previstos pels socialistes com "el segon assassinat de Jaurès" que tornaven el cos al seu homicida, la burgesia. Considerava que l'única commemoració que no seria cap ofensa al record de Jaurès seria la del carrer, la desfilada dels comunistes.

Així, el contrast entre els dos seguicis ─socialista i comunista─ que van recórrer el mateix itinerari, va ser notable. Mentre el primer semblava un "piadós peregrinatge" el segon era "una columna de soldats, en marxa a l'assalt" cantant L'Internacional. Paul Nizan la va comparar al corrent irresistible d'un riu, a una saba, o a la sang en una artèria. El nombre inicial de 15.000 es va convertir, al pas del seguici, en una multitud de 100.000 persones.

Aquest era l'homenatge del poble a Jean Jaurès.

Si teniu una estona, us anoto la referència de la pel·lícula de Jean-Daniel Verhaeghe

"Jaurès naissance d'un géant"

https://www.youtube.com/watch?v=JfkZpGF7ZPQ


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya