realitat

El Primer de Maig a Catalunya

Al juliol del 1889, es reunia a París el congrés socialista internacional. Una de les resolucions aprovades, ─la que més m'interessa en aquests moments─ diu, en paraules recollides per G.D.H. Cole a La historia del pensament socialista: "S'organitzarà una gran manifestació en data fixa, de tal manera que simultàniament a tots els països i a totes les ciutats el mateix dia convingut, els treballadors demanaran a les autoritats oficials la reducció, mitjançant una llei, de la jornada del treball a vuit hores, i que es portin a efecte les altres resolucions del congrés de París. En vista de que una manifestació anàloga ha estat ja aprovada per al primer de maig de 1890 per la Federació Nord-americana del Treball (American Federation of Labor) al seu congrés celebrat a Sant Lluís al desembre de 1888, s'adopta aquesta data per a la manifestació internacional.

Els treballadors dels diferents països realitzaran la manifestació en les condicions que els hi siguin imposades per la situació especial de cada país".

Catalunya, i el seu moviment obrer, no podien restar al marge d'un esdeveniment d'aquesta importància i es va posar a la feina.

La Tramontana publicava el dia 30 d'abril aquests "Goigs.

Goigs de la Verge de les Vuit Hores que es venera en l'ermita del proletariat en el terme de l'Univers i la festa de la qual es celebra el Primer de Maig:

Si de la qüestió social
són l'estrella esplendorosa,
donau-nos, Verge gloriosa
les vuit hores de jornal.

Vostra efígie a tots inspira,
la més santa devoció,
puig sou del treballador,
l'ideal pel que sospira.

Ara el poble no respira,
lligat per un jou fatal,
donau-nos, Verge gloriosa,
les vuit hores de jornal.

Al gener de 1890 s'havia començat a notar un cert neguit a tots els països, en els preparatius de la jornada de l'1 de maig. A Catalunya, aquests agafen embranzida, així ho nota la premsa, el mes d'abril. El desenvolupament de la vaga de Manresa, que ha esclatat el 22 de març, fa arribar la notícia a tots els treballadors. Provocada per una qüestió salarial, agreujada per la forta pujada dels preus dels productes de primera necessitat i, també, per les dures condicions de treball. A Manresa havien acomiadat a 2.700 treballadors que un diari de l'època classificava d'aquesta curiosa manera: 250 obrers, 600 nois i noies i 1950 dones. Apart de la diferenciació entre els obrers i les dones, ens crida l'atenció l'elevat nombre de menors, malgrat la vigència de la Llei del 24 de juliol de 1873 que prohibia el treball de menors de deu anys.

Als preparatius del Primer de Maig es donen tres opcions, que depenen de les característiques de les societats obreres: fer vaga, manifestació (amb mítings anteriors o posteriors) i no fer res.

La resposta no és unànime a totes les zones industrials de Catalunya. Però va haver mobilitzacions de diferents tipus a Terrassa, Sabadell, Mataró, Manresa, Igualada, Vilafranca, Vilanova, St. Feliu de Guíxols, Palamós, Palafrugell, Figueres, Manlleu, Vic, Ripoll, Olot, Reus i Valls.

A Tarragona, a proposta de l'Agrupació Socialista, es va passar la jornada al diumenge dia 4 amb l'argument de que, al ser festiu, hi podrien participar més treballadors. El mateix havien intentat fer a Mataró sense èxit.
A Barcelona s'aprova fer vaga en moltes societats obreres. Algunes, on les relacions amb la patronal és bona ─La Maquinista Terrestre y Marítima o El Nuevo Vulcano─ es decanten per assistir a la manifestació. Aquesta reuneix entre 15 i 30.000 manifestants i, després del míting al Tívoli, va fins a Governació des de Plaça Catalunya, Rambles, Passeig de Colom i Passeig d'Isabel II.

Les primeres jornades del Primer de Maig van despertar la por de la burgesia a l'esclat d'una revolta obrera. Aquesta perspectiva es va veure com un fet probable i del fet donava compte les notes publicades per la premsa.

De què teniu por? Josep Mª Codolosa

Dels explotats proletaris
us espanta l'actitud?
No sigueu tan temeraris!
A pesar de ser "ordinaris"
són modelos de virtut.

Penseu que es trobi mal fet
festa es fassi, sense ser-ho?
Vatua lo meu barret!
Si per Sant Josep va ser-ho
doncs que millor per Sant Dret?


"Jo sóc dels que pretenen que és sa el socialisme;
Jo sóc dels que pregonen aital revolució.
Jo sóc dels que desitgen que acabi el despotisme;
I de l'home per l'home la inicua explotació."



Fragment de L'aspiració d'un obrer de Baldomer Soler. Poesia dedicada a Pi i Margall, va ser publicada a La Avanzada, el 4 d'octubre de 1890.


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya