realitat
L'any passat, Rayuela va fer els 50 anys. He esperat uns dies per aprofitar que aquest és l'any Cortázar: a l'agost es commemoren els 100 anys del seu naixement, però a més a més, el dia 12 d'aquest mes fa 30 anys del seu traspàs. Que ni fet a propòsit.

Aquest dia 12, els cronopios i els famas i les esperanzas deixaran de ser com són i tots junts, sense que serveixi de precedent, ballaran tregua i ballaran catala i ballaran espera i, si molt recerquem, faran rotllana amb la Maga i l'Oliveira. I des de la distància que li proporciona la seva altura, Julio Cortázar, un altre cop acompanyat per Carol Dunlop, farà com si toqués la trompeta, amb aquell somriure d'home bo; que ho era.

I nosaltres, des de fora, ens mossegarem les ungles per no poder incorporar-nos als seus jocs i haver de mantenir-nos en mers espectadors-lectors ─de glíglic en algunes ocasions─ de les seves entremaliadures. Que d'això es tracta a Rayuela.

Però, això sí, ningú podrà evitar que els acompanyem en els seus viatges a Cuba o a Nicaragua. Aquells viatges en els que la literatura ocuparà un segon pla.

Tornem a Rayuela, aquell manuscrit que, com li escriu al seu editor de Sudamericana, Francisco Porrúa, ha fet plorar a la seva dona en aquells moments, Aurora Bernárdez.
Ja li havia comunicat al seu agent usamericà, Paul Blackburn, "si t'interessa saber el que penso d'aquest llibre, et diré amb la meva habitual modèstia que serà una mena de bomba atòmica en l'escenari de la literatura llatinoamericana". Era el setembre de 1961.

Amb l'enviament del manuscrit, Cortázar afegeix algunes paraules: "Del libro en sí no te digo nada. Dejémoslo hablar a él, y si salió mudo, paciencia".
Algun crític ha escrit: "Des de 1958 Cortázar volia escriure una altra novel·la, una mena de resum de molts desitjos, de moltes nocions, de moltes esperances i també, perquè no, de molts fracassos. La crònica d'una bogeria".

Ara recordo la primera lectura, farà quaranta-tres anys, seguint la indicació de la primera forma de lectura: la lineal des del primer paràgraf fins el capítol 56. Després vindrien altres ordenaments en la lectura. Eren uns temps d'acumulació de lectures; moltes d'elles obtingudes a la rebotiga de la Librería Urriza de, aleshores, encara Lérida. I el "boom" llatinoamericà s'afegia a més a més.

Recordo l'impacte, que em va fer buscar tota l'obra editada d'aquell gegant; obra que, ja he escrit en més d'una ocasió, és una de les meves principals arrels. Com considerar aquests apunts guardats en múltiples targetes? "Capítol 93. L'amor
...en la ciudad donde el amor se llama con todos los nombres de todas las calles, de todas las casa, de todos los pisos, de todas las habitaciones, de todas las camas, de todos los sueños, de todos los olvidos o los recuerdos".
"Capítol 2. El temps
No estábamos enamorados, hacíamos el amor con un virtuosismo desapegado y crítico, pero después caímos en silencios terribles y la espuma de los vasos de cerveza se iba poniendo como estopa, se entibiaba y contraía mientras nos mirábamos y sentíamos que eso era el tiempo".

El fons Cortázar és una caixa de sorpreses per alegria dels cortazarians. Fa poc ha estat publicat un volum que recull els cursos que va donar a la Universitat de Berkeley, Califòrnia, la tardor de 1980. Clases de literatura és la transcripció de la gravació de dos mesos de classes. Allà trobem reflexions sobre el conte fantàstic, el conte realista, erotisme i literatura o el joc en la literatura amb menció especial a la creació de Rayuela. Cada classe acaba amb el diàleg obert amb els alumnes.
I per què una obra publicada a Mèxic l'any 1978 no es publica aquí fins l'any 2009? Em refereixo a Territorios, una acurada edició de Siglo XXI i que, amb la forma de collages que tenen La vuelta al día en ochenta mundos o Último round, vol ser un homenatge als seus artistes preferits. Una petita mostra la trobem en els textos que havien d'acompanyar una sèrie de litografies del gran Antonio Saura. Un d'ells:

"Aserrín aserrán


Empezaron por quitarle la pipa de la boca.
Los zapatos se los quitó el mismo, apenas el hombre de blanco miró hacia abajo.
Le quitaron la noción del cumpleaños, los fósforos y la corbata, la bandada de palomas en el techo de la casa vecina, Alicia. El disco del teléfono, los pantalones.
Él ayudó a salirse del saco y los pañuelos. Por precaución le quitaron los almohadones de la sala y esa noción de que Ezra Pound no era un gran poeta.
Les entregó voluntariamente los anteojos de ver cerca, los bifocales y los de sol. Los de luna casi no los había usado y ni siquiera los vieron.
Le quitaron el alfabeto y el arroz con pollo, su hermana muerta a los diez años, la guerra de Vietnam y los discos de Earl Hines. Cuando le quitaron lo que faltaba ─esas cosas llevan tiempo, pero también se lo habían quitado─, empezó a reirse.
Le quitaron la risa y el hombre de blanco esperó, porque él sí tenía todo el tiempo necesario.
Al final pidió pan y no le dieron, pidió queso y le dieron un hueso.
Lo que sigue lo sabe cualquier niño, pregúntele".


I ara crec que el que havia començat com un joc una mica improvisat, un molt impregnat per l'emoció i l'absència, ha trobat un territori final al costat d'una llarga llista d'artistes amics, un dels quals l'inspira la Poesía permutante. Un exemple:


Homenaje a Alain Resnais


tras un pasillo y una puerta
que se abre a otro pasillo, que
sigue hasta perderse


desde un pasaje que conduce
a la escalera que remonta
a las terrazas


donde la luna multiplica
las rejas y las hojas


hasta una alcoba en la que espera
una mujer de blanco
al término de un largo recorrido


más allás de una puerta y un pasillo
que repite las puertas hasta el límite
que el ojo alcanza en la penumbra


por un zaguán donde hay una ventana
cerrada, que vigila un hombre


en una operación combinatoria
en la que el muerto boca abajo
es otra indagación que recomienza


ante un espejo que denuncia
o acaso altera las siluetas


El final d'aquest recordatori-homenatge ens el proporciona un manuscrit de Juan Rulfo:
"Lo queremos porque es bondadoso. Es bondadoso como ser humano y muy bueno como escritor. Tiene un corazón tan grande que Dios necesitó fabricar un cuerpo también grande para (aquí está escrit 'colocar', ratllat) acomodar ese corazón suyo. Luego mezcló los sentimientos con el espíritu de Julio. De allí resultó que Julio no solo fuera un hombre bueno, sino justo. Todos sabemos cuanto se ha sacrificado por la justicia. Por las causas justas y porque haya concordia entre todos los seres humanos.
Así que Julio es triplemente bueno. Por eso lo queremos. Lo queremos tanto sus amigos, sus admiradores y sus hermanos. En realidad él es nuestro hermano mayor. Nos ha enseñado con sus consejos y a través de los libros que escribió para nosotros lo hermoso de la vida, a pesar del sufrimiento, a pesar del agobio y la desesperanza. Él no desea esas calamidades para nadie. Menos para quienes sabe que, más que sus prójimos, somos sus hermanos. Por eso queremos tanto a Julio".


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya