
(…)
"Butaca darrera butaca,
fila darrera fila,
aquest ferro,
aquest acer
irrompria,
el vint-i-dos de gener,
en l'edifici de cinc plantes
del Congrés dels Soviets.
Seien,
feien broma,
resolien,
de pas,
assumptes quotidians.
Ja és hora de començar!
Per què trigaran tant?
Per què
la presidència té clars,
com un bosc talat?
Per què els ulls
estan més vermells
que les llotges?
Què li passa a Kalinin?
Amb prou feines s'aguanta dempeus.
Una desgràcia?
Quina?
No pot ser!
I si a ell...?
No!
Impossible és!!
Sobre nosaltres
el sostre
va començar a caure com un corb.
Es van acotar els caps a la vegada.
Acoteu-los més!
De sobte, les llums esteses
de les aranyes es van estremir
i negres es tornaren.
Es va apagar
la dringadissa inútil de la campaneta.
Sobreposant-se,
Kalinin es va aixecar.
No és possible empassar-se les llàgrimes
que
cauen del bigoti i les galtes.
Li han traït.
Brillen ja a la barbeta.
Els pensaments, confosos,
oprimeixen el cap,
La sang a les sines s'eleva,
i borbolla a les seves venes.
─ Ahir,
a les sis i cinquanta,
va morir el camarada Lenin!"
Havia estat el 21 de gener de 1924, ara fa 90 anys. I aquest número rodó coincideix amb un ressorgir del seu pensament i el de Marx... ─Maiakovski al mateix poema: Els llibres de Marx / no són proves d'impremta, / no són columnes / de xifres seques, / Marx / va posar / dempeus a l'obrer / i el va conduir / en columnes / més rectes─. Tinc
a l'abast de la mà una edició de Sebastian Budgen, Stathis Kouvelakis, Slavoj Žižek, Lenin reactivado i del Jean Salem, Lenin y la revolución. Només són dos exemples de la seva actualitat.
Però avui, com acostumo a fer, em poso en mans dels poetes. Encara que el text és una mica llarg, crec que compensa a aquells que no el coneixen. El poeta guerriller de El Salvador, Roque Dalton es posa en l'ànima del seu company de Guatemala, Otto René Castillo. Aquest és el resultat:
HABRIA DICHO OTTO RENÉ CASTILLO
PENSANDO EN LENIN
Nadie va a la montaña a buscar gloria. Nadie
que no sea un imbécil, quiero decir. En el fondo
nadie elabora su poesía por la gloria. Nadie
que sea un poeta, quiero decir. Admito
que quienes van a la montaña, en ocasiones
se plantean el problema de la muerte eventual
en forma casi sensualista. Pero los poetas
suelen ser sensualistas y hasta obscenos, si se quiere.
Ir a la montaña hoy en Centroamérica
es aceptar el problema personal de la vida y la muerte
en una proporción del sesenta por ciento para la muerte
y de cuarenta por ciento para la vida.
Asumir estas cifras
no es una desviación católica del marxismo. El enemigo
es más fuerte que nunca porque nosotros
somos más débiles y estamos más divididos que nunca. Ir
a la montaña es un acto político-militar
y no una actitud poética tradicional. Se trata de poner
una piedra en nuestro platillo de la balanza
y no una efusión espiritual. Desde luego
cada quien es libre de irse a la montaña con
su poesía, sus efusiones espirituales, sus guardapelos.
De hecho, las unidades guerrilleras rebosan de poesía,
efusiones espirituales y guardapelos, pero se sirven más
y mejor de la buena puntería, la resistencia física y los cuchillos de caza.
Estas son algunas verdades que honran sobremanera al poeta guerrillero.
En general es cierto que el sacrificio
Que no tenga una eficacia real en la historia es idiota.
Creo que esta es una conclusión de espíritu leninista.
Pero ¿quién puede saber anticipadamente lo que tendrá
eficacia real en la historia? Tratar de obtener esa eficacia
jugándose la vida, es la mayor grandeza del hombre.
El camarada Lenin habría estado de acuerdo. Él, que siempre
nos buscó la mística llaga de la dignidad y el honor.
Él que vive en sus palabras únicamente para aquellos
que van más allá de las palabras,