realitat

UN CENTENARI QUASI CLANDESTÍ

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA


La primera notícia que vaig tenir del Joaquim Amat-Piniella va ser amb
la lectura de K.L.Reich. En aquells moments la investigació sobre els
catalans i els Camps d'extermini nazis estava a les beceroles i
l'impacte va ser brutal. Després, no l'obra però sí l'autor van entrar
en un oblit culpable del que l'ha tret la celebració del centenari del
seu naixement.

Joaquim Amat-Piniella va néixer a Manresa el dia 22 de novembre del
1913 i no havia de passar massa temps perquè deixés clar que era el
que pensava del que li havia tocat viure.

Ferran Planes, amic seu i també escriptor, va escriure al 1974: " A
l'any 1930, Amat tenia setze anys. Provenia d'una família burgesa i
acomodada. Nogensmenys, li va entrar una funesta mania: pensar i
sentir. S'ha de furgar per ací recordant el context d'aquella època
per a explicar-se les seves futures penes i desventures. I així es va
llençar a predicar per la comarca de Bages una mena de "bona nova" que
després havia de quallar, parcialment i temporal, en la República de
1931".



Ara, als cent anys del seu naixement, Amat-Piniella és una escultura
asseguda, a imatge del Pessoa a Lisboa, a les portes de l'antic Casino
de la seva ciutat natal i poca cosa més. O potser sí, el record d'uns
estudiants de Batxillerat que li escriuen unes cartes tant emotives,
que penso que faran que el record es fixi a les seves vides.

Amat-Piniella, amés de algunes novel·les més, va escriure poesies que
comencen a Mauthausen i segueixen el seu exili.



Cambra fosca



He oblidat què hi ha darrera els murs que em tanquen.

No sé per què el temps es desentén d'aquest dolor.

El món és silenci.

La vida és espera.

La mort és solitud.

No ha vingut ningú aquesta nit de ceguetats?

Ningú que portés el guiatge dels potents,

ningú que aixequés la veu dels cabdills.

Per què parleu, soldats, si no us comprèn ningú?

Per què calleu, poetes, si a cada porta poseu la llum?

I jo entre aquests murs,

entre cortines de sang infecunda...

Jo que espero collites generoses,

i amors prolífics,

i universos de pau.

Oh, la por del no veure, del no saber, del no sentir:

ferides les mans d'anar a les palpentes,

encès el pensament del preguntat sense resposta,

sordes les oïdes d'aquest mutisme martellejant,

Qui voldrà treure'm d'aquesta cambra fosca?

Veniu, cavallers daurats dels dies de sol!

Que els camps devastats no són estèrils

i jo, que callo entre silencis, parlaré...

K.L. Mauthausen, novembre de 1944



L'hora blanca



A l'hora blanca del meu renéixer.

vora el llac d'aigües somnolents,

sota el cel d'un blau tebi i segur,

la llibertat precisa la teva imatge.



Digueu-me, oh avions que solqueu la vall,

el sentit d'unes portes esbatanades!



No vull acció per als meus muscles lassos,

no vull espai per al meu pit viciat,

no vull paisatges per als meus ulls miops.



Deixeu-me en la solitud antiga de cinc anys,

en el racó on la llum estrafà les figures

en el brou conegut d'una vida sòrdida.



Que a poc a poc es remogui l'aire!

Que a pleret es perfilin els camins!

Que siguis tu qui m'acompanyi a les meravelles!



La fe ha triomfat sobre la pols de la mort,

i l'amor, difuminant les ratlles de l'odi,

es fa lloc en la cleda vella de cada cor.

No em calen ja les armes que m'han ajudat,

inútils les precaucions de l'instint vital!

Avui puc somniar sense angoixes ni perills

desprendre la closca que protegia el meu jo.



Els avions llisquen llurs ventres sobre el llac

com ocells assedegats de pau i tendresa.

Jo els observo del meu racó estant

a l'hora blanca del meu renéixer.

Com la teva imatge precisa la llibertat!

Ebensee, maig de 1945



Els més desmemoriats potser trobaran la guspira que obri la memòria,
llegint al pròleg del conegut Els catalans als camps nazis de la
Montserrat Roig:

"He conegut molts ex-deportats catalans, hi he vist reaccions i
actituds diverses davant de la deportació nazi i les seves romanalles,
però foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que
més coses em van saber dir del que havia significat l'infern nazi. Se
succeïren llargues xerrades a casa de l'Amat".

Deixem guiar-nos per l'autora. Transcriu (Triunfo, nº 626,
28-09-1974): "Entenc que la nostra culpa generacional és haver fet més
cas del cor que del cervell. En política, l'infern està ple de bones
intencions. I aquest va ser el nostre error. En una paraula: ho vam
perdre tot, però per idiotes. El fet de que després purguéssim el
nostre error no n'és cap excusa. I no és que ara cregui que ens havíem
de carregar a mitja Humanitat. D'acord que nosaltres no havíem
d'utilitzar els mateixos mètodes que l'enemic, però sí que en política
cal disposar de tots els registres com per a tocar l'orgue i saber-los
utilitzar amb oportunitat. Si no ho vam saber fer és per una
incapacitat que jo crec culpable. Diràs que tot això és parlar per
parlar i que no podem fer marxa enrere, però potser paga la pena fer
autocrítica davant dels que, joves com tu, poden aprofitar la lliçó
que ens clavaren i de la que encara ens estem ressentint. Hi ha molts
punts comuns entre vosaltres i nosaltres, i això m'anima, però que la
debilitat i la bona fe no us faci a vosaltres el mal que ens va fer a
nosaltres. Cor sí, però en el més fondo, com un més dels aliments per
a les arrels de l'acció política, un entre molts d'altres".



Amargat? Lúcid? No m'aturo a esbrinar-lo. En tot cas, pedagògic.


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*