Avui pensava en la mort de Manuel Vázquez Montalbán, de la que es
compleixen els tres anys, i no he pogut evitar, com una concatenació,
fer una revisió dels meus articles quinzenals que fan referència a la
mort o, millor dit, al record d'alguna mort. He pensat, en un intent
de simplificar, que tot és conseqüència de la nostra ─la meva─ cultura
jueu cristiana.
Però és que és així. Tinc la necessitat ─més aviat sembla la
obligació─, d'evitar la caiguda en l'oblit d'aquells que he estimat de
múltiples maneres i que, al mateix temps, són les arrels que em donen
suport.
Una raó pot ser la que ve justificada per la frase de Ciceró: "La vida
dels morts està en la memòria dels vius".
Ja han passat tres anys, però molts més des de que vam tenir
l'oportunitat de coincidir: ens movíem en àmbits geogràfics llunyans,
però la pràctica partidària ens va portar a la mateixa comissió del 5è
Congrés (Cultura, Moviments socials,...). Ell havia estat designat
secretari i a mi m'havien proposat com a portaveu (enfront al candidat
que presentava López Bulla). Les coses estaven prou clares i vaig
guanyar, amb al resultat de que tots els membres de la Mesa em van
deixar sol a l'hora de preparar la presentació al plenari. Va ser
terrorífic perquè presentava i defensava totes les esmenes
─majoritàries i minoritàries─. Quan ho penso en la distància encara em
sorprèn com no vaig fugir corrent.
Ara, els records flueixen cap altres indrets i, com no, cap a Bangkok.
"Más allá de la isla climatizada, Bangkok era como México capital o
como Villaverde alto o Bellvitge, una ciudad para inmigración salvaje
y además un burdel para soldados americanos venido a menos." A Los
Pájaros de Bangkok (1983), aquests que no són altra cosa que "pájaros.
Sólo pájaros", ja anunciava una ciutat que havia conegut deu anys
abans i que, vint anys després, seguia oferint als turistes les
mateixes atraccions.
Vint anys que li han permès complir, com succeeix a la segona part de
Milenio. En las antípodas (2004), la idea que li passa pel cap en el
retorn a Barcelona a Los Pájaros de Bangkok: "Tal vez no volvería
nunca más. Había entrado en una edad en la que debía empezar a
despedirse de algunas cosas, en la que ya sabía más o menos lo que
podía esperar. Aunque si alguna vez tenía un golpe de fortuna, le
gustaría dar la vuelta al mundo como Phileas Fogg, acompañado de
Biscuter..."
Llegim a Praga (1982):
Ciudad del deseo cuerpo
de entregas concertadas
no hay pecado hay encuentros
entre cuerpos sin dramas
asfalto carne rascacielos lechos
la piel no habla no suda no ama
Més endavant a Pero el viajero que huye (1990):
EL CARTERO HA TRAÍDO EL BANGKOK POST
El Tahilandia (sic)Travel
una carta sellada
la muerte de un ser querido
para la muchacha de mi American Breakfast
cada mañana
aunque he pedido mi carta
no estaba
o no me la han dado compasivos
con el extranjero que espera vida o muerte
ignorado en un rincón de Asia
el cartero nunca llama dos veces
viaja en una Yamaha
i sonríe en la ignorancia
de que la distancia
permite a la memoria cumplir nuestros deseos
I ara, cada any, el 18 d'octubre fem escala a Bangkok amb l'esperança
de trobar el somriure giocondesc de Manuel Vàzquez Montalbán en
qualsevol revolt dels passadissos de l'aeroport i repetint, com una
lletania, les paraules de Carlos Fuentes:
Qué injusta, qué maldita, qué cabrona la muerte que no nos mata a
nosotros sino a los que amamos!
