realitat
MIQUEL ÀNGEL SÒRIA



No és gens agosarat dir que els comunistes tenim més d'un 11 de
setembre i que un d'ells no és, ni per casualitat, el de l'any 2001.
Però si ho és l'11 de setembre de 1973.

I entre moltes raons ─que sé que hi són─ ara se m'acuden dues: una és
el record d'un 18 de juliol, present a la memòria dels que ho van
viure i, com no, dels que ho hem heretat. L'altra és, ara ja fa
quaranta anys, el record que ens manté a la memòria de l'aixafament
brutal d'una experiència que la majoria d'un poble estava portant a la
pràctica: el desenvolupament d'un socialisme sorgit d'allò que encara
seguim anomenant democràcia. Xile aconseguia allò que durant molts
anys havia intentat el Partit Comunista Italià.

Encara ara, quan sento la veu de Salvador Allende: "Estas son mis
últimas palabras..." he de deixar per uns moments la ploma i esperar
que la visió torni a ser neta i les ratlles que escric recuperin
l'horitzontalitat.

Cada any es produeix algun esdeveniment que reactiva el record. Pot
ser, com aquest any, l'exhumació del cos de Pablo Neruda per comprovar
la denúncia del seu antic xofer de que la seva mort no va ser causada
de forma natural pel càncer que patia sinó que els metges de la
dictadura la van precipitar.

O la causa pot ser, més recentment, la recuperació d'un disc de vinil,
editat a França: "Chile combatiente". En ell, entre els més coneguts
Víctor Jara, Quilapayún o Inti Illimani, apareix un grup que en
aquells moments no em sonava tant: Aparcoa. Després ja he descobert el
seu fort lligam amb la música popular xilena.



És amb ells que vull recordar aquesta data inoblidable pels
comunistes. Aparcoa no oculta la seva procedència i canten Canción al
Partido.

"Entre sombras del pasado / asomando el siglo XX / cada pobre un odio
frío / cada alma un sol ardiente / cada niño un germentivo / de más
niños inocentes / de más noches sin abrigo / de más hombres sin
presente. / Entre llantos y cadenas / un rumor se va extendiendo / y
la lágrima impotente / se está convirtiendo en sueño. / Alguien cuenta
como ha visto / que al otro lado del globo / están los trabajadores /
haciendo el mundo a su modo. // Y ese ansia de encontrarse / y ese
empeño de ser ellos / esa sangre que corría / como pólvora en sus
cuerpos / ese brillo enamorado de su tierra y de su vino / se volvió
espada de cobre / y se convirtió en Partido / y sus penas fueron alas
/ y su hambre fue linterna / sus heridas fueron libros / y de piedra
sus cadenas / los verdugos de la vida / no pudieron detenerlo / ¿Quién
puede apagar el día? / ¿Quién puede parar el tiempo? // Florecerán en
tu campo / nuevas rosas, nuevas viñas / vendrá el pueblo entonando /
cantos de amor y conquista / Recabarren son tus pasos / tus palabras,
tus semillas. / Son tus hijos, tus hermanos / tu Partido Comunista."



O Las últimas palabras.

"Tengo fe en Chile y su futuro. / Superarán otros hombres el momento /
en que pretende imponerse la traición. / Sigan sabiendo ustedes
compañeros / que se abrirán las grandes alamedas / por donde pase el
hombre construyendo / para siempre su libertad. / Estas son mis
últimas palabras / con la certeza que mi sacrificio y el de ustedes en
vano no será. / Sigan sabiendo queridos compañeros / que una sanción
moral castigará / esta traición, cobarde felonía, / este momento
amargo y gris".



He pensat que la millor il·lustració havia de venir de mans dels
artistes xilens, molt cuidats fins el moment del cop i l'inici de la
diàspora. Me la presta Roberto Matta i era la portada del número 2
(1978) de la revista Araucaria de Chile.


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*