realitat

VEIG L'ESTESA PELL DE BRAU

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Si Salvador Espriu fos entre nosaltres, no sé com ens deixaria celebrar el seu centenari. M'aventuro, sense cap esforç, a imaginar una celebració en la més estricta intimitat. Però com no es dóna aquesta circumstància, intentaré fer una mica de xivarri perquè vull que es senti amb força, perquè hi ha persones que volem seguir tenint molt presents. No sempre tant com voldríem; potser no sempre amb la mateixa intensitat; lluitant contra moments d'oblit, d'aquells que es donen entre els millors amics quan la distància o el temps difuminen els contorns.

Però ara ningú pot evitar que les seves paraules tornin a sonar, perquè la nostra veu, amplificada amb un gest natural de les dues mans encerclant la boca, es transforma en caixa de ressonància per sobre de les delegacions d'un govern central/centralista.

 

Els nostres avis varen mirar,

fa molts anys,

aquest mateix cel

d'hivern, alt i trist,

i llegiren en ell un estrany

signe d'emparança i de repòs.

I el més vell dels vianants

l'assenyalà amb el llarg

bastó de la seva autoritat,

mostrant-lo als altres,

i després indicà aquests camps

i va dir:

─Certament aquí descansarem

de tota la vastitud dels camins

de la Golah.

certament aquí

m'enterrareu.

                        Fragment de La pell de brau, VII

 

Espriu , encara que no dóna aquesta impressió, va haver d'esquivar la censura. La reconeguda incultura dels censors franquistes era més fàcil d'esquivar amb el llenguatge hermètic que podia utilitzar la poesia. Així, La pell de brau era editada l'any 1960, però havíem d'esperar fins el 1963 ─i en una editorial de més enllà dels Pirineus, Ruedo Ibérico─ per poder trobar una edició bilingüe.

José Sánchez Reboredo, a "Palabras tachadas (Retórica contra censura)" escriu: "El ejemplo más conocido, y que ya el lector habrá traído a su mente, de este tipo de encubrimientos es, sin lugar a dudas, el de Salvador Espriu. Sería una falacia (o dicho de otro modo, un simplismo reductor) afirmar que la peculiar mitología del poeta catalán debe únicamente su existencia al peligro de una censura amenazadora. Pero, enfocadas las cosas desde otro ángulo, sí es posible afirmar que, de no haber encubierto ciertas realidades geográficas y políticas, bajo alegóricos nombres, y algunas afirmaciones bajo una capa de símbolos, la inteligente obra de Espriu no hubiera podido difundirse con facilidad..."

Sinera ─anagrama d'Arenys─, amaga molt més del que es llegeix en una primera lectura. Per a J. M. Castellet "representa més que el món local d'una mítica Arenys, la comunitat històrica de tot Catalunya."

A Espriu es troben tot un seguit d'elements simbòlics que identifiquen la realitat de l'Espanya d'aquells moments, ─començant pel nom, Sepharad─: la nit, la boira, el vent... i molts altres, dels que no vull oblidar la cançó (recordeu el poema de Les hores, "Perquè un dia torni la cançó a Sinera"). La cançó que no és una altra que la paraula lliure que ja s'emportava León Felipe a

 

Franco...tuya es la hacienda...

la casa, el caballo y la pistola...

Mía es la voz antigua de la tierra.

Tú te quedas con todo

y me dejas desnudo y errante por el mundo...

mas yo te dejo mudo...¡mudo!...

Y cómo vas a recoger el trigo

y alimentar el fuego

si yo me llevo la canción?

 

D'una altra banda, Sepharad és, a la Bíblia, el país que ocuparan els captius, lloc d'opressió i injustícia. D'aquí que s'eviti la utilització del nom Espanya, que hagués captat el més ruc dels censors, mentre sembla que la imatge de la pell del brau no és motiu de cap preocupació.

 

Si corres sempre endins

de la nit del teu odi,

cavall foll Sepharad,

el fuet i l'espasa

t'han de governar.

 

No pot escollir príncep

qui vessa sang,

qui ha traït o roba

o qui no alça

a poc a poc el temple

del seu treball.

Amb el foc primer cremes

la llibertat.

 

Atansa't a mirar-te

en aquest glaç,

aprèn el veritable

nom del teu mal:

en el rostre del ídol

t'has contemplat.

                        La pell de brau, V

 

Fins aquí el meu petit gra de sorra que ajudi a fonamentar l'edifici on Salvador Espriu pugui seguir bastint un món en el que la llibertat ─corejada pels assistents al Price dels Poetes el 25 d'abril de 1970─ sigui l'eix central.

 

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén".

                                               Fragment de La pell de brau, XXXVIII


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya