realitat

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Sempre és alliçonador rellegir Eduardo Galeano i més quan entre les seves paraules apareix la veu de José Martí:

"Les espera la horca. Eran cinco, pero Lingg madrugó a la muerte haciendo estallar entre sus dientes una cápsula de dinamita. Fischer se viste sin prisa, tarareando 'La Masellesa'. Parsons, el agitador que empleaba la palabra como látigo o cuchillo, aprieta las manos de sus compañeros antes de que los guardias se las aten a la espalda. Engel, famoso por la puntería, pide vino de Oporto y hace reír a todos con un chiste. Spies, que tanto ha escrito pintando a la anarquía como la entrada en la vida se prepara, en silencio, para entrar en la muerte.

Los espectadores, en platea de teatro, clavan la vista en el cadalso. Una seña, un ruido, la trampa cede... Ya, en danza horrible, murieron dando vueltas en el aire.

José Martí escribe la crónica de la ejecución de los anarquistas en Chicago. La clase obrera del mundo los resucitará todos los primeros de mayo. Eso todavía no se sabe, pero Martí siempre escribe como escuchando, donde menos se espera, el llanto de un recién nacido".

 

Aquesta resurrecció de la que parla Galeano, un grandíssim poeta francès la escenifica mitjançant l'ésser viu que més ha  representat la llibertat: un ocell. Jacques Prévert ens deixa a dos poemes seus aquesta imatge:

A "Salut a l'oiseau".

 

"Jo et saludo / ocell de l'empedrat / ocell dels proletaris / ocell del Primer de  Maig"

I a "Événements".

 

"Veieu diu l'oreneta als seus petits / són milers / i els seus petits treuen el cap fora del niu / es veuen els homes caminar / Si es mantenen units /  menjaran / diu l'oreneta / però si es separen rebentaran / Mantingueu-vos units homes pobres / mantingueu-vos units / criden els petits de l'oreneta / mantingueu-vos units homes pobres / mantingueu-vos units / criden els petits / alguns homes els escolten / saluden amb el puny / i somriuen."

 

I així, cada Primer de Maig, els treballadors caminen junts per recordar els que van caure defensant, en aquells moments, la jornada de vuit hores ─vuit hores pel treball, vuit hores per a la son i vuit hores per a la casa─; i caminen junts per recordar als poderosos que malgrat les dificultats es mantenen units; i aixequen el puny, somrient, per saludar als petits de l'oreneta i per mostrar la seva força i la seva decisió i la seva ràbia.

I aquell dia, els poderosos marxen cap a la seva casa de camp per no sentir les veus dels explotats, però deixen els seus lacais ─les forces de l'ordre, els hi diuen─, fortament armats, per defensar les seves propietats.

 

I des de les presons, on el poder tanca els lluitadors, se senten les seves veus que els carcellers no poden evitar ; penso en Nazim Hikmet i en els 5 cubans empresonats a Usamèrica. Aquí teniu la veu d'Antonio Guerrero:

 

                                                    Marchemos adelante

Hermanos de la Patria
soberana y distante,
es Primero de Mayo
marchemos adelante

Ante vientos que claman
agredir nuestro suelo,
arde la eterna llama
bajada de su suelo

Y se desborda un río
por sus calles y plazas
de cubanos valientes
contra las amenazas

Qué no podrá mi pueblo
su estirpe redentora,
su digna voz, lo mismo
que una ametralladora

Es su verdad disparo
su ética trinchera
capaz de resistir
la astucia más severa

Amantes de la paz
condenamos la guerra,
nos sangra el corazón
cuando hieren la tierra

Amantes de la vida
impedimos la muerte
allí donde hay miseria
echamos nuestra suerte.

En vano intentará
la oscura y falsa historia
del Imperio agresor
sus lacayos, su escoria,
 

robarnos el fervor
de esta inmortal jornada
sin que junto a Martí,
los Héroes del Moncada

amigos solidarios
todo el pueblo y Fidel
le mostremos al mundo
nuestro invicto laurel

Hermanos de la Patria
soberana y distante
es Primero de Mayo
Marchemos adelante

Antonio Guerrero Rodríguez
D.C. Florence, Colorado
29 de abril 2003

 

I és també des de la presó, que Alfonso Sastre felicita a la seva filla nascuda l'1 de maig amb unes "seguidillas":

 

¡Viva el uno de mayo

por dos razones!

¡Porque es la fiesta obrera!

¡Y por que pones

en esta fecha

tus trece años de niña

hecha y derecha!

 

Rafael Alberti no oblida la seva commemoració ni en les pitjors circumstàncies.

 

Primero de mayo.

Himnos, sangre, flores.

Primavera guerrera de los trabajadores.

Di, ¿tú qué harás el Primero de Mayo?

Mi país está en guerra, campesina.

yo como buen soldado de los mares,

haré que el pabellón de la marina

flote sobre los vientos ejemplares.

Di, ¿tú qué harás el Primero de Mayo?

Mi país está en guerra. Un aguacero

batir quiere de balas sus labores.

Yo, como campesina, marinero,

prepararé mis brazos segadores.

Di, ¿tú qué harás el Primero de Mayo?

Mi país está en guerra. Por su cielo,

alas de extraños pájaros ladrones.

Yo condecoraré de gloria el vuelo

de los republicanos aviones.

Di, ¿tú qué harás el Primero de Mayo?

Mi país está en guerra. Tercamente

haré hablar al fusil ese lenguaje

que empuje a España valerosamente

a conquistar de nuevo su paisaje.

Primero de Mayo.

Himnos, sangre, flores.

Primavera del triunfo de los trabajadores.

 

Donem la paraula a José Martí. El 13 de novembre de 1887 publica al diari La Nación de Buenos Aires les darreres hores dels condemnats:

"...Cuando de pronto una melodiosa voz, llena de fuerza y sentido, la voz de uno de estos hombres a quienes se supone fieras humanas, trémola primero, vibrante enseguida, pura y luego serena, como quien ya se siente libre de polvos y ataduras, resonó en la celda de Engel, que, arrebatado por el éxtasis, recitaba "El tejedor", de Enrique Heine, como ofreciendo al cielo el espíritu, con los dos brazos en alto (...)

Y rompiendo en sollozos, se dejó Engel caer sentado en su litera, hundiendo en las palmas el rostro envejecido. Muda lo había escuchado la cárcel entera, los unos como orando, los presos asomados a los barrotes, estremecidos los periodistas y los carceleros, suspenso el telégrafo, Spies a medio sentar. Parsons de pie en su celda, con los brazos abiertos, como quien va a emprender el vuelo".

 

Continuaran ressonant les paraules que George Engel va adreçar al tribunal que el va condemnar a mort amb els seus companys:

 

"És el primer cop que comparec davant un tribunal nord-americà, i en ell se m'acusa d'assassí. I per quina raó estic aquí? Per la mateixa que em va fer abandonar Alemanya; per la pobresa, per la misèria de la classe treballadora.

"Aquí també, en aquesta 'República Lliure', en el país més ric de la terra, hi ha molts obrers que no tenen lloc en el banquet de la vida i que com pàries socials arrosseguen una vida miserable.

"Aquesta és la meva opinió i el meu desig, [però] no combato individualment als capitalistes; combato al sistema que produeix els seus privilegis. El meu més ardent desig és que els treballadors sàpiguen quins són els seus enemics i quins els seus amics.

"Tot el demés mereix el meu menyspreu. Menyspreo el poder d'un govern innocu. Menyspreo els seus policies i els seus espies. Pel que fa a la meva condemna, que va ser alentida i decidida per la influència capitalista, res més no tinc a dir".

 

La metxa del Primer de Maig ja estava encesa

 


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya