realitat

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

                                                                        S'ha de pintar només el que s'estima.
                                                                                                          Pablo Picasso

 
 El dia 8 es compliran els 40 anys de la mort de Pablo Picasso. De Pablo Picasso però també dels altres set "posibles hermanos invisibles" que veia Rafael Alberti a la seva "Partida de Bautismo" i que reflectiria al poema "Los ocho nombres de Picasso"..

 
 
"Qué hubiera sido de ti Pablo, si de los ocho nombres con que fuiste bautizado,

hubieras preferido al de Pablo Picasso el de Diego Picasso, al de Diego Picasso el

de José Picasso, al de José Picasso el de Francisco de Paula Picasso, al de Francisco

de Paula Picasso el de Juan Nepomuceno Picasso, al de Juan Nepomuceno Picasso

el de María de los Remedios Picasso, al de María de los Remedios Picasso el de Crispín Picasso, al de Crispín Picasso el de Crispiniano de la Santísima Trinidad Picasso.

 

¿Cómo hubiera pintado Diego Picasso? Cómo José Picasso; cómo Francisco de

Paula Picasso; cómo Juan Nepomuceno Picasso; cómo María de los Remedios

Picasso; cómo Crispín Picasso; cómo Crispiniano de la Santísima Trinidad Picasso.

 

¿Cómo hubiera sido posible? Primera exposición en Barcelona de Diego Picasso.

Ha llegado a París José Picasso. Cuadros y dibujos en la Galería Vollard, de Francisco de Paula Picasso. Encuentro del gran poeta Max Jacob con Juan Nepomuceno Picasso. Guillaume Apollinaire: El cubismo de María de los Remedios Picasso. De Goya a Crispín Picasso. Los gloriosos 90 años de Crispiniano de la Santísima Trinidad Picasso.

 

Pero no ha sido así. Y sólo en la Partida de Bautismo quedaron como siete posibles

invisibles hermanos: Diego, José, Francisco de Paula, Juan Nepomuceno, María de los Remedios, Crispín y Crispiniano de la Santísima Tinidad Picasso. Y salió sólo Pablo,

sin Diego, sin José, sin Francisco de Paula, sin Juan Nepomuceno, sin María de los Remedios, sin Crispín, sin Crispiniano de la Santísima Trinidad Picasso. Sólo Pablo Picasso..."  

 

Darrera quedaven 92 anys intensos. Plens d'activitat, d'enyorança, de compromís, de militància,... de vida.

Un personatge actiu fins l'últim moment. Només cal veure l'obra que ha deixat com pintor, escultor o ceramista.

Picasso gaudia quan podia parlar en castellà amb algú, malgrat la incomprensió dels que, en la reunió, no coneixien la seva llengua materna. Quina joia quan Alberti, María Teresa León i la seva filla Aitana el visitaven i podien parlar d'Andalucia. Encara que recordava amb simpatia que l'havien considerat català o gallec, pensant en el temps que havia viscut a Catalunya o A Coruña.

El Gernika no havia estat una obra aïllada. Situacions similars al món havien estat objecte de la seva dedicació. La coloma de la Pau, amb la rameta d'olivera al bec, no és sinó la seva aportació, a petició del poeta Louis Aragon, a la imatge d'un congrés d'intel·lectuals antifeixistes.

Picasso es va afiliar al partit Comunista Francès en acabar la Gran Guerra. La seva definició de l'artista ens mostra quina creu que ha de ser la funció de l'art:

 

"Què creuen vostès que és un artista? Un imbècil que només té ulls si és un pintor, orelles si és músic, o una lira a totes les giragonses del cor si és poeta, o inclús, si és boxador, només músculs? Molt al contrari , és al mateix temps un ésser polític, constantment despert davant els punyents, ardents o dolços successos del món, que es modela tot sencer a imatge d'ells. ¿Com seria possible desinteressar-se dels altres homes, i en virtut de quina negligència ebúrnia és possible separar-se'n d'una vida que ells entreguen tant abundosament? No, la pintura no està feta per a decorar els apartaments. És un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l'enemic".

 

En aquesta visió de la vida de l'artista no podem oblidar-nos del paper que juguen els seus amics, sobretot els poetes. A "Canciones del alto valle del Aniene", Alberti li dedica unes pàgines que recullen les visites que fa al pintor, aprofitant que viu un temps a Antibes.

"HE estado al fin con Picasso. Le dije: vivo en Antibes, en una casita de los remparts, casi pegada a uno de los muros de tu museo.

            ─Puedes por la noche ─me dice─ abrir un agujero y robarte algún cudro.

            ─Sería más fácil ─pienso, aunque no se lo digo─ que tú me regalases uno en este mismo instante".

 

Per a Alberti, "Picasso siempre ha sido un pintor para poetas y en todas las diversas etapas de su vida estuvo cerca de ellos: recordemos a Max Jacob, a Apollinaire, a Pierre Reverdy, a Jacques Prévert, a Paul Éluard...Todos han sabido recoger algo de ese gran río de fluir permanente que es Picasso: una onda, un reflejo, un pez, una estrella caídos en su fondo... Yo, que he llegado el último, quizá sea uno de los de pesca más afortunada".

Aquí hi ha una petita mostra:

 Jacques Prévert. Passeig de Picasso

 En un plat ben rodó d'autèntica porcellana

una poma posa

enfront d'ella

un pintor de la realitat

intenta en va pintar-la

la poma tal com és

però

la poma no es deixa fer

la poma

té quelcom a dir

i moltes voltes en la seva pell

la poma

i he aquí que gira

al seu veritable plat

sorneguerament sobre ella mateixa

suaument sense moure's

i com un duc de Guisa que es disfressa de bec de gas

perquè el volen retratar malgrat ell

la poma es disfressa de maca fruita disfressada

i és aleshores

quan el pintor de la realitat

comença a advertir

que totes les aparences de la poma estan en contra d'ell

i

com el malaurat indigent

com el pobre necessitat  que es troba sovint a la mercè de no importa quina

            associació benefactora i caritativa i sospitosa de beneficència de

            caritat i de sospita

el desafortunat pintor de la realitat

es troba sovint aleshores ser la trista presa

d'una innumerable quantitat d'associacions d'idees

i la poma al girar evoca la pomera

el Paradís Terrenal i a Eva i després a Adam

la regadora l'espatllera Parmentier l'escala

el Canadà les Hespèrides la Normandia la reineta i l'api

la serp del Jeu de Paume i el jurament del Suc de Poma

i el pecat original

i els orígens de l'art

i Suïssa amb Guillem Tell

i inclús Isaac Newton

diverses vegades premiat a l'Exposició de la Gravitació Universal

i el pintor atordit perd de vista el seu model

i s'adorm

És aleshores quan Picasso

que passava per allà com per tot arreu

cada dia com per casa seva

veu la poma i el plat i el pintor adormit

Què idea pintar una poma

diu Picasso

i Picasso es menja la poma

i la poma li diu Gràcies

i Picasso trenca el plat

i se'n va somrient

i el pintor arrancat dels seus somnis

com una dent

es troba sol davant la seva tela inacabada

al vell mig de la vaixella trencada

les terribles llavors de la realitat.

 

 

Paul Éluard. Pablo Picasso

Les armes de la son han cavat en la nit

Els solcs meravellosos que separen els nostres caps.

A través del diamant, tota medalla és falsa,

Sota el cel brillant, la terra és invisible.

 

El rostre del cor ha perdut els seus colors

I el sol ens busca i la neu està cega.

Si l'abandonem, l'horitzó té ales.

I les nostres mirades dissipen els errors a la llunyania.

 

Chss! Ara callem. El gran artista ha de fer, com sempre, la seva migdiada. Serà la darrera. Els seus ulls, "els cent mil ulls en dos ulls", ja han vist prou. Es tanquen.

 

 

 

 



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya