realitat

LA INNOCÈNCIA DE SACCO I VANZETTI

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

"En aquest dia, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, somiadors en la germandat dels homes, que van esperar trobar als EEUU, varen ser cruelment assassinats pels fills d'aquells que fa molt de temps van fugir a aquesta terra d'esperança i llibertat".

 

Un full amb aquesta llegenda va aparèixer a cada publicació de la sala de lectura del selectiu Club Athenaeum de Boston el dia 23 d'agost de 1927, ara fa 85 anys. Algun soci, com el rector de la universitat de Harvard, havia decidit finalment la sort de Sacco i Vanzetti.

Un dels arguments contra la pena de mort és la possibilitat de l'error judicial. A l'agost de 1977, cinquanta anys després, el governador de Massachusetts, Michael Dukakis, feia públic el reconeixement de la innocència dels dos executats. A algú de vosaltres li satisfan aquests reconeixements fets amb tant de retard?

 

L'any 1920 havia començat el calvari. Durant aquests anys, de judici en judici, mai van perdre l'esperança de que la justícia, al final, fos allò que ells havien anat a buscar a aquell país. Al seu costat, el suport de la classe. Uns obrers mobilitzats a tot el món conjuntament amb els intel·lectuals compromesos: Dorothy Parker, Howard Zinn, Upton Sinclair, John dos Passos, Einstein, Bertrand Rusell, H.G. Wells o George Bernard Shaw,...

Al final, quan ja no hi ha marxa enrere i els llums s'apaguen per la necessitat de voltatge a la cadira elèctrica, el crit de ràbia i d'impotència a Nova York, Londres, París, Buenos Aires, Johannesburg, Chicago o Tokyo, per fer alguna cita.

I la necessitat de deixar constància escrita de la ignomínia. El poeta de la generació beat, Allen Ginsberg, deixant constància al seu poema Amèrica del vers 'Amèrica Sacco i Vanzetti no deuen morir'; Carl Sandburg dedicant-los-hi 'Legal Midnigth Hour' o William Carlos William, 'Impromptu: The Suckers'. 

 
Per acabar aquesta història que no té final, permeteu-me reproduir el diàleg entre un professor de dret penal i un comunista –membres ambdós del comitè de suport-, tal com l'imagina Howard Fast, autor d'Epartacus, en La passió de Sacco i Vanzetti (1953).

A aquells que ja el coneixen potser els hi refrescarà la memòria; als que no l'han llegit mai, potser els situarà en una època en la que la lluita del moviment obrer era molt difícil però mantenia l'esperança. Més o menys com ara.

 

El professor de dret penal: ─Ara van a morir, ja no queden esperances,

   ─Mentre quedi temps, queden esperances ─va contestar el comunista.

   ─Això no és una resposta, és un proverbi ─va dir el professor amb veu amarga─. He estat a la presó i acabo de tornar d'allà. Aquest és el final, i el final està tan mancat d'esperances com ho va estar l'inici. Estic fart d'això. Jo sé que aquests homes són innocents, i nogensmenys van a morir. La meva fe en la decència humana morirà amb ells.

   ─La seva fe mor amb molta facilitat ─li va dir el comunista.

   ─Li sembla? I la seva fe és més forta? En què té fe vostè, senyor?

   ─En la classe obrera dels Estats Units ─li va contestar el comunista.

   ─Aquesta és una lliçó que he après, però, no està en contradicció amb la realitat? Jo mai he discutit amb vostè. He sabut que vostès estaven ficats en aquest cas i de vegades he admirat l'energia, la generositat i la devoció amb que treballaven. Jo no em permetria perseguir als rojos com ho fan d'altres, inclús aquí, perquè a la meva manera, jo tinc tanta necessitat com ell de viure en un món regit per la justícia.

   Per aquesta raó vaig treballar amb vostès, però ara la seva posició m'irrita. Quina fe en la classe obrera? On és aquesta classe obrera? Oh!, ja sé que Sacco i Vanzatti van a morir perquè són obrers italians, comunistes agitadors, perquè cal un cap de turc, un exemple, una amenaça. Però on és la seva classe obrera? La federació nord-americana del treball no fa res, i els grans dirigents de la federació estan ben sentadets a casa seva, ni tan sols han anat als escamots. I els obrers, on són?

   ─En totes parts.

   ─És aquesta una resposta?

   ─De moment, sí. Què volia vostè, que els obrers prenguessin a l'assalt la presó i

posessin em llibertat Sacco i Vanzetti? És que les coses no es fan així excepte als somnis d'alguns. Ells poden matar Sacco i Vanzetti; ja van matar Albert Parsons, i Tom Mooney segueix a la presó i encara hi haurà d'altres, però això no seguirà fins l'eternitat. Cometen aquests crims només per una raó: perquè ens tenen por i perquè saben que nosaltres no suportarem aquestes coses eternament.

   ─Quins nosaltres? Els comunistes?

   ─No, els comunistes no. Els obrers. I aquells que assassinen Saco i Vanzetti odien els comunistes només perquè estan arrelats en la classe obrera.

   ─Quines idees té vostè! ─va dir el professor─ I vostè vol que jo cregui això aquesta nit? Aquesta nit, entre totes les nits?

   ─Vostè no pot creure-ho. Per a vostè, quan morin Sacco i Vanzetti, moriran totes les esperances i tots els somnis de justícia i de benestar.

   ─És molt cruel dir això.

   ─Però reconegui que és la veritat.

   ─I si ho reconec? No parla vostè amb massa facilitat d'oposar-se a un poder tan immens com aquest? Tothom crida que no han de morir, i nogensmenys van a morir. Reconec que tinc por. Vaig apostar la meva fe a quelcom i vaig perdre. Jo no conec a la seva identificada classe obrera. No la comprenc, com no el comprenc a vostè.

   ─Com tampoc no comprèn Sacco i Vanzetti?

   ─Així és, com tampoc no comprenc Sacco i Vanzetti.


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya