Recordo molt bé a Gabriel Ferrater. Deuria ser l'any 1971 o 1972, a la Universitat de Lleida. Ens parlava de la Lingüística, amb un got de ginebra a les mans. I recordo l'exemple utilitzat per fer palesa l'ambigüitat del llenguatge. La frase d'aquells pares ja farts: "Teníamos al niño encima del televisor". I l'explicació dels possibles significats, fins el més inesperat: "No en teníem prou amb la televisió, que a més a més teníem el nen". No ho he oblidat mai. Això, per xocant, és el que he recordat de la seva xerrada. Després va venir, sobretot, la seva poesia.
Aquest any es commemora el noranta aniversari del seu naixement, el dia 20. I el mes passat van fer quaranta anys de la seva mort. Una mort anunciada amb temps i sense que hi hagués cap malaltia entre mig: havia promès matar-se abans de complir els 50. Justo Navarro ho recull a l'inici de F.: "Hubo una vez un hombre que a los treinta y cinco años prometió no vivir más de cincuenta. Se llamaba Gabriel Ferrater. Estaba con un amigo [Jaime Salinas] en un café de la plaza Prim de Reus, bebían ginebra en la terraza, el cielo era claro y volaban vencejos, un taxista esperaba para llevar al amigo a la estación de donde saldría el coche cama hacia Madrid. Entonces Ferrater dijo que iba a matarse antes de cumplir cincuenta años".
Així ho recull també Feliu Formosa:
RECORDANT GABRIEL FERRATER
Vas dir que no volies
Arribar a aquella edat
En que el cos ja comença
A fer pudor de vell
Ara que vaig en metro
En hora punta penso
Que els cossos fan pudor
A qualsevol edat
A qualsevol edat
Podem doncs plantejar-nos
Un acte irreparable
Contra l'irreparable
José María Valverde, d'una humanitat de gran força moral, ens va deixar un retrat
senzill i concís:
GABRIEL FERRATER
"Mi horizonte se me ha cerrado"
un día dejaste caer
de pasada, como excusándote
por mostrar tan poco interés
hacia todas las trascendencias
y todo lo que fuera fe.
Sin embargo, lo desmentías
con tu manera de querer
a tanta gente, sobre todo
si era sencilla y sin doblez,
o, como un niño, enamorándote
de una mujer y otra mujer.
Pero un demonio de intelecto
no te dejó de poseer;
la acedia, al fondo, decretaba
el fin de tanta estupidez:
lo aplazaste en vano unos años
haciendo versos –del revés
volviste ese guante, tirándolo-:
en vano quisiste también
vivir de un buen amor dichoso,
como la luz sobre el papel:
al fin, te diste a la lingüística,
peor alcohol que el de beber,
destripando el pobre juguete
en que consiste nuestro ser.
Yo llevaba tiempo muy lejos
cuando al fin se cumplió tu ley
y acabaste contigo mismo:
ya no hablamos más, pero sé
que aquella charla intermitente,
cortada, no se puede haber
acabado, y queda en el aire,
mensaje y clave de cuanto es,
y se hará un lenguaje más claro
para que hablemos otra vez.
Amb anterioritat, Gabriel Ferrater li havia dedicat a José María Valverde un breu poema que coincideix en les dades (2.9.65), amb la renúncia d'aquest a la càtedra en solidaritat als comiats de Madrid.
PER JOSÉ MARÍA VALVERDE
Oh, aquests que peonen, encantats
súbdits d'un rei de Babilònia!
Cap aigua viva no et demanen. Van
a la seva: pols, i l'ofec segur de parsimònia.
Ara, ni tu no vulguis beure. Deixa't només
empassar. La negror d'ésser sol. Tres dies
plega-t'hi, groc roent com un metre de fuster.
Serem potser escopits a mar? Un gran migdia?
Al marge quedarà, treball d'historiadors, la polèmica entre el nostre poeta i son germà Juan amb Manuel Sacristán. Deixem constància i remetem al lector a l'interessant treball de Salvador López Arnal publicat a Rebelión a partir del 17 de maig de 2010.
Ferrater, que publica la seva primera obra al trenta-vuit anys, té una obra madura i d'un gran contingut moral. Intenta expressar què representa viure en un món, el seu, que no és tancat en ell mateix i que permet la incursió, el coneixement, per part de qualsevol que n'estigui interessat. És un poeta de l'experiència personal fàcilment entenedora.
Una darrera mostra de la seva poesia:
PETITA GUERRA
Portaven mines antitancs, inútils
i pesades com un símbol històric,
embolicades a les mantes xopes
d'olors antigues, romaní i suor
de mules. I també metralladores
desmuntades dels caces alemanys
i metralletes de ferralla anglesa.
Per grups de dos o tres, molt separats
els uns dels altres, ínfims i tossuts
com els corcs d'una gran soca aterrada,
els maquis foradaven Pirineu.
Va ser una guerra de les més petites
que hem conegut. No em va posar al davant
sinó un cadàver. El d'una noieta
pagesa d'Aragó, que va pujar
a un camió militar, i va fer
també de símbol fàcil. Va distreure
el xòfer i el mecànic, i tots tres
es van anar a estimbar d'un pont. La noia
tenia una lesió clara, gens
interessant, però els metges que feien
l'autòpsia, li van trobar al turmell
una deformitat remarcable, d'origen
hereditari, xuclada d'arrels
molt remotes en l'arbre de la raça.
I el dolor d'un moment, amb el plaer
que el va portar, perdien importància
davant d'aquell defecte mil·lenari,
sord i establert. Res d'individual.
Va ser una guerra, encara que petita.
I encara que fantàstica, tampoc
tenia res de personal, la basca
que em va agafar, un instant del llarg examen
i amb l'ajuda del sol, que castigava
durament el cobert raconer i l'era
hirsuta d'un rostoll de creus i d'ossos
que era aquell cementiri de poblet,
quan la fetor de mort em va semblar
que era l'olor d'un sexe brut. Vol dir
que jo era tan jove com ho són
els que van a les guerres, i la carn
els fa por, i la destrossen i n'abusen.
Tot emblemàtic, immemorial.
