realitat

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Fa poc més d'un any vaig dedicar el meu article quinzenal  a donar a conèixer el poeta i novel·lista aragonès Ildefonso-Manuel Gil. M'havien arribat a les mans els dos volums de la seva Obra Poética Completa, editats a Saragossa el 2005.

Ara, quan es compleix el centenari del seu naixement, em veig amb l'obligació de tornar a fer-lo sortir a la superfície. Els poetes, excepte una minoria "d'escollits", malviuen al marge de la distribució dedicant-se a altres feines per sobreviure. Però també, si la seva situació no ha estat la comentada, passen ràpidament a l'oblit més absolut agreujat aquest per la seva mort.

Encara que no es tracti d'un poeta, és il·lustrativa la queixa, no fa massa, del fill de Camilo José Cela per l'oblit en el que havia caigut l'obra de son pare.

Tanco l'incís i penso que si això li succeeix a tot un Premi Nobel, que serà dels que, com Ildefonso-Manuel Gil buscaven en la creació de revistes un espai on donar-se a conèixer, ell i altres companys com Ricardo Gullón o Enrique Azcoaga.

Així, el 1930 a Madrid, amb el primer dels esmentats, llençava la revista Brújula –que només va aguantar quatre números- i més tard, l'efímera Boletín último –un número! i un subscriptor: Juan Ramón Jiménez-. Més tard, el 1934 i ja a Saragossa, amb el mateix company creava Literatura i col·laborava  amb Enrique Azcoaga a Luz.

 

A l'acabament de la guerra va estar tancat set mesos al seminari de Terol, convertit en presó –just destí d'alguns edificis!- esperant "la saca" cada nit. Tenia 27 anys. A partir d'aquest moment va compartir la vida de l'exili interior amb molts intel·lectuals fins que l'any 1962, i gràcies a la seva amistat amb Francisco Ayala, va poder –com tants altres!- sortir a fer classes a una universitat usamericana.

Manuel L Abellán, a Censura y creación literaria en España (1939-1976) escriu del nostre autor:

"Ildefonso-Manuel Gil publicó fuera de España el cuento final que figuraba en Amor y muerte y otras historias. Un esfuerzo totalmente vano era intentar la publicación en España de Los asesinos iban al Tedéum. No sólo hubiera tropezado con la censura: ni siquiera hubiera sido posible encontrar un editor."

Aconseguia passar la censura un llibre de poemes, Luz sonreída, Goya, amarga luz (1971) en el que s'amaga en el pintor aragonès per "aludir a circunstancias españolas contemporáneas" com recull José Sánchez Reboredo a Palabras tachadas (Retórica contra la censura).D'aquesta col·lecció de poemes ja vaig extreure una mostra, la més directament anti Franco: Misa negra, que començava: "Todos mirando al Gran Cabrón..." No calia fer grans esforços per identificar la figura que representava Goya al ulls de Gil.

 

Ildefonso-Manuel Gil moria a Saragossa el 28 d'abril de 2003.

Aquí us deixo altres mostres de la seva poesia. 

 

LOS CAPRICHOS

I

 

Labrador: tus sudores.

Escritor: tu vocablo.

Muchacha: tus amores.

¡Los lleva el diablo!

 

La vida es ventolera

y humo de paja,

su verdad solo espera

quieta en la caja

 

No repiques campanas

ni cascabeles,

alegorías vanas,

secos laureles.

 

Hay que atarse las calzas

y hablar en plata,

¡todo el oro que ensalzas

es hojalata!

 

POEMAS DEL TIEMPO (1973)

5

 

Tenéis que perdonarme la añoranza:

es un lujo sencillo y sin pecado.

Fui también joven y el presente erguía

su torre poderosa contra el viento,

abriéndose sus brazos en la altura

para abrazar entero el infinito.

 

Si me hundo en los recuerdos, si me busco

en caminos de ayer, no es que me escape

cobardemente y vuelva las espaldas

a este momento exacto, a la imperiosa

exigencia del tiempo y la conciencia.

 

Busco la explicación de tanto absurdo,

quiero hallar del camino equivocado

la pisada primera, ¿dónde estaban

mis ojos que no vieron el desvío,

y dónde estaba yo, que no detuve

mi andar a ciegas, tan erradamente?

 

Yo soy el hombre y mi camino lleva

milenios hacia atrás y nadie sabe,

aunque todos seguimos, si adelante

hay suelo firme para nuestros pasos.

 

Creo en la libertad del hombre entero,

criatura desnuda de fantasmas,

abierto corazón a mente abierta:

lo que soñaba ser y complacido

creía ser... El mundo que me envuelve

ajusta mis latidos, me conduce

ocultamente de la mano y lleva

mis pies a donde quiere y yo me miro

culpas en el espejo y no las veo

y están ahí. Las busco ardientemente

y no puedo encontrarlas. La mirada

termina en altos invisibles muros

y queda más allá solo silencio.


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*