realitat

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Aquest és any d'alguns centenaris. Si no a tots, intentaré dedicar un espai a la majoria.

El primer de tots, per ordre cronològic, és el del poeta gallec, molt llegit en els negres temps del franquisme, Celso Emilio Ferreiro, nascut a Celanova el 6 de gener de 1912.

Es curiós ─o no, si ho penses una mica─ com el temps ho va esborrant tot i, poetes que en un moment determinat han estat llegits habitualment, passen a l'oblit més absolut. I és feina nostra el recuperar-los i fer reviure el seu record, al temps que exercitem la nostra memòria. Si a més, són poetes que s'expressen en una llengua perifèrica "marginal" ─en aquest cas el gallec─ encara més fàcilment actua l'oblit.

Cent anys de Celso Emilio Ferreiro i cinquanta de Llarga nit de pedra (Longa noite de pedra), el recull de poemes més conegut i que llegíem quasi d'amagat perquè el que trobàvem allà ens semblava que castigava el més profund  políticament i social del règim franquista. I què poc han canviat les coses quan rellegim per enèsima vegada el poema –aquell que ha marcat el llom del llibre i ja surt només obrir-lo-:

 

GOETHE

 

Aquell senyor burgès condecorat,

senyoria o excel·lència ben encebat,

que ronca amb plaer en la nit llarga

i té dona feliç, de teta oblonga,

am dos fills enzes, esportistes.

una mica llibertins i "barrilaires",

idiotes per la mare, pel pare, grassos;

posant dents de gos que ensuma els ossos,

es posa a grunyir i mossega:

"Jo prefereixo la injustícia al desordre".

 

O recordar el Viatge al país dels nans (Viaxe ao país dos enanos), en els que veu aquella burgesia gallega que domina l'exili –i que fa que li escrigui a l'Álvaro Cunqueiro, de visita a Veneçuela: "Ets un infame. Quant et van pagar "per sota mà" pels trossos que els vas brindar de la meva pell, als franquistes, els teus amfitrions, botiguers estraperlistes, horteres analfabets i proxenetes d'encants que et van portar aquí com a intel·lectual mercenari?" 

 

Pobre de mi. La terra promesa,

la Galícia emigrada que jo buscava,

només era un pou de residus,

una cort d'ovelles resignades:

empori d'aprofitats,

caverna d'usurers,

forat de botiguers,

cau de compares escombriaires.

El País dels Nans,

poblat d'enzes

menjats per la ignorància,

manats per l'enveja i la cobdícia.

Què sòrdid paisatge!

Galícia jeu aquí morta d'angoixa,

crucificada en ombres, sepultada

sota les natges porques dels badocs,

dels petits burgesos desertors,

llogats al fem,

venuts a les latrines,

sense cap altre afany ni fi que el dóna-me'n, que te'n donaré,

la compra-venda, okey, pagament al comptat.

                                               (Viatge al País dels Nans, 3)

 

Després vindrien Terra de ningures, Paco Pixiñas, Antipoemas, Cimenterio privado, Onde o mundo se chama Celanova, Cantigas de escarño e maldecir, Cartafol de poesía, Al aire de tu vuelo, Bailadas, cantares y donaires, Musa alemá, Voz y voto.

Entre ells, prosa i alguns poemes escadussers. D'entre aquests últims faig una tria, pel seu contingut compromès.

 

 

ELEGIA PER ANTÓN MACHADO

 

A Colliure el vespre era un ocell

blau, de lenta singladura,

Antón, company meu,

ferit per la pluja i pel ferro.

 

Darrere va quedar la Nèmesi nocturna,

però  mitjançant la ubiqua mort a l'aguait

els obscurs calvaris dels corriols

per a posar creus d'ombres tremoloses

als rostres dels que marxen al desterrament.

 

El meu cant és un vent dels camins,

 esvaït en la boira del temps,

assolat sobre un riu de roselles,

 veritable Antón meu.

 

Et faré un lleu plany amb les aloses

que creuen les matinades  balbades

dels pobles humiliats i ofesos,

sense veu quasi per a expressar esperança,

sense llum quasi per a encendre les  torxes.

 

Un plany de sega

Per a que les teves paraules llavor

fructifiquin per sempre

i mai tornin a quedar-se sols

el teu cor i el mar,

company meu Antón, tan veritable.

 

I malgrat el risc de donar una imatge potser esbiaixada de Celso Emilio Ferreiro, no puc evitar deixar constància de la seva obra militant, recollint aquests tres poemes que es creu  que són de 1975.

 

AL NIETO FRANCISCO MARTINEZ LE HAN PUESTO

FRANCISCO FRANCO

 

Por el alto favor de Dios,

que en sus mercedes no es manco,

en vez de Francisco Franco,

nos encontramos con dos.

El uno del otro en pos

vinieron por nuestro bien,

mas que Dios nos libre, amén,

si es que doblando la hazaña,

salvada por uno España,

la salva el otro también.

 

Salvar es una palabra

para el español macabra,

pues por cada salvación

de sus destinos inciertos

ha pagado la nación,

en sangre, un millón de muertos.

Ten de España compasión,

Señor, ante quien me humillo,

y líbrala del caudillo

Franco en segunda edición.

 

DOS MOMIAS AMBULANTES

 

Helos aquí, la Carmen y el Pacomio,

camino de la barca de Caronte.

Tendría yo que ser un Xenofonte

para contar la hez de este binomio.

 

Mas como no lo soy, diré mi encomio

al padre Tiempo autor de este desmonte,

de esta imagen senil, de este bifronte

retablo de la momia con su momio.

 

Diré que siento un gozo inenarrable

al ver en este gráfico esperpento

la estampa desguazada y miserable

 

de la pareja vil y detestable,

renqueando sin hálito ni aliento,

camino del ocaso inevitable.

 

ANTE UN RETRATO

 

Este que veis aquí, Paco del Pardo,

por la gracia de Dios tirano abyecto,

careta de caín pluscuamperfecto,

mestizo de beato y de bastardo.

 

Sembró nuestro vergel de espino y cardo,

cubrió nuestro solar de un aire infecto,

trocó a un pueblo joven en provecto,

vendió la patria al yanqui y al bigardo.

 

Creó la España una (en los cohechos),

grande (en los fraudes), libre (de derechos),

impávido a los llantos y protestas.

 

Verdugo nacional de sangre ahíto,

su destino final está ya escrito:

ha de morir con las polainas puestas.

 

Em costa deixar d'escriure del Celso Emilio Ferreiro, perquè mentre fullejo la seva obra van apareixent poemes que em semblen importants per alguna raó ─i en tinc moltes de raons!─, com aquest dels Antipoemas (1970?) que sembla escrit ara mateix i que pot servir de tancament:

 

CRÒNICA BURSÀTIL

 

Wall Street, Wall Street,

aiguamoll lluminós,

natja poderosa

del món.

 

Avui ha aconseguit el mercat de valors

uns guanys sòlids.

El promig fabril

Dow Jones va trepar quasi deu punts.

es van vendre les accions a milers

i un grapat així mai s'havia vist

canviar de mà en tant poc temps.

 

L'índex optimista

de The Associated Press

va avançar tres setanta,

ferros, tretze amb tretze,

ferrocarrils, vuit,

mentre tant la Texas Gulf Sulphur

va superar quatre punts atractius.

 

Al mateix temps a Londres

i en altres capitals d'Occident

la Borsa es va fer càrrec d'aquesta tendència a l'alça

que en Wall Street regnava.

 

A l'hora de l'ocàs,

quan la Borsa tanca les seves portes,

cent nens convertits en torxes

calaven foc de llum als arrossars.

 

El mateix dia i hora, més o menys,

efectius de forces judicials,

van procedir amb mà gens tova

a desnonar cinquanta-sis famílies

amb deutes de lloguers, per sort

gent pobre d'escasses pertinences

que no van dificultar el seu trasllat

al barri Vilallaunes,al costat del riu,

allà on Caracas

convoca les seves cloaques.

 

 

 

 

 

 

 



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*