realitat
MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

De vegades val la pena fer una mirada enrere encara que només sigui per adonar-nos del que hem deixat. No importa el temps transcorregut: encara que hàgim de retornar a finals del segle XXVIII i córrer el risc de confondre'ns amb la Revolució Francesa.

 

Anem a l'any 1789 a Barcelona i ens deixem portar de la mà d'en Josep Fontana i les seves fonts.

Es va produir un coincidència entre la disminució de les importacions d'Europa i les males collites locals de blat que van provocar un augment del seu preu a Barcelona "entorn d'un 50 per cent en els sis mesos que van del mínim d'agost de 1788 fins al màxim de la segona quinzena de febrer de 1789". Com a conseqüència: una crisi de treball i de salaris i menys capacitat adquisitiva de les capes populars.

 

I... l'esclat...  L'aixecament popular... La traïció... La repressió.

Però veiem com explica els fets una cançó:

 

Recordeu aquell dia, vint-i-vuit de febrer:

del pa que s'encaria, vam sortir al carrer.

Les dones, enfurides, traient foc pels queixals,

els homes precedien, portant atxes i pals.

Després d'esbotzar vidres i portes del Pastim[1],

tot el pa que hi havia, l'anaren repartint.

De sobte hi ha un xiscle, algú ha calat foc,

el Pastim s'incendia, tothom en surt com pot.

A foc i sang!, fins aquell dia

molt pocs havien tastat el pa blanc.

El general[2] arriba al front d'un regiment

de soldats de Pavia armats fins a les dents.

La gent ben proveïda aviat es dispersà,

la tropa sol podia l'incendi apagar.

A foc i sang!, fins aquell dia

molt pocs havien tastat pa blanc.

Recordeu aquell dia, vam sortir al carrer.

 

Els aldarulls van seguir alguns dies més i la reivindicació de preus més baixos es va estendre a la carn, el vi i l'oli. I, com és habitual, es concedeix allò que el poble demana i quan aquest ja és a casa... canvi de plans. S'obliden les promeses i s'inicia la repressió. Van ser deportades unes 90 persones i una dona ─Josepha Vilaret─ i cinc homes van ser condemnats a mort i executats el 28 de maig a la Ciutadella.

Això sí!, segons el Baró de Maldà ─cronista dels fets─ no va ser esquarterada com els altres i va ser amortallada amb un hàbit de monja obsequi d'una aristòcrata.

El que cal fer per netejar una mica una part de l'ànima!

 

I ara?

Després de la vaga dels tramvies del 51, caldria que moviments puntuals com el que he comentat es poguessin fer més amples i coincidir amb d'altres com la Revolució Francesa.  Per què no?


________________________________

[1] El Pastim era la fleca municipal, que havia estat cedida al gremi de flequers l'any 1768.

[2] Es tracta del comte d'El Asalto, al que veien com un especulador.


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya