realitat

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

El 12 d'aquest mes farà 28 anys de la mort de J. Florencio Cortázar o Julio Florencio Cortázar ─que de les dues maneres signava, amb 13 anys, els seus primers poemes─.

Era un gegant en tots els sentits: físicament, ètica i literària. Juan Rulfo explica la seva grandària: " Lo queremos porque es bondadoso. Es  bondadoso como ser humano y muy bueno como escritor. Tiene un corazón tan grande que Dios necesitó fabricar un cuerpo también grande para acomodar ese corazón suyo. Luego mezcló los sentimientos con el espíritu de Julio. De allí resultó que Julio no solo fuera un hombre bueno, sino justo".

 

I a poc a poc es configura "l'escriptor revolucionari que és aquell en que es fusionen indissolublement la consciència del seu lliure compromís individual i afectiu, amb aquesta altra sobirana llibertat que confereix el ple domini de l'ofici". El personatge que s'emociona pel fet de que la revolució -en aquest cas, la cubana- s'hagi produït a Amèrica Llatina. El personatge que vol viure des de dins la revolució sandinista. El personatge, en summa, que escrigui en calent, tan aviat té coneixement de l'assassinat de Che, el poema que no té preu escoltat en la seva veu, mig portenya, mig francesa:

 

CHE

 

Yo tuve un hermano.

 

No nos vimos nunca

pero no importaba.

 

Yo tuve un hermano

que iba por los montes

mientras yo  dormía.

 

Lo quise a mi modo,

le tomé su voz

libre como el agua,

caminé de a ratos

cerca de su sombra.

 

No nos vimos nunca

pero no importaba,

mi hermano despierto

mientras yo dormía,

 

mi hermano mostrándome

detrás de la noche

su estrella elegida.

 

Més tard, amb tota la calma, el recorda encara a Último Round (1969) on el sentiment de pèrdua es transforma, amb gran sentit de l'humor, en la constatació de la seva presència. Les idees són difícils d'eliminar.

 

SÍLABA VIVA

 

Qué vachaché, está ahí aunque no lo quieran,

está en la noche, está en la leche,

en cada coche y cada bache y cada boche

está, le largarán los perros y lo mismo estará

aunque lo acechen, lo buscarán a troche y moche

y él estará con el que luche y el que espiche

y en todo el que sea grande y se repeche

el estará, me cachendió.

 

Crec que ja he comentat en alguna ocasió, des de que s'estenen aquestes arrels, que Julio Cortázar nodreix una de les principals. Durant una època em vaig sentir "cronopio" i malgrat no ser un gran afeccionat al ball, ballava "tregua" i ballava "catala". Al final vaig descobrir el seu origen, en un poema inèdit i inacabat.

 

GÉNESIS DE LOS CRONOPIOS

       (rigurosamente histórica)

 

Se descolgaron desde un cielo diferente,

un espacio que sólo ellos franquean,

como los Ufos,

como los Ovnis,

los Cronopios.

 

No podía pasar de otra manera.

No vinieron ni en tren ni en bicicleta.

Tenían que mostrarse justamente

en mitad de un concierto, en el teatro

de los Campos Elíseos, en París.

Date cuenta qué snobs. Y por si fuera poco,

estropeándome el largo y el allegro

de andá a saber qué sinfonía,

sobrevolando la platea

esos objetos verdes, húmedos,

esas burbujas relucientes,

esos Cronopios.

 

Desde esa noche, ubicuos

en bicicletas, tortas, funerales,

crueles cronopios cruentos, crueles

organizando sus poliedros pérfidos

para consternación de famas y esperanzas,

[...]

 

 I la meva afició al jazz és possible que vingui de Johnny Carter, el seu saxo i la desesperació -"Esto ya lo toqué mañana, es horrible, Miles, esto ya lo toqué mañana"- del conte "El perseguidor".

I per què La pell freda, de l'Albert Sànchez Piñol, em recorda tant "Axolotl"?

I quan he caminat per París no he pogut deixar de pensar en Rayuela.

Hi ha jocs amb el llenguatge que ja em pertanyen ─o com a molt, podem compartir─: La vuelta al día en ochenta mundos, Los autonautas de la cosmopista, alguns palíndroms del conte Lejana (Bestiario): salta Lenín el atlas; amigo, no gima; átale, demoníaco Caín, o me delata; Anás usó tu auto, Susana.

I moltes més coses...
 

Presència constant de Cortázar

 

 



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya