realitat

UNA ESTONA AMB JESÚS MONCADA

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Acabava de publicar Calaveres atònites (1999) i en la gira de presentacions vaig tenir l'oportunitat de parlar una breu estona amb ell. Immediatament va sorgir el que teníem en comú: ell era de la Franja i jo de Lleida, ciutat centre d'atracció dels habitants d'aquella zona. En la meva memòria es guarda la imatge de les dones de Fraga baixant de "lo cotxe de línia", amb els seus vestits negres tradicionals.

Però en ell es donava la circumstància de que, a diferència de la majoria dels mequinensans, que anaven a estudiar a Lleida, ell ho havia fet a Saragossa, i m'explicava que havia estudiat al col·legi dels Labordeta. (Un aclariment necessari: en algunes de les biografies consultades se li fa dir que el col·legi estava dirigit per Miguel Labordeta, "el cantautor". Miguel, poeta –mort l'any 1969- era professor i va ser director després de la mort de son pare, d'igual nom. El cantautor, com és prou conegut, era el seu germà José Antonio, mort recentment).

 

Al llarg de la conversa, i davant la meva curiositat, em va explicar que estava preparant una novel·la que oblidant-se de l'ambient rural de Mequinensa, i fent un canvi radical, es centrava en el barri de Gràcia on vivia. Es tractava per tant d'una novel·la urbana. Considerava que tenia necessitat d'un canvi per sortir de l'encasellament en el que l'havien / s'havia situat. En tot cas, el Jesús Moncada tenia el seu propi llenguatge, diferent dels de Lleida o Serós, com li expliquen al Mallol Fontcalda, personatge de Calaveres atònites, a la terminal d'autobusos. Cadascú tenia el seu llenguatge i el seu geni.

 

També va tenir temps d'explicar-me alguna anècdota sobre les traduccions de la seva obra i en especial de la traducció al francès de Camí de sirga. Potser no hi havia una traducció més ajustada o potser la influència de la cançó russa era tant gran, que l'havien traduït per Les Bateliers de l'Ebre. O el traductor havia començat pel títol i no havia arribat encara al moment en que  es comença a usar el bestiar per fer la feina d'arrossegar els llaüts pel riu.

 

Quan vam acabar el debat després de la presentació del llibre, li vaig passar el meu exemplar perquè em fes una de les seves dedicatòries, sempre acompanyades d'un dibuix. Em va dir que em volia fer una dedicatòria especial i que a través de l'editorial faria arribar a la llibreria  l'exemplar. Així va ser i després d'un dies, el llibreter em va fer arribar el llibre amb la dedicatòria que us acompanya.

 

Hi penso molt sovint en el Jesús Moncada, l'estimat gratapapers, –no he d'amagar que sóc un gran admirador de la seva obra- i en el llibre que estava escrivint i que tenia molt avançat. Em quedo amb les ganes de comprovar com, un escriptor de la seva talla, era capaç de desarrelar-se de Mequinensa i l'aiguabarreig del Segre i l'Ebre i mostrar les relacions humanes a una gran ciutat i els seus barris.  

 

Ara, quan l'1 de desembre es complirien els 70 anys del seu naixement, enyoro el poc temps que vaig poder gaudir de la seva conversa


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya