realitat

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Tant poc hem canviat? Tant previsibles som? Pel que es veu, és així. León Felipe li deia en una carta a Sílvia Mistral, en referència al seu llibre ÉXODO (Diario de una refugiada española):

"...Esta literatura de la última parte de nuestra guerra y de la primera de nuestro éxodo nos mete miedo a todos, a mí también [...] Sin embargo hay que escribir esta historia y hay que leerla con valor y con frecuencia para que estén ahí siempre, ante nuestros ojos, nuestras miserias y nuestros pecados. Tenemos tan mala memoria los españoles que nos olvidamos enseguida de todo –de la lanzada y de la merced- y nos deslizamos insensiblemente y gustosos hacia el humor... ¿hacia el humor?...hacia la chacota. A veces pienso que nuestra tragedia va a acabar en un tema coreográfico para el ingenio zarzuelero."

 

Dóna la sensació de que León Felipe ja preveia sèries de televisió com l'actual "Plaza de España", que compleix les seves pitjor expectatives. La carta segueix exhortant a l'autora que segueixi escrivint. I ara, quan volem recuperar la nostra memòria ens amenacen, aquells que no l'han perduda mai, per evitar que els més joves puguin conèixer la història dels seus avis i dels seus pares. Quina història coneixeran els nostres nets?

 

Per trencar aquesta inèrcia, us en vull contar una història. Comença el 2 de juny de 1922 a Madrid amb el naixement de Juan Antonio Bardem. I com tantes històries, té moments per recordar i moments per oblidar. I, per fer-ho tot més complicat, moments que voldríem oblidar però que hem d'esforçar-nos en recordar perquè la memòria no ens traeixi. Un d'aquets moments és el que va fer afirmar a Bardem: "Esta es la película que he querido hacer durante cuarenta años". Es referia a "Siete días de enero", que en la línia del cinema polític de Costa-Gravas o Gillo Pontecorvo, explica la matança al despatx dels advocats laboralistes al carrer Atocha a Madrid, el 24 de gener de 1977. Amb aquesta pel·lícula, Bardem retia homenatge als seus camarades assassinats per l'extrema dreta espanyola. L'ús del documental –l'escena final amb l'impressionant enterrament- ajuda a la versemblança de la pel·lícula. No puc oblidar la imatge d'aquell jove comunista amb una falç i un martell fetes fe flors creuades per sobre del seu cap.

"La primera película de la ruptura".

 

 Al 1955 opinava que el cinema espanyol era "políticamente ineficaz, socialmente falso, intelectualmente ínfimo, estéticamente nulo e industrialmente raquítico".

Amb la seva obra va intentar sempre que aquestes condicions desapareguessin. Al darrera queda una filmografia sempre digna malgrat els constants problemes amb la censura franquista, la manca de finançament i els períodes de presó patits. Algunes obres mestres: Muerte de un ciclista (1955), Calle Mayor (1956) o Nunca pasa nada (1963) que van contribuir al realisme social que es donava en la literatura. Obres correctes com La Venganza (1957), Las Sonatas (1959) i El Puente (1976), que llença a Alfredo Landa en un film de fort contingut social on ens mostra la presa de consciència d'un obrer desclassat. No podem deixar de banda que va ser coautor del guió de Bienvenido Míster Marshall (1953).   

 

El dia 30 d'octubre de 2002, amb la mort de Juan Antonio Bardem, s'acaba aquesta història.


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*