realitat

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

 

Quan un dóna un tomb actualment per Praga ha de fer veritables esforços per deslligar el que estàs veient en les "pedres" –una joia- del que observes en les institucions: manifestacions religioses amb enormes imatges d'alguna verge, absolutament provocadores, o el museu del comunisme –barbaritat que et fa enrere ja des de la porta-, o les cares de sorpresa quan demanes en qualsevol llibreria el Manifest Comunista, encara que sigui en txec, o els intents per a il·legalitzar el Partit Comunista.

 

I no pots deixar de pensar en algunes persones que, en altres temps, van caminar pels seus carrers: Kafka, Jan Neruda, Vladimír Holan,... però, sobretot, Julius Fučík.

Ricardo Eliécer Neftalí Reyes Basoalto, que li deu el cognom a Jan Neruda, va deixar escrit

 

A JULIUS FUČÍK

 

Por las calles de Praga en invierno, cada día,

pasé junto a los muros de la casa de piedra

en que fue torturado Julius Fučík.

La casa no dice nada: piedra color de invierno,

barras de hierro, ventanas sordas.

Pero cada día que pasé por allí

miré, toqué los muros, busqué el eco,

la palabra, la voz, la huella pura

del héroe.

Y así salió su frente

una vez, y sus manos otra tarde,

y luego todo el hombre

fue acompañándome

a través de la Plaza Venceslao, como un buen amigo;

por el viejo mercado de Havelská,

por el jardín de Strahov desde donde

Praga se eleva como una rosa gris.

 

Pablo Meruda  es refereix al Palau Petschek, seu actualment d'una part de la Conselleria d'Indústria i Comerç, i de la Gestapo en els foscos anys de la repressió nazi als països ocupats.

 

Julius Fučík, periodista, redactor de Rudé Právo, òrgan central del Partit Comunista  a Txecoslovàquia, va ser assassinat pels nazis el dia 8 d'octubre de 1943, ja fa 68 anys.

El text que la seva vídua,Gusta Fučikova, va recollir full a full i va titular Reportatge al peu de la forca, acaba amb aquestes paraules:

"També el meu joc s'apropa al seu fi. No ho puc descriure. No el conec. Ja no és un joc. És la vida.

I a la vida no hi ha espectadors.

El teló s'aixeca.

Homes: us he estimat. Estigueu alerta!"

 

Paraules que tenen sentit quan a l'inici del seu 'reportatge' hem pogut llegir la similitud de la sala del Palau amb un 'saló cinematogràfic': "Una àmplia sala, is llargs bancs, un darrere l'altre, ocupats pels cossos rígids dels detinguts, i davant d'ells un mur llis, com una pantalla cinematogràfica. Totes les cases productores del món no han arribat a fer la quantitat de pel·lícules que sobre aquesta paret han projectat els ulls dels detinguts en espera d'un nou interrogatori, de la tortura, de la mort. Pel·lícules de vides senceres o dels més petits fragments de vida; pel·lícules de la mare, de l'esposa, dels fills, de la llar destruïda, del futur destrossat, pel·lícules de camarades coratjosos i de la traïció [...]

Cent vegades he estat aquí espectador de la meva pròpia pel·lícula, mil vegades he seguit els seus detalls. Ara tractaré de narrar-la."

 

Un home al que la tortura més bestial no li pot arrencar més que la seva falsa identitat ─professor Horák─ o el "no el conec" quan li posen davant algun camarada detingut o la seva pròpia esposa. Que no pot deixar passar l'1 de maig sense celebrar-lo amb els seus companys de martiri.

"I ara, la nostra mitja hora de gimnàstica. Jo sóc l'instructor. És el Primer de Maig, nois, i no començarem com els altre dies. Quina importància té si això crida l'atenció dels vigilants. El primer exercici: un, dos; un, dos; els cops del martell. El segon: segar. El martell i la dalla. Amb una mica d'imaginació els camarades potser comprenguin. El martell i la falç. Miro al meu voltant. Ells somriuen i repeteixen els exercicis amb fervor. M'han comprés. Heus aquí, nois, la nostra manifestació del Primer de Maig. I aquesta pantomima és la nostra promesa del Primer de Maig, a la que restarem fidels, fins i tot quan anem cap a la mort."  

Quan vaig llegir per primer cop a Fučík, allà al 1982, em va fer pensar el fàcil que ens resulta a nosaltres passejar el Primer de Maig corejant unes consignes, mentre "les forces d'ordre públic" ─els hi diuen─ quasi van fent de "senyoretes de companyia" ─se m'acut dir.

I no puc evitar la mala llet que em va pujant des de la planta dels peus, molt sensibles, fins allà on la sang bull i nega el cervell. I m'encén pensar que la lluita fins les darreres conseqüències, de personatges com en Julius Fučík, hauran estat estèrils veient la Praga d'avui i el nostre present i que només es respectarà una placa d'homenatge en  la façana d'un edifici.

De moment, també una fàbrica de caolí que el Che va inaugurar a l'Illa de la Joventut a Cuba, el 64 o l'Ordre Juliu Fučík, destinada als periodistes, aprovada a Nicaragua l'any 2009.

 

Molt poca cosa.

 

 

 

 

 



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya