realitat
MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Fa dos mesos que donava ─i em prenia la llibertat d'utilitzar el suport de l'Alfonso Sastre─ uns quants consells de com tornar a organitzar-nos en temps de foscor. El joc no era gratuït i quelcom s'albirava. Encara no estem de ple en els temps que anunciava ─el govern Rajoy a l'ombra de la FAES─ però ja  comencen a apuntar formes.

El moviment 15-M ha estat assenyalat pel "demòcrata de tota la vida" Artur Mas, com un moviment de "kale borroka" i un video penjat a YouTube, en el que es denunciava la presència de policies camuflats d'esvalotadors (per què sinó les cares amagades?) era ràpidament despenjat. I s'anunciava que les declaracions de l'Arcadi Oliveres serien estudiades per si podien ser motiu de denúncia, com si s'intentés tornar als vells temps de la censura prèvia ─perdó! es tractava de "consulta voluntària"─ de la Llei Fraga.

Tossir davant d'un mosso d'esquadra podrà ser constituïu d'un delicte d'amenaça a les forces de l'ordre? Per precaució haurem de prevenir els refredats. Bé és cert que alguns ja estem en edat de vacunar-nos.

 

Aquests dies he rellegit un treball publicat inicialment el 1977 i reeditat el 2002: La represión cultural en el franquismo, dels aleshores joves Georgina Cisquella, José Luis Erviti i José A. Sorolla.

¿Per quina desgràcia obres com aquesta no perden actualitat? Atenció al que els autors escrivien al pròleg de l'any 2002: "Otro de los objetivos de esta reedición es confirmar que otras formas de censura siguen existiendo para silenciar las motivaciones de algunos hechos trascendentes o de decisiones verdaderamente importantes. Existe la España del silencio en la banca, en las altas finanzas y en la gran empresa, en la diplomacia, en la política. La democracia española sigue teniendo tabúes, como la monarquía." (El subratllat és meu).

Això era fa quasi deu anys. Quin avenç ha tingut el que alguns nomenen democràcia?

 

Una altra perla. Una mica abans recollien unes declaracions del Felipe González, l'any 2001, model del més alt grau de cinisme: "No hubo, no ya exaltación, ni siquiera reconocimiento, de las víctimas del franquismo, y por eso hoy me siento responsable de parte de la pérdida de nuestra memoria histórica, que permite que ahora la derecha se niegue a reconocer el horror que supuso la dictadura, y lo haga sin ninguna consecuencia desde el punto de vista electoral o social, sin que los jóvenes se conmuevan, porque ni siquiera conocen lo que ocurrió."

La cita és una mica llarga però penso que val la pena, després de veure els "esforços" dels socialistes per cuidar-se de tot el que representa recuperar la memòria històrica. Quina mala passada juga de vegades la lletra escrita! Sembla estar clar que tot allò que no serveix per guanyar o apuntalar unes eleccions passa ràpidament al calaix de sastre que és la desmemòria, l'oblit. Per una fàcil associació d'idees recordo el títol d'un programa de televisió: Calaix desastre. Per aquí es mouen els fils del poder. No seria el Felip Puig els seu director?

 

Ara, d'acord als temps, ja no és correcte parlar de censura. Ara, el poder dels mitjans fa que hàgim de parlar d'ocultació, tergiversació, manipulació a la fi. Ja van començar picant més alt en la censura més brutal que va representar l'aprovació de la Llei de Partits, la forma més subtil i econòmica d'emmudir a tota una població. Què ens espera ara, en aquesta progressió de malifetes?

 

Per acabar, us deixo amb dos poemes que reblen el clau d'aquestes reflexions.

 

Elogio de la Censura 

Extraño a la censura. Durante la última dictadura, el arte tuvo muchos problemas para ser apreciado en Argentina. Libros, películas y artistas eran prohibidos por tener ideas. Y las ideas promueven cambios 

La censura no es un producto único de los gobiernos ilícitos. Todas las fuentes de poder siempre han ejercido modificaciones o prohibiciones sobre las expresiones de otros. 

30 años después, tenemos democracia. Sin censura. Hoy podemos decir y hacer lo que se nos de la gana. Y eso es lo malo. Los dueños del mundo se han dado cuenta que la censura es innecesaria. Que no importa lo que digamos o escuchemos despierte en nosotros, porque simplemente, nadie hará nada. Nadie se levantará de su silla para hacer algo para recuperar nuestro mundo. 
Finalmente, el sistema se comió a las ideas. 


JORGE CROCE

 

Mariano Peyrou

EL DISCURSO PASIONAL
La luna obligatoria, prohibido
el reflejo, prohibida
la luz del mediodía.
Obligatorio el musgo,
obligatorios el paso y el abismo.
El cielo obligatorio y el infierno
opcional. Lo contingente
prohibido, la paciencia prohibida
y la contabilidad. ¿Lo provisorio? Depende,
pero nunca opcional. Obligatorio
el velo, obligatorio despojarse del velo,
la llave obligatoria o prohibida.
Los fundamentos prohibidos, vuelo integral,
tensión obligatoria. Opcional el recurso a lo
biológico, opcional el empleo de tristezas,
opcional el de la analogía y otros síntomas.
La gota prohibida,
obligatorio el mar.
La herida obligatoria y la sangre
tampoco, circulación total y sin embargo prohibido
mencionar la mitral o la tricúspide.
Prohibida la ley, prohibido
redactar el contrato vigente, prohibidos los ojos
en sus órbitas y en órbitas extrañas.

El discurso opcional obligatorio.

(de La sal, Pre-Textos)

 

 


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya