les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

CONSTITUCIÓ DE L'ASSEMBLEA DE CATALUNYA

diumenge, de novembre 10, 2019

Hi ha dates que no puc oblidar i que m’obliguen a recordar-les al demés. Avui, 7 de novembre, fa 48 anys que es va constituir l’Assemblea de Catalunya ─res que veure amb l’Assemblea Nacional Catalana actual però de més gran abast─.
Sempre he tingut clar que és un fet que mereix la nostra atenció pel que va representar en aquells anys 70. I com la memòria ja no és la que era, sempre tinc a mà un parell de llibres per a refrescar-la: Josep M. Colomer, Assemblea de Catalunya, Editorial Avance, 1976  i Antoni Batista, J. Playà Maset, La gran conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya, Empúries, 1991.
En el primer dels llibres ─exemplar que encara no tenia cobertes i portava un segell que es veu a la fotografia─



Es pot llegir a l’introducció del mateix autor:
  “Què és, però, l’Assemblea de Catalunya?  
  Després de tan vasta trajectòria, hom ha pogut afirmar que l’Assemblea de Catalunya és, avui, el poble de Catalunya en lluita. I ho és, no solament en el sentit que ha demostrat ser la més àmplia i efectiva instància de mobilització, conscienciació i convergència política, sinó també en el sentit que ha fet pesar tota aquesta força ─la força de la voluntat democràtica dels més diversos sectors socials de Catalunya─ en la situació política de Catalunya i del conjunt de l’Estat espanyol.”

L’història comença des de la constitució d’una pre-Assemblea que té com a finalitat fer els primers passos ─no sense entrebancs─  per reunir la Primera Sessió de l’Assemblea de Catalunya. L’anècdota és que quan el dia abans  del previst, el dissabte 6 de novembre, se n’adonen de que no hi havia disponible cap local. Les bones relacions amb l’església van servir perquè el rector de Sant Agustí, al districte cinquè de Barcelona, cedís el temple per després de la missa del diumenge. 



Aquestes històries que parlen d’un món clandestí són ─en moltes ocasions─ refugi de somiadors romàntics o d’historiadors poc fiables. No és aquest el cas dels autors dels dos llibres que he esmentat. Però sí ho és en el cas ─desconec la font─  dels que em situen en aquesta sessió fundacional. Jo no hi era, malgrat a les Terres de Lleida, alguns opinen el contrari. Mai ningú m’ho ha preguntat. L’error pot sorgir amb la coincidència amb l’amic i en aquells temps camarada, l’arquitecte lleidatà Miquel Àngel Soriano-Montagut.  Abans de seguir he de dir que me la conec com si hagués estat present.

“Un dels objectius principals ─segons Batista i Playà Maset─ era l’aprovació d’un manifest de quatre punts”, del que sortirà el lema Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia.
Refresquem la memòria. (Colomer)
“1. La consecució de l’Amnistia general pels presos i els exiliats polítics.
  2. L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió,  d’expressió, d’associació ─inclosa la sindical─, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític.
 3. El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquelles llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació.
 4. La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.”
 El quart punt, no popularitzat,  i que crec que he mencionat en alguna altra ocasió era, si la memòria no em falla, el que donaria origen a la pugna entre PCE i PSOE per la denominació: si Plataforma o si  Junta Democràtica, i que va quedar en l’anecdotari com a Platajunta.
Segueixo amb els nostres autors:

“Aragay (Francesc de Borja) assenyala que el punt quart... va ser el més conflictiu, i que Agustí de Semir va defensar amb vehemència que s’havia de dir alguna cosa sobre els lligams amb altres instàncies territorials. Josep Benet recorda que es va cometre l’error d’esmentar els pobles peninsulars, excloent així els de les Balears i Canàries.”

El ressò va ser més gran a l’exterior ja que la policia es va donar pressa a desmentir la notícia, considerant un bluf la roda de premsa on s’havia donat a conèixer la celebració de la reunió.

Haurien de passar dos anys ─i amb la detenció dels 113 de Maria Mitjancera, on sí hi era jo─ que l’Assemblea es popularitzés.
El 7 de novembre de 1973, la coral dels presos polítics de la Model estrenava la Cançó dels 113, lletra i música del pescador de Vilanova Josep Ayza i arranjament de Carles Santos-

Catalunya terra nostra,
Apinyats com tots els vents.
Volejant  la llibertat,
Barres, reixes que empresonen
L’esperit mai no podran.

Catalans eixamplem pit,
Que nosaltres som l¡eixida.
Cantem tots per la unitat.
Endavant la nostra lluita.
L’Assemblea i Catalunya
Ja és un fet i seran fruits.

                                                                                                                                                                                                                                                                                     

+

RAFAEL ALBERTI. UNA HISTÒRIA

dilluns, d’octubre 28, 2019

Al lloc de treball ─des de fa un bon temps a casa─ tinc davant una litografia d’Alberti. Per tant, sempre el tinc present i no he d’esperar que el calendari d’efemèrides m’ho recordi. Es veu a la foto.
 


El que volia, ara quan el 28 d’octubre fa 20 anys de la seva mort ─una data que per a mi té més records: el mateix dia de l’any  1973 ens detenien als 113 de l’Assemblea de Catalunya─, el que volia, deia, era fer memòria de la història de la litografia. Aquesta, junt a d’altres d’ Equipo Crónica, Equipo Realidad, Alberto Corazón, Josep Renau, Agustín Ibarrola, Ortega i Juan Genovés, eren una campanya d’ajut econòmic a la revista La Calle l’any 1979.
D’això ja fa 40 anys per la qual cosa els més joves només han pogut tenir coneixement pels seus pares o els seus avis. O, el que és pitjor, no han tingut cap tipus de notícia.
Ve aquesta reflexió perquè és molt fàcil oblidar la participació dels artistes en el suport econòmic del Partit o dels mitjans propers. I ja que he obert el flascó que tancava el màgic, recordo la curiositat que se’ns despertava quan, al veure les llistes del col·laboradors econòmics del PCE, trobàvem una aportació milionària. La resposta la vam tenir anys després unida al mot Picasso.

Però tornem a Rafael Alberti i el seu compromís militant
Ara, amb el retorn de Llatinoamèrica a pseudo dictadures militars, tornaria a veure’s en la necessitat de denunciar-les. Podria fer una sèrie de poemes en els que el protagonista fora Ronaldtrumpburundà Primer i els actors de repartiment Guaidó. Macri, Bolsonaro, Lenín Moreno, Piñera (més popularment conegut com piranya) o Duque, amb l’adjectivació més adient a aquests “destacagados”.
Em permeto la llibertat de canviar el nom del protagonista. En la versió original era Jhonfixonburundú Primero el Grande. Però fixeu-vos com no sembla haver passat el temps:

RONALTRUMPBURUNDÀ

Ronaltrumpburundà Primero el Grande
destacagado en dólares
chupapetróleo tenaza borrapueblos
lanza por las narices altavoz
y la furia torcida de las córneas svásticas
sus célebres anuncios
                                   Alló! Alló!
Aquí el destacagado Mayúsculo
Abrid el ojo trasero al máximo
se compran guerras y se venden guerras
se reparte napalm a toda hora
se bombardean escuelas y hospitales
se exterminan los indios y negros a placer
se protegen gobiernos asesinos
se condecoran monos y panteras
se instalan fijas bases mortuorias
se avre W.C. gratis de caridad
para las destacagadas o destaorinadas necesidades de los nativos
se amenaza
se escupe
se tortura
se destacaga todo con la ayuda del útero
de mi madre Adefesia
putasinfinbanquera
cagadora de oro
de irresistibles áureas cagaderas
pudrigiosa hija Única
destacagada de su mismo vientre

Recordo las Coplas de Juan Panedero. Aquesta “para los que mueren desterrados":

1

¡MUERTE de los desterrados!
Hay noches que por la mar
van y no vuelven los barcos.

2

¡Qué pena en la lejanía!
Hay una alcoba sin nadie
con una cama vacía.

3

Y tal vez hay en un huerto
un limonero caído,
junto a un rosal casi muerto.

4

Ya en las ansias de la muerte,
el desterrado ve un río
que arrastra, rota, una puente.

5

Ve también una llanura
con un molino sin velas,
rota ya la arboladura.

6

Y ante una puerta cerrada,
ve mucha gente esperando...
Y luego, ya no ve nada.

+

CARTA OBERTA AL JORDI MIRALLES

dijous, d’octubre 10, 2019

Ara, que ja fa quatre anys que vas deixar de lluitar per la classe dels oprimits, faig la vista enrera i, fent ús dels mitjans que ens proporciona el món actual, llegeixo el que de tu es va escriure. Sembla que és més fàcil fer-ho quan les persones ja no hi són presents i, evitant el maleït culte a la personalitat, pots sincerar-te amb més facilitat.
Company, potser el record no és tan constant com deu ser en les persones amb les que vas conviure lluny dels lligams de la política, però el calendari és aquí, present, i no em deixa passar ni una.
Torno a Hostafracs i, com tu mateix havies recordat en més d’una ocasió, veig els pupitres de l’aula ocupats pels membres de la cèl·lula que fan els deures del dia. I en teníem molts de deures!
Deia més a dalt que acudia al diaris i no em deixarà de sorprendre mai que, en aquest país, sigui una notícia destacable que un polític ─quan deixa d’exercir les funcions de tal─ torni a la seva professió, encara que sigui tan honorable com la de carter ─o professor o miner com en els casos d’Anguita o Iglesias (Gerardo)─.
Estem massa acostumats a les portes giratòries que no fan diferència, en la major part dels casos de la ideologia.

Ada Colau, el dia del funeral laic recordava el teu lema: “Deia el carter Miralles citant a Marx: ‘viu com penses o acabaràs pensant com vius’. La resta d’intervencions no deixa de ser un lloc comú: ‘defensor de la unitat’, ‘discret i lleial’, ‘apostava per la igualtat d’homes i dones’, ‘tenia el mar com el seu espai de pau’, ‘humil’. En moments així no és fàcil tenir els ulls i el cervell clars i es nota en la manca d’idees originals.
De totes aquestes qualificacions destaco les paraules de Pere Gendrau a Naciódigital: “En un centre públic (es refereix a l’Hospital de Bellvitge), com no podia ser d’altra manera, s’ha anat apagant l’alè d’un comunista lluitador i de peu pla”.  Estic segur de que t’hagués agradat llegir-ho.


En pocs dies també coincideix l’aniversari (el 15) de la mort d’en Roman (31 d’octubre), un camarada que va tenir sempre una atenció especial per la joventut. També és proper el 33 aniversari de la mort d’en Pere Ardiaca (5.11.1986). Hi ha alguna foto en la que apareixeu junts i em recorda la frase de José Díaz, el febrer de 1937, en la Conferencia Nacional de la JSU de España: “Si el porvenir pertenece a la juventud, ésta tiene el deber de luchar sin descanso por él” .     

Amic, company, no t’oblido.


+

LA TERESA I EL SEU COMPANY

dijous, de setembre 26, 2019

En el centenari del naixement de la Teresa Pàmies
La Teresa Pàmies escrivia dels seus fills al seu company: “És curiós: a mesura que es fan grans s’allunyen més de mi que de tu. És com si el retorn meu a casa, el contacte amb la realitat d’aquest país hagués desvetllat el seu interès per la teva activitat de la qual, adesiara, en parlen fins i tot els periòdics. Ja no ets un mite, el papà d’una clandestinitat abstracta i novel·lesca, sinó una persona d’unes tasques concretes i fins i tot polèmiques.”
I això era una situació nova perquè, no feia massa, a França, els seus fills eren inscrits a l’escola com a infants de mare sola i provocava que, el Dia dels Pares, no portessin a casa, com els altres, una felicitació dibuixada, redactada en comú.

“Els nois m’han preguntat com veus tu la situació. Jo els he dit que no havíem parlat de l’actualitat, que les hores passades entre els pins les havies dedicades a evocar la teva infantesa. Ells m’han mirat estranyat i, finalment, el petit ha tingut la reflexió següent: “Això vol dir que es fa vell”. Reflexió que sorgeix, de forma natural, quan comprovem que es va perdent la memòria immediata i es recuperen els somnis, els personatges, els paisatges d’una infantesa viscuda, en molts casos, en llocs diferents i oblidats.
La Teresa recorda que, en aquesta ocasió, el Gregorio tornava a recuperar el seu accent aragonès, com si mai hagués sortit de la seva terra i recorda a Raimon cantant :”Qui perd els orígens, perd la identitat”, aplicable a tots els exilis.

Parlant dels fills, la Teresa reconeix que li té una mica d’enveja, perquè ha descobert que el petit escriu versos que té amagats a la seva cambra. I entre ells hi ha un dedicat a son pare, mentre no li dedica cap a ella.

Homenatge al meu Pare

El teu combat sense fi
mossegat per tortures,
segueix encara avui.
algun dia, amic,
arribarà l’esforç,
l’esforç del teu combat
serà la pluja roja
que du la llibertat.

Algun dia veuràs
els obrers a les fàbriques
amb la vida a les mans-
quan acabi el combat
la teva gran bondat
es quedarà tranquil·la
a jeure en un sofà,
i aquelles mans cansades,
i aquells ulls afamats
també descansaran.

Algun dia, amic meu,
deixaràs la cartera,
deixaràs la drecera
que fa temps vas triar,
car hauràs arribat,
car aquell teu combat
haurà fructificat...

De la terra més erma
naixeran les cançons,
i portes i balcons
clamaran llibertat;
llibertat que tu estimes
com el vostre combat,
i avui, amic,
i avui, pare,
he sentit un cop més el sentit d’abraçar-te
aquí, pare, a casa teva.
I jo que sóc covard,
he escrit amb carbons,
el cor ple d’il·lusions:
Amnistia!
                                                           Sergi
                                                Febrer 1976    

  

Malgrat això, la Teresa, que sempre era a casa “fent mitja / i parlant de la terra” no se sentia menys estimada “amb l’avantatge per ella que no podia caure de cap pedestal per la senzilla raó que mai no la hi tingueren”. 


+

NUEVA ANTOLOGÍA ROTA

divendres, de setembre 13, 2019

La música ens va recuperar León Felipe. Ara és convenient anar fixant aquesta recuperació en el record. Cada dia de l’any seria bo per fer aquesta tasca, però cal una mica d’ordre en la programació d’aquestes arrels i dedicar l’atenció alguns dies assenyalats, ja sigui el naixement o la mort o algun dia amb quelcom interessant.
El 18 de setembre de 1968 moria a Mèxic, sense haver tornat de l’exili.



Wenceslao Roces, traductor per a Fondo de Cultura Económica d’ El Capital de Karl Marx, un llunyà 1946, va coincidir amb León Felipe al Madrid dels anys 20 i va participar en el que podria ser el primer “crowfunding” que va permetre la publicació de  Versos y oraciones del caminante. D’ell escriu l’any 1967 a Ciutat de Mèxic: “Empezó a sonar así por los caminos del mundo la maravillosa música de este violín portentoso, todavía joven y entero, mientras cante. Y cantarà siempre, aunque la coquetería dramàtica, bíblica y hamletiana de nuestro gran León quiera hacernos creer que es ya un “viejo y roto violín”.

XXVII

¡Qué me importa que se borren
los caminos de la tierra
con el agua
que ha traído esa tormenta!
Mi
pena
es porque esas nubes
tan negras
han borrado
las estrellas.
¿Qué me importa que se caigan
una a una y piedra a piedra
las antiguas
y modernas
filosóficas
escuelas?...
Mi
pena
es si viene  a tierra
también
la torre enhiesta
de mis
quimeras.

I com el millor ─y únic─ és sempre deixar parlar el poeta, us deixo amb les paraules que va utilitzar per a presentar la Nueva Antología Rota que li va publicar Finisterre a Mèxic.

PROVISIONAL TODO

  Las antologías són siempre una suerte de prestidigitación... Escamoteos y preferencias... Un juego cortesano y temporal... Juglaría selecta... TRAMPAS.
  Podemos elegir los mejores naipes, descartarnos de peones y servidumbre... y quedarnos con la gran baza en la mano..., con la baza brillante donde no haya más que triunfos.
  Provisional todo.
  La Historia y la Poesía las hace el Viento... Y las antologías también, claro está.
  El hombre trabaja, inventa, lucha, canta... Pero el Viento es el que organiza y selecciona las hazañas, los milagros, las canciones.
  Contra el Viento no puede nada la voluntad del hombre... Yo, cuando el Viento ha huido a su caverna, me tumbo a dormir. Me despierto cuando Él me llama ululante y me empuja. Escribo cuando Él me lo manda. Luego con lo que escribo hace Él un revoltijo de cartas de las que no se salvarán seguramente mañana ni el As ni la Reina.

                        El viento es un exigente cosechero:
                        el que elige el trigo, la uva y el verso...                    
                        el buen vino
                        y el poema eterno...
                        el que sella el buen pan,

Y al final de cuentas, mi último antólogo fidedigno será Él: el viento.
El Viento es el que se lleva a la aventura el discurso y la canción... ¡El Viento!
Antólogos, historiadores, arqueólogos, coleccionistas... ¡el que decide es el Viento!
   Pero a veces a mí se me quedan en la memoria, en mi mala memoria, sin saber por qué, poemas o versos desglosados de un poema largo y antiguo, versos míos rebeldes que se me agarran al ojal de la solapa como una consigna o se me clavan en la cinta del sombrero como una escarapela, para desafiar al Viento. Verso como estos, por ejemplo:

                        Y es inútil que compongáis el viejo clavecín,
                        que volváis a castrar a los acólitos
                        y que digáis en los concilios:
                        cebaremos tiplones para suplir a los poetas...
                        porque lo que se ha roto... “es la canción”
                        ¿oísteis?
                        Lo que se ha roto... “es la canción”


   De aquí he sacado el título que lleva esta Antología. Pero no me hago ilusiones de que puedan salvarse ni estos versos siquiera.
   Me entrego humildemente al Viento.
   Y ahora que no hay nadie aquí en mi casa ni en el campo, y comienza a soplar el vendaval, abro la ventana otra vez y tiro al voleo, casi sin orden ni concierto, mi viejo discurso y... mi rota canción.
                                                                                                                                     L. F.

+

RECORDANT GUIDO 'INTI' PEREDO

dijous, d’agost 29, 2019

La gran figura del Che Guevara ha deixat una mica a l’ombra la figura dels seus companys de lluita a Bolívia. Crec que és de justícia, si no es pot fer memòria individualitzada de cada un d’ells,  recordar a un dels  més propers: “Inti” Peredo.


Ara,  el 9 d’octubre, fa 50 anys de la seva tortura i assassinat. De la seva “segona mort” perquè la “primera” ja havia estat anunciada ─una burda trampa─  el juny de 1967. Es va demanar a la família que passessin a recollir algunes de les seves pertinences per la caserna de la policia i el mateix president Barrientos havia condecorat l’autor de la seva mort. 
Guido Álvaro Peredo Leigue “Inti” havia nascut e 30 d’abril de 1937 i ja des de molt aviat va desenvolupar tasques de responsabilitat en la Joventut Comunista i el Partit a La Paz.
Va col·laborar en l’organització de l’Ejército Guerrillero del Pueblo ─desde 1963─ que encapçalava el periodista argentí Jorge Ricardo Masetti. Posteriorment, després d’una breu estança a Cuba, participa en la direcció de l’Ejército de Liberación Nacional de Bolivia.
És un dels 5 supervivents del combat de la Quebrada del Yuro, on cau el Che i, refugiat al Xile d’Allende, retorna a Bolívia el maig de 1969.

Para hacer un poema

Si tienes una sartén en casa, una sartén muy vieja, por supuesto, si tienes el retrato de una muchacha que te mira desde 1945, o desde después, o desde antes, y si tienes también una calle por donde pasan chicos sucios, vagabundos melancólicos y por donde pasa siempre un lechero silbando, estás en condiciones de hacer un poema, si quieres, no quizá el más hermoso que se haya escrito, pero podràs decir, por ejemplo:

Cuando se colgaban a nuestros muertos de los lunes,
cuando crecían caballos, estatuas y gendarmes,
cuando se agrietaban granujas de calle y barrio en las esquinas de los trenes,
cuando os hijos de perra nos mataban al Che y al Inti Peredo,
cuando nadie, amor, te dijo
 volverás a encontrarlo en el secreto de los pájaros,
ya estábamos cruzando lobos, inventando panes y colmenas,
inventando revoluciones, levantando
flores y fosos de tus pasos,
volviendo de un amanecer hacia la noche,
volviendo de la noche hacia una sangre.

Y si además tienes puños, manos, sangre, pellejo
y testículos propios, no hipotecados, no vendidos,
no regalados, puedes decir:

Y luego crecieron incendios y estallaron ciudades,
nacieron hombres a la luz de América y cantaron su  grito,
nacieron hombres y se ensuciaron de banderas sucias y soldados,
nacieron hombres y murieron de una muerte americana,
y volvieron a nacer y a morir y a nacer otra vez,
de a uno,
de a cien,
de a quinientos,
y seguirán naciendo, siempre, y muriendo y volviendo a nacer
hasta que florezcan todas las sangres y las muertes, todas las hambres,
rodos los harapos,
todos los pobres,
todos los puños y los pechos americanos.

No es gran cosa, ya ves; no obstante, después podrás salir a la noche, mirar de frente a los espíritus maléficos, que siempre rondan por ahí, y comerte todas las estrellas, una a una, silenciosamente, bajo la sonrisa aprobadora de tus perros, que son también comedores de estrellas.
                                                                                                          Dardo Dorronzoro
Avui Bolívia viu en pau i sortint del tercer món.


+

JOSÉ BERGAMÍN, l'exiliat

divendres, d’agost 16, 2019

Diem José Bergamín i passem de puntetes. Perquè... a quants els hi sona el nom?
Entre els més vells, trobo algun lector de la revista La hora de España (1937-1938) on treballava amb el seu amic Rafael Alberti; entre els no tant vells i estudiosos de la Generació del 27 ─a la que pertanyia per edat més que per obra─ hi ha alguns que troben la primera publicació de Rimas y sonetos rezagados  l’any 1962 i coneixen l’anècdota de la creació de l’expressió “España peregrina” (1972). Uns altres troben la seva poesia reunida l’any 1984. I aquells que el seguiren al seu retorn a Espanya van poder llegir Velado desvelo ( 1978) i Por debajo del sueño (1979).
I ja, per fi, els més joves el van seguir, en el seu exili constant, a Euskal Herria. Era l’any 1982 i amb 86 anys, Allà el pogueren llegir a Egin i a Punto y hora.


D’un estadi entremig del seu exili, a França, recordem un poema que ens explica la seva preocupació més gran

                                   VOLVER

                        Volver no es volver atrás.
                        Lo que quiero de España
                        no es su recuerdo lejano:
                        yo no siento su nostalgia.

                        Lo que yo quiero es sentirla:
                        su tierra bajo mi planta;
                        su luz, arder en mis ojos
                        quemándome la mirada;
                        y su aire que se me entre
                        hasta los huesos del alma.

                        Volver no es volver atrás.
                        Yo no siento la añoranza:
                        lo que pasó no vuelve,
                        y si vuelve es su fantasma.

                        Lo que yo quiero es volver
sin volver atrás de nada.

Yo quiero ver y tocar
con mis sentidos Epaña,
sintiéndola como un sueño
de vida, resucitada.

Quiero verla muy de cerca,
cuerpo a cuerpo, cara a cara:
reconocerla tocando
la cicatriz de sus llagas.

Que yo tengo el alma muerta,
sin enterrar, desterrada:
quiero volver a su tierra
para poder enterrarla.

Y cuando la tierra suya
la guarde, como sembrada,
quiero volver a esperar
que vuelva a ser esperanza.

Volver no es volver atrás:
yo no vuelvo atrás de nada.
                                   París, 1957

Quan està a punt de marxar cap a Euskal Herria, els seus sentiments han patit un canvi que mostra aquests versos:

Fui peregrino en mi patria desde que nací.
Y lo fui en todos los tiempos que en ella viví.
Lo sigo siendo, al estarme ahora y aquí
peregrino de una España que ya no está en mí.
Y no quisiera morirme aquí y ahora
para no darle a mis huesos tierra española.   

No és doncs d’estranyar que acabi vivint i escrivint a Donostia. Al seu primer article a Punto y Hora ─El interregno─ja podíem llegir: “Esta democracia tan a la española por achocolatada y babosa más que de los muertos nos está pareciendo la democracia de los gusanos; de sus gusanos devoradores del cadàver en putrefacción del franquismo (...) Los cuatro jinetes apocalípticos de este terrorismo estatal ultratúmbico y monarquizado que destruye España se llaman Fraga, Suárez, González y Carrillo, sociedad nominal de irresponsabilidad ilimitada y de inseguridad pública”.

Va viure a la seva terra, la que li donava la llibertat per a escriure. ─Camí que ja havia seguit Alfonso Sastre i en algun moment Álvarez-Solís─. Va ser a prop d’un any ja que moriria el 28 d’agost de 1983. Està enterrat a Hondarribia envoltat per la ikurriña. El seu biògraf més fidel, Gonzalo Penalba, deixa testimoni:

“No cabe duda de que la bandera republicana cubriendo el féretro bergaminiano hubiera tenido un sentido más profundo y acorde con lo que siempre defendió. Pero, por otra parte, la ikurriña simbolizaba perfectamente el último combate de este luchador infatigable: fue la prueba inequívoca de que la muerte había encontrado al escritor en la brecha, con la pluma y el corazón puestos al servicio de la causa que creyó justa”.

Que conservar la seva memòria no sigui un deute només d’Euskal Herria.            

+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre