les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

JESÚS LÓPEZ PACHECO, UN POETA CANTAT

dijous, de març 26, 2020

He comentat en més d’una ocasió la relació simbiòtica que existeix entre poesia i música. Només cal pensar en els trobadors i, als nostres temps, en els cantautors, recuperant poetes i poemes oblidats o condemnats a l’oblit. Penso en Luis Pastor o Adolfo Celdrán ─entre molts altres─ que et recuperaven una part de l’història de la nostra literatura recent, o de la nostra història.
I un dia, per casualitat, llegies que havia mort Jesús López Pacheco que feia molts anys que vivia i treballava al Canadà i que, ves per on, aquella cançó que havies repetit tantes vegades  Dos canciones para un gesto era un poema seu musicat per Luis Pastor en un disc ja mític: Vallecas.

I
He venido a decir
verdades como puños.

He venido
a alzar nuestra verdad.

Mi nombre es Pero Grullo.

Y a la mano vacía
la llamo puño.

II
Tendí la mano al pan,
pero tenía dueño.
No lo pude pagar.

Tendí la mano al aire,
y el aire era ya vuestro.

Se me quedó apretada
la mano
sin aire,
con nada.
Y os la enseñé a la cara.


I iniciaves un treball d’investigació per conèixer el personatge i la seva obra, editada majoritàriament a l’exili, a Itàlia o Mèxic
Pensant en el títol d’aquest blog ─Arrels─, lligo amb aquest poema seu:

Lugar común (1969)

La patria es un lugar común.

Ah, si lo fuera, si lo hubiera sido.
El que sin tierra está en su tierra
un día en las raíces siente frío.

Segueixo fullejant la seva obra i a Algunos aspectos del orden público en el momento actual de la histeria de España, Ers, Mèxic, 1970 es pot comprovar el poc que hem avançat en alguns aspectes:

[...]
En fin señoras y señores
encarcelemos a los oradores.
A tomar por el recto ciertos rectores
Que exploten de una vez los explotadores
Que se muera de ictericia esta justicia
Y dense presas todas las empresas.



I també cantada per Luis Pastor, aquestes conegudíssimes

Enfermedades de invierno
-Si no fueran ciegos
nos verían esta luz que habita en nuestro pecho.
-Hijo, abrígate bien. Y ponte la bufanda.
No vayas a coger alguna bala en los pulmones.
Que no está el tiempo bueno todavía.
-Llegará el tiempo
de los hombres desnudos,
madre,
y ¡ay de los que entonces
no tengan nuestra luz dentro del pecho!
Ay de los oscuros.
Se morirán podridos de su noche.
-Pero mientras llega el verano,
cuando salgas,
tú abrígate bien el pecho, hijo mío.


+

UN PAÍS, UN AMOR

divendres, de març 13, 2020

L’any 2014, als quatre anys de la mort de Jean Ferrat, en un viatge a la Provença ─per veure i poder olorar els seus camps de lavanda─ vaig fer una escapada a Antraigues-sur-Volane (a l’Ardèche) on va viure els darrers anys el cantant i on s’obre la Maison Jean Ferrat, convertida en un museu que el recorda. Al costat pots dinar en el cafè La Montagne, que recorda una de les seves cançons més conegudes.

(...)
Dues cabres i després algunes ovelles
Un any bo i l’altre no
I sense vacances i sense sortides
Les noies volen anar al ball
No hi ha res més normal
Que voler viure la seva vida...
 Nogensmenys, la muntanya és bella
Com podem imaginar
Al veure una volada d’orenetes
Que la tardor acaba d’arribar?

Escriu la cançó en un cafè-restaurant obert feia poc i es fa tan popular que els veïns la canten en patois!

Sobre aquell paisatge havia escrit:
Je n’étais jamais allé dans un pays qui m’ait autant frappé par sa beauté et son calme, par sa population. On a l’impression là-bas que les gens savent vivre, qu’ils ont les sens de ce qu’est leur vie. Ce pays, c’est dans les Cévennes...

Allà, envoltat de tots els que l’estimen i estima, és feliç. A casa, quatre gossos (Oural Java, Matchu i Eldorado) i un ase (amb un nom poc comú, Justícia social). Un dels gossos serà objecte d’una cançó: Oural Oralou.

(...)
És a l’alba estimada per Verlaine
quan tu corries el nostre terreny
ensumant l’aire de les quatre estacions
olors de farigola i brucs
Sota les teves potes fresques lleugeres
s’aixecava com una oració
Pastor de landes familiars
vivies digne i solitari
Animal dotat de raó
escric aquest aniversari

Hourrah Oural ouralou...
(...)

Pour l’élevage, j’ai dû admettre assez vite que je n’avais pas le don. J’ai pourtant essayé. Les canards se sont enfuis, les lapins se sont fait bouffer... le fiasco total! Même avec les poules: en gros, une tonne de grains me rapportait six oeufs. La seule chose que j’aie réussi à élever, ce sont mes chats et mes chiens.
Un chien n’est pas un animal en peluche, il faut le rendre heureux,ne pas l’enfermer. Ici, les miens peuvent galoper dans la montagne, au risque de cavaler les moutons parce que rien n’est clos.”

I, sobre tot, a Antraigues l’acompanya la seva estimada Colette, que l’ajudarà per composar algunes cançons, en uns moments de falta d’inspiració.

Una d’elles és Je ne puis vivre que de toi:

Com a l’amor és l’aigua fresca
Quan tu em dius beu
Com ho són a l’Ardèche
Els seus erm els seus boscos
 [...] Només puc viure en tu...

I una altra, Ce qu’on est bien mon amour

En aquest país de vent de ginestes de brucs
En aquest país cremant de tendresa i còlera
En el que estem bé
Només el soroll del torrent trenca el silenci
I tu dius amor meu nosaltres tenim molta sort...

L’amour, aucun doute, cela reste essentiel.
Un soir, j’avais envie d’écrire, mais je ne savais pas sur quoi. Aucun mot me venait. Alors Colette m’a dit:”Chante l’amour, je t’en prie, chante l’amour.”
C’est ce que j’ai aussitôt fait.
Cette chanson, je la lui dois complètement.



+

QUELCOM MÉS QUE CINE

dijous, de febrer 27, 2020

El cinc de març Pier Paolo Pasolini faria el 98 anys.  El mateix 1922, any del seu naixement a Bolònia, el 30 d’octubre era nomenat Primer Ministre Benito Mussolini, poc després de la seva Marxa sobre Roma. Quines notícies més contradictòries.

Enzo Siciliano, biògraf de Pasolini, escriu: “Als italians no els hi va ser fàcil adquirir consciència antifeixista. O bé no permetien motivacions de classe (encara que el proletariat conscient de la seva funció i dels seus propis designes ètico-polítiques era a l’ocasió numèricament exigu). O bé ho consentien motivacions i reflexions exquisidament culturals, d’elit.
Pier Paolo Pasolini va arribar a l’antifeixisme a través de camins de la cultura i quan la Resistència es trobava ja en el seu punt culminant. Son pare era feixista.”
Com s’ha escrit tant dels nostre personatge, intentaré atansar-me al primer Pier Paolo. Al que escriu, i com hem fet molts, guarda en un calaix la seva obra primerenca que algú, amb el temps, pot descobrir.
Mamà, et veig trista:
i l’estilicidi de les petites coses
de cada dia, què trist
t’inclina el front, què tristos et plega
els llavis! I has nascut,
mamà, per a ser una aloseta:
donar una picadeta aquí
i una altra allà,
i després fer un petit aleteig pel cel,
sense cansar-te massa;
o bé, com una lleu papallona,
volar sense cap meta
pels prats,
oblidar el lliri
i el gladiol,
si beus el nèctar de la rosa.
Però no estiguis trista,
que ets més bonica si t’acarona el riure.
Somriu, ja que la vida,
l’estimada vida que m’has donat,
dóna alegries, com el prat flors:
si una es marceix,
una altra floreix.
Si un dia rius,
bressolant-me a la teva falda,
ara em rius si t’agafo el braç
i et faig donar els tombs d’un vals.
A més a més, no et sembles als castanyers,
que a la tardor són els últims en desfullar-se?
          En un full quadriculat  que porta la data i la firma: Bolònia, 1939, 10 de març, Pier Paolo.
Pasolini es mantindrà fidel al mot “mamà” en lloc de “mare”.

No és igual l’imatge que ens fa arribar de son pare.   
“En los tres primeros años de mi vida fue para mí más importante que mi madre. Era una presencia tranquilizadora, fuerte. Un verdadero padre afectuoso y protector. Luego, de pronto, cuando tenía unos tres años, estalló el conflicto. Desde entonces hubo siempre una tensión antagonística, tràgica, entre él y yo.”
La causa d’aquest canvi sembla una mica        . Quan sa mare estava a punt de parir el seu germà Guido, una cremor als ulls va fer necessari l’ús de col·liri. El pare l’immobilitzava i li posava de forma “violenta”: “Desde aquel momento “simbólico” empecé ya a no querer a mi padre.”

¡Ah, pare ja no meu, pare res més que pare,
que vas i vens en els somnis,
quan vols,
com un senglar penjat en un ganxo, gris de vi i mort,
presentant-te per a dir coses terribles,
per a restablir velles veritats,
amb el gust de qui les ha experimentat,
morint en un vell llit matrimonial de pocs diners,
vomitant la sang de les vísceres sobre els llençols,
viatjant durant una nit i un dia
en una caixa de mort cap a l’ inhòspita Friuli,
en un assolellat dia d’hivern del cinquanta-nou!
El món és la realitat que tu sempre vas voler paternalment...

Però, amb el pas del temps, tot es comença a veure d’una altra manera:

De cap manera s’estima millor que en el somni:
així, estimarem els nostres inoblidables pares
somiant en ells. I ens contarem els somnis...

+

LUIS BUÑUEL I LA "ORDEN DE TOLEDO"

divendres, de febrer 14, 2020

El 22 de febrer fa 120 anys del naixement de Luis Buñuel. Es difícil oblidar-se d’ell i no únicament per la seva filmografia. És ja mítica la seva fotografia a la “tamborrada” de Calanda, on havia nascut. O la fotografia amb Federico García Lorca a l’avioneta de la fira. O la seva amistat incombustible amb el poeta i Salvador Dalí a la Residencia de Estudiantes.
A la recent pel·lícula d’animació Buñuel en el laberinto de las tortugas, uns espectadors, a la sortida de la presentació a París de Le chien andalou li pregunten, més o menys, com es diferencien les idees seves de les d’en Dalí. La seva resposta airada: És molt fàcil. Totes són meves.
Però aquestes reaccionss no poden fer oblidar la seva part festiva, “gamberra”... El dia de Sant Josep de 1923, Buñuel va fundar l’Ordre de Toledo de la que es va nomenar Condestable. A les seves memòries ─mi último suspiro─ explica l’estructura que tenia: secretari (pepín Bello), fundadors (els germans Lorca, Pedro Garfias i quatre més), cavallers (la seva dona, Dalí –que seria degradat-, Alberti, María Teresa León, René Crével i alguns més), escuders (Georges Sadoul, el pintor Ortiz i d’altres), cap del convidat dels escuders (José Moreno Villa), convidats dels escuders (eren quatre) i convidats dels convidats dels escuders (Juan Vicens, Marcelino Pascua).
Recorda Buñuel que per arribar a ser cavaller calia estimar Toledo “sin reserva, emborracharse por lo menos durante toda una noche y vagar por las calles. Los que preferían acostarse temprano no podían optar más que al título de escudero. De los “invitados” y de los invitados de los invitados” ya ni hablo”.

Escriu Rafael Alberti a La arboleda perdida: “Aquella noche de mi iniciación en los secretos de la orden,salimos a la calle, llevando todos los hermanos, menos yo, ocultas bajo la chaqueta, las sábanas de dormir, sacadas con sigilo de las camas de nuestros cuartos.. Luis Buñuel actuaría de cofrade mayor.El acto poético y misterioso preparado para la madrugada, iba a consistir en hacer revivir toda una teoría de fantasmas por el atrio y la plaza de Santo Domingo el Real...
Alberti acabarà perdut pels carrerons de Toledo però sense mostres de preocupació:
“Así que me eché a caminar por la primera callejuela ─muy contento, por otra parte, de mi falta de brújula─, decidido a dejarme perder hasta el alba. Andar por Toledo, y en la oscuridad de una noche sin luna como aquélla, es adelgazarse, afinarse hasta quedar convertido en un perfil, una làmina humana, dispuesta a herirse todavía, a cortarse contra los quicios de tan extraña resquebrajadura...”

Recorda Alberti una conversa, breu, amb Buñuel a Madrid:

“Luis Buñuel,
cuando viene a Madrid,
vive siempre en el piso
número 26 de esa pálida torre.
Desde aquí puedo verlo.
Qué bruto y genial es,
lo mismo que aquel viejo inmortal sordo
que se metía en la cama
con la joven duquesa
sin sacarse ni el barro de las botas.
Luis: te irás al infierno, en el que crees,
y ni siquiera Dios tendrá influencia
como para salvarte.

Sí, desde mi también alta casa de la calle de la Princesa puedo mirar la Torre de Madrid, aquella en cuyo piso 26 Luis Buñuel me recibió una vez, en los días en que le escribí ese pequeño y diverido poema.
   ─Ven, por favor, tú solo, sin nadie. No puedo soportar más de dos voces ─me suplicó por teléfono.
   ¿Cuánto tiempo que no le veía? ¿Desde París, después de la Guerra Mundial, en el hotel L’Aiglon? ¿Desde antes, en la Alianza de Intelectuales Antifascistas de Madrid, al mes siguiente de la insurrección militat’
   ─De todos modos, Luis ─le dije no más abrirme él mismo la puerta─ vengo a saludarte, a darte un gran abrazo, únicamente como antiguo hermano de la Orden de Toledo.
   ─Aunque tú ni María Teresa érais hermanos fundadores─ me atajó, precisando, con una muy peculiar cadencia aragonesa─, pues no fuisteis admitidos hasta algo más tarde... Fundadores eran Garcí Lorca, Salvador Dalí, Pepe Moreno Villa, Ernestina González, no vosotros.
   ─Lo sé, lo sé. No lo he olvidado.
   ─Y bien pudisteis dar las gracias a Dios ─continuó muy en serio─, pues fuisteis aceptados en la Orden sin pasar por el graso de aprendiz de escudero, que también había...
   ─Como también había ─seguí yo─ invitado de invitado de escudero...
   ─Y hasta grados mucho más menores... ¡Qué bien te acuerdas!

També li recorda un breu poema que había publicat a la revista Horizonte:

Violines, señoritas cursis de la orquesta.”
Moreno Villa (Cap del convidat dels escuders) plasma a la perfecció l’essència de La Orden:
No iban buscando en Toledo los detalles de los turistas, sino experiencias fuera de las guías. (…) Cenaban y bebían sin continencia y se lanzaban luego al laberinto de las callejuelas que desde luego estaban menos alumbradas que ellos. Hacían mofa de las cosas consagradas, pero besaban las piedras, porque habían sido pisadas por generaciones y razas entre las cuales sobresalían nombres inolvidables. Buscaban sitios de miedo, caminaban esperando la sorpresa.

 En 1947 va descriure en un article publicat a Mèxic que va ser per ell l’Orden de Toledo.
“Durante los primeros terribles meses de la revolución española del 36, unos sujetos, insujetos, se presentaron a registrar la casa de L.B., muchacho “alacre” y ajeno a las contiendas políticas. Entre sus papeles encontraron los visitantes uno que parecía de pergamino, cuidadosamente enrollado y atado con una cinta de seda. Lo abrieron, y, apenas iniciada la lectura, exclamaron: “Y esto... ¿qué es? Un cuadro de una Orden... y tú en ella. ¡Echa pa’lante! ¡Vámonos!”
El muchacho, ─que ya no lo era tanto, pues tendría sus 35─ se explicoteó como pudo, medio riendo, medioprotestando: “Pero, hombre,... qué disparate... Si esta no es una Orden nobiliaria... No está en el Gotha ni en ninguna Guía Oficial de la nobleza... Es cosa o invención de literatos amigos de Toledo. Pueden ustedes preguntar por teléfono a la Alianza de intelectuales. En ella figuran García Lorca y Alberti. Además, este papel que parece de pergamino es de envolver pitillos, y lo decoré yo”.
Los insujetos, como hombres ajenos a las letras y mucho más a la ironía de crear Ordenes, dudaron, desconfiaron un buen rato, pero, al fin se fueron sin llevarse por delante al “caballero” de la Orden de Toledo.”







+

JACQUES PRÉVERT, 120 ANYS

dijous, de gener 30, 2020

Estic escoltant Les feuilles mortes, cantada per Yves Montand a l’Olympia de París. És un exercici que faig molt sovint i penso que m’impacta una imatge gràfica de la cançó:

...Però la vida separa els que s’estimen
suaument, sense fer soroll
i el mar esborra a la sorra
els passos dels amants desunits.

I tinc molt present l’autor d’aquesta imatge, el poeta Jacques Prévert. Sempre torno a ell fins i tot quan passejant per Saint-Paul-de-Vence trobes, de sobte , una placa en una paret que anuncia que allà va viure Prévert.



I intentes atansar-te a Le Colombe d’Or, on es trobava amb Picassso que li deia: “Tu ne sais pas peindre, mais pourtant tu es peintre” i on guarden una important col·lecció de collages i no pots entrar perquè l’entrada està vigiladíssima ─clientela VIP─  i penses que ni el poeta, ni el propietari en aquells temps, no ho haguessin permès.
I et refugies en la seva poesia. Una poesia que coneixes ─coses de l’atzar─ des de l’any 1967 quan t’arriba a les mans una edició de Paroles i et dediques ─en les hores lliures que et deixa l’escola─ a traduir-la.
Començo per Déjeuner du matin:

Ha posat cafè
A la tassa
Ha posat la llet
A la tassa del cafè
Ha posat el sucre
Al cafè amb llet
Amb la cullereta
L’ha remenat
S’ha begut el cafè amb llet
I ha deixat la tassa
Sense parlar-me
Ha encès
Una cigarreta
Ha fet anelles
Amb el fum
Ha posat les cendres
En el cendrer
Sense parlar-me
Sense mirar-me
S’ha aixecat
S’ha posat
El barret
S’ha posat
L’impermeable
Perquè plovia
I ha marxat
Sota la pluja
Sense una paraula
Sense mirar-me
Aleshores m’he tapat
La cara amb les mans
I he plorat.

Desconec la causa, però aquest poema m’ha marcat sempre.
Després, a l’abril de 1977, en el primer viatge a París, l’Humanité donava a la portada la notícia de la mort de Jacques Prévert.
En el temps, el recordo i recordo amb especial estimació el poema Événements, i sobre tot la part final:

(...)
Tothom menja
llevat de l’aturat
l’aturat que no menja res perquè no té res que menjar
està assegut a la vorera
està molt cansat
fa tant que espera el canvi
comença a sentir-se fart
de cop es posa dempeus
de cop marxa
a la recerca dels altres
d’altres
d’altres que no mengen perquè no tenen re que menjar
d’altres igualment cansats
d’altres asseguts a les voreres
esperant
que esperen el canvi i que estan farts
i que van a la recerca d’altres
de tots els altres
de tots els altres igualment cansats
cansats d’esperar
cansats...
Mireu diu l’oreneta al seus petits
són milers
i els petits treuen el cap del niu
i miren els homes marxar
Si es mantenen units
menjaran
diu l’oreneta
però si es separen rebentaran
mantingueu-vos units homes pobres
mantingueu-vos units
criden els petits
alguns homes els escolten
saluden amb el puny
i somriuen.


+

un poeta gallec

divendres, de gener 17, 2020

Durant l’època de la poesia social, llegíem molts poetes en llengua castellana, alguns catalans i menys en gallec o bascos traduïts ─Celso Emilio Ferreiro, Manuel María o Gabriel Aresti─. A finals d’octubre de 1999, als obituaris de La Vanguardia em trobo una sorpresa: havia mort un poeta gallec, Uxío Novoneyra, del que no tenia cap coneixement de la seva existència. 


Immediatament localitzo obres publicades l’any 1991 i referències a obres més antigues i, algunes, molt compromeses ─Vietnam-Canto (un fragment)─.

un
morto
dous mortos
tres / trinta mortos
trescentos / tres mil mortos
OFENSIVA DO TEIT 22000 / 100000 mortos
tódalas os que se volven ceros 00000000000000000000000
baixo de cada un 10 / 100 / 1000 / 10000 mortos á maquina
difuntiños que a noite acolle entre cañas baixo o torbón do
[monzón
na lua do TEIT

dá vergonza vivir
dá vergonza estar vivo e ver a PRIMAVERA

cándo remata un pobo?
un pobo nace sempre
no remata nunca nuncanuncanuncanuncanuncanuncanunca
Ara, que el 9 de gener hauria fet 90 anys, el segueixo recordant i, com un acte reflex, també se’m fan presents els paisatges de la serra do Courel a Lugo, que ell va mitificar a Os Eidos (1955).

                     “Chove pra que eu soñe...”
Cal algun altre vers?

VAI polo monte o camiño                
outeando como un louco
polos caborcos do val
i as poxas do taramouco.

Cruza solo a terra toda
sin levar outra companya
que a gran presencia do ceo
sobre o silencio da braña.

Eu non sein pra onde vai
méntral’o quedo mirando.
Sólo sein que eilí se compre
o soño que estou soñando...

                                                                            CAUEN les fulles...
                                                                                                              Sento una cosa
                                                                             que se’m  posa a sobre i no em toca...

Uxío Novoneyra, que també va escriure alguna cosa en castellà ─fins que es va adonar de que la llengua es perd quan els que la coneixen no la utilitzen─ , és autor d’una obra curta, ja que més que escriure de nou es dedica a reescriure, a tornar sobre el que ja ha escrit, amb un esperit perfeccionista. D’aquí que el mateix tema aparegui a molts poemes: la pluja, la neu, les roques, els somnis...

CHOVE pausiño pras sombras
chove pra baixo e pra riba.
O aire de soño en soño
a auga pinga que pinga...

Ven a noite polos eidos...
Vaise a tarde que nin xeme
decindo adeus con un xeito
que non sein nin se me esquece.




CHOVE maina e calada.
Veinse os fius da auga
contra as bandas das penas...
En souto e devesas
as pingoadas esbaran e baixan
petando de folla en folla.
Por veces
co vento a ruixidoira
medra i esvece
en ondas que ún alonga...

Agora
eu son sólo pra choiva.

+

TRENTA ANYS SENSE GIL DE BIEDMA

dijous, de gener 02, 2020

El 8 de gener farà ja 30 anys que ens va deixar Jaime Gil de Biedma i encara que  aquests números rodons tenen quelcom d’especial a l’hora dels records, no eviten que cada any s’activi la memòria.
Repasso la seva poesia i recordo els seus Poemas póstumos (1968). D’ells és difícil evitar no recordar aquest que us deixo en les veus de Gonzalo de Castro i Miguel Poveda.


No puc deixar passar, al recordar-lo aquest any, el Prefacio a Compañeros de viaje (1959) que trobem  a Las personas del verbo, editat per Barral el setembre de l’any 1975.



   “Ser escritor lento sin duda que tiene sus inconvenientes. Y no sólo porque contraría esa legítima impaciencia humana por dar remate a cualquier empresa antes que del todo olvidemos el afán y las ilusiones que en ella pusimos, sino también porque imposibilita, o al menos dificulta, la composición de cierto género de obras, de aquellas concebidas en torno a una primera intuición a la que el escritor tozudamente supedita el mundo de sus solicitudes diarias; semejante sacrificio resulta soportable por una temporada más o menos larga, pero habitualmente más corta que la que a nosotros, los escritores lentos, nos toma el escribir un número de versos suficiente. Puestos a escoger entre nuestras concepciones poéticas i la fidelidad a la propia experiencia, finalmente optamos por esta última. Nuestra actividad viene así a emparejarse con la vida misma ─algo como un océano o como un tapiz a cada instante tejido y destejido, siempre vuelto a empezar─, y nuestros libros parece que naturalmente se conformen según esa lógica heraclitana, de que hablaba Juan de Mairena, en la que las conclusiones no resultando del todo congruentes con las premisas, pues en el momento de producirse aquellas ha caducado ya en parte el valor de éstas.
   Pero la lentitud también tiene sus ventajas. En la creación poética, como en todos los procesos de transformación natural, el tiempo es un factor que modifica a los demás. Bueno o malo, por el mero hecho de haber sido escrito despacio, un libro lleva dentro de sí tiempo de la vida de su autor. El mismo incesante tejer y destejer, los mismos bruscos abandonos y contradicciones revelan, considerados a largo plazo, algún viso de sentido, y la entera serie de poemas una cierta coherencia dialéctica. Muy pobre hombre ha de ser uno si no deja en su obra ─casi sin darse cuenta─ algo de la unidad e interior necesidad de su propio vivir. Al fin y al cabo, un libro de poemas no viene a ser otra cosa que la historia del hombre que es su autor,pero elevada a un nivel de significación en que la vida de uno es ya la vida de todos los hombres, o por lo menos ─atendidas las inevitables limitaciones objetivas de cada experiencia individual─ de unos cuantos entre ellos.
Si mi lentitud en el trabajo ha servido para conferir a este libro esa mínima virtud creo que podré estar satisfecho.”

Havia començat recordant els Poemas póstumos, doncs acabaré amb els mateixos.

HIMNO A LA JUVENTUD
Heu? quantum per se candida forma valet!
                                    PROPERCIO, II, 29,30

A qué vienes ahora,
juventud,
encanto descarado de la vida?
Qué te trae a la playa?
Estábamos tranquilos los mayores
y tú vienes a herirnos, reviviendo
los más temibles sueños imposibles,
tú vienes para hurgarnos las imaginaciones.

De las ondas surgida,
toda brillos, fulgor, sensación pura
y ondulaciones de animal latente,
hacia la orilla avanzas
con sonrosados pechos diminutos,
con nalgas maliciosas lo mismo que sonrisas,
oh diosa esbelta de tobillos gruesos,
y con la insinuación
(tan propiamente tuya)
del vientre dando paso al nacimiento
de los muslos: belleza delicada,
precisa e indecisa,
donde posar la frente derramando lágrimas.

Y te vemos llegar: figuración
de un fabuloso espacio ribereño
con toros, caracolas y delfines,
sobre la arena blanda, entre la mar y el cielo,
aún trémula de gotas,
deslumbrada de sol y sonriendo.

Nos anuncias el reino de la vida,
el sueño de otra vida, más intensa y más libre,
sin deseo enconado como un remordimiento
─sin deseo de ti, sofisticada
bestezuela infantil, en quien coinciden
la directa belleza de la starlet
y la graciosa timidez del príncipe.

Aunque de pronto frunzas
la frente que atormenta un pensamiento
conmovedor y obtuso,
y volviendo hacia el mar tu rostro donde brilla
entre mojadas mechas rubias
la expresión melancólica de Antínoos,
oh bella indiferente,
por la playa camines como si no supieses
que te siguen los hombros* (sic) y los perros,
los dioses y los ángeles
y los arcángeles,
los tronos, las abominacioes...

*Hauria de ser hombres



DE VITA BEATA

En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,
y vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.







+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre