les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria

Articles

SANDINO I MINAS SAN ALBINO

diumenge, de juny 18, 2017
Augusto César Sandino, “general de hombres libres” ─ara també de dones─, ja té, des de la seva primera proclama una preocupació: la seva lluita no és únicament per aconseguir l’alliberament del poble nicaragüenc, sinó l’extensió d’aquesta lluita a tots els centroamericans i, anant més lluny, la de tota la Raça Indohispana. En tot cas, segueix la línia de tots els llibertadors latinoamericans.





 Per això és tant important la Mina de San Albino i el Manifest que a ella es genera:

El hombre que de su patria no exige un palmo de tierra para su sepultura,
merece ser oído, y no sólo ser oído sino también ser creído.

Soy nicaragüense y me siento orgulloso de que en mis venas circule, más que
cualquiera, la sangre india americana que por atavismo encierra el misterio de ser
patriota leal y sincero.

El vínculo de nacionalidad me da derecho a sumir la responsabilidad de mis actos en las cuestiones de Nicaragua y, por ende, de la América Central y de todo el Continente denuestra habla, sin importarme que los pesimistas y los cobardes me den el título que a su calidad de eunucos más les acomode.

Soy trabajador de la ciudad, artesano como se dice en este país, pero mi ideal campea en un amplio horizonte de internacionalismo, en el derecho de ser libre y de exigir justicia, aunque para alcanzar ese estado de perfección sea necesario derramar la propia y la ajena sangre. Que soy plebeyo dirán los oligarcas o sean las ocas del cenagal.”

A la mina de San Albino s’havia instal·lat un sistema de pagament, molt comú a tota la Amèrica Llatina, mitjançant vals que podien bescanviar-se a la botiga per queviures.
Sandino denuncia aquest sistema que manté uns preus altíssims dels productes més bàsics. I amb els treballadors en vaga forma el seu primer exèrcit.

A Augusto Sandino

Bajo ala de sombrero mejicano,
su ceño acero y la mirada triste.
Las altas botas guerrilleras viste.
Pistola al cinto a punto de la mano.

Hélice al viento de rumor cercano,
una ave rauda su vivac enviste.
Más disparando, el hombre se resiste
hasta caer abatido el aeroplano.

Alta en “El Chipote”, su figura
habrá de perpetuar en escultura
el espíritu antiguo de la raza.

Allá siempre estarà con sus banderas,
diciendo a las naciones extranjeras
que hay un Sandino en pie por cada plaza.

                        Alberto Ordóñez Argüello


No importa: mi mayor honra es surgir del seno de los oprimidos, que son el alma y el nervio de la raza, los que hemos vivido postergados y a merced de los desvengorzados sicarios que ayudaron a incubar el delito de alta traición: los conservadores de Nicaragua que hirieron el corazón libre de la Patria y que nos perseguían encarnizadamente como si no fuéramos hijos de una misma nación.

Hace diecisiete años Adolfo Díaz y Emiliano Chamorro dejaron de ser nicaragüenses, porque la ambición mató el derecho de su nacionalidad,pues ellos arrancaron del asta la bandera que nos cubría a todos los nicaragüenses. Hoy esa bandera ondea perezosa y humillada por la ingratitud e indiferencia de sus hijos que no hacen un esfuerzo sobrehumano para libertarla de las garras de la monstruosa àguila de pico encorvado que se alimenta con la sangre de este pueblo, mientras en el Campo Marte de Managua flota la bandera que representa el asesinatode pueblos débiles y enemiga de nuestra raza e idioma.

¿Quiénes son los que ataron a mi patria al poste de la ignominia? Díaz y Chamorro y sus secuaces que aún quieren tener derecho a gobernar esta desventurada patria, apoyados por las bayonetas y las Springfield del invasor.

¡No! ¡Mil veces no!”






¡Sandino!

Alguien facilitó el nombre del innominado
y pensamos en alma baja
lo que fue y no fue esta epopeya patria.

“¡Mató a muchos, no tuvo compasión
   de ninguno; todos murieron
   bajo su luz, su terror, su ejército!
   Y su ejército apenas eran escopetas,
   indios con “cueras”, tiros ladinos,
   matreras emboscadas, huídas, quemas...”

Es cierto. Todo eso es de veras. Empero
resucitó la Historia, dignificó
el coraje, manchó la pechera inmaculada
de los Partidos con sangre saludable
y por él enlutaron su brocal de viento las guitarras.
Seis años en la selva
a lomos siempre de la fuga y a merced
del probable patriotismo aborigen
gesticulan su hazaña, epopeyan
su ejército secreto, justifican
para la venganza fiel tantas y tantas muertes...

Esta es la historia paisana del Innominado,
su pequeñez de propia patria.
(Bástenos recordar la forma
en que lo traicionó su muerte).
     
                          Mari Cajina Vega, 1952






Pueblo hermano:

Al dejar expuestos mis ardientes deseos por la defensa de la Patria, os acojo en mis filas sin distinción de color político, siempre que vengais bien intencionados àra defender el decoro nacional, pues tened presente que a todos se puece enganyar con el tiempo, pero con el tiempo no se puede enganyar a todos.

Mineral de San Albino, Nueva Segovia, Nicaragua, C.A., Julio 1 de 1927.

Patria y Libertad
A.C. Sandino


DESCOBRINT ALLAIN LEPREST

diumenge, de juny 04, 2017
Fa uns dies, quan el Brexit estava en plena eufòria, un ciutadà de Gibraltar, un “llanito”, deia amb total desvergonyiment que abans que d’Espanya preferia dependre del Marroc. A mi em va passar pel cap que estava d’acord amb la primera part de la seva afirmació, però em trobava molt lluny de la segona. No he cregut mai que l’Àfrica comença als Pirineus.
Per això, i tenint en compte que França ha estat durant molt de temps el centre cultural del món ─que diuen civilitzat─ he anat seguint els fenòmens culturals que allà s’han produït.
El 13 de març va ser el setè aniversari del traspàs del meu cantant de capçalera, Jean Ferrat. Per aquest motiu, aprofitant un viatge a la Provença i els seus camps d’espígol en flor, vam anar fins Antraigues-sur-Volane, a l’Ardèche, on s’havia retirat i on hi ha el seu habitatge-museu. El vam visitar i vam voltar pel poble i dinar al cafè La Montagne.




Tot l’anterior no és res més que una excusa que serveix d’ introducció a una figura quasi desconeguda al nostre país. (Potser si que l’Àfrica comença als Pirineus, però una Àfrica en que domina l’anglès). Parlo d’Allain Leprest que va néixer el 3 de juny de 1954 , i que, malalt d’un càncer als pulmons, va aprofitar la seva presència al poble de Jean Ferrat per participar, l’any 2011, en un festival d’homenatge al cantant, per a suïcidar-se.
Deia “una figura quasi desconeguda al nostre país” però caldria afegir: gairebé desconeguda també al seu.
Considero un acte de justícia donar a conèixer un cantant, un gran poeta també, militant comunista, al que els habituals a les Festes de l’Humanité estimaven i, per què no, veneraven.
“La cançó que practico conté el llenguatge del carrer, va lleugera, explica una història”. Algú va escriure: “Avui, Allain ha marxat amb les seves dues ales. Deixant-nos més que mai nus. Queden les paraules, la veu i l’emoció, sempre intactes”.
Jean d’Ormesson l’havia considerat “el Rimbaud del segle XX”  i Claude Nougaro “un dels més fulminants autors de cançons que jo he sentit al cel de la llengua francesa”. A les seves exèquies, al cementiri d’Ivry-sur-Seine, el president de la prestigiosa Acadèmia Charles-Cros, va saludar “la més bella llengua des de Éluard i Aragon”,  al temps que dirigia aflictius adéus “a l’amic, a l’artista, al camarada”.Allà hi eren present Pierre Laurent, secretari nacional del PCF, el senador PCF, Jack Ralite, el diputat PCF d’origen “manouche” Jean-Claude Lefort o Silvère Magnon, director de la Festa de l’Humanité.






A Allain Leprest, com a molts dels grans artistes a l’història, el reconeixement els hi arriba quan ja no poden gaudir-ne. Però això els fa més grans.
 A Quan jo estigui mort,  quina imatge trobem d’un cementiri!:

Però esteu segurs
Us ho asseguro
Res ha canviat
He quedat digne
Al gran parking
Dels estirats

Cantava, sense complexes, la causa del càncer dels seus pulmons:

La gitana

Jo la veig dansar, dansar
La gitana sobre el paquet
Dels cigarrets de papà
Porta un vestit de paper
Els ulls blaus com el fum
I la pell color de tabac

Eh, senyoreta SEITA
Aquesta tarda  vaig a fer cruixir per tu
L’acordió dels meus pulmons
En aquesta fina silueta
I les seves castanyoles mudes
En la negra nit del quitrà

Vens a donar-me amb biberó
Aquestes paraules de nicotina
Que porten la gola al suplici
Quan cent mil boques et besen
Des de la punta del filtre fins la brasa
En un camp de paper panís

Baixa fins el fons de la burilla
Cantant del rocko-flamenc
Raspant les cordes vocals
Ballar els peus nus a la cendra
Encendre ‘m la boca i escoltar
Bategar el meu cor de caporal (tabac comú)

Oh! bella morena que es fuma
En aquest segle on tot es consumeix
Entre els dits grocs i es llança
Oh! Tu que portaràs el meu dol
Demà ajagut en el taüt
Del meu estoig de cigarrets



Avançant-se a la polèmica del Nobel a Bob Dylan havia dit l’any 2009, amb motiu de rebre el Grand Prix des Poètes:
“Finalment quina és la diferència entre la poesia i la cançó? He tingut sempre l’impressió de fer cançons i de trobar que la poesia era quelcom, potser més exigent, feta més per als ulls que per a les orelles...Dit això, ho prenc com un honor”.


Ara, als sis anys de la seva desaparició, escoltar la seva veu ronca ens atansa a aquella Europa que en algun moment vam somiar i el capitalisme no ens ha deixat viure.

EL BARDEM COMUNISTA

dilluns, de maig 22, 2017
Algunes persones, en el seu compromís, van deixant rastres que fan que els tinguem sempre presents. El músics amb algunes peces que tenim a la memòria. Penso ─ i n’hi ha molts més exemples─ en The Ghost of  Tom Joad de Bruce Springsteen.   
Pintors ─Picasso i el Gernika─ que tenen alguna obra que recordem amb facilitat.
I poso un autor i una obra, però en la major part dels casos, les obres en són més i queden com petjades, a imatge d’aquells contes infantils, que ens permetran seguir el camí, recordar-lo periòdicament.


Però en alguns casos, en el cine més proper a nosaltres, i penso en Juan Antonio Bardem: Bienvenido Mr. Marshall, Muerte de un ciclista, Calle Mayor però, sobretot, en Siete días de enero ─sobre la matança d’Atocha─ això no ha estat suficient per a que els estudiosos del cine dels nostres dies el tinguin present. És, més aviat, el gran absent.  Avui és difícil trobar el seu nom en algun treball d’investigació sobre el cinema espanyol i les seves pel·lícules no es reediten. És clar: era un comunista militant i dirigent i el mur de Berlín ja ha caigut.


Com deslligar Siete días de enero de la seva intervenció ─un oblidat 1955─ a les Conversaciones de Salamanca? En aquells moments tant propers a l’inici de la dictadura franquista,  Bardem definia valentment el cinema espanyol com “políticamente ineficaz, socialmente falso, intelectualment ínfimo, estéticamente nulo e industrialmente raquítico”. Penso en la data i el valor necessari per exposar el seu famós pentagrama.

Si a Les Arrels, des dels seus inicis, m’he proposat recuperar la memòria dels nostres, era una obligació ineludible portar al present un director (també guionista) que potser per la seva militància comunista al PCE, l’història havia massacrat. Perquè Juan Antonio Bardem,  nascut un 21 de maig de 1917, després de formar part de les tres B del cinema espanyol ─Bardem, Berlanga, Buñuel─ s’havia vist obligat a emigrar, buscant a fora (a l’Argentina va començar a rodar Los inocentes i a Bulgària va rodar La advertencia ─sobre la vida de Dimitrov─ quasi desconeguda arreu) el que al seu país li era impedit fer: un cinema que complís la definició a la que he fet al·lusió més a dalt.



S’ ha escrit que Bardem va tenir sempre com a referent la tradició nacional i popular, mentre, en contraposició, la globalització elimina qualsevol referent local. “Crític amb la situació del cinema a Espanya va apostar per valors ètics, narratius i estètics que avui no es valoren. Nogensmenys, les preguntes que es feia a les seves pel·lícules segueixen vigents”.


LA PASIONARIA ENTRE NOSALTRES

dilluns, de maig 08, 2017
Llegeixo a Manuel Vázquez Montalbán a la revista Triunfo de l’1 de gener de 1976:
   “Junto a los pasquines dedicados al poeta de las cenizas de Gramsci, Pasolini, el artista que, en mi opinión, más arduamente ha forcejeado por hacer realidad artística las teorías estético-políticas de Gramsci, otros carteles ocupados casi enteramente por una cabeza de anciana, con el pelo blanco recogido a la manera de moño de abuela hispànica, oleras de tiempo o tal vez de primavera, porque las ojeras son flores de experiencia o de deseo que crecen en torno de los ojos de las mujeres, bien porque han amado mucho o bien porque esperan amar aún mucho más.
   Los carteles anuncian el homenaje que va a recibir la octogenaria Dolores Ibarruri “La Pasionaria”...”
   L’acte, en el que participaran, a més de La Pasionaria, Enrico Berlinguer, Luigi Longo, Santiago Carrillo i Rafael Alberti, i en el també estan presents Calvo Serer o Pepín Vidal Beneyto, pot considerar-se com la preparació del retorn de l’exili.



   Una bona quantitat d’exiliats de la Guerra Civil, entre els que destacava Dolores Ibárruri, van esperar a que la democràcia ─la possible en aquells temps ─ fos restaurada, per tornar al seu país. En el seu cas, com el de Rafael Alberti, el Partit pensava que encara podia fer algun servei i ella, militant disciplinada, va complir les indicacions. D’això, el 14 de maig, ara fa 40 anys. D’aquell retorn queda constància suficient, ja sigui gràfica com escrita. Entre els comunistes sempre han destacat els poetes populars que, encara que sigui forçant la mètrica, han volgut deixar la seva opinió sobre els fets que els hi mereixien l’atenció. Aquest és el cas del poema que transcric a continuació.

DOLORES IBÁRRURI. LA PASIONARIA
Daniel Fernández Abella

Por la sangre y por la voz
de nuestro pueblo volviste
tan leal como cuando te fuiste
al martillo y la hoz

Siempre fiel a la roja bandera
y a los ideales republicanos
frente a la dictadura traicionera
perpetuada bajo la figura de un rey campechano

Camarada Pasionaria,
voz de los oprimidos y perseguidos
dama de la furia proletaria
siempre presente, nunca en el olvido

a pesar del tiempo transcurrido
sigues presente en mi memoria
y en nuestra reciente historia.
queda mucha lucha, aún no está todo perdido


Nada ni nadie ha sido olvidado
Dolores Ibárruri, camarada y compañera
furia proletaria y guerrillera
siempre en el presente a pesar del tiempo pasado

   Però el retorn de Dolores Ibárruri ja era anticipat per tots aquells que eren conscients de la seva necessitat, tal com s’anunciava a l’acte de Roma. Si quelcom havia de començar a canviar realment, la presència de les figures que més havien lluitat per aquest canvi no es podia perllongar més.
   Així ho escrivia, el mateix 1976,Victor Manuel i ho cantava Ana Belén:

SI, VEREMOS A DOLORES

Si veremos a Dolores caminar
las calles de Madrid
Quién te puede negar si el tiempo transcurrido confirmó
que esto no daba más y que era inevitable la reconciliación
se gastan las palabras golpeando contra el muro
pero ahí están las tuyas cargadas de futuro
Si veremos a Dolores caminar
las calles de Madrid
Quien te puede negar no hay tregua en el combate por la paz
desde el 56 tendimos nuestra mano a todos los demás
bandera infatigable del hombre acorralado
de un pueblo que no quiere vivir amordazado
Si veremos a Dolores caminar
las calles de Madrid
Quién nos puede negar porqué nos regatean respirar
quién se atreve a explicar que sea un beneficio la clandestinidad
para otros los laureles la regalada historia
que el único camino nos lleve a la victoria
Si veremos a Dolores caminar
las calles de Madrid

  
   Encara mantinc a la retina l’imatge de Dolores i Alberti baixant les escales del Congrés dels Diputats entre les mirades, de curiositat o d’odi, dels diputats de l’UCD. Poc després presidirien la Mesa d’edat per la constitució de la Cambra.



   L’exili havia acabat però, com sempre passa, molts no van voler tornar o, el que era pitjor, ja no hi podien.
   El retorn de Dolores és un homenatge a tots ells.


BOMBARDEIG DE GERNIKA

dilluns, d’abril 24, 2017
Quan els usamericans van bombardejar Hirosima i Nagasaki no havien descobert res de nou. Sí ho havien fet en una escala molt més gran. Però el bombardeig indiscriminat amb l’intenció d’atemorir la població i arribar a una rendició més ràpida ja ho havien provat els alemanys a Gernika i els italians a Barcelona.

El 26 d’abril de 1937, ara fa 80 anys, els 33 bombarders de la Legió Còndor de la Lutwaffe, deixaven caure sobre la població de Gernika, un dia de mercat, a més a més dels explosius destructius i les bombes antipersonals, 2.500 bombes incendiàries. Aquestes, plenes d’alumini i òxid de ferro, poden elevar la temperatura fins els 2700º C.
Parlo de la intencionalitat clara, doncs ni les tropes basques acampades als voltants de la ciutat ni objectius estratègics com el pont o la fàbrica de pistoles Astra, no van ser objectiu de l’atac.
En una població d’uns 5.000 habitants, més de 1.600 van ser el morts i a prop de 1.000 els ferits. La ciutat símbol de les llibertats del poble basc era absolutament arrasada. Tres dies més tard, el 29 d’abril, les tropes franquistes, comandades pel general Mola, entraven a Gernika pel pont que les bombes “havien respectat”.

Des del primer moment ─no crec que sigui com a conseqüència de la barbàrie─, Franco va culpar al president Aguirre de “l’autodestrucció”.



Però, encara més patètica és la posició de l’extrema dreta espanyola que, el 29 d’abril de 2012 publicava en un òrgan “democràtic” com Libertad digital Las seis mentiras sobre el bombardeo de Guernica. Una aproximació a l’historiografia moderna perpetrada per Jesús Salas Larrazábal:
1.      Guernica sí tenia interés militar. Era un nudo de comunicaciones y tenía fábricas de armas y cuarteles.
2.      No pudo durar más de tres horas ininterrumpidas. Los aparatos germanos de la época no tenían tanta autonomía de vuelo.
3.      No hubo ametrallamiento de civiles. Lo compacto del núcleo urbano lo impedía.
4.      No hubo tres mil víctimas. La cifra difícilmente alcanzaría los 200 fallecimientos.
5.      El mercado había terminado horas antes del ataque. Además, el recinto no fue bombardeado.
     
    

6.      Hemingway, Orwell y Dos Passos tergiversaron los hechos. La destrucción solo afectó al 14% del total.


César Vallejo, a España, aparta de mí este cáliz escriu:

       De aquí, desde este punto,
desde el punto de esta línea rectilínea.
desde el bien al que fluye el bien satánico,
se ve la gran batalla de Guernica.
¡Lid a priori, fuera de la cuenta,
lid en paz, lid de las almas débiles
contra los cuerpos débiles, lid en que el niño pega,
sin que le diga nadie, bajo su atroz diptongo
y bajo su habilísimo pañal,
y en que el enfermo pega con su mal, con su pastilla y su hijo
y en que el anciano pega duro
con sus canas, sus siglos y su palo
y en que pega el presbítero con dios!
¡Lid de Guernica en honor
del toro y su animal pálido: el hombre!

       ¡De aquí, como repito,
desde este punto de vista
se ve perfectamente a los defensores de Guernica,
a los débiles, a los ofendidos,
elevarse, crecer, llenar de poderosos débiles el mundo!



I Picasso immortalitza el martiri. I els seus companys ─entre ells Aragon, Larrea, Éluard─ participen en el moment de posar-li un nom al quadre. Paul Éluard ja havia escrit La victòria de Guernica.

I
Bell món de misèries
De la nit i els camps

II

Rostres benignes en flames rostres benignes al fons
Que rebutgen la nit les injúries i els cops

III

Rostres benignes per a tot
Heus aquí el buit que els fixa
Sa mort servirà d’exemple

IV

La mort cor enderrocat

V

Ells els hi faran pagar el pa
El cel la terra l’aigua el somni
I la misèria
De la vostra vida

VI

Ells van dir desitjar la benigna intel·ligència
Ells van restringir els forts van jutjar els bojos
Van practicar la caritat dividien un centau en dos
Ells saludaven els cadàvers
Ells malbarataven amistat

VII

Ells persisteixen ells s’excedeixen ells no són del nostre món

VIII

Les dones els nens tenen el mateix tresor
De fulles verdes de primavera i de llet pura
Intacte
Als seus ulls nets

IX

Les dones els nens tenen el mateix tresor
Als ulls
Els homes ho defensen com poden

X

Les dones els nens tenen les mateixes roses roges
Als ulls
Cadascú mostra la seva sang

XI

La por i el coratge de viure de morir
La mort tant difícil i tant fàcil

XII

Homes per els quals aquest tresor va ser cantat
Homes per el quals aquest tresor va ser arruïnat

XIII

Homes reals pels quals la desesperança
Alimenta el foc devorador de l’esperança
Obrim junts l’últim botó de l’avenir

XIV

Pàries la mort la terra i l’horror
Dels nostres enemics té el color
Monòton de la nostra nit
Nosaltres tindrem raó



Si se pudiera rescatar
un solo retrato del Siglo Veinte
sería "Guernica".

No se divisan los aviones
no se ve caer las bombas
ni se escucha el estruendo de los bombardeos;
pero el dolor crece como una ola
y el hombre que yace con la espada rota
y la madre con el hijo muerto entre los brazos
nos recuerdan que desde hace milenios
han pretendido apagar con fuego
la sed del pueblo.

                                 Fernando Lamberg (Xile,1928 - Caracas, 2011)

“Guernica”

Aquí estoy
frente a ti Tibidabo
hablando viendo
la tierra que me faltaba para escribir  «mi patria es también europa y poderosa»
asomo el torso y se me dora
paso sorbiendo roma olivo entro
por el Arc de Bará
de repente remonto todo transido el hondo
Ebro
a brazazos retorno arribo a ti
Vizcaya
árbol que llevo y amo desde la raíz
y un día fue arruinado bajo el cielo
Ved aquí las señales
esparcid los vestigios
el grito la ira
gimiente
con el barabay
el toro cabreado directamente oíd
ira escarnio ni dios
oh nunca nunca
oh quiero quiero que no se traspapelen
el cuello bajo la piedra
la leche en pleno rostro el dedo
de este niño
oh nunca ved aquí
la luz equilibrando el árbol
de la vida.
Blas de Otero
De: “En castellano” – 1951-1959








  


LA PRIMERA MORT DE JULIÁN GRIMAU

diumenge, d’abril 09, 2017
Cada any, el 20 d’abril,  Julián Grimau és afusellat. I la nostra memòria, que no falla, el fa reviure per a desesperació dels hereus ─primer AP i després PP─ d’aquell “caballerete” que es va comprar un barret per anar a Londres a descobrir la democràcia. Manuel Fraga Iribarne va jugar un paper destacat al Consell de Ministres que va confirmar la sentència a mort. Era ministre d’Información y Turismo i calia donar un cop d’efecte en l’anodina política espanyola de l’època.
Gregorio Morán, a un article publicat a La Vanguardia el dia 27 d’abril de 2013 es fa un embolic amb un cadàver ple de mort –el de Julián Grimau- i un altre ple de vida d’un poema de Cèsar Vallejo, perquè al final de l’article el primer s’ha transmutat en un cadàver ple de vida, el que explica la transició democràtica.


Sí estem d’acord amb ell quan conclou que 50 anys després de l’assassinat de Grimau, la guerra no havia acabat.

Cuando en abril llega a Madrid la primavera
el cuerpo de Julián volvió a la tierra.
Mucho antes la guerra había terminado,
la guerra que mató a un millón de españoles.
Julián creyó que podía regresar,
pisar otra vez el suelo de la patria.
Ignoraba que el odio y la infamia lo esperaban.
No fue un beso en la mejilla
sino con un apretón de manos que el traidor lo entregó.

Antes del juicio se sabía la sentencia.
Lo acusaron de haber cometido hacía muchos años
crímenes que no existieron ni pensó cometer.
Los testigos no dieron la menor evidencia.
Solamente decían que otros aseguraban que otros habían dicho...
Para el tribunal fue suficiente.
Una vez más un inocente fue llevado a la muerte.
Julián tenía que morir por su rebeldía,
Por su creencia en el bien, por su fe en la humanidad.
No fueron escuchadas las voces que pedían justicia,
las voces que en el mundo pedían libertad.
Julián murió en Abril cuando llega a Madrid la primavera.
Los fusiles sonaron en los campos de Carabanchel.
Pidió que no vendaran sus ojos.
En el recuerdo vio a su esposa y a sus hijos.
Y murió mirando la luz del alba.

Cuidado hermanos, amigos, compañeros.
El odio necesita nuevas víctimas.
Otra vez los bombarderos matan niños descalzos.
De nuevo el fuego quema las aldeas.
Debemos responder.
El poderoso puño del amo debe golpear al odio.
Las luces de la paz deben vencer a las sombras.
En las semillas, en las raíces, en las hojas
está presente un mundo nuevo.

Julián Grimau; desde la tierra tu nombre suena
como el clarín que llama a las batallas.
Julián Grimau; tu nombre suena
como el viento que agita las banderas.

                                        Fernando Lamberg (Xile, 1928- Caracas, 2011)

Només han passat 16 anys de l’assassinat de Grimau quan Fernando López Agudín reprodueix a la revista Triunfo aquestes paraules davant el tribunal que el jutja :
“Nunca he matado ni torturado a nadie. No todos pueden afirmar lo mismo. Así, por ejemplo, yo presento unas lesiones que son el resultado de la tortura. Pues, contra lo que dicen ustedes, yo nunca he intentado ni intentaré suicidarme. Eso no va con mi temperamento.”







AL GLORIOSO GENERAL FRANCISCO FRANCO DESPUÉS QUE FIRMÓ EL FUSILAMIENTO DE GRIMAU

Mi general...
¡Qué bonita letra tiene usted!
¡Oh, qué preciosa caligrafía de cuartel!
Así escriben los tiranos, ¿verdad?
¡Y los gloriosos dictadores...!
¡Qué rasgos!
¡Qué pulso!
¿Quién le enseñó a escribir así, mi general?
Se dice general y se dice verdugo.
Los dos tienen el mismo rango,
los mismos galones.
El general se diferencia del verdugo solamente
en que el general tiene la letra más bonita.
Para firmar una sentencia de muerte
hay que tener la letra muy bonita...
¡Qué letra tiene Ud., mi general!

                                   León Felipe (México, 6-VIII-67)

Però per arribar a la primera mort ─el primer afusellament─ de Julián Grimau hem de passar per la denúncia pública del simulacre que va ser els seu procés. És molt probable que no hi hagi massa diferència amb els que s’obrien en èpoques pretèrites, però l’acabament ─oficial─ de la guerra anava quedant enrere; el que calia era donar un escarment a aquells que encara lluitaven, impregnats d’idees de pau, llibertat i futur.
Només vint dies després de la detenció va poder tenir el primer contacte amb el seu advocat Amandino Rodríguez Armada, al que li explica que el metge cap de traumatologia de la presó de Yeserías ─doctor Sentís─ era el metge policia “Vicente” que l’havia colpejat “científicament” a la Direcció General de Seguretat.
La farsa del judici arribava fins l’extrem de que el ponent comandant Fernández Martín no era advocat i ni tant sols havia acabat el primer curs de Dret.
Amb tal muntatge poc podia fer el seu defensor capità Alejandro Rebollo, amb el que havia contactat només feia set dies.
Malgrat això, la seva dissertació li sembla al seu advocat civil, que ho observa com a espectador, “sólida, bien construida, irrefutable a pesar de haber contado con una semana escasa para prepararla...”
Segueixo amb López Agudín: “...pero no está ahí la eficaz y verdadera defensa ante el asesinato que se prepara.
No. Por el contrario, la auténtica defensa, pese a los buenos deseos del capitán Rebollo, está entre los espectadores, entre los que se encuentran prestigiosos juristas como Lederman ((Francia), Gavin Freeman (Inglaterra), Fausto Tarsitanó (Italia) y varios más. A través de sus rostros inquietos y preocupados es posible discernir la enorme movilización mundial en contra de la dictadura.”

La possible revisió de la pena de mort corresponia al Consell de Ministres. Aquest va durar catorze hores i sembla que la decisió es va prendre per un vot de diferència, encara que no es coneix res amb exactitud ja que tots els ministres es van fer solidaris.
El nostre conegut Fraga Iribarne ─que va morir al llit─, al comunicar la negativa de gràcia, va dir: “Grimau era un torturador professional.”  Segueixo tenint en ment altres membres d’aquell Consell de Ministres: Camilo Alonso Vega, Pablo Martín Alonso, Agustín Muñoz Grandes, Alberto Ullastres.

I arribem al moment final. La matinada del dia 20, sense haver-se pogut acomiadar de ningú, va ser conduit al camp de pràctiques de tir de Campamento. Grimau va donar la mà al capità Rebollo, agraint-li la seva defensa i al tinent de la Policia Armada que l’havia escortat des de Carabanchel; va dir-li al capellà que no necessitava els seus serveis i es va posar en un repetjó per a les pràctiques de tir. “Iba con las manos esposadas y las piernas atadas con un cinturón, negándose a que le vendaran los ojos.
El cuerpo de Julián Grimau cayó dando un pequeño salto hacia atrás. El teniente del pelotón, junto con un capitán médico y un teniente coronel, comprobó que no había muerto. Por tres veces tuvo el teniente que disparar el golpe de gracia.

                                               A JULIÁN GRIMAU

                                   No venimos, Grimau, a condolernos
                                   de este crimen artero de la fiera.
No venimos a unir llanto con llanto
por tu paso camino de la ausencia.

No traemos ni flores ni pañuelos
para conmemorarte en la tristeza;
no hay pésames, ni lutos, ni coronas
después de tu pérdida tan tremenda.

Venimos a elevarte sobre el mástil
de aquella dignidad y fortaleza
que se mantuvo erecto, como un himno,
en tu estancia fecunda por la tierra.

Venimos a juntarnos en un grito
de rebeldía por tu sangre buena
derramada a torrentes sobre el surco
donde la libertad se hará cosecha.

Venimos a traerte este coraje
que tremola en el mundo hecho bandera
y este índice que acusa al asesino
que te tronchó cobarde la existencia.

Hay un dolor volviéndose esperanza
de que has de retornar hecho promesa
y un coro universal que te repite
por mantener erguidas tus ideas.

¡Aquí estamos, Grimau, decididos
a proclamar la luz de tu proeza
para que sea como un astro nuevo
y el yunque forjador de las conciencias!

¡Ya estás resucitado entre los pueblos!
¡Ya eres el comandante de una gesta!
¡Ya estás multiplicándote en el mundo
de los que ven tu ejemplo hecho una hoguera!


                                   Elena G.Lavín de López (La Habana)

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


www.realitat.cat

Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre