les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

...la Florida es un índice que señala hacia Cuba.

divendres, de gener 15, 2021

Hi ha un poeta que cada dia tinc present i és impossible evitar-lo. L’explicació és senzilla.

Cada dia rebo un, o més correus del periodista cubà Iroel Sánchez amb articles del seu blogg La pupila insomne. De cada article faig una piulada. Podria dir que ja porto centenars.  I si parlava d’un poeta present és com a conseqüència de que La pupila insomne és un poema del poeta cubà Rubén Martínez Villena:

 

Tengo el impulso torvo y el anhelo sagrado

De atisbar en la vida mis ensueños de muerto.

¡Oh, la pupila insomne y el párpado cerrado!...

(¡Ya dormiré mañana con el párpado abierto!)...  



 

Silvio Rodríguez ja se n’havia ocupat d’ell a Tonada para dos poemas de Rubén Martínez Villena.

https://www.youtube.com/watch?v=mkuoIMK8IQk

 

I per què dedicar-li l’atenció a aquest poeta? Només calia llegir aquest fragment:

 

“Como dirigente del Partido Comunista de Cuba trabajó en Moscú en la Sección Latinoamericana de la KOMINTERN y de vuelta a su país organizó y dirigió la huelga general revolucionaria que derribó la dictadura de Gerardo Machado en agosto de 1933”.

 

En aquells moments tenia 33 anys. Abans de passar un any,  l’agost de 1934, moria a l’agreujar-se la tuberculosi que patia. Aquesta no li va impedir participar en la rebuda de les cendres de Julio Antonio Mella i en la direcció de les reunions del Comitè Central del PCC, malgrat els consells dels metges. 

 

Hi ha una anècdota que marca la vida i l’activitat del poeta. Als tres anys, en un viatge amb tren amb son pare, coincideixen amb Máximo Gómez. Aquest, impressionat per la seva mirada l’anuncia:

“La teva vida tindrà llum plena de migdia”.

Als 21 anys ja era un poeta reconegut i el seu treball al bufet del famós Fernando Ortiz ─on coincideix amb Pablo de la Torriente Brau i Emilio Roig de Leuchsenring─ ja Doctor en Dret Civil i Públic, el fa descobrir-se com revolucionari i antiimperialista.

 

Recuperem alguns dels seus poemes més celebrats:

 

Ironía

 

    Toma, toma mi lira; quiero darte,

    como recuerdo de mi fe pasada,

    esta lira infeliz que fue mi espada

    y que fue mi broquel y mi estandarte.

 

   Póstuma ofrenda de mi inútil arte,

   la dejo ante tus pies abandonada,

   aunque a golpes tu planta idolatrada

   con ofendida majestad la aparte.

 

   Mas cada golpe de tu pie furioso

   le arrancará un sonido melodioso,

   y tan rudos tormentos y martirios

 

   acaso corresponda de memoria,

   con una endecha en que cifré su gloria…

   y en la que digo que tus pies son lirios.

 

   En la seva constant denuncia de l’imperialisme ianqui s’avança als seus temps i avisa dels perills, com es pot llegir al seu article “Ya vamos siendo parias en nuestra propia tierra” o en el poema A una cubana:

   En su viaje a la Ciudadela del Imperialismo

   Dulces ojos, boca y voz

   que constituyen tesoro:

   vais a la tierra del oro,

   de imperialismo feroz.

 

   Cubana, quédanos fiel:

   dile al extranjero intruso

   que el arancel que nos puso

   lo violamos con tu miel.

 

 

   Quan ja veu la mort propera s’adreça a la seva esposa per recordar-li que, després de la mort la vida seguirà per a tots aquells que els van conèixer i ja viu un funeral del més típic:

 

 

Canción del sainete póstumo (1933)

   Yo moriré prosaicamente, de cualquier cosa

   (¿el estómago, el hígado, la garganta, ¡el pulmón!?),

   y como buen cadáver descenderé a la fosa

   envuelto en un sudario santo de compasión.

 

   Aunque la muerte es algo que diariamente pasa,

   un muerto inspira siempre cierta curiosidad;

   así, llena de extraños, abejeará la casa

   y estudiará mi rostro toda la vecindad.

 

   Luego será el velorio: desconocida gente,

   ante mis familiares inertes de llorar,

   con el recelo propio del que sabe que miente

   recitará las frases del pésame vulgar.

 

   Tal vez una beata, neblinosa de sueño,

   mascullará el rosario mirándose los pies;

   y acaso los más viejos me fruncirán el ceño

   al calcular su turno más próximo después…

 

   Brotará la hilarante virtud del disparate

   o la ingeniosa anécdota llena de perversión,

   y las apetecidas tazas de chocolate

   serán sabrosas pausas en la conversación.

 

   Los amigos de ahora –para entonces dispersos—

   reunidos junto al resto de lo que fue mi «yo»,

   constatarán la escena que prevén estos versos

   y dirán en voz baja: —¡Todo lo presintió!

 

   Y ya en la madrugada, sobre la concurrencia

   gravitará el concepto solemne del «jamás»,

   vendrá luego el consuelo de seguir la existencia…

   Y vendrá el mañana… pero tú ¡no vendrás!...

 

   Allá donde vegete felizmente tu olvido

   —felicidad bien lejos de la que pudo ser—,

   bajo tres letras fúnebres mi nombre y mi apellido,

   dentro de un marco negro te harán palidecer.

 

   Y te dirán  —¿Qué tienes?... Y tú dirás que nada;

   mas te irás a la alcoba para disimular,

   me llorarás a solas, con la cara en la almohada,

   ¡y esa noche tu esposo no te podrá besar!

 

   Mai és tard per recuperar un poeta, un revolucionari, una persona que Cuba recorda com ja feia Raúl Roa: “Aquel día [el sanatorio] La Esperanza vio salir por su pórtico, definitivamente rota, la esperanza más alta y más noble de la juventud cubana”.



 

   Al seu enterrament van assistir-hi tots els delegats del Cuarto Congreso de Unidad Sindical, amb les seves credencials i els estendards dels sindicats,seguit per més de vint mil treballadors puny enlaire i cridant consignes i entonant cançons revolucionàries.

 

   Els cubans no l’han oblidat:

 

   Alegría por Rubén Martínez Villena

 

   Por una azul cargado de banderas.

   en un cielo sin nubes,

   ya con los ojos limpios,

   tu corazón en sueños desatado,

   regresas, fiel hermano resurrecto.

 

   Te vemos, te palpamos en el aire

   como se palpa el fruto de la vida.

   El que pensó que estabas

   definitivamente muerto, se equivocó

   ─equivocaron la palabra─,

   pues no es tu muerte, muerte verdadera;

   jamás fue tu silencio perdurable

   pues hablabas en lenguaje de otros

   y en corazón de otros alentabas.

 

   No has sido nunca un muerto,

   Rubén, centella altiva,

   pues no es muerte la vida que perdiste

   si permaneces en la Patris, vivo

   como un puño crispado,

   como una realidad hecha de sueños.

 

   Hoy que regresas, ya definitivo,

   te saludo, Rubén, hermano mío;

   te saludamos hoy, hermano nuestro.

   Y hay un tierno rubor en las palomas

   porque tu sangre crece hacia lo nuevo.

 

   No hubieran estallado tus pulmones

   si tu destino hubiera terminado

   la obra fecunda de las revoluciones;

   si hubieran desatado aquellas cargas

   para matar bribones...

   Si tu destino hubiera regresado

   a reunir tu vida permanente,

   no hubieran estallado tus pulmones;

 

   ahora tú, con nosotros,

   ─como cosa que ha sido desde siempre─,

   regresas, con banderas y con júbilo,

   con el alma, Rubén, junto a las rosas,

   envuelta en una aurora de verdades.

 

   Rubén: te saludamos la estatura,

   que repartió su pan entre los pobres,

   tu vida sin ocaso

   y tu pecho de luz, surgiendo pleno.

 

   Eres aún y has sido desde siempre

   definitivo y permanente

   como los minerales en la tierra.

   Y te digo, Rubén, que no sería

   toda esta fiesta hoy, si tu simiente

   no nos hubiera dado una esperanza.

 

   Sí. Ya definitivo,

   por un azul cargado de banderas,

   en un cielo sin nubes

   y con los ojos limpios,

   tu corazón en sueños desatado,

   regresas, fiel hermano resurrecto...!

 

                                        Ana Núñez Machín

                                        Biògrafa de Rubén Martínez Villena

 


+

UNA LLEGENDA VIVA

dijous, de desembre 31, 2020

Regiro el calendari i sempre trobo quelcom que em ve a la memòria i obre la caixa dels records. Aquests intenten posar remei a la injustícia que la mort, però també la vida, han comès amb algunes persones. En ocasions he d’esperar que es celebri un centenari, que sempre és una bona excusa. Per cert, algun moment serà bo per a retre un homenatge a Robert Wyatt? Podríem aprofitar l’any 2021, ja que s’acompliran 30 anys de la gravació del seu disc Dondestan, amb una portada ─dibuixada per la seva companya Alfreda “Alfie” Benge─  on, en una sala amb un ample mirador a la platja de Castelldefels, hi ha dues persones: el músic i la seva companya i, en una taula, un exemplar de l’Avant.

Impactant!



La presència d’aquest Avant sobre la taula obre tot un món d’idees relacionades. Robert Wyatt estava afiliat al Partit Comunista Britànic, per això no seria res estrany que, al venir a Castelldefels ─dos períodes de sis mesos als hiverns de 1982 i 1986─ es posés en contacte amb militants del PCC. Podria ser en una penya flamenca a Gavà, on anaven gairebé totes les nits?

Per aquells que no han tingut l’oportunitat de conèixer la música de Robert Wyatt, fem una mica d’història i que no sigui la que podem trobar a la Viquipèdia.

 

Nascut a Bristol, Regne Unit, té ara 75 anys.

Va ser un dels fundadors del grup Soft Machine ─als 21 anys─. Com a protagonistes del ‘So Canterbury’, van introduir la psicodèlia, el rock progressiu i el jazz fusion. No puc deixar de mencionar que Robert Wyatt confessava que la seva introducció al soul i al jazz es devia a Ray Charles i, sobretot, al seu “Don’t Let The Sun Catch You Crying”.

L’any 1973, com a conseqüència d’una caiguda des d’una finestra d’un tercer o cinquè pis –la llegenda del succés no ho aclareix- queda paralític i lligat a una cadira de rodes.

Això fa que comenci a fer música sense cap grup i segueixi fins ara mateix.



Recupero la seva estada a Castelldefels. La seva companya havia d’il·lustrar un llibre infantil i el lloguer de l’apartament a la platja els hi era més econòmic que la calefacció a Londres.

La segona estada l’any 1986 va ser provocada per la seva participació en el programa de TV3, ‘Arsenal’ que dirigia Manuel Huerga. El capítol “El viatge de Robert Wyatt” està avui fora de circulació.

Aprofitant aquesta segona estada va conèixer el que s’anomenava “cinturón rojo” el que li va fer dir “que hi havia més comunistes que a Polònia”.

Va gravar un tema amb el duo Claustrofòbia, “Tu traición”.

Sempre ha mostrat un elevat interès per la música popular, d’aquí les gravacions de “Te recuerdo Amanda”, Hasta siempre Comandante” o “Insensatez (d’Antonio Carlos Jobim i Vinícius de Moraes)”. 

Els seus crítics destaquen ─per algú “potser una de les cançons més boniques que mai s’han escrit a la història del pop”─ la cançó dedicada a la seva companya Alfie, “Sea song”. Proveu a escoltar-la en la seva versió o la feta per North Sea Radio Orchestra amb Annie Barbazza o la que fan The Unthanks.

 


En unes declaracions d’aquells anys diu que se sent més comunista que mai.

 


+

Sempre tens el poeta al costat

dijous, de desembre 17, 2020

Quan em poso a escriure l’article per a les Arrels apareix habitualment, de forma no premeditada, la figura de Louis Aragon, l’enorme poeta francès que em recorda que

 

Contre les violents tourne la violence

Dieu le fracas qui fait un poète qu’on tue

 

Dos versos ─extrets del poema Un jour, un jour (Le fou d’Elsa)─ amb una força impressionant cadascun d’ells, que fan trontollar l’arbre dels records. Imagino que és per això que es materialitzen cada cop que vull fer un acte de memòria. Una forma de reivindicar-la i també d’obrir pas a l’esperança ─”arribarà un dia que les persones s’estimaran”─:

 

Un jour pourtant, un jour viendra couleur d’orange

Un jour de palme, un jour de feuillages au front

Un jour d’épaule nue où le gent s’aimeront

Un jour comme un oiseau sur la plus haute branche

 

I l’esperança reviu amb l’aparició dels personatges ─individus o col·lectivitats─ que, en la història, van superar les adversitats per deixar un senyal inesborrable. I a aquests ens agafem com a un salvavides. Aragon ens parla de l’estrèpit que fa l’assassinat d’un poeta... un xivarri que es perllonga en el pas dels temps, provocant la ràbia dels botxins. La mort no és el silenci. I per això, amb el record, fem més gran la sensació d’inutilitat de les seves accions.

Aquest proper 24 de desembre, quan ja fa 38 anys del seu traspàs, és un dia ─tant bo com un altre qualsevol─ per a recordar-lo. També ajuda la presència constant de la feina de Jean Ferrat, abocat a posar música a la seva obra. Trobem a la seva discografia: al 1974, edita Ferrat chante Aragon; al 1994, Ferrat 95. 16 Nouveaux Poèmes d’Aragon; al 2003, Ferrat Aragon l’intégrale.

El primer d’aquests discos és tot un clàssic on hi ha cançons inoblidables com Un jour, un jour, Les poètes, Robert le diable o Que serais-je sans toi...

Al segon em vull aturar en la versió que fa del poema Épilogue, del que escolleixo el seu retorn:

 

Escriuré aquests versos amb els braços oberts que es senti el meu cor batre quatre cops

Encara que signifiqui morir, aniré més enllà de ma gola i ma veu, mon alè i ma cançó

Jo sóc el segador ebri de segar que veu devastar sa vida i son camp

I tot panteixant del temps que malbarata que colpeja i colpeja sa dalla com guix.

 

I com no recordar la figura de la dona al poeta: ”l’avenir de l’homme est la femme”. I segueix essent Ferrat els que ens ho recorda:

 

Le poète a toujours raison

Qui voit plus haut que l’horizon

Et le futur est son royaume

Je déclare avec Aragon

La femme est l’avenir de l’homme.

 

 

I no puc evitar recordar el lligam del poeta amb l’Espanya de la República i la de la Guerra Civil, aquesta que esdevé una autèntica obsessió. Tinc al costat una ajuda inestimable, la tesi de Pere Solà Solé Louis Aragon y España. A ella acudeixo per comentar la darrera visita a Espanya, a Catalunya.

“El encuentro entre Aragon y Alberti, el viernes 14 de marzo de 1980, tuvo lugar en la puerta del Ayuntamiento de Sabadell, gobernado por el alcalde comunista Antoni Farrès. Habían transcurrido 41 años desde la última vez en que Aragon estuvo en Catalunya en el momento de la retirada. El alcalde de Sabadell en su saludo de bienvenida consideró a Aragon “como uno de los más grandes poetas contemporáneos”. Y refiriéndose a su vinculación con España añadió: “En todos los momentos difíciles y dolorosos que ha pasado nuestro país, siempre habéis tenido presente en vuestro espíritu y pensamiento a España y ahora, creed, que teneros en Sabadell representa mucho para nosotros”.



Jean Ristat, que acompanyava Aragon, va destacar “el compromiso político de Aragon a lo largo de su vida, su fidelidad al comunismo, no exenta de espíritu crítico, habló de su creación literaria, de su compromiso con España y, por ello, citó un pasaje del texto “Ne rêvez plus qu’à l’Espagne” que el poeta escribió en 1936: “¡España! ¡España! Tierra perpetua  de los sueños franceses, entre ella y nosotros existen siglos de intercambio, existen vínculos que ya no vemos por costumbre, y que hacen que si ella sangra, somos nosotros quienes somos golpeados”.

Tot el cap de setmana, amb Alberti, van recórrer Barcelona.

 

Fixeu-vos si dóna de sí Louis Aragon. Per alguna raó va ser el motor cultural del Partit Comunista Francès durant molts anys.

 


+

10 DE DESEMBRE

dijous, de desembre 03, 2020

Quan un va fullejant el calendari ─com faig per desitjar un bon dia a una colla de matiners─ és estrany no trobar la celebració d’algun dia universal, europeu o d’un àmbit més petit. Aquesta diada pot fer referència a la política, a la cultura, la sanitat o l’ensenyament... Feu la prova.

Alguns tenen molta repercussió, a d’altres els coneixen petits, o no tant, sectors.  A molts potser els celebren a casa seva, com diu el personatge irònic.

Mai se m’havia ocorregut dedicar-li l’atenció a cap d’ells fins que aquest temps que vivim em va atreure, perquè dóna la sensació de  que a alguns grups importants els hi sembla que no es respecten el suficient.

I em fixo en aquesta data perquè l’any 1948, l’ONU va signar la Declaració Universal dels Drets Humans. Van votar favorablement 48 països, cap en contra, 8 abstencions i dues absències.



Les set vegades que les paraules “drets humans” apareixen a la carta fundacional de l’ONU feien quasi obligatòria la creació d’una comissió que redactés aquesta Declaració. No podem oblidar que molt a prop es trobava l’acabament de la Segona Guerra Mundial que provoca que, al Preàmbul es pugui llegir:

Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s’ha proclamat com l’aspiració més elevada de tothom l’adveniment d’un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de la llibertat d’expressió i de creença.”  

L’existència actual de Tribunals de Drets Humans ─com l’Europeu─, mostra l’encert d’aquesta decisió i la seva necessitat.

(Una curiositat: a la Ciutat del Vaticà no té efecte. Allà deu ser suficient amb la confessió o serà perquè no forma part del Consell d’Europa?).

 

No sembla tan plaent la vida de la Comisión Interamericana de Derechos Humanos (CIDH) davant els atacs contra la seva autonomia i independència per part del Secretari General de l’OEA, Luís Almagro. El 25 d’agost d’aquest any va bloquejar la pròrroga del  mandat de Paulo Abrão, ex president de la Comissió d’Amnistia de Brasil, com a Secretari Executiu de la CIDH.



  Per si no sap per on es mou la història, seria bo recordar-li a Luis Almagro que l’existència d’una preocupació pels Drets de l’ésser humà no és gens nova, que ja l’any 539 a.C., després de la conquista de Babilònia, Ciro decidí l’alliberament dels esclaus, els drets de totes les persones a escollir la seva pròpia religió i l’establiment de la igualtat racial.

I que Ciro, per a què quedés constància, ho va gravar, en escriptura cuneïforme, en un cilindre d’argila. Un text que coincideix amb els quatre primers articles de la Declaració de 1948.

Nogensmenys, tot em porta a pensar que l’esmentat Secretari General de l’OEA només coneix, com a document base dels drets humans, la Carta Magna, aquell document que al 1215 reconeixia els drets de l’església i els barons anglesos i que, fins un llunyà 1628, no ampliarà la seva atenció al poble ras. Serà quan el Parlament anglès redacti la Petició del Dret que posi fre als abusos de Carles I: 1) No es podrà recaptar cap impost sense el consentiment del Parlament, 2) no es pot tancar a la presó cap súbdit sense una causa provada (reafirmació del dret d’habeas corpus), 3) Cap soldat pot ser aquarterat degut a la seva ciutadania i 4) No es pot fer ús de la llei marcial en temps de pau.

Ben poca cosa, però ja era quelcom.

 

Què feble és la memòria! Tot ho hem d’estar recordant constantment mitjançant declaracions... o lleis... que aviat són paper moll. I és que hem de caure en una de les continuades guerres perquè recordem que aquestes les pateix algú. Si no per què redactar una Declaració de Ginebra (1864) que recordi els soldats ferits en combat. Mala consciència?

 

A tot això, sense cap intenció, he fet un recorregut històric per les dades que ens porten a aquest 10 de desembre.

Com no tenia la intenció de fer un passeig per la història, deixo una de les dades fonamentals: La Déclaration des Droits de l’Homme et du Citoyen de 1789 (Revolució Francesa) o, estirant-me, els documents de la Declaració d’Independència dels USA (1776) o la seva Constitució (1778).

Potser que algun lletraferit dediqui part del seu temps a seguir l’estudi.


+

200 ANYS D'ENGELS

divendres, de novembre 20, 2020

Quan un neix, a part de portar sota el braç una barra de pa ─deien els nostres avis─ poca cosa més porta. I en alguns casos, a la llarga, ni la ideologia dels pares. Perquè, ¿qui s’havia d’imaginar, a finals de novembre de 1820, que el fill nascut de la família Engels, Fiedrich, seria un revolucionari?

Res més lluny del pensament de Fiedrich Engels pare, home de negocis de Renània, que escrivia al seu cunyat: “Alegra’t amb mi, estimat Karl, doncs el Senyor ha escoltat nostra pregària i el dimarts passat, per la nit, el 28 a les nou, ens obsequià amb una criatura, un nen sa i ben format. Li donem les gràcies i L’alabem de tot cor per aquesta criatura i la Seva misericordiosa ajuda a la mare i al fill durant el part.”

Les coses no van anar així i Eleanor Marx recollia a Reminiscences of Marx and Engels que la família devia considerar Friedrich com “l’aneguet lleig”: «És possible que encara no hagin comprés que “l’aneguet” era, en realitat, un “cigne”.»  




 

Aquest “cigne” és el personatge del que celebrem els 200 anys del seu naixement. I tinc a les mans un element que em sembla clau per aquest esdeveniment: la biografia que va escriure Tristam Hunt l’any 2009 i que Anagrama va editar en castellà l’any 2011, El gentlemant comunista. La vida revolucionaria de Friedrich Engels.

Aquí trobo cites interessants.

 

Wilhelm Liebknecht va dir: “Friedrich Engels tenia una ment clara i brillant, no pas obnubilada per cap boira sentimental o romàntica; no veia els homes i les coses a través de vidres de colors o una atmosfera entelada, sinó sempre en mig d’un aire clar i brillant, i no es quedava a la superfície, doncs veia el fons de les coses i anava travessant-les cada cop més”.

 

Il·lustratiu del seu tarannà és el que es recorda de la seva estada a les barricades d’Elberfeld, l’any 1849. El Comitè de Seguretat Pública decideix, a la vista de la proliferació de banderes roges: “Encara que apreciem l’activitat que fins ara ha desenvolupat en aquesta ciutat el ciutadà Friedrich Engels, de Barmen, fins fa poc resident a Colònia, Demanem que a partir d’avui surti dels límits d’aquest municipi doncs considerem que sa presència pot donar lloc a malentesos en el que respecta al caràcter del moviment”.

Aquesta expulsió va anar seguida d’una carta del seu cunyat, Adolf von Griesheim:

“Si tingueres una família i et preocupares per ella com jo, canviaries aquesta vida agitada que portes i en el cercle amistós dels teus estimats obtindries més profit en aquesta breu vida que el que mai rebràs d’una malvada trepa d’avalotadors covards i ingrats. [...] Sembla com si encara tinguessis la idea , que ningú agraeix, de sacrificar-te per una humanitat impossible de redimir, de ser un Crist social i dedicar tot el teu egoisme a assolir aquest objectiu”.

 

 


PAISATGES

“Telegraph für Deutschland”, Nr. 122,
Juliol de 1840


I ara  oblida els mals
 que et van fer,

i ves-hi amb el cor sencer
pel gran camí lliure.
Es corba el cel,
es confon amb el mar

i tu vols, una altra vegada esquinçat,
caminar al mig d’aquesta situació?
Es corba el cel,

abraça el món,
feliç per les boniques parts

que toca,
com si el món volgués estimar-lo
I així va saltar l’onada,
i tu, trencat,

vols completar el teu camí?
Mira com el déu de l’amor
submergeix el món,
i mira que el déu de l’amor roman pel món

i, fent-se home, com un do, a ell s’entrega!

Tu no portes per tot
el déu al teu si?

Així, deixa’l lliurement moure’s
i ser digne de si mateix.

 

Per acabar aquest record, hem d’anar a Manchester, ciutat clau en la visió del paper de la classe obrera en l’obra d’Engels. Algú va comentar en algun moment, que si en lloc de Manchester hagués viscut a Birmingham, l’efecte hagués estat un altre.

Ell recorda:

“Per “Hausmann” entenc la pràctica, ara generalitzada, d’obrir esvorancs en els barris de la classe obrera de les nostres grans ciutats, i particularment en els ubicats al centre, és igual si es fa per motius de salut pública o per a embellir la ciutat, per a satisfer la demanda de locals comercial cèntrics o les exigències del trànsit, com la col·locació de vies fèrries, el traçat de carrers, etc. No importa el diferents que poden ser les raons, el resultat és el mateix arreu: els carrerons i els camins escandalosos desapareixen al so d’esplèndids elogis que la burgesia es fa a sí mateixa per tan tremend èxit, però reapareixen a l’instant en altra part, i sovint al veïnat immediat”.

 

ALS ENEMICS
“Der Bremer Stadtbote”, Nr. 4,
24 de febrer de 1839

No podeu mai deixar que seriosa i confiada ambició,
ben intencionada paraula,
a la seva manera s’alci
i sense soroll tingui conseqüència?

Certament, qui sigui, pot tòrcer
tota paraula sense qualsevol esforç.
Oh! Vos podeu veure el mal o el bé,
però mai podeu tornar el bé en mal!
Penseu que teniu avantatge,

quan degradeu l’obra i paraula d’altres?
No! La honra fugirà de vosaltres

Si no l’aguanteu amb la pròpia força!
Si voleu pujar, heu aleshores d’actuar per vosaltres mateixos,

produir amb el vostre propi esperit;
no us donarà avantatge

anar pels camins que altres caminaran, menys prea’ls!
per a què maliciosament poses trampes?

Deixa’l aleshores caminar el seu camí,
quan ell porta els seus missatges arreu!
Doncs, si ell porta la veritat, la veritat roman veritat,
i, aixecant-se per sobre l’astúcia i el frau,
un antic proverbi al cor d’ell penetra
“Honorada ambició i auto-suficient!”

 

   


+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre