les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria

Articles

BOMBARDEIG DE GERNIKA

dilluns, d’abril 24, 2017
Quan els usamericans van bombardejar Hirosima i Nagasaki no havien descobert res de nou. Sí ho havien fet en una escala molt més gran. Però el bombardeig indiscriminat amb l’intenció d’atemorir la població i arribar a una rendició més ràpida ja ho havien provat els alemanys a Gernika i els italians a Barcelona.

El 26 d’abril de 1937, ara fa 80 anys, els 33 bombarders de la Legió Còndor de la Lutwaffe, deixaven caure sobre la població de Gernika, un dia de mercat, a més a més dels explosius destructius i les bombes antipersonals, 2.500 bombes incendiàries. Aquestes, plenes d’alumini i òxid de ferro, poden elevar la temperatura fins els 2700º C.
Parlo de la intencionalitat clara, doncs ni les tropes basques acampades als voltants de la ciutat ni objectius estratègics com el pont o la fàbrica de pistoles Astra, no van ser objectiu de l’atac.
En una població d’uns 5.000 habitants, més de 1.600 van ser el morts i a prop de 1.000 els ferits. La ciutat símbol de les llibertats del poble basc era absolutament arrasada. Tres dies més tard, el 29 d’abril, les tropes franquistes, comandades pel general Mola, entraven a Gernika pel pont que les bombes “havien respectat”.

Des del primer moment ─no crec que sigui com a conseqüència de la barbàrie─, Franco va culpar al president Aguirre de “l’autodestrucció”.



Però, encara més patètica és la posició de l’extrema dreta espanyola que, el 29 d’abril de 2012 publicava en un òrgan “democràtic” com Libertad digital Las seis mentiras sobre el bombardeo de Guernica. Una aproximació a l’historiografia moderna perpetrada per Jesús Salas Larrazábal:
1.      Guernica sí tenia interés militar. Era un nudo de comunicaciones y tenía fábricas de armas y cuarteles.
2.      No pudo durar más de tres horas ininterrumpidas. Los aparatos germanos de la época no tenían tanta autonomía de vuelo.
3.      No hubo ametrallamiento de civiles. Lo compacto del núcleo urbano lo impedía.
4.      No hubo tres mil víctimas. La cifra difícilmente alcanzaría los 200 fallecimientos.
5.      El mercado había terminado horas antes del ataque. Además, el recinto no fue bombardeado.
     
    

6.      Hemingway, Orwell y Dos Passos tergiversaron los hechos. La destrucción solo afectó al 14% del total.


César Vallejo, a España, aparta de mí este cáliz escriu:

       De aquí, desde este punto,
desde el punto de esta línea rectilínea.
desde el bien al que fluye el bien satánico,
se ve la gran batalla de Guernica.
¡Lid a priori, fuera de la cuenta,
lid en paz, lid de las almas débiles
contra los cuerpos débiles, lid en que el niño pega,
sin que le diga nadie, bajo su atroz diptongo
y bajo su habilísimo pañal,
y en que el enfermo pega con su mal, con su pastilla y su hijo
y en que el anciano pega duro
con sus canas, sus siglos y su palo
y en que pega el presbítero con dios!
¡Lid de Guernica en honor
del toro y su animal pálido: el hombre!

       ¡De aquí, como repito,
desde este punto de vista
se ve perfectamente a los defensores de Guernica,
a los débiles, a los ofendidos,
elevarse, crecer, llenar de poderosos débiles el mundo!



I Picasso immortalitza el martiri. I els seus companys ─entre ells Aragon, Larrea, Éluard─ participen en el moment de posar-li un nom al quadre. Paul Éluard ja havia escrit La victòria de Guernica.

I
Bell món de misèries
De la nit i els camps

II

Rostres benignes en flames rostres benignes al fons
Que rebutgen la nit les injúries i els cops

III

Rostres benignes per a tot
Heus aquí el buit que els fixa
Sa mort servirà d’exemple

IV

La mort cor enderrocat

V

Ells els hi faran pagar el pa
El cel la terra l’aigua el somni
I la misèria
De la vostra vida

VI

Ells van dir desitjar la benigna intel·ligència
Ells van restringir els forts van jutjar els bojos
Van practicar la caritat dividien un centau en dos
Ells saludaven els cadàvers
Ells malbarataven amistat

VII

Ells persisteixen ells s’excedeixen ells no són del nostre món

VIII

Les dones els nens tenen el mateix tresor
De fulles verdes de primavera i de llet pura
Intacte
Als seus ulls nets

IX

Les dones els nens tenen el mateix tresor
Als ulls
Els homes ho defensen com poden

X

Les dones els nens tenen les mateixes roses roges
Als ulls
Cadascú mostra la seva sang

XI

La por i el coratge de viure de morir
La mort tant difícil i tant fàcil

XII

Homes per els quals aquest tresor va ser cantat
Homes per el quals aquest tresor va ser arruïnat

XIII

Homes reals pels quals la desesperança
Alimenta el foc devorador de l’esperança
Obrim junts l’últim botó de l’avenir

XIV

Pàries la mort la terra i l’horror
Dels nostres enemics té el color
Monòton de la nostra nit
Nosaltres tindrem raó



Si se pudiera rescatar
un solo retrato del Siglo Veinte
sería "Guernica".

No se divisan los aviones
no se ve caer las bombas
ni se escucha el estruendo de los bombardeos;
pero el dolor crece como una ola
y el hombre que yace con la espada rota
y la madre con el hijo muerto entre los brazos
nos recuerdan que desde hace milenios
han pretendido apagar con fuego
la sed del pueblo.

                                 Fernando Lamberg (Xile,1928 - Caracas, 2011)

“Guernica”

Aquí estoy
frente a ti Tibidabo
hablando viendo
la tierra que me faltaba para escribir  «mi patria es también europa y poderosa»
asomo el torso y se me dora
paso sorbiendo roma olivo entro
por el Arc de Bará
de repente remonto todo transido el hondo
Ebro
a brazazos retorno arribo a ti
Vizcaya
árbol que llevo y amo desde la raíz
y un día fue arruinado bajo el cielo
Ved aquí las señales
esparcid los vestigios
el grito la ira
gimiente
con el barabay
el toro cabreado directamente oíd
ira escarnio ni dios
oh nunca nunca
oh quiero quiero que no se traspapelen
el cuello bajo la piedra
la leche en pleno rostro el dedo
de este niño
oh nunca ved aquí
la luz equilibrando el árbol
de la vida.
Blas de Otero
De: “En castellano” – 1951-1959








  


LA PRIMERA MORT DE JULIÁN GRIMAU

diumenge, d’abril 09, 2017
Cada any, el 20 d’abril,  Julián Grimau és afusellat. I la nostra memòria, que no falla, el fa reviure per a desesperació dels hereus ─primer AP i després PP─ d’aquell “caballerete” que es va comprar un barret per anar a Londres a descobrir la democràcia. Manuel Fraga Iribarne va jugar un paper destacat al Consell de Ministres que va confirmar la sentència a mort. Era ministre d’Información y Turismo i calia donar un cop d’efecte en l’anodina política espanyola de l’època.
Gregorio Morán, a un article publicat a La Vanguardia el dia 27 d’abril de 2013 es fa un embolic amb un cadàver ple de mort –el de Julián Grimau- i un altre ple de vida d’un poema de Cèsar Vallejo, perquè al final de l’article el primer s’ha transmutat en un cadàver ple de vida, el que explica la transició democràtica.


Sí estem d’acord amb ell quan conclou que 50 anys després de l’assassinat de Grimau, la guerra no havia acabat.

Cuando en abril llega a Madrid la primavera
el cuerpo de Julián volvió a la tierra.
Mucho antes la guerra había terminado,
la guerra que mató a un millón de españoles.
Julián creyó que podía regresar,
pisar otra vez el suelo de la patria.
Ignoraba que el odio y la infamia lo esperaban.
No fue un beso en la mejilla
sino con un apretón de manos que el traidor lo entregó.

Antes del juicio se sabía la sentencia.
Lo acusaron de haber cometido hacía muchos años
crímenes que no existieron ni pensó cometer.
Los testigos no dieron la menor evidencia.
Solamente decían que otros aseguraban que otros habían dicho...
Para el tribunal fue suficiente.
Una vez más un inocente fue llevado a la muerte.
Julián tenía que morir por su rebeldía,
Por su creencia en el bien, por su fe en la humanidad.
No fueron escuchadas las voces que pedían justicia,
las voces que en el mundo pedían libertad.
Julián murió en Abril cuando llega a Madrid la primavera.
Los fusiles sonaron en los campos de Carabanchel.
Pidió que no vendaran sus ojos.
En el recuerdo vio a su esposa y a sus hijos.
Y murió mirando la luz del alba.

Cuidado hermanos, amigos, compañeros.
El odio necesita nuevas víctimas.
Otra vez los bombarderos matan niños descalzos.
De nuevo el fuego quema las aldeas.
Debemos responder.
El poderoso puño del amo debe golpear al odio.
Las luces de la paz deben vencer a las sombras.
En las semillas, en las raíces, en las hojas
está presente un mundo nuevo.

Julián Grimau; desde la tierra tu nombre suena
como el clarín que llama a las batallas.
Julián Grimau; tu nombre suena
como el viento que agita las banderas.

                                        Fernando Lamberg (Xile, 1928- Caracas, 2011)

Només han passat 16 anys de l’assassinat de Grimau quan Fernando López Agudín reprodueix a la revista Triunfo aquestes paraules davant el tribunal que el jutja :
“Nunca he matado ni torturado a nadie. No todos pueden afirmar lo mismo. Así, por ejemplo, yo presento unas lesiones que son el resultado de la tortura. Pues, contra lo que dicen ustedes, yo nunca he intentado ni intentaré suicidarme. Eso no va con mi temperamento.”







AL GLORIOSO GENERAL FRANCISCO FRANCO DESPUÉS QUE FIRMÓ EL FUSILAMIENTO DE GRIMAU

Mi general...
¡Qué bonita letra tiene usted!
¡Oh, qué preciosa caligrafía de cuartel!
Así escriben los tiranos, ¿verdad?
¡Y los gloriosos dictadores...!
¡Qué rasgos!
¡Qué pulso!
¿Quién le enseñó a escribir así, mi general?
Se dice general y se dice verdugo.
Los dos tienen el mismo rango,
los mismos galones.
El general se diferencia del verdugo solamente
en que el general tiene la letra más bonita.
Para firmar una sentencia de muerte
hay que tener la letra muy bonita...
¡Qué letra tiene Ud., mi general!

                                   León Felipe (México, 6-VIII-67)

Però per arribar a la primera mort ─el primer afusellament─ de Julián Grimau hem de passar per la denúncia pública del simulacre que va ser els seu procés. És molt probable que no hi hagi massa diferència amb els que s’obrien en èpoques pretèrites, però l’acabament ─oficial─ de la guerra anava quedant enrere; el que calia era donar un escarment a aquells que encara lluitaven, impregnats d’idees de pau, llibertat i futur.
Només vint dies després de la detenció va poder tenir el primer contacte amb el seu advocat Amandino Rodríguez Armada, al que li explica que el metge cap de traumatologia de la presó de Yeserías ─doctor Sentís─ era el metge policia “Vicente” que l’havia colpejat “científicament” a la Direcció General de Seguretat.
La farsa del judici arribava fins l’extrem de que el ponent comandant Fernández Martín no era advocat i ni tant sols havia acabat el primer curs de Dret.
Amb tal muntatge poc podia fer el seu defensor capità Alejandro Rebollo, amb el que havia contactat només feia set dies.
Malgrat això, la seva dissertació li sembla al seu advocat civil, que ho observa com a espectador, “sólida, bien construida, irrefutable a pesar de haber contado con una semana escasa para prepararla...”
Segueixo amb López Agudín: “...pero no está ahí la eficaz y verdadera defensa ante el asesinato que se prepara.
No. Por el contrario, la auténtica defensa, pese a los buenos deseos del capitán Rebollo, está entre los espectadores, entre los que se encuentran prestigiosos juristas como Lederman ((Francia), Gavin Freeman (Inglaterra), Fausto Tarsitanó (Italia) y varios más. A través de sus rostros inquietos y preocupados es posible discernir la enorme movilización mundial en contra de la dictadura.”

La possible revisió de la pena de mort corresponia al Consell de Ministres. Aquest va durar catorze hores i sembla que la decisió es va prendre per un vot de diferència, encara que no es coneix res amb exactitud ja que tots els ministres es van fer solidaris.
El nostre conegut Fraga Iribarne ─que va morir al llit─, al comunicar la negativa de gràcia, va dir: “Grimau era un torturador professional.”  Segueixo tenint en ment altres membres d’aquell Consell de Ministres: Camilo Alonso Vega, Pablo Martín Alonso, Agustín Muñoz Grandes, Alberto Ullastres.

I arribem al moment final. La matinada del dia 20, sense haver-se pogut acomiadar de ningú, va ser conduit al camp de pràctiques de tir de Campamento. Grimau va donar la mà al capità Rebollo, agraint-li la seva defensa i al tinent de la Policia Armada que l’havia escortat des de Carabanchel; va dir-li al capellà que no necessitava els seus serveis i es va posar en un repetjó per a les pràctiques de tir. “Iba con las manos esposadas y las piernas atadas con un cinturón, negándose a que le vendaran los ojos.
El cuerpo de Julián Grimau cayó dando un pequeño salto hacia atrás. El teniente del pelotón, junto con un capitán médico y un teniente coronel, comprobó que no había muerto. Por tres veces tuvo el teniente que disparar el golpe de gracia.

                                               A JULIÁN GRIMAU

                                   No venimos, Grimau, a condolernos
                                   de este crimen artero de la fiera.
No venimos a unir llanto con llanto
por tu paso camino de la ausencia.

No traemos ni flores ni pañuelos
para conmemorarte en la tristeza;
no hay pésames, ni lutos, ni coronas
después de tu pérdida tan tremenda.

Venimos a elevarte sobre el mástil
de aquella dignidad y fortaleza
que se mantuvo erecto, como un himno,
en tu estancia fecunda por la tierra.

Venimos a juntarnos en un grito
de rebeldía por tu sangre buena
derramada a torrentes sobre el surco
donde la libertad se hará cosecha.

Venimos a traerte este coraje
que tremola en el mundo hecho bandera
y este índice que acusa al asesino
que te tronchó cobarde la existencia.

Hay un dolor volviéndose esperanza
de que has de retornar hecho promesa
y un coro universal que te repite
por mantener erguidas tus ideas.

¡Aquí estamos, Grimau, decididos
a proclamar la luz de tu proeza
para que sea como un astro nuevo
y el yunque forjador de las conciencias!

¡Ya estás resucitado entre los pueblos!
¡Ya eres el comandante de una gesta!
¡Ya estás multiplicándote en el mundo
de los que ven tu ejemplo hecho una hoguera!


                                   Elena G.Lavín de López (La Habana)

RECUPERACIÓ DE MIGUEL HERNÁNDEZ

dimecres, de març 29, 2017
Podria dir que és un sarcasme afirmar que Miguel Hernández és un dels poetes que no necessiten d’un impuls especial per formar part de la memòria històrica. Cada any es commemora ja sigui el naixement o la seva mort. Els cantautors l’inclouen en el seu repertori. En suma: és un privilegiat. Però tot això no evita que, en alguns moments, es descobreixi part de la seva obra que es mantenia inèdita.
Fins que el 1992 no es va publicar la Obra Completa, la seva obra s’anava coneixent amb la troballa de peces soltes.
Tinc a les mans un petit llibre, editat l’any 1986 per la Diputació Provincial d’Alacant, titulat Veinticuatro sonetos inéditos. Aquests són els que vull recuperar per a la memòria històrica.



El primer pas és situar aquesta part de la seva obra en el temps. Coincideix amb el retorn a Oriola abans del seu viatge a Madrid el 1934. Una part de la seva Correspondencia, publicada també el 1986, situa la seva escriptura a finals de 1934 i començaments de 1935.

                                                           II

                                   Todas las cordilleras españolas,
                                   desde Sierra Nevada al Pirineo,
                                   palmo a palmo pisó mi pastoreo
                                   viviendo a secas y queriendo a solas.

                                   Siempre entre esquilas, aires, caracolas,
                                   que haya más dulce música no creo,
                                   mi retiro es la paz, y mi deseo
                                   sotos de grama, valles de amapolas.

                                   Yo conozco del cielo todo punto,
                                   los orígenes sé de todo río,
                                   los secretos de toda mina y cueva.

                                   Desde el colmo del monte cejijunto,
                                   de la creación es el principio mío,
                                    de cuando Adán la vida, y cuando Eva.

En una carta adreçada a José Bergamín (gener del 35) escriu:
“Yo me explico lo de su posición con respecto a la revista nuestra ─es refereix a El Gallo Crisis-.Ve en ella ¿no? catolicismo exacerbado, intransigente resultante de la soledad y el caràcter soberbio e impetuoso de Sijé, que la escribe. [...] Estoy haciendo muchos sonetos, pastores y no. Vea éste. ¿Quiere que le mande cinco, seis, siete, escogidos enseguida para su revista mía, y me aliviará un poco la pobreza y el paro?”

                                                           IV

                                               SOLEDAD-montés

                                   ¡Qué solos los perfiles, las aristas
                                   qué áridas, qué espaciosos los declives
                                   de las eternidades donde vives,
                                   de la criatura tuya desprovistas!

                                   ¡Qué desolada inmensidad de vistas!
                                   sobre la claridad de los aljibes,
                                   la soledad aguarda que cultives
                                   su santidad y su viudez asistas.

                                   El cielo baja huérfano y sin gracia
                                   hasta los bravos cardos del barranco
                                   donde se eriza el aire y se vulnera.

                                   ¡Amanece, pastor, y ven, y sacia
                                   esta sed de tu vista y de tu blanco
                                   de la virgen montaña que te espera!

Les referències, al segon tercet, dels cards, de l’aire i el més clar “vulnera” situarien aquests poemes en la línia de El silbo vulnerado.  Així ho deixen entreveure les còpies mecanografiades amb anotacions a mà del mateix poeta i alguna carta a Benjamín Palencia.

                                                           VI

                                               LLUVIA-fértil

                                   Se desploman los altos, de manera
                                   tan grandiosa, tan bíblica, tan franca,
                                   que agua abajo se va la cumbre blanca
                                   precipitando el pico y la ladera.

                                   Una música bárbara, que altera
                                   la fràgil paz del eco, a mí me arranca
                                   y se la lleva viva la barranca,
                                   la de mejor dibujo, una cordera.

                                   Pero esta confusión y este suceso
                                   duplicarà la paz de estos lugares
                                   que hoy tenían la piedra vieja y mustia.

                                   Irá el azul de hinojo y de cantueso,
                                   rehechos los perfiles y eejmplares
                                   y mi ganado y yo sin una angustia.



I com la intenció només era recordar a Miguel Hernández en el 75 aniversari del seu traspàs (28-03-1942) transcric el sonet XXIV i últim d’aquella recuperació.

                                   El grano, una esperanza derramada,
                                   por el esperanzado campesino,
dio en el aire un relámpago divino
                                   y avalora la laborable nada.

                                   A cada surco boquiabierto, a cada
                                   arada herida, un ansia sobrevino
                                   de cielo manantial y cristalino
                                   que les diera la forma de la espada.

                                   Todo el campo miraba para el cielo:
                                   y el cielo no manó lo deseado,
                                   y todo se perdió en la confianza.

                                   Volvió, tras un sereno desconsuelo,
                                   el campesino al bieldo y al arado,

                                   y echó, fijo en el cielo, otra esperanza.

L'AFFICHE ROUGE

diumenge, de març 12, 2017
Louis Aragon publicava l’any 1955 a Le roman inachevé (La novel·la inacabada), un poema, Strophes pour se souvenir (Estrofes per al record) al que, sota el títol L’affiche rouge posava música Leo Ferré. Després, la cantaven Leny Escudéro, Bernard Lavilliers i molts més. Us passo una de les versions més impactants, la de Marc Ogeret.


L’any 1976, Frank Cassenti guanyava el premi Jean Vigo per la pel·lícula L’affiche rouge i Robert Guédiguian, a L’armée du crime (2008) relata l’història del grup Manouchian que serà l’objecte de L’affiche rouge.



Aquesta és l’història més propera d’uns fets que a França són encara actualitat i que, a diferència de l’estat espanyol, són motiu d’homenatges constants. Una de les figures destacades del grup era el salmantí Celestino Alfonso que, amb 27 anys, era afusellat al fort de Mont-Valérien (Suresnes) el 21 de febrer de 1944, junt a 21 companys més. Celestino Alfonso vivia a Ivry- sur-Seine des de l’any 1930. El 36 va passar a Espanya com a voluntari, arribant a la graduació de capità. L’any 39, és repatriat al camp de Saint- Cyprien del que s’evadeix. El 1942 entra a la Resistència i, capturat pel alemanys és deportat a l’Alemanya.. Després de sis mesos en un camp, s’evadeix de nou i, a Paris, es nomenat cap de grup del FTP-MOI (Franc-tiradors i partisans. Mà d’obra immigrada).
Entre les seves nombroses actuacions a la zona de París i Orléans, destaquen l’execució del general Ernst von Schaumburg, comandant del Grand Paris i, el 29 de setembre de 1943, la del SS Julius Ritter, responsable del Servei de Treball Obligatori (STO) a França.
Pel penúltim sobrevivent del grup Manouchian, Henry Karayan, mort el 2011, “Celestino era el nostre millor tirador, una bala era suficient, una bala o dos”.

Celestino Alfonso escriu les darreres paraules, preocupat pel futur de la seva família, però ferm en els seus ideals.
Lettre d'un fusillé
Prison de Fresnes (Seine) - 21 février 1944
Mes chers parents, sœurs et frère,
Ma chère femme et fils,
Aujourd'hui à 3 heures, je serai fusillé.
Je ne suis qu'un soldat qui meurt pour la France.
Je vous demande beaucoup de courage comme j'en ai moi-même : ma main ne tremble pas, je sais pourquoi je meurs et j'en suis très fier;
Ma vie a été un peu courte, mais j'espère que la vôtre sera plus longue.
Je ne regrette pas mon passé, et si je pouvais revivre, je serais encore le premier.
Je voudrais que mon fils ait une belle instruction, à vous tous vous pourrez réussir.
Ma chère femme, tu vendras mes vêtements pour te faire un peu d'argent. Dans mon colis, tu trouveras 450 francs que j'avais en dépôt à Fresnes.
Mille baisers pour ma femme et mon fils.
Mille baisers pour tous.
Adieu à tous.
Célestino Alfonso



Al començament parlava del poema de Louis Aragon. Aquest, a la darrera estrofa parla de vint-i-tres afusellats
                                       Eren vint-i-tres quan els fusells van florir
                                       Vint-i-tres que donaven el seu cor abans de temps
                                      Vint-i-tres estrangers i nogensmenys els nostres germans
                                      Vint-i-tres enamorats de viure al morir
                                      Vint-i-tres que cridaven la França al caure
i comentava que a Celestino Alfonso l’acompanyaven només vint-i-un membres del grup. Aquest petita diferència és conseqüència de l’aplicació de les normes nazis que impedien afusellar a les dones. Olga Bancic, l’única dona detinguda, va ser decapitada a Stuttgart més tard.

Paul Éluard també va dedicar un poema al grup Manouchian:

Legió
(poema sobre L’affiche rouge)

Si tinc el dret de dir en francès, avui.
Ma pena i ma esperança, ma còlera i ma alegria,
Si res no s’ha amagat definitivament,
Del nostre somni immens i de la nostra saviesa

Es que estrangers com se’ls anomena encara,   
Creient en la justícia, en aquest món i concreta.
Tenien en la seva sang, la sang dels seus semblants,
Aquests estrangers sabien quina era la seva pàtria.

La llibertat d’un poble orienta tots els pobles,
Un innocent encadenat encadena tots els homes
I, el que es nega al seu cor, coneix la seva llei
Cal vèncer l’abisme i vèncer la misèria.

Els estrangers d’aquí que van escollir el foc,
Els seus retrats sobre les parets estan vius per sempre.
El sol de la memòria il·lumina la seva bellesa,
Ells han matat per viure, ells han clamat venjança

La seva vida matava la mor, al cor d’un model fix
Una sola veu de justícia té per eco la vida,
I quan no se sentirà més que aquesta veu sobre la terra,
Quan no es matarà més estaran venjats.
I serà la justícia.

                                                                     Paul Éluard

Missak Manouchian, armeni sobrevivent del genocidi, va arribar a Marsella l’any 1925. Fuster d’ofici, va ser conegut com a poeta, director i editor de revistes culturals. La seva militància comunista el va portar a ser detingut al començament de la guerra. Alliberat, va passar a la Resistència de la que va ser responsable del grup que va donar motiu al cartell que es coneix com L’affiche rouge. Els nazis van intentar fer-los passar per assassins, però, com recull Louis Aragon al seu poema, els parisencs aprofitaven el toc de queda per escriure a sobre del cartell: Morts per la França.

Un poema de Missak Manouchian, del 1934

Pour l’Humanité, diari del Partit Comunista Francès


Davant la caiguda de la nit, tu has recorregut el món,
Ens aportes l’eco de tots els horitzons de la vida
De totes les mans gastades pel treball, les lluites i les victòries
La teva crida semblant a la llum sense destorb dels raigs de l’alba
Aclaparat i fuetejat per la tempesta, tu ets el foc que ens reanima
En la maleïda obscuritat, del nostre jurament ets la flama ardent
Foguera eterna que els esperits furiosos
Vociferen del seu odi impudent per apagar-te per sempre
Sembla de vegades que et vas a apagar, nogensmenys cada dia
Voluntats d’acer t’atien, et tenen dempeus
I tu panteixant, com un apòstol els dies de combat
Mostres el camí de la llum per a la gran victòria de l’Humanité









Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


www.realitat.cat

Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre