les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

ESCRIU / QUE SÓC ÀRAB...

dijous, de juliol 30, 2020

Mahmoud Darwish, gran poeta palestí, ens va deixar el 9 d’agost de 2008. Va sobreviure cinc anys al seu compatriota i amic Edward Said. Com homenatge li va escriure un poema
                              
NOVA IORK, NOVEMBRE, CINQUENA AVINGUDA

El sol és un resplendent platet volador.
A l’ombra, vaig preguntar a ma ànima estrangera: aquesta ciutat és Babilònia o Sodoma?
Allà a la llunyania, al llindar d’un abisme elèctric alt com el cel,
vaig conèixer Edward Said fa trenta anys.
Els temps eren menys impetuosos.
Cadascú digué a l’altre:
Si ton passat és experiència, fes del demà sentit i visió!
Anem-hi, anem-hi cap el nostre demà, segurs de la sinceritat de l’imaginació i del miracle de l’herba.
Ja no recordo si aquella tarda  anàrem al cine, però vaig sentir uns vells indis dir-me: no confiïs ni en el cavall ni en la modernitat.
No. Cap víctima pregunta al seu botxí: si jo fos tu i si ma espasa hagués estat més gran que ma rosa... hauria actuat com tu?
Aquesta pregunta suscita la curiositat del novel·lista al seu despatx de vidre que dóna sobre
les flors de lis d’un jardí... aquí on l’hipòtesi és blanca com la consciència de
l’autor si aquest salda ses comptes amb la natura humana... cap demà en la vigília,
avancem-hi, doncs!
[...]”

Tots dos amics tenien en comú la seva dedicació a la lluita per l’alliberament, del seu poble, amb un resultat de persecucions i exili. De participació en Oslo, en las converses per la pau, juntament amb Yasser Arafat, amb el que van acabar enfrontats pel fracàs que van representar. Quan Arafat es va queixar a Darwish de la ingratutud del seu poble, aquest li va respondre: “Troveu-vos un altre”
D’aquí la mort de tots dos a l’exili, un a Nova Iork i l’altre a Houston.

[...]
Dic: no és una vida definida pel seu contrari, la mort!
Diu: Viurem, encara que la vida ens abandoni a la nostra sort.
Siguem aquests senyors de les paraules que fan eterns els seus lectors,
parlant com tu
genial amic, Ritsos...
I ell diu: Si moro abans que tu, et confio l’impossible1
Pregunto: és lluny?
Ell respon: Consolaré les muntanyes de Galilea i escriuré: “El bell només és l’accés a
l’adequat “ Està bé! Però no t’oblidis. Si jo moro abans que tu, et confio
l’impossible!
[...]

Edward Said presentava a Mahmou Darvish al públic usamericà. Era l’any 1994.

“Em vaig trobar amb Mahmoud Darwish per primer cop en 1974, i des d’aleshores hem estat grans amics. Dirigeix al-Karmel, una revista quatrimestral de temes literaris i culturals que s’edita a Xipre i que ha publicat varis dels meus assajos. Encara que no ens hem vist massa, estem en contacte freqüent per telèfon. (...) El seu mitjà emocional i estètic segueix essent àrab i en menor mida (per raons obvies) israelí. Malgrat sa ironia de vegades mordaç i de que no viu a Palestina ni a Israel, és una presència determinant en la vida de ambdues nacions. Té un públic immens en tot el Món Àrab (en 1977 ja s’havien venut més d’un milió dels seus llibres), no només entre els palestins, i això que està lluny de ser un personatge populista.”



                                 
QUI SÓC JO, SENSE EXILI?
                                   El llit d’una estranya (2005)

Estrany com el riu a la vora del riu... L’aigua
em lliga al teu nom. Res em retorna de ma llunyania
a ma palmera: ni la pau ni la guerra.
Res m’incorpora als Evangelis.
Res... res resplendeix des de la costa del flux
i el reflux entre el Tigris i el Nil.
Res em desembarca de les naus del faraó.
Res em porta o em fa portar una idea: ni l’enyorança
ni la promesa. Què fer? Què 
fer sense exili i sense una llarga nit
que escruti l’aigua?

L’aigua
em lliga
al teu nom.
Res em porta de les papallones del meu somni
a ma realitat: ni la terra ni el foc. Què
fer sense les roses de Samarcanda? Què
fer en un lloc que poleix els cantells amb ses pedres
lunars? Ambdós som lleugers, com nostres cases,
als vents llunyans. Som amics dels éssers
estranys entre els núvols... dues restes de
la gravitació de la terra d’identitat. Què farem? Què
farem sense exili i sense una llarga nit
que escruti l’aigua?

L’aigua
em lliga
al teu nom.
No resta de mi més que tu, i no resta de tu
més que jo, un estrany que acarona la cuixa de sa estranya. Oh,
estranya! Què farem amb la tranquil·litat que
ens resta i amb una migdiada entre dos mites?
Res ens porta: ni el camí ni la casa.
Aquest camí ha estat sempre igual,
o els nostres somnis l’han canviat
després de trobar, entre els mogols, un cavall
a la colina?
Què farem?
Què
farem
 sense
exili?

Seguim amb Said: “En Darwish, el personal i el públic sempre guarden una tensa relació: la força i la passió que en ell té el personal casen malament amb els requeriments de la correció política i l’activisme que exigeix l’actuació pública.”
No podem oblidar que Darwish estava afiliat al Partit Comunista des de molt jove. 



CARNET D’IDENTITAT

Escriu
que sóc àrab,
i el número del meu carnet és el cinquanta mil;
que tinc ja vuit fills,
i arribarà el novè al final de l’estiu.
T’enfadaràs per això?

Escriu
que sóc àrab,
i amb mes camarades d’infortuni
treballo a la pedrera.
Per als meus vuit fills
arrenco, de les roques,
el rosegó de pa,
el vestit i els llibres.
No demano almoines a ta porta,
ni em rebaixo
davant els teus esglaons.
T’enfadaràs per això?

Escriu
que sóc àrab.
Sóc nom sense malnom.
Espero, amb paciència, en un país
en el que tot el que hi ha
existeix iradament.
Mes arrels,
s’enfonsaren abans del naixement
dels temps,
abans de l’obertura de les eres,
del xiprer i l’olivera,
abans de la primícia de l’herba.
Mon pare...
de la família de l’arada,
no de nobles senyors.
Mon avi era un pagès,
sense títols ni noms.
Ma casa és una barraca camperola
de canyes i taulons,
et complau?
Sóc nom sense malnom.

Escriu
Que sóc àrab,
que tinc el cabell negre
i els ulls castanys;
que, para més detalls,
em tapo el cap amb un vel;
que són mes palmells durs com la roca
i punxen al tocar-los.
I m’agrada l’oli i la farigola.
Que visc
en un llogaret perdut, abandonat.
Sense noms als carrers.
I dels quals homes tots
 estan a la pedrera o al camp...
T’enfadaràs per això?

 Escriu
que sóc àrab;
que vas robar les vinyes de mon avi
i una terra que llaurava,
jo, amb tots mes fills.
Que només ens deixares
aquestes roques...
No va a prendre-me-les ton govern també
com es diu?

Escriu, doncs...
Escriu
al començament de la primera pàgina
que no avorreixo ningú,
ni a ningú prenc res.
Però, que si tinc gana,
em menjaré la carn d’aquell que a mi em robi.
Compte, doncs!...
Compte amb ma gana,
i amb ma ira!


+

FUNDACIÓ DEL PSUC

dijous, de juliol 16, 2020

En la nostra vida política hem estat sempre lluitant per la unitat de l’esquerra, de tal manera que ho hem convertit en una consigna. Aquest desig, des d’un punt de vista agosarat, ha estat reflex ─agosarat és el contrari de temorenc─ d’un fet històric que era la consecució d’aquesta fita: la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya.
Deixant de banda elements anecdòtics ─com la placa que al Bar del Pi de Barcelona, situa la fundació el dia 23 de juliol─ cal recordar el PSUC pel que aquest va representar d’element aglutinant de les forces d’esquerre en la lluita antifranquista.
Al seu lloc de la biblioteca familiar queden obres que ens ajuden a fer memòria: L. A. Ponamariova, La formación del Partit Socialista Unificat de Catalunya, Icaria, 1977; Pere Ardiaca, La fundació del P.S.U. de Catalunya, Avant, 1986; Manuel Moreno, Abono inagotable, Debarris, 1997.

S’ha escrit molt sobre la fundació del nostre Partit, per això crec que val la pena detenir-se ─contradient-me conscientment de l’expresat més amunt─ en alguns aspectes no utilitzats habitualment.

Antoni Batista,en A la caça del PSUC, escriu que “en Sisa diu que un partit que es funda en un bar ha de ser necessàriament collonut”. Aquest Jaume Sisa, fill d’un dels noranta mil afiliats que el partit tenia a l’acabament de la guerra.
Seguint amb l’Antoni Batista, vull aturar-me en un concepte que trenca amb la teoria de que els partits comunistes neixen d’escissions. El PSU de Catalunya neix d’una fusió de partits socialistes ─majoritaris─ i comunistes ─que el fan alinear-se a la Internacional Comunista─. I en ell domina el caràcter nacionalista català  amb una “fidelitat insubornable” a “les llibertats del poble català”; però, al mateix temps, es definia com a partit de la classe obrera obert als camperols, estudiants, intel·lectuals i professionals.
Fent un incís que es presta:
Per això és cada cop més difícil entendre algunes escissions. O potser alguns es creuen els més purs, els que guarden les essències. En una ocasió, ja fa uns quants anys, a un d’aquests li vaig dir que l’única essència que m’interessava era la del Chanel nº 5.

Tornant al orígens del PSUC, converteixen aquest, ja en el franquisme, en un model a exportar. El cantautor aragonès José Antonio Labordeta, més tard esdevingut” polític sense pèls a la llengua”, sempre va considerar el PSUC com el tipus de partit que ell volia per a l’Aragó. Li vaig sentir expressar-ho en més d’una ocasió. I penso que molts polítics partidaris d’una esquerra unitària ho veien així; sobretot bascos i gallecs.
La història més recent no pot evitar que cada any, quan arriba el dia 21 de juliol, el nostre record estigui amb aquell grup de polítics de l’esquerra catalana que l’any 1936, amb l’esclat de l’aixecament feixista, a les orelles, decidien crear el partit.


Aquest poema de Jon Brossa s’avé:

                                   POLÍTICA I GASTRONOMIA
                       
                        Van prendre l’únic acord possible entre ells: lluitar
                        perquè arribi el dia que ja no calgui la lluita. ¿Voleu
                        un altre plat?

Al retorn al seu país d’un dels fundadors del PSUC, Rafael Vidiella ─havia representat a la Federació Catalana del PSOE─, Joan Brossa li escriu aquesta sextina:

SEXTINA A RAFAEL VIDIELLA
 EN EL SEU RETORN

Gran lluitador, tens el gust de la feina,
i la hivernada ja floreix amb honra.
Ja les muntanyes de la teva lluita
─batalla primer blanca, després roja─
obren el diumenge de les armes
sempre al servei de l’ample front del poble.

Canto els teus aires al servei del poble!
Visca la flama de la teva feina!
Visquen el teu voler i les teves armes!
Visquen els visques fets a la teva honra
oberta a la sentència més roja
de la rodera antiga de la lluita!

Company, campana, parla’ns de la lluita,
de les batalles que ha guanyat el poble.
Ah! Contra els fums s’aixeca sempre roja
la xemeneia de la teva feina:
honra sorruda, sempre la teva honra,
roba neta, rialla de les armes.

No prosperava el fum. Les teves armes
al servei dels humils, la teva lluita
junt a la gent dóna espectacle a l’honra,
arbres amunt, arbres avall del poble.
Les roques són mirall, cantell de feina
que neteja de neu la salut roja.

Es perd al lluny la teva guerra roja
contra els botxins de més grolleres armes
que conlliguen la infàmia i la feina
dels més senzills; d’aquí arrenca la lluita
de la qual ets molí de tot un poble.
Moble del poble, obre la teva honra!

A tu les nostres mans, mestre de l’honra,
camí lluent, penyal i planta roja.
Celebro el teu retorn amb el teu poble,
el teu amor. Tu regaràs les armes
il·luminades de la terra en lluita.
Feina amb olor de pa, la teva feina!

La teva feina, arreu, bandera i honra!
La teva lluita al ple de la llum roja!
Les teves armes al servei del poble!

+

UN VIATGE EN LA HISTÒRIA

dijous, de juliol 02, 2020


Al  juny de 1987 es remunta la meva col·laboració amb la premsa del Partit. Ja són uns quants anys. Des d’aquells temps, la meva manera de treballar era fer un article cada quinze dies ─aproximadament─. Normalment buscava un personatge del món de la cultura o un fet històric o quelcom que meresqués l’atenció com a motiu de l treball. Amb el temps, i els costos del paper, van aparèixer les Arrels.
Hi ha hagut moments en els que m’ha costat decidir-me per un protagonista que tingués relació amb la quinzena de l’article, però sempre ha sortit l’arrel que em lligava amb els antecedents. Julio Cortázar ha estat el principal, però han estat molts més i d’arreu del món.

La historia et reserva de tant en tant alguna sorpresa. En l’article d’aquesta quinzena hi ha coincidències que no afecten als protagonistes sinó, més aviat, al seu autor. Parlo de dos personatges cubans als que tinc una especial estimació: Luis Rogelio Nogueras “Wichy” ─important poeta─ i Noel Nicola ─cantautor de la primera Trova─. El primer ens deixava, als 41 anys, un 6 de juliol de 1985; el segon, als 58 anys, un 7 de juliol de 2005.
I ara, quan han passat 35 i 15 anys, no ens costa cap esforç seguir recordant-los.
La companya sempre em diu que la meva pàgina sembla la dels obituaris d’un periòdic i no li falta raó. Però és que encara que recordis la data de naixement ─aquest any haurem de celebrar el centenari del naixement de Mario Benedetti─, normalment és d’una persona morta i és que els vius ja procuren evitar l’oblit, excepte aquells que són marginats pels poders fàctics. Penso en el dramaturg i poeta Alfonso Sastre, al que he recordat en més d’una ocasió.
Però tornem al tema d’ara:
“Wichy”, del que el seu amic Víctor Casaus em va publicar un article al Centro Cultural Pablo de la Torriente Brau de La Habana, és un poeta que va morir prematurament, que va deixar darrera seu una obra important i reconeguda pels seus companys. Premi David (1967) a Cabeza de zanahoria, considerat per Roberto Fernández Retamar un dels millors llibres de poesia aparegut a la Cuba socialista; premi Casa de las Américas (1981) a Imitación de la vida. Eliseo Diego, del que avui es celebra el Centenari del seu naixement, el va definir “además de uno de los más acuciosos investigadores de los tesoros ocultos de la literatura universal, uno de los poetas cubanos que con más austeridad, delicadeza y amor se han acercado a la misteriosa criatura que llamamos Poesía. Posee un fino tacto y el olfato más fino aún.”



            A un dels seus heterònims ─Guillaume de la Riviére─ li fa dir: “Breve vida cumplida, increiblemente cumplida , la de Luis Rogelio Nogueras. Joven feliz, que se fue sin tener que soportar la prueba de la amarga vejez, en la que tantos hombres hacen pedazos lo que fueron.”
                                                                                 

UN POEMA

En el vórtice de la lucha de clases
escribió un poema de amor.

Acosado por el hambre de justicia
escribió un poema de amor

Entre la muerte y la tortura
escribió un poema de amor.

Entre la sangre y las balas
escribió un poema de amor.

Un poema de amor para nadie
para una mujer que no existía.

Y ahora
amado hasta el fondo de su sombra
por esta muchacha que besa sus heridas
ahora
que en la helada noche ella lo cubre con su cuerpo
desnudo
se arma de papel y lápiz
salta de la cama
y sin estorbar el sueño de su amada
escribe un poema social
un poema estremecido por huelgas y batallas
un poema por cuyos versos cruzan
pidiendo justicia
las masas obreras y campesinas.

ESTAS MANOS

Esas manos callosas que han vencido
sobre el fuego, la tierra y los metales,
esas manos, hermanos, son iguales
a mis manos, que el lápiz ha pulido.
Nuestras manos, hermano, han compartido
los reveses y el pan de la victoria,
han cambiado el perfil de nuestra historia,
son las fuerzas invencibles del Partido.
El Partido y el pueblo, camarada,
necesitan mi lápiz y tu azada;
necesitan la tierra que tú labras,
necesitan los versos que yo escribo.
Labrador, necesitan tu cultivo
y también necesitan mis palabras.

Noel Nicola, component de la Trova en els seus orígens junt a Sílvio, Pablo, Amaury o Sara, és autor de cançons inoblidables, encara que en part ─en un contrasentit─  oblidades com a conseqüència de la seva mort. La millor manera de recuperar la seva memòria, de recuperar-lo per a la història, és seguir escoltant la seva música.


Us deixo dues peces que jo escolto molt sovint. La primera, algú la considera la més bonica cançó d’amor Es más, te perdono.

La segona és un homenatge a Roque Dalton, Cuando salgas, luna llena.
És molt fàcil identificar el darrer vers.



           

+

REVOLTA AL POTEMKINE

dijous, de juny 18, 2020

La revolta al cuirassat Potemkin ens ha arribat gràcies, en gran manera, al treball de Serguei Eisenstein. Després de veure la genial pel·lícula ens veiérem obligats a consultar els llibres d’història; calia esbrinar de què anava el que havíem vist.
Al juny, en plena “Revolució Boltxevic de 1905”, provocada per la matança de 200 treballadors ─dones i nens entre ells─ i 800 ferits entre els 200.000 treballadors concentrats davant el Palau d’Hivern demanant millores salarials i del règim de vida, es provoca la sublevació de la tripulació de la joia de l’Armada del Mar Negre, el cuirassat Potemkine.


Farts del tracte inhumà rebut dels caps, els mariners esclaten davant l’estat del menjar que els hi posen.
Comandats pel mariners Grigori Vakunlinchuk i Atanasio Matushenko carreguen contra els oficials i el grup que es disposa a afusellar un grup de sublevats. La mort de set oficials i el capità, deixa la nau en mans dels amotinats.
La mort de Vakunlinchuk fa que Matushenko sigui nomenat capità. Aquest posa rumb, amb la bandera roja a tot drap, a Odessa, que està en vaga general com a conseqüència dels últims moviments de la Revolució. El multitudinari enterrament de Vakunlinchuk, que es converteix en una gran manifestació política, provoca la reacció de les forces tsaristes. L’intent de detenir alguns mariners portarà la resposta del Potemkin que bombardeja un teatre on s’havien de reunir els oficials tsaristes.
El Potemkin pot sortir del port per la negativa dels altres vaixells de l’armada de disparar contra ells.
Però el boicot dels ports, que es neguen a proporcionar el carbó necessari per a navegar, acabarà amb l’aventura. El set de juliol, al port de Constanza, la rendició és inevitable.  

Eisenstein ens deixa escenes inoblidables en un primer ús del muntatge cinematogràfic.
L’escena de les escales d’Odessa és una d’aquestes. No és estrany que el cine l’hagi recordat en diverses ocasions (Brian de Palma a Els intocables d’Elliot Ness o Woody Allen a Bananas)



Més tard ─o potser coincidint en el temps─ ens arribava, passant les corresponents censures, la veu de Jean Ferrat i el seu Potemkine:

“Aquesta tarde estimo la marina, Potemkine!”

Encara ara, quan han passat 115 anys, la dignitat del mariners del Potemkine se’ns mostra com un model i cada any, quan s’atansa el 28 de juny, la memòria ens fa presents unes imatges que el record manté vives i ens posa en evidència davant l’actitud d’aquells herois.

+

ES BUENO RECORDAR

divendres, de juny 05, 2020


El millor homenatge es fa quan recordes una data de naixement, encara que la de la mort sigui propera. I què millor manera de fer-ho que recordar la seva vida en la seva obra. Perquè és aquesta la que ens manté vius. L’obra i el record que els amics ─compatriotes o no─  tenen d’ella.
De Roberto Fernàndez Retamar, poeta i intel·lectual cubà nascut el 9 de juny de 1930 ─ara fa noranta anys─, el nostre José María Valverde va prologar la poesia de RFF recollida en Poeta en La Habana, Laia 1982, amb un poema propi:

Introducción

De la vieja Cuba, soñada
toda en palmeras y color,
cuando nadie pensaba en ella
la palabra “Revolución”,
me llegó un amigo por carta,
poeta con gracia de voz
clara, irónica y tierna a un tiempo,
y a veces sabio profesor,
en tierra de yanquis incluso,
hasta que algo extraño ocurrió:
barbas armadas, guerrilleros,
lucha y trabajo con fervor.
En otro sitio ya he contado
que al principio no lo vi yo
nada claro, a pesar de tanta
poesía en la rebelión,
pero el furor capitalista
finalmente me convenció
de que aquella era la batalla
justa para dar a favor
de los de abajo, que en la tierra
son los más de la población.
Desde entonces está Roberto
sin cansarse al pie del cañón,
juntando y lanzando palabras
suyas y de otros, en misión,
por más que reformar el mundo
por los pobres no es lo mejor
para el humor del vate lírico
ni para el cultivo del Yo.

Aquí tenéis lo más granado
de tantos años de labor
que no ha cambiado con el cambio
de su mundo y de su nación,
si no es hallando mejor tema
─pero eso lo dirá el lector.


Roberto Fernández Retamar fou director de La Casa de las Américas ─entitat que havia fundat Haydée Santamaría─ des de l’any 1986 fins a la seva mort, l’any 2019. Havia publicat el seu primer poemari l’any 1950.
L’últim número de la revista Casa de las Américas li ret homenatge, el que porta a Graziella Pogolotti a escriure al diari Juventud Rebelde: “

Volver a esas páginas, conocidad ayer, recién salidas del horno, me ha quemado los dedos y me ha sumergido en la tormenta de ideas que involucró a nuestra generación, a la vez que me confirmava la vigencia de ese pensamiento en la hora actual”.


Aquest era Roberto Fernández Retamar i això escrivia:

LOS VIEJOS COMUNISTAS

                      Los ojos de hoy no serán viejos
                      cuando vean esa maravilla.
                                   RUBÉN MARTÍNEZ VILLENA


Los que sobrevivieron, los que llegaron a ver
con los ojos de su juventud,
bajo cabellos blancos, sin cabellos,
el mundo por el que pelearon
pensando que lo acercaban para otros;
los arrojados de sus trabajos,
borrados de papeles grises,
rechazados en la grandes revistas,
recluidos en hojas humildes,
acaso con otros nombres;
los que iban de casa en casa
consultando libris ajenos,
añorando sus bibliotecas
cuyas colecciones anotadas
iluminaron al arder
sórdidos patios militares:
o no tuvieron nunca bibliotecas,
y acostaban en un camastro
en cárceles o pobres estancias
su liviana sonrisa de niño;
aquel a quien encontré en un ómnibus
con otro peinado, otros lentes,
y me pidió al sentarse junto a mí
que no repitiera su nombre;
o el que hallaba por la calzada
bamboleante como una nube,
y parecía estar olvidado,
con ropas de pariente pequeño;
los que mantuvieron encendidas
con tenacidad, con hermosura,
las udeas que hoy todos defendemos,
y son la sal, son la osamenta
de los papeles que escribimos:
para gentes como ustedes
pidió Brecht mirada de amor;
y mirada de amor reciben
ahora, en los años de victoria
en que ustedes insistían en creer
cuando nadie creía en ella
sino obstáculos soñadores,
puros hermanos de la luz,
jóvenes para siempre, jóvenes,
queridos viejos comunistas.

Estaria pensant Roberto Fernández Retamar en la Catalunya de l’any 2020? No ho crec, però... es mereixeria haver-hi estat.

On si va estar va ser a Playa Girón y ens ha deixat un record.

Epitafio en Girón

Abandonando el sembradío o el beso
O el monte del oscuro carbón
Avanzamos sobre los invasores que armara el extranjero.
Defendimos con nuestros pechos trabajadores
No sólo este territorio mitad tierra mitad agua,
Sino la isla toda, y más allá de sus costas,
El inmenso mundo que confiaba en nosotros
─Hacer caer, agujereadas las camisas azules y verdes─.

Viajero: ve a decir a nuestros hermanos vivos
Que aquí sigue flameando la bandera de Cuba
Y da sombra de la fértil cosecha de nuestros huesos.

I en un moment de la seva vida va escriure que era bo recordar. El que intentem fer.

ES BUENO RECORDAR

                        Cuando los nazis hicieron algo
   así.
En algú sitio de París, con sus negros
   y sus grises,
Picasso pintó Guernica, y luego dijo a un
   general nazi:
“Fueron ustedes quienes lo hicieron.”
Luego, a algunos de esos nazis
Los sentaron en el banquillo de los acusados
Y los juzgaron y los condenaron
Y los ahorcaron.
“Fueron ustedes quienes lo hicieron.”
Es bueno recordar.
                        (A Revolución nuestra, Amor nuestro, 1976)

+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre