les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria

Articles

JA FA DOS ANYS

dissabte, d’octubre 14, 2017
…però segueix tant present com sempre.
¿Per què serà que quan penso en el Jordi recordo la resposta de Tomás Borge als somozistes que li festegen la mort en combat del seu ideòleg: Carlos Fonseca es de los muertos que nunca mueren?
Doncs això mateix.


Ara recupero una foto que trobo en un butlletí local.


NO EL DEIXEM MORIR...

diumenge, d’octubre 08, 2017
…i com demana Vicente Feliú a Una canción necesaria: Algún poeta dijo, y sería lo más justo, / desde hoy nuestro deber es defenderte de ser Dios. (Els versos són del xilè Vicente Huidobro a Elegía a Lenin)

Tu piel ligada al hueso se perdió en la tierra.
La lágrima, el poema y el recuerdo
están labrando sobre el fuego el canto de la muerte,
con ametralladoras doradas desde ti.
Y aquí, a cada noche, se busca en tus libros
el propósito justo de toda acción,
y se abre tu memoria a todo aquel que renace,
pero nunca falta alguien que te alce en un altar.
Y haga leyenda tu imagen formadora,
y haga imposible el sueño de alcanzarte,
y aprenda algunas de tus frases de memoria,
para decir: “Seré como él”, sin conocerte.
Y lo pregonen sin pudor, sin sueños, sin amor, sin fe.
Y pierdan tus palabras sentido de respeto.
Así el hombre que nace cubierto de tu flor.
Algún poeta dijo, y sería lo más justo,
desde hoy nuestro deber es defenderte de ser Dios.

https://www.youtube.com/watch?v=L_rzUisstPg

I en una altra línia, que evita parlar de la mort del Che, va Gerardo Alfonso a Son los sueños todavía.

Tú subías desde el Cono Sur
y venías desde antes,
con el amor al mundo bien adentro.
Fue una estrella quien te puso aquí
y te hizo de este pueblo.
De gratitud nacieron muchos hombres
que igual que tú,
no querían que te fueras
y son otros desde entonces.

(CORO)
Después de tanto tiempo y tanta tempestad
seguimos para siempre este camino largo, largo
por donde tú vas, por donde tú vas.
El fin de siglo anuncia una vieja verdad,
los buenos y los malos tiempos hacen una parte
de la realidad, de la realidad...

Yo sabía bien que ibas a volver,
que ibas a volver de cualquier lugar,
porque el dolor no ha matado a la utopía
porque el amor es eterno
y la gente que te ama no te olvida.
Tú sabías bien desde aquella vez
que ibas a crecer, que ibas a quedar,
porque la fe clara limpia las heridas,
porque tu espíritu es humilde
y reencarnas en los pobres y en sus vidas.

(CORO)

Son los sueños todavía
Los que tiran de la gente,
como un imán que los une cada día.
No se trata de molinos
no se trata de un Quijote,
algo se templa en el alma de los hombres,
una virtud que se eleva por encima
de los títulos y nombres.


Però la major part de les cançons i poemes dedicats al Che fan referència a la seva mort. Algú es pregunta per la seva utilitat: l’usamericà Daniel Schechter

Va ser inútil la seva mort?

Va ser inútil la seva mort?
¿La fi inevitable d’un romàntic
aventurer la qual visió substituïa
el terrabastall impacient de les bales
de la metralladora pel desenvolupament inevitable
de la dialèctica?

Tenia alguna possibilitat?

Un escriptor ens recorda:

Fidel,
Al desembre de 1956 vas desembarcar a prop de Niquero
a l’orient de Cuba amb 82 homes i unes poques armes.
El teu pla consistia en encendre l’insurrecció que
lliuraria Cuba de Batista en algunes setmanes. En lloc d’això
vas haver de vagar per camps i manigües en
l’obscuritat, sense aigua ni menjar, alimentant-te
de canya durant cinc dies i cinc nits.
Des del fons d’aquest desastre , li
vas anuncia ral grapat d’homes que anava amb tu: “Els
                        dies de la dictadura estan comptats”.

“Aquest home està boig”, admet haver-se dit
un d’ells.

Aquest home pot haver estat el Che.
Es per això que seguirem endavant.

I en la lluita per no deixar-lo morir, per mantenir-lo en la memòria, en som molts ─“més dels que ells volen i diuen” ─ i de molts llocs, d’arreu. També de Venesuela.

[MOLESTARÉ A MUCHOS]
                                      Al Comandante Guevara

Molestaré a muchos porque no comprenda.
Tengo flojo el entendimiento.
Pero las batallas no se pierden,
se ganan siempre.
Te lo digo aquí, desde lejos,
las ganamos.
Y mira si es cierto,
nos recorres por los cuatro costados.
                                            Edmundo Aray

O a Cuba.

EPITAFIO PARA LLEVAR AL HOMBRE

                         Vuelvo al camino con mi adarga al brazo
                                                                                CHE

Que se haga de tu sangre testaruda la conciencia del mundo.
Que reciban pedazos de tu muerte en las espaldas los que quedan atrás.
Eres lo que quisiste ser: un hombre nuerto: un árbol.
Serás la muerte como fuiste la vida.
No te vas a perder: descansa en guerra.
                                               David Fernández

I a Espanya

En Bolivia y en ti y no en la muerte
pensamos, capitán. Hubo silencio
una noche no más. Hirvió el acero
otra vez hasta el fin. Y vino el día.
Y todo el mundo se llamaba Ernesto.
                           Antonio Gamoneda

TIEMPO DEL HÉROE

                                   Sobre cualquier tierra, ya nuestra

Para que nunca seas
pasto solo del rito y las palabras
ni caigas nunca de tu inmensa muerte
ni nazcan de ella más que hombres armados,
votivo rompo el verso indigno
de ti y de esta hora.
                        José Ángel Valente

A Catalunya

A TOWER HILL
                                   A tots els guerrillers


 Un dia haurem de fer reviure tantes coses
que ens quedarem esbaleïts només de fer-ho;
sabrem on és la nostra història
i molt meravellós serà que ho sàpiguen els altres.
Netejarem les pedres que ara ningú no sap
i deixarem, també, com a monuments il·lustres
tot allò que ens recordi l’opressió i la lluita.
Ara lluitem com guerrillers, com si de nou sorgíssim,
com si la jungla fos la nostra pàtria,
i Ernest tu saps quina cosa és lluitar.
Oh Catalunya! Farem canvis de guàrdia,
ens posarem les espardenyes i l’esclavina de vellut,
i la bota de claus la deixarem arraconada.
Algú haurà de morir Ernest caríssim.
algú haurà de patir perquè molts d’altres
se sentin ben endins homes d’un poble,
companys ben lliures de la por, i germans
de tots els qui han sofert les ignomínies.
Mal temps pels opressors i els qui d’esquena ajuden!
Un dia arribarà, i ara és la lluita
Ernest acribillat, amic amic d’amics
ERNESTO CHE GUEVARA.
                                                          Joan Colomines    

A Galiza

MENSAXE A ERNESTO CHE GUEVARA

Ernesto Che Guevara, ciudadano do mundo:
o teu corazón entendía as falas todas ,
tódalas lingoaxes e dialetos
e cabían nél tódolos homes.
O teu corazón de música i aceiro
tan sóio latexaba
ó compás do son da libertade
i ó rimo milagreiro do amor.
Ti traguías a forza da verdá
i a sua luz encentilaba como un sol
na tua estrela purisima, máis limpa
que as outras estrelas, esas
que dende o outo e misterioso
firmamento, testimuñan
a nosa noite moura, inacababel.
A luz da estrela tua, ganyada
a pulso, con humanidade i amor,
acesa pra toda a eternidade,
non se pode matar endexamais:
ela é xa a nosa guía,
o norde de tódalas arelas,
a buxola que marca
a roita do noso corazón,
o lume que aquece ó noso sangue,
o facho que nos aluma
na loita na que estamos empeñados.
Tí amosáchesnos a ollar ó mundo
dun xeito limpo e verdadeiro,
o teu exempro demostrounos
que hai homes e non razas,
que en tódalas veas do mundo
corre o mesmo sangue roxo.
Por tí, Ernesto Guevara, sabemos
que entregarse é salvarse,
que a entrega xenerosa ós semellantes
é algo fermoso, ineludibel,
necesario como o pan que comemos
i o ar que respiramos;
que as patrias i as fronteiras
son marcos postos por homes pequeniños
que queren coutar seu egoísmo,
sementar odios
e que cavilan que o mundo é sóio deles
e non un herdo por todos compartido.
Ernesto Che Guevara, irmao e mestre,
exempro, semente e compañeiro;
arela ondeando nas estrelas,
home cabal, valente e xeneroso,
tí non morriche, e nunca morrerás:
¡o amor e mais a libertade
é algo que non pode asesinarse!
                                   Manuel María

El llistat seria inacabable. Però el Che no sempre està morint. Només em queda espai per a una breu reflexió de l’Eduardo Galeano.

El nacedor

¿Por qué será que el Che tiene esta peligrosa costumbre de seguir naciendo?  Cuanto más lo insultan, lo manipula, lo traicionan, más nace. Él es el más nacedor de todos.
¿No será porque el Che decía lo que pensaba, y hacía lo que decía?¿No será que  por eso sigue siendo tan extraordinario, en un mundo donde las palabras y los hechos muy rara vez se encuentran, y cuando se encuentran no se saludan, porque no se reconocen?
                          


AQUESTA MÀQUINA MATA FEIXISTES

dilluns, d’octubre 02, 2017
Faig una mica d’història i me’n vaig al febrer de 1945. M’ajuden uns autors de còmic francesos Pécaud, Mavric-Damien i Scarlett. Estem tots a la fàbrica Octubre Roig de Tankogrado (Cheliàbinsk). Allà, l’enginyer ─en la ficció─ Serguéi Suvarov, recentment sortit del Gulag, ha acabat el seu tanc número 500. A la torreta ha fet pintar unes paraules: ЗТA MAШИHA УБИBAET ФAШИCTOB. El que pinta li pregunta si li han donat permís per pintar-la. La resposta és clara: com el seu tanc fa una xifra rodona, el comissari polític li ha deixat escollir entre posar la frase o una medalla. Ha escollit la primera ─És seva? ─No, d’ell. I treu una foto de la butxaca. ─Qui és? ─Un músic americà, Woody Guthrie. És comunista. ─Hi ha comunistes a América? ─Potser més que aquí, imagina’t.
A la guitarra de Woody Guthrie, un paper empegat anuncia: This Machine Kills Fascists. 

  

Una altra mica d’història. La dècada de 1930  ─sobretot els anys 1934 i 1936─ una part dels USA ─les praderies d’Oklahoma, Texas i les parts adjacents de Kansas, Nou Méxic i Colorado, uns 400.000 km2 es van veure afectades per una gran sequera. Aquesta, juntament amb una mala praxis en l’agricultura ─extensiva i sense rotació de conreus, guarets o altres tècniques per evitar l’erosió eòlica─ van provocar greus tempestes de pols.
La conseqüència va ser que centenars de milers de persones, forçades a deixar les seves cases, migraren, sobretot a Califòrnia i altres estats. Aquesta situació la reflecteix amb tota cruesa John Steinbeck a El raïm de la ira ─portada al cinema per John Ford ─i a Homes i ratolins. I ara és quan apareix, en aquest marc, el nostre personatge: Woody Guthrie. Ha hagut de deixar la seva família a Texas i ha viscut l’epopeia dels desclassats.
Havia nascut a Okemah (Oklahoma), el 14 de juliol de 1912.
Als 19 anys es veu obligat a marxar a Texas on fa el primer intent de dedicar-se a la música al “The Corn Cob Trio”. Ja està casat i té tres fills.
Deixa la família i emigra a Califòrnia buscant fortuna.
L’any 1937 ja és famós a Los Ángeles tocant a la ràdio música hillbilly i folk amb Maxine “Lefty Lou” Crismann. És aleshores quan, treballant a l’emissora KFVD, propietat d’un dirigent de l’ala esquerre del Partit Demòcrata, va començar a compondre i interpretar cançons protesta.




Entre 1929 i 1949 va escriure una columna diària d’opinió per al periòdic del Partit Comunista, People’s Daily World, sobre la problemàtica dels immigrants del Mig Oest de Califòrnia. Al mateix temps milita al sindicat industrial Workers of the World.
Al 1940 va escriure la més famosa de les seves composicions, “This Land Is Your Land”, com a resposta a la cançó d’Irving Berlin “God Bless America” , que considerava massa complaent i poc realista.

Aquesta és la nostra terra (Lletra de Xesco Boix)

Aquesta terra  és la nostra terra,
De la muntanya fins a la vall
De dalt del cel, al fons del mar
Tot això és nostre, de veritat.

Déu va passar-hi en primavera
I tot cantava al seu pas
I canta encara la terra entera
I canta que cantaràs.

Tant si fa bo com si fa tempesta
Tant si fa fred com si el sol crema
Tant si fa vent com rdtà encañmat
Tot això és nostre, de veritat.

I és nostre el cel, i és nostre el mar,
I aquests turons i aquesta vall,
I els olivers i els camps de blat.
Tot això és nostre, de veritat.

El 1948. l’accident d’aviació de 28 camperols mexicans que anaven a ser deportats ─què poc han canviat les coses─ li va inspirar el poema Deportee (Plane Wreck at Los Gatos), que serà musicat deu anys més tard per Martin Hoffmann i que cantaran entre d’altres, Pete Seeger, Bob Dylan, The Birds, Dolly Parton i el seu fill Arlo Guthrie.
Avui, llegint el poema es adonem de la seva actualitat.

Deportats (Accident aeri a Los Gatos)

Els camps estan sense llaurar i els préssecs es podreixen,
les taronges estan apinyades als abocadors de creosota,
us porten volant de tornada a la frontera amb Mèxic,
per a que pugueu pagar tot els vostres diners per passar a gual de nou el pas.

Adéu el meu Juan, adéu Rosalita,
adiós mis amigos, Jesús y María,
no tindreu nom quan us pugin a l’avió de càrrega,
tot el que us anomenaran serà “deportats”.

El pare del meu propi pare va passar pe gual aquest riu,
van agafar tots els diners que van tenir en sa vida,
els meus germans i germanes van venir per a treballar en els fruiters,
van venir en els gran camions fins que es van estimbar i van morir.

Morim als vostres turons i morim als vostres deserts,
morim a les vostres valls i morim als vostres avions.
Morim sota els vostres arbres i morim als vostres arbustos,
a ambdós costats del riu, morim de la mateixa forma.

És això el millor que podem conrear als nostres grans horts?
És aquesta la millor manera de conrear la vostra bona fruita?
Caure com a fulles seques i podrir-nos sobre el terra fèrtil?
i que no ens diguin res, només “deportats”.

Alguns som il·legals, i altres no buscats,
s’acaben els nostres contractes i hem de marxar.
Però són sis-centes milles fins a la frontera de Mèxic.

ens empaiten com a proscrits, malfactors, lladres.

L’avió es va incendiar sobre el congost Los Gatos.
Una bola de foc i llampecs, que va fer estremir els turons.
Qui eren aquests camarades ─“chicanos” en la versió de Joan Baez─ que van morir com
                                                                                                                    a fulles seques?
La ràdio diu que només eren deportats.

Adéu el meu Juan, adéu Rosalita,
adiós mis amigos, Jesús y María,
no tindreu nom quan us pugin a l’avió de càrrega,
tot el que us anomenaran serà “deportats”.


En aquesta mateixa època, “Pastures of Plenty” també es fa ressò dels patiments dels treballadors immigrants. 
“Tom Joad” homenatja al personatge principal de la novel·la de John Steinbeck anomenada al començament.
El seu compromís polític i social era sempre visible als seus concerts. Ja hem vist com ho feia públic a la seva guitarra.





Ara fa  cinquanta anys a Nova Iork, cinc dies avant de l’assassinat del “Che”, moria Woody Guthrie el dia 3 d’octubre.
Actualment la seva presència es manté i com aquestes figures indispensables, “Woody Guthrie no és mort”.  

D’això en tenim cura!DESTACAT RESTADELARTICLE

CARLOS PUEBLA, EL CRONISTA

dimarts, de setembre 12, 2017
Cuba, i el món sencer, celebren en una data tant oportuna com és l’onze de setembre, el centenari del naixement de Carlos Puebla, cronista oficiós ─en les seves cançons─ de la Revolució. Tant gran era el lligam entre el seu cognom i el poble del que venia que algú ha dit que va ser com l’Homer que narrava pel món les batalles de la seva illa.
La Cuba de Batista, camp d’esbarjo de la màfia usamericana, canviava de color:
            “Se acabó la diversión, llegó el comandante y mandó a parar.”
I l’aturada donava pas a tot un seguit de lleis que tornaven els mitjans de producció al poble i acomplien aquell vell somni de tornar la terra al que la treballa. La somiada llei de Reforma Agrària es feia realitat ─el 17 de maig de 1959 a La Plata, Sierra Maestra─ i allà estava Carlos Puebla per a deixar constància:

En este momento hay muchos contra la ley de la sierra, 
Que pretenden que la tierra la repartan en cartuchos.
 
 
PERO LA REFORMA AGRARIA VA, DE TODAS MANERAS VA

Hay egoísmos sin nombre en gentes de mente flaca, 
Que exigen para la vaca lo que le niegan al hombre.
 
Hay gente llena de histeria gritando con voz extraña,
 
Que primero está la caña que el hombre con su miseria.
 

Mientras se mantenga en pie la injusticia que esto encierra,
 
Y haya un guajiro sin tierra latifundios para que.
 
 
Que se mantengan en paz la reacción y sus fusiles,
 
Porque aunque lluevan raíles la reforma agraria va.
 

PERO LA REFORMA AGRARIA VA, DE TODAS MANERAS VA
 
Que ya la ley del embudo no está en el cañaveral,
 
Que ya no hay guardia rural que ahora tenemos barbudos.
 





I aquesta era la primera llei; després vindria la nacionalització de les principals empreses estrangeres i de tot allò va ser testimoni Carlos Puebla i en va deixar constància.

Después de un año

El día primero aquel
Lleno de emoción y ruido
Alguien dijo conmovido y feliz
Gracias Fidel

Y el pueblo después de un año repite
Gracias Fidel

Y pusieron un cartel
Con la frase mencionada
Repitieno alborozada y feliz
Gracias Fidel

Y empezamos a tener
Leyes revolucionarias
La ley de la reforma agraria
Y la ley del alquiler

Y una ley tras otra ley
Leyes para los de abajo
Para el hombre sin trabajo
Muerto de hambre en el batey

Y como el pueblo sincero
Aplaudía entusiasmado
Todos los siquitrillados
Arrancaron el letrero

Que quitaran el cartel
Eso era asunto sabido
Pero el pueblo agradecido repite
Gracias Fidel

Com també va voler deixar testimoni del seu compromís amb la Revolució:

Ya que lo pregunta,
le responderé
anticomunista yo jamás seré.

Anticomunistas fueron
los que al pueblo asesinaron
los que a la patria dejaron
con veinte mil hijos menos

Hitler fue anticomunista
y Mussolini también
Anticomunista es Franco
y hasta Kennedy lo es

Carlos Puebla,sempre acompanyat pels seus inseparables Los Tradicionales (Santiago Martínez, Pedro Sosa i Rafael Lorenzo), va viure tots els esdeveniments que es produïen a l’illa. Era igual que fossin moments de joia i alegria ─ja em vist el Gracias, Fidel─ com que fossin de pena i tristor ─Hasta siempre o Canto a Camilo─ per la pèrdua d’éssers estimats.




I quan visites el Museu de Playa Girón i recorres les sales que mostren l’heroïsme d’un poble vius totes i cadascuna de les lletres de les seves cançons.
De vegades no cal ser massa explícit perquè aviat el missatge està entès:

Remember Playa Girón

Si esperan otra ocasión para el crimen repetir,
si piensan en reincidir, remember Playa Girón.
Si están pensando en otra ocasión, remember Playa Girón.
Si están pensando en otra ocasión, remember Playa Girón.

Aquel primer contingente, después de tan cortos pasos,
acabó en triste fracaso, en tres días solamente.

Duró más en realidad porque había el objetivo
de coger al grupo vivo por cuestión de humanidad.

Pero que tengan en cuenta lo distinto que es ahora,
de las setenta y dos horas, nos van a sobrar setenta.

En esto somos sinceros y el mundo será testigo,
de futuros enemigos, no queremos prisioneros.

Así es que con razón decimos sinceramente:
si piensan en otro frente, remember Playa Girón.

I deixa constància del clam popular arreu del món:
Yo del inglés 
conozco poca cosa,
 
pues solamente hablo en español,
 
pero entiendo a los pueblos cuando dicen:
 
Yankee go Home!!
 

El inglés que yo tengo es muy escaso,
 
Es un inglés de "mister" y "hello"
 
Pero entiendo a los pueblos cuando dicen:
 
Yankee Go Home!!
 

Lo dicen en Manila y en Corea,
 
en Panamá, en Turquía y en Japón
 
El clamor es el mismo en todas partes
 
Yankee Go Home!

Podria allargar-me perquè la discografia de Carlos Puebla és extensa i, com he dit al començament, totalment lligada als esdeveniments del poble cubà. 

Ja sé que no és possible, però deixeu-me fer un exercici d’imaginació: ja el veig a la Plaça de la Revolució cantant Cabalgando con Fidel junt a Raúl Torres i Eduardo Sosa. És el punt i final de la crònica que es mereixia composar: cal un altre cavall sense genet per a ell.





Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya