les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

EL VOL

dijous, d’abril 11, 2019
El 8 d’abril d’aquest any, Jacques Brel faria 90 anys. “El vol” no fa referència a cap viatge, ni tant sols al definitiu. Només és el nom d’una escultura ─L’envol─ que a la Place de la Vielle Halle aux Blés, al centre de Brusselles, recorda el cantautor belga en una de les seves actituds més habituals. Més informació »
+

NO ESTEM SOLS

dissabte, de març 16, 2019
La veneçolana Daniela Saidman escriu: “Cuando durante el franquismo el poeta recitaba en las aulas de las universidades españolas, lo hacía a escondidas, puertas adentro, acompañado de aquellos jóvenes estudiantes que creían que la palabra era una trinchera de lucha, fueron así los versos de José Agustín Goytisolo”.

Ara, quan es compleixen 20 anys de la seva mort, i faig esforços per mantenir una memòria que no sigui només recordar les seves Palabras para Julia, trobo en Saidman un suport insospitable: “Su poética derramaba las agrias voces de la madrugada subterránea,la del polvo de los secretos y las clandestinidades, sabiendo que estaba condenado de antemano por la escrita historia de los vencedores, de los verdugos. En Goytisolo el lenguaje era transgresión, vanguardia, semilla para la construcción de un nuevo humanismo. Poesía imprescindible del hombre que se advierte multitud y eco del futuro necesario”.

Està clar que a José Agustín li havia fet efecte la convivència, a Madrid, amb els poetes sud-americans, amb els que va mantenir una gran amistat: Ernesto Cardenal, Julio Ramón Ribeyro o Ernesto Mejía Sánchez entre d’altres.

Yo tuve amigos
de color
de bronce,
camaradas
de América.
Llegaban hasta mí
con sus canciones,
con su tierra
en la mano.
Me decían:
yo soy Colombia;
México; Argentina;
yo traigo el Altiplano
en la palabra;

vengo de Venezuela;
Ecuador; Nicaragua;
soy de Chile;
mi patria
es El Perú...
Por ellos
se ensancharon
mis fronteras;
por sus canciones
me inundó la alegría
de otros mares; supe
del dolor de pueblos
sin aurora;
alcancé el corazón:
sentí su tierra.
Claridad, 1959

Segueixo amb Daniela Saidman: “El poeta hizo del verso razón de vida. Se entregó y nos entregó la ternura y la certeza de sabernos menos solos, porque el futuro nos pertenece, es de aquellos que saben que no hay más elección que la de avanzar juntos, que la del abrazo que quema e incendia el mundo”.

Nadie está solo

En este mismo instante
hay un hombre que sufre,
un hombre torturado
tan solo por amar
la libertad.

Ignoro
dónde vive, qué lengua
habla, de qué color
tiene la piel, pero
en este instante,
cuando tus ojos leen
mi pequeño poema,
ese hombre existe, grita,
se puede oír su llanto
de animal acosado,
mientras muerde los labios
para no denunciar
a sus amigos. ¿Oyes?
Un hombre solo
grita maniatado, existe
en algún sitio.

¿He dicho solo?
¿No sientes, como yo,
el dolor de su cuerpo
repetido en el tuyo?
¿No te mana la sangre
bajo los golpes ciegos?

Nadie está solo. Ahora,
en este mismo instante,
también a ti y a mí
nos tienen maniatados.

Avui, 20 anys després de la teva mort, llegint-te, recordant-te, estem més acompanyats.

+

ELS "PARTES" DE QUINTÍN CABRERA

diumenge, de març 03, 2019
Amb quina facilitat oblidem. Influeix ─i com no─ la distància. Lluito per no caure en un ritme de bolero i penso més aviat en un altre oblidat ─Miguel Candel─ al que li atribueixen una frase: “Se ha hablado mucho de la memoria de los peces. Dicen que si un pez pica un anzuelo, y le dejas libre, volverá a picar en el mismo anzuelo. Una de dos, o el pez apenas tiene memoria, o el pez es gilipollas”.
Recordo un viatge a Madrid, a una festa del PCE a la Casa de Campo, en la que actuava Quintín Cabrera. Feia temps que havia deixat Barcelona. Vaig aprofitar per parlar una estona amb ell i es notava la dificultat que tenia per tirar endavant la família. Els cantautors estaven en crisi, sobretot els que no s’havien venut a l’or de la socialdemocràcia del PSOE. Quintín estava entre aquests últims. No fa massa llegia un article d’homenatge a Luispas ─Luis Pastor─, un altre resistent.
Quintín Cabrera va morir el 12 de març del 2009, ara fa 10 anys i quasi a punt de fer els 65 anys.
Conservo com una relíquia els seus 10 Partes médicos o de guerra que van des del 16 de novembre del 2008 al 18 de gener del 2009. En ells explica als seus amics l’evolució de la seva malaltia pulmonar, a l’espera d’un transplantament.
En algun moment, recordant-lo, ja he fet ús d’alguns fragments d’aquests “partes”. Si ara em repeteixo, us demano disculpes, però crec que és una de les millors maneres de recordar-lo.



Aquí va el primer:

Hace tiempo que no sé
cómo andas camarada
y si no te he dicho nada
es que en casa, el Interné
va como el culo y se ve
que debo arrastrar la cruz
porque no veo la luz
en el túnel en que estoy
me quejo, pateo y doy
contra un muro mi testuz.

Un informe aquí te mando
que te explica mis pesares,
Socio, que por estos lares,
sigo vivito y coleando.
Eso sí: no sé hasta cuando
(aunque no ya mismo espero)
no me doblan, compañero,
ni curas ni dictadores
me doblan estos dolores
pulmonares traicioneros

Desde tierras de Castilla
donde se encuentra Luzón
entonaré mi canción
-una gaucha milonguilla-
y aunque mi voz ya no brilla
y mi acento está opacado
por el tiempo que ha pasado
y por las enfermedades
sigo cantando verdades
y las canto en todos lados.

Así que, buen compañero,
un abrazo antes que nada.
Mi saludo, Camarada,
junto a este canto sincero.
Tomo mi guitarra, pero
solamente como apoyo
porque hoy este criollo
se vale del Interné
así que imagínese
la música y todo el rollo.

Disculpe por la tardanza
en mandarle algún escrito.
Resulta que hace un tiempito
ando mal, y en esta danza
de cambios y de mudanzas
de historias, de sofocones,
los médicos, los muy cabrones,
analizando mi tos
me han decretado ¡por dios!
enfermo de los pulmones

Por casa anda todo igual:
mi afección a los pulmones
me ha dado preocupaciones
y ando respirando mal.
Aunque me llamen bagual
no me rindo ni me canso
pues quiero curarme y, manso,
voy buscando soluciones
¡aunque esté hasta los cojones
de que me tomen por ganso!

La cosa es entreverada
como “puñau de lumbrices”:
por un lado se me dice
“no se preocupe por nada”
más por otro, camarada,
“la fibrosis pulmonar
no la sabemos curar
si no es con un transplante”
¡Con los pies para adelante
pronto me van a sacar!

La cosa es seria, no crea,
y si sigue hacia delante
sólo me espera un transplante
de pulmones. Pa’ que vea
que mi pobre vida rea
se va quedando más corta:
sedimentos en la aorta
y más grande el corazón.
Menos mal que la razón
aunque poca, no está “morta”.

En fin, que paso mis días
entre toses y sofocos
y veo que me queda poco
rollo. Aunque alegrías
si que tengo. En la vía
no se quedarán mis hijos.
Les dejo, porque eso es fijo,
poca plata y cien canciones,
herramientas y montones
de ideas con que me rijo.

Componer, compongo poco
porque soy muy exigente
y quiero darle a la gente
calidad. No me equivoco.
Yo no me como los mocos.
Dando vuelta a las palabras
cada poema se labra
con sudor y con paciencia
escribir no será ciencia
pero hace que uno se abra.

La fibrosis pulmonar
es una cosa muy rara
porque hay que plantarle cara
si uno se quiere salvar
hete aquí que mi luchar
es entrar en el por ciento
de los que tienen asiento
de este lado de la vida
y aunque la cosa es jodida
peleo hasta contra el viento.

Mi familia, macanuda:
la niña tocando el piano
y es feliz, como su hermano
y eso me sirve de ayuda.
Ferran en Coruña, suda
para mantener su prole.
Tres nietos como tres soles
son los que tengo en Galicia.
Así es que me hace justicia
la vida con sus bemoles.

Con la canción sigo igual:
lidiando contra molinos.
Ya sabe usté que mis trinos
fustigan al capital,
por eso veo normal
que me ignoren los que mandan
y silencien los que andan
adulando al influyente.
(aunque a mi canto, esta gente,
en vez de callar, agrandan)

Repito: estamos luchando
contra molinos de viento
que culo de mal asiento
no se conforma pastando.
No solamente cantando
contra del Imperio cruel:
apoyando a todo aquel
que le preocupa el futuro
y que defiende sañudo
el ejemplo de Fidel.

El pueblo donde moramos
se encuentra en Guadalajara
y aunque le parezca rara
la situación, es que estamos
desasistidos y vamos
de mal en peor y duele:
no tenemos ADSL
y se nos marcha la luz,
vea, Compadre, ¡que cruz!
¡Se me rompen los caireles!

En medio de tanto barro
la cosa va regular:
no da para tanto el bar,
pero no me como el tarro
porque cada tanto agarro
un recital bien pagado
que me salva lo apurado
de la cosa financiera
y allá marcha don Cabrera
a cantar a cualquier lado.

La casa nueva, parada,
espera tiempos mejores.
Menos mal que en los amores
y aunque nunca pasa nada,
la cosa, estabilizada,
la llevo sin tropezones.
Mis hijos, como campeones,
me cuidan y me dan mimos.
El amor que nos sentimos
vale más que mil pulmones.

En fin, sepa disculpar
si ve en mi correspondencia
atraso, alguna carencia
o fallos en mi narrar.
Mi práctica epistolar
lleva unos meses diezmada.
Ya lo sabe camarada:
es la salud susodicha,
amén de alguna desdicha
que da el cambiar de morada.

Como aquel gaucho decía
“quede con dios, compañero.
Yo, con la virgen”. Espero
que lo pase bien y el día
que por avión u otra vía
se acerque por estos pagos
será colmado de halagos
por mi amistad verdadera.
Lo espera QUINTÍN CABRERA
con guitarra, mate y tragos.

NO CAL FER CAP COMENTARI. L’ESTAT D’ÀNIM DEL QUINTÍN I LA SEVA “RETRANCA” JA HO EXPLICA TOT. GENI I FIGURA...
US DEIXO AMB EL FINAL DEL DESÈ EN EL QUE L’HUMOR SEGUEIX FIDEL I L’ESPERANÇA ENCARA TREU EL CAP.

[...]
Así trascurren mis días
más que abatido, aburrido.
Me canso, pero no ha sido
porque me falte alegría
es porque esta pena mía
de vivir con poco fuelle
me ha hecho acatar las leyes,
a no ser indiferente.
y oxígeno dependiente
más tranquilo que los bueyes.

La doctora está confiada
-eso vale un Potosí-
pero, Amigos, sigo aquí
y nunca me pasa nada
sólo espero una llamada
y el teléfono no suena.
Tengo la cabeza llena
de teorías delirantes
esperando que un donante
me libre de esta condena.

De momento, he aprovechado
para arreglarme los piños*
y comprobar el cariño
que mucho me han demostrado
mis deudos. En todos lados
me han tratado con sincera
amistad, que reverbera
como un sol donde se exponga.
Y aquí acaba su milonga
su amigo QUINTÍN CABRERA.


+

L'ARTISTA, EL CANTANT, EL PALLASSO...

dijous, de gener 31, 2019


Cada cop que intento provocar la memòria i mantenir el record d’algun personatge, hi ha una lluita entre la data de naixement i la del seu traspàs. I és clar que hi ha una diferència clara entre les dues, donada per la proximitat en el temps, el que provoca una certa necrofília. Fugint d’aquesta, busco la data de naixement: 4 de febrer de 1942, a Alcoi. L’ Ovidi Montllor ara faria 77 anys, ─si no hagués mort als 53─ i, vet per on, m’han entrat unes ganes boges de recordar-lo: un personatge que, amb les seves cançons ─i la seva teatralització─, enfortiria les meves arrels.


La seva actuació ─memorable─ a la sala Octubre a València, representant, tant com cantant, Autoretrat, amb moments genials i frases que no puc oblidar: “Tinc un partit i una ideologia” que refermen el contingut d’una altra peça gravada a la memòria: La samarreta (una de les cançons primeres que va fer i una de les darreres que va cantar).

Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta en feren. Vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contracorrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara porta el cap topant de terra.
D'ençà, per aquesta samarreta
no he pogut sortir al carrer,
ni treballar al meu ofici, fer de ferrer.
He hagut de en el camp guanyar jornals,
ai, si la gent ja no em veia,
jo treballava amb la corbella.
I dintre de tots els mals,
sé treballar amb dues coses:
amb el martell i la corbella.
Gairebé no comprenc perquè la gent
quan em veia pel carrer
em cridava: Progressiste!
Jo crec que tot això era promogut pel seu despiste.
Potser un altre en les meves circumstàncies
ja hagués canviat de samarreta.
Però jo que m'hi trobe molt bé amb ella,
perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que no se me faça vella.



Tot el que era l’Ovidi Montllor ─els seus múltiples oficis─ tenia unes arrels; la principal a casa seva, que als 12 anys ja havia d’enviar els fills a treballar i entre les secundàries, l’escola franquista que reflecteix perfectament a la cançó L’escola de Ribera:

La suma era
dos més dos.
El resultat era
quatre.
La pregunta era
Qui és?
La resposta era:
Déu.
La consigna era:
Pàtria.
La resposta era:
alçar el braç.
La classe era
a les nou.
El mestre era
a les deu.
El "water" era
al fons.
La merda era
a l'entrada.
Els amics érem
tots.
Els diplomes eren
grocs.
Els diplomats eren
verds.
El Crist era
de fusta.
Els cristians
de cartó.
Els pupitres eren
bruts.
Els que sèiem érem
pobres.
La regla era
per la mà.
La mà era
per tancar-la.
El càstig era
sever.
El càstig era:
Por.
La missa era
molt seria.
Els assistents
no ho sabíem
el capellà era
vell.
Els nens
tampoc ho sabíem
Els corredors eren
llargs.
Els que corrien
fugien.
El rellotge era
bonic.
Les hores eren
llargues.
L'ensenyança era
com era.
Els ensenyats
el què som.
Els mestres.
El Crist.
El capellà.
El pupitre.
Els companys.
El llibre.
La pissarra.
La infància.
La tendresa.
La fe.
La por.
L'estima.
Tot perdut
per sempre,
El resultat era un,
la jugada era
perfecta.



I no puc oblidar aquell record de Jacques Brel i Le plat pays: El meu poble Alcoi.

Té costeres i ponts,
música de telers;
té muntanyes que el volten
i li donen fondor.
Allí fan ser un riu
aigües brutes de fàbriques;
allí fan nàixer boira
del fum brut sense ales.
Eiximeneres trauen
en prova de treball
d'un poble que l'ofeguen
i que no mataran:
el meu poble Alcoi.

Poble d'història d'homes
que han volgut llibertat;
poble tossut i obert,
carrancs, clavillat.
Com un gall matiner
canta i alça la cresta,
com si el seu horitzó
fóra fora finestra.
Hi ha també un raconet
que només el sé jo,
ple de flors a l'estiu,
ple de flors a l'hivern.
El meu poble Alcoi.

Allí hi ha un campanar
que en guerra el van tombar
i que després l'han fet
calcat com era abans.
Per vergonya de tots
i beneït pel clero;
la vergonya de fer-te
anar al teu enterro.
I encara té una font
roja i fresca tostemps;
com ella dóna vida
la primavera mou
al meu poble Alcoi.

Allí fan unes festes
que a molts els dura un any
i que altres les esperen
sense pensar en el sant.
Són moros i cristians
que el cafè els fa germans;
sempre perden els moros
i guanyen els cristians.
Tants amos, tants obrers,
tan dolç i tan amarg;
ballen colors de festa
amb músiques i focs
al meu poble Alcoi.

Amb un Cantó Pinyó,
lloc de cita amb tothom;
amb el Barranc del Cinc
com dos braços oberts.
Allí hi ha una glorieta
que ensenyen als infants
i que els dóna cabuda
quan s'han cansat d'anar;
i els té fins que se'n van
al món millor que ens diuen;
rient pels qui li vénen,
plorant pels qui se'n van
va coneixent-t'ho tot
el meu poble Alcoi.



I més Ovidi.
I més Ovidi.
I més Ovidi...
+

JOSÉ MARÍA VALVERDE, EL CAMARADA

divendres, de gener 18, 2019
Algun cop, a la vida, coneixes persones que et deixen imprès un record que, amb el pas del temps, es fa inesborrable. I, amb el mateix pas del temps es converteix en una arrel que ens lliga més i més a la terra. No és que hi hagi una gran quantitat d’aquestes persones però, com es diu habitualment, prima la qualitat i omple grans extensions.

Vaig conèixer José María Valverde un dia de Sant Jordi a les Rambles a la paradeta del Partit. No vam parlar gaire temps però va ser suficient.. Un altre moment de contacte el vam tenir amb la seva presència a les llistes del Partit al Parlament. En una entrevista a Mundo Obrero, febrer del 1996, deia:
“Soy muy amigo de los del PCC. No estoy inscrito en el partido, pero apoyo todas las iniciativas que ellos me proponen. Fui candidato, como independiente, al Parlament en sus listas en las penúltima selecciones. Fue horrible porque no obtuvimos ningún diputado”. Poc després, amb la seva mort, el 6 de juny del mateix any, va estar sempre present a les meves ARRELS.
Ara el segueixo recordant quan, el 26 de gener, faria els 83 anys.

I va voler l’atzar que, amb el pas del temps, passés per Barcelona un professor de la Universitat de Saragossa ─Juan Carlos Pueo es diu─ que, interessat pel l’obra de José María Valverde demanés poder consultar les col·laboracions del nostre poeta a l’Avant, doncs li eren necessàries per a un llibre que estava escrivint. El vaig acompanyar a l’arxiu i el resultat de la busca va aparèixer a Los usos de las palabra. El pensamiento literario de José María Valverde, Vigo, 2011.
D’ell trec l’anècdota següent: En una situació familiar difícil econòmicament, Valverde va demanar una beca March per a traduir en vers el teatre de Shakespeare. El concurs el va guanyar un altre traductor amb el projecte de... traduir a l’alemany la poesia de Valverde.
I que bé va rellegir llibres que teníem ja relegats al prestatge de la biblioteca, oblidats per l’acumulació de lectures noves. Torno al llibre de Pueo i quan aquest recorda Guillermo de Humboldt y la filosofía del lenguaje, inclou en el seu record uns versos del poemari Versos del domingo (1954), Salmo dominical ante el verano (vv. 1-13), que no puc evitar reproduir:

Esta mañana dije “verde”, “cielo”, y me sentí ahogado de realidad; me detuve
a decir si el agua merecería el nombre de “blanco” o el de “gris-plata”,
y medité cuidadosamente sobre el lago, al fondo de un anillo de bosque, en su monte,
con un poco de nube en el crepúsculo, y los minúsculos nadadores;
y al estipular las palabras justas, como si girara una llave, se me vino encima
la inundación de las llanuras con rectas de labor, rebaños de montañas, con meticulosa
población de árboles,
muchos veranos de mundo a punto, olorosos kilómetros, vientos de mar a mar, caminos
de planeta.
Esta mañana dije “vino”, “piedras”, y salí entre los niños de comunión, recién cortado el
pelo,
y me senté en la plaza a discernir los adjetivos exactos a las calidades de las cosas,
aplicando esforzadamente el oído a las risas y al asmático dialecto del hombretón,
con su ligero jersey pálido y sus arrugados pantalones de elefante, viendo pasar
mañana,
y al irlo a nombrar todo, sentí que me invadían campos de humanidad,
mares de tumulto y lenguaje, horizontes de familias festivas, ríos de obreros en
bicicleta.

I els versos, en una relació lògica, em porten a una cita que trobo més endavant i que es pot aplicar als temps actuals:
“...Humboldt se mantiene fiel a las tesis de Herder de que son las lenguas las que marcan las diferencias entre nacionalidades, legitimándolas”.

La seva estreta relació amb Cuba es fa palesa en l’opinió de Cintio Vitier que considera Años inciertos (1971) com: “el más arrasador acto de contrición de la poesía contemporánea en nuestra lengua”. Cintio Vitier, “Nuestro Valverde, Casa de las Américas, 208 (1997).
D’aquest llibre és “Toma de conciencia”:

Primero era un mandato de cruzada angélica
contra el hervor en marcha de puños en la calle:
entre un vago tufillo de iglesias incendiadas,
el miedo a que se hundiese el buen pasar modesto
nublaba a la familia en torno a la camilla.

Luego... mejor callar de la lucha civil,
el cadàver que sigue creciéndome en la espalda,
más mío cada vez, como muerto a mis manos.

Tras eso, años de hundirme en confuso vacío:
por un lado surgía el asco a los magnates,
mientras duraba el pánico a oír: ¡Ta están ahí!

Pero en medio de todo, dejando apocalipsis,
otra cosa apremiaba: el dolor silenciado
de la gente con hambre, del pisoteado pobre,
del injuriado oscuro, del invisible en mugre.

Eran las estadísticas crónicas de sudores,
en cada personaje resonaban gemidos,
y, al volver la mirada a la historia, los textos
de lisonjas heráldicas se borraban en llantos.

Por si no era bastante eso de ser poeta,
acechando en escucha la vida ajena y propia,
lo mismo que un espía, otra maldición vino
sobre mí: entre la charla bien educada, el té,
de pronto, me han mirado como a un perro rabioso.

Y aún más; tampoco puedo cambiar de apocalipsis:
a cada cual le peso su porción de maldades
y su poco de méritos, según se desvanece.
Seré traïdor para unos, blando para los otros,
abierto a un porvenir sin asiento ni gloria,
quizá colaborando, pero siempre mal visto,
progresista gruñón, mesurado extremista...

En lo de “amar al prójimo” entra este gris cansancio.
+

EL QUE NO SE MUEVE...

dimecres, de gener 02, 2019
Com passa moltes vegades a l’història ─i més quan ha passat tant de temps que celebrem centenaris─ els personatges són objecte de visions controvertides.

El 15 de gener de 2019 recordarem l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht del que ja es compleix el centenari. I aquest llarg temps transcorregut no pot evitar que amb ells succeeixi el que deia al començament. Les seves paraules, gestos, actituds,... es veuen des de diferents punts de vista. Sense ànims d’entrar en aquestes picabaralles, recordem els personatges internacionalistes, revolucionaris que amb la seva prematura mort no van poder donar resposta a moltes de les qüestions que ara es debaten (Recordem que entre els dos hi havia una diferència d’edat d’uns tres mesos). Sí que és cert que queden els seus escrits, però no podem oblidar que també es parla d’un jove Marx amb alguna diferència d’un vell Marx. Apliquem aquesta regla.

I faig aquest preàmbul perquè hi ha un tema en el que tots els que es consideren deutors del treball fet per Rosa Luxemburg no es posen d’acord. El 8 de març uns veuen una Rosa Luxemburg feminista i un altres, tot el contrari. I el que és pitjor ─per acabar-lo d’arrodonir─ és que tots utilitzen a la seva amiga Clara Zetkin. Aquí ho deixo.

L’argentina Beatriz Iriart escriu:

A la memoria de Rosa Luxemburgo

Cuando cantamos
el paisaje universal cambia
pero si alguien desaparece
grita
y se siente amurallado
entre gemidos y voces.


ROSA LUXEMBURGO
Daniel Fernández Abella

Compañera, revolucionaria y camarada
Rosa roja de la primavera
vilmente asesinada
por defender los intereses de la clase obrera

Eterna luchadora, eterna activista
con el puño levantado frente a muros y alambradas
frente al capitalismo y el fascismo, dos bestias desalmadas
camarada, compañera, revolucionaria, mujer, comunista

Alzaste la voz enarbolando una roja bandera
que clamaba revolución y animaba a las masas obreras
a luchar por el mundo nuevo que llevabas en tu corazón
forjado a base de lucha, socialismo y revolución

Asesinada y mutilada, tu voz nunca silenciaron
y de la historia tu nombre borraron
porque podrán cortar las flores pero no detendrán a la primavera
compañera, comunista y guerrillera


Mentre buscaven el seu cos pels rius de Berlín ─el cos de Karl Liebknecht va ser llençat a un altre diferent─ un Bertolt Brecht de només 21 anys escrivia

“La Rosa roja ara també ha desaparegut. On es troba és desconegut. Perquè ella als pobres la veritat ha dit. Els rics del món l’han extingit” .

En una carta que el 6 de juliol de 1917 escriu a Hans Diefendbach podem llegir al final:

“Només una cosa em fa patir: haver d’aprofitar sola tanta bellesa. Voldria cridar per sobre del mur: us ho prego, presteu atenció a aquest dia sumptuós! No oblideu, encara que esteu enfeinats, encara que travesseu el pati corrents, absorts per les vostres tasques urgents, no us oblideu d’aixecar el cap un instant i fer una ullada a aquests núvols platejats i al tranquil oceà blau en el que neden. Feu atenció a aquest aire ple de la respiració de les darreres flors del til·ler, a l’esclat i l’esplendor d’aquest dia, perquè aquest dia no tornarà mai, mai! Us és donat com una rosa oberta als peus, que espera que l’agafeu, i la pressioneu contra els llavis.

La nit anterior a la seva mort va escriure les que es consideren les darreres paraules conegudes:
“El lideratge ha fallat. Inclús així, el lideratge pot i deu ser regenerat des de les masses. Les masses són l’element decisiu, elles són el pilar sobre el que es construirà la victòria final de la revolució. Les masses van estar a l’altura; elles han convertit aquesta derrota en una de les derrotes històriques que seran l’orgull i la força del socialisme internacional. Y això és pel que la victòria futura sorgirà d’aquesta derrota. L’ordre regna a Berlín! Estúpids sequaços! El vostre ‘ordre’ està construït sobre la sorra. Demà la revolució s’aixecarà vibrant i anunciarà amb la seva fanfàrria, per a terror vostre: Jo vaig ser, sóc i seré!”

+

UN ACTE DE JUSTÍCIA

dijous, de desembre 27, 2018


Cada cop que em poso a escoltar Jean Ferrat ─no importa quina cançó─ estic fent un acte de justícia. És el que em va portar a visitar la seva Casa-museu a Antraigues-sur-Volane a l’Ardèche francesa, aprofitant un viatge a la Provença. Diuen que tots els camins porten a Roma...



I és que la censura franquista, benèvola amb els cantants francesos de caràcter més anarquista ─Léo Ferré (l’únic artista al que Ferrat va demanar el seu autògraf) o Georges Brassens─ no va fer el mateix amb Jean Ferrat, de reconeguda militància comunista.
Ja he dedicat algunes Arrels a recordar la seva figura i els problemes que li va portar el seu comunisme, fins i tot al seu propi país. És interessant contar l’història d’una cançó: À la Une ─on criticava una televisió pública dominada per empreses privades─ va ser la gota que va acabar d’omplir el got que ja havia anat omplint el conjunt de cançons de caire polític: Potemkine, Camarade, Maria i moltes més.


Jean Ferrat escriu: “ El servei públic s’alinea amb les cadenes privades en una carrera per l’Audimat. En 2001, un pas extremadament greu ha estat donar en la privada amb aquests súper ganxos on productes prefabricats són llençats com pots de conserva... Són censats entre les “noves estrelles”. No tinc res contra aquests joves. [...] La cadena de televisió està associada a una multinacional del disc, fins els grans magatzems on es ven l’essencial de la producció musical. Els recipients afegeixen”Vist en tal emissió de tal cadena” i la promoció aixafa tota la resta. De tot això cal preocupar-se.

https://www.youtube.com/watch?v=bGljAlEg3vU

A la Una

És una emissió formidable
Sobre els problemes de societat
On els herois i els miserables
Us parlen amb tota llibertat
Són víctimes? Són culpables?

Aquesta nit veieu per començar
Alguns gàngsters temibles
Que fa la sortida dels instituts
Seuran a la vostra taula
A condició d’estar emmascarats
Un testimoni inoblidable
Un gran moment de veritat.

[Tornada]
Aquesta nit, aquesta nit
Després de la roda de la fortuna
Els gàngsters, els gàngsters
Són a la Una.

És una emissió fantàstica
On teniu un paper a jugar
Un paper moral, un paper cívic
Per ajudar-nos a retrobar
Aquells dels que no tenim notícies
Desapareguts volatilitzats
Aquesta nit us llenço una crida
Només vosaltres ens podeu informar
En quins baixos fons la desgraciada
Ha pogut un dia extraviar-se?
Quines maniobres molt dubtoses?
Ha hagut de fer per a lliurar-se?

[Tornada]
Aquesta nit, aquesta nit
Després de la roda de la fortuna
La mà de ma germana, la mà de ma germana
És a la Una.

És una emissió trencadora
Sobre el transfons de la societat
Una fulla de vida sagnant
Que vosaltres no podeu faltar
Un home que ha pagat el seu deute
Vint anys de presó merescuts
Reconstruirà en directe
Quans diners ha tocat?
Prement sobre el gallet
Per assassinar un diputat.

[Tornada]
Aquesta nit, aquesta nit
Després de la roda de la fortuna
Els assassins, els assassins
Són a la Una.

És una gran sèrie
De grans debats televisats
De controvèrsies fabuloses
De cara a cara sense pietat
Entre qui sagna i qui talla
Entre botxins i torturats
Entre un policia corrupte i una puta
Un delator, un denunciat
Entre un “para” i un “fellouze”
Entre un violador i les violades
I després com una apoteosi
Entre SS i deportats.

Aquesta nit, aquesta nit
Després de la roda de la fortuna
Un PAF obscè, un PAF obscè
És a la Una.
La seva actitud dóna fruit i el 12 de setembre de 1991 rep aquesta carta d’Étienne Mougeotte, aleshores vice-president de TF1.

Però no tot van ser entrebancs. El gran poeta Louis Aragon li escriu l’1 de febrer de 1961 autoritzant-lo a musicar el seu poema J’entends, j’entends.

Estimat Senyor,

No he oblidat el vostre nom. Us autoritzo completament a reincidir.
Poseu en música el poema que heu triat. Crec que existeix (n’equivoco tot el temps al respecte) una posada en cançó de Philippe Gérard. Però no
n’estic segur. (...)

Amb tota la simpatia per a vos.

Aragon


+

ALS 30 ANYS DEL SEU ASSASSINAT

diumenge, de desembre 16, 2018
Ja tenia, amb temps, prevista l’arrel dedicada a la memòria de Chico Mendes, però la història ens juga males passades i la possibilitat d’un record més o menys emotiu, però l’aparició d’un personatge que gaudirà amb la destrucció de l’Amazònia dóna una altra actualitat al seu assassinat.
Jair Bolsonaro és aquest personatge que dóna suport als “garimpeiros”, buscadors d’or a cel obert i que destrueixen grans espais de l’Amazònia al temps que la deixen contaminada de mercuri: les terres i els peixos. Uns altres responsables d’aquesta desforestació són els “fazendeiros” (grans terratinents) i dels que sortiran els assassins de Chico Mendes.

Aquest, poc abans de ser assassinat, ja deia en una intervenció pública:
“No vull flors a la meva tomba perquè sé que les aniran a arrencar a la selva. Només vull que la meva mort sigui una contribució per acabar amb la impunitat dels matons, els quals compten amb la protecció de la policia d’Acre i que ja han matat més de 50 persones com jo, líders seringueiros (extractors del producte del que s’obté el cautxú), disposats a salvar la selva amazònica i a demostrar que el progrés sense destrucció és possible.”

Hi ha un llibre, ja convertit en clàssic, Senderos de libertad, de Javier Moro, Planeta/Seix Barral, 1992, de lectura imprescindible.
La recomanació del llibre, l’audició de la cançó de Maná, Cuando los ángeles lloran i la lectura del poema de Thiago de Mello, Chico Mendes: Sueño que crece en el corazón de la selva ¿què millor manera de recordar l’assassinat de Chico Mendes el 22 de desembre d’ara fa 30 anys?

THIAGO DE MELLO

Chico Mendes: Somni que creix al cor de la selva

Ja no freqüentes
amb el cos commogut
Els espais del món.
La mida del temps no t’arriba.
Vas guanyar la dimensió del somni:
ets estel de l’alba de l’esperança.

Arribat vas ser al món
─front estelada,
pit cabalós─
per a que complissis
en la construcció del temps
del que a l’home hi ha
de rosada indignada.

Atenies altes crides:
la selva i els seus pobles
necessitaven (necessiten)
de l’esperança amb que feies la sembra
i el poder amb que descobries
que l’amor és possible.

Els enemics de la vida,
tremolant davant l’albada,
ferotges van tallar
el teu camí inesborrablement escrit
en la verda realitat,
en la terra nostra de cada dia.

Embogits perquè els enfonsaves,
van pensar que podrien
emmordassar la fe
en el regne de la justícia
i convertir en moneda
l’esplendor de la primavera.

Ni van pressentir
que eres de la nissaga dels éssers
que naixen per a romandre.
Ara, intocable.
prescindeixes del cos.

Perdures amb nosaltres.
Ens portes i et portem.
Vet aquí que la vida de l’home
i el que parla i el que fa
es fa fonament
del que serà l’esdevenidor.

I la teva pròpia mort
és la flama que ens crida
per a portar la greda,
espolsar la pissarra,
aparellar els puntals
de maçaranduba
i ajudar a construir
les esplèndides ciutats.

Per això et canto, germà.
Tu ens fas capaços
de cuidar del sol i del cel
del regne de la claredat
que és la nostra falda i la nostra casa.

Avancem pels senderis
que vas ajudar a obrir
i per a no perdre’ns
ens vas deixar estels
als trocs de les seringueiras
a les sacopemas de les samaumeiras,
i fins i tot a les faves morenes
de l’acapurana florida.

La llampada serena dels teus ulls immensos
balla en les escates esmaltades
que neixen de l’aiguabarreig
de l’Acre i del Xapuri.

Deixa’m revelar-te que a vegades
ens mossega una ombra de desànim
i ens esgarrifa l’espant
davant els estocs de l’opulència
que no dorm i està plena d’ulls.

Ací els ocells de la selva
arriben confiats,
les òlibes s’acomiaden dels estels
cantant les síl·labes alegres
del teu nom de nen.

Per tot el que ens dones,
et porto el so dels rems
dels pescadors de pirarucu,
porto la palma ballarina
dels nens de l’horta,
panxuts, flacs
escolars.

Porto el cant del sindicat
dels ocells d’ales cremades
per les brases inhumanes;
la suor de les trencadores de cocos,
de les que fan farina d’aigua,
de les pastadores d’açaí.

I acabo aquest gest de mà agraïda
amb l’abraçada dels nen amazònics
que naixeran encara, beneïts
Per l’arc iris majestuós de l’amor
Que s’aixeca de la saba del bosc
De les terres fermes del Xapuri,
Amb tots els colors de les races humanes.


Maçaranduba: arbre amazònic, de fusta noble.
Seringueira: l’arbre que dóna la llet del cautxú
Samaumeira: majestuós arbre de la selva
Acapurana: arbre que conversa amb el riu.
Pirarucu: un dels més grans i predilectes peixos dels dontres rius.
Açaí: nom de l’arbre i el fruit, del que es fa un suc de poder energètic.
+

JESÚS MONCADA, UN ANY MÉS

dimecres, de novembre 28, 2018
Mapa de Mequinensa dibuixat per Jesús Moncada.


Jesús Moncada, nascut l’1 de desembre de 1041 ─ara faria 77 anys─ va ser un mequinensà una mica atípic. Trenca la trajectòria de la majoria dels seus conciutadans i, en lloc d’anar a estudiar a Lleida ho fa a Saragossa. Ell comentava que allà havia tingut la sort de trobar molts professors de literatura. Un d’ells, quasi amb tota seguretat, devia ser el poeta Miguel Labordeta, germà del cantautor José Antonio Labordeta, i fill del Miguel Labordeta director i propietari del col·legi Santo Tomàs de Aquino, on estudiava Jesús Moncada. Miguel Labordeta fill li havia regalat Mi infancia y juventud, de Ramón y Cajal. També recordava amb afecte al poeta Rosendo Tello, professor del col·legi.
Nogensmenys, a la llarga i ja des de Barcelona, Mequinensa tornarà per a convertir-se en l’objecte únic de la seva obra. Segueixo pensant que la seva mort prematura havia tallat el projecte, segons ell ja començat, de fer una novel·la urbana on Gràcia, el barri de la seva residència, seria el centre.

I potser, buscant aquesta vesant urbana, que l’allunyava del ruralisme de la seva obra, vaig raure en la seva breu aproximació a l’article periodístic.

I és allà ─a Cabòries estivals─ on trobo el que pot ser el motiu d’aquesta nova aproximació a Jesús Moncada.

Rellegint els seus articles publicats a la premsa d’immediat em crida l’atenció La cavalleria roja, publicat a la revista El Temps al 1987, amb motiu de la publicació en català de l’obra d’Isaak Bàbel. He acabat una novel·la del brasiler Rubem Fonseca, Vastas emociones y pensamientos imperfectos, en la que a un cineasta amb dos anys sense treballar li encarreguen dirigir una pel·lícula sobre Bàbel i en la que troba un suposat manuscrit d’una novel·la inèdita, el que seria una obra pòstuma.

Quina coincidència!

L’article de Moncada comença: “No m’han deixat acabar”, diuen que va exclamar aquell jueu d’Odessa quan van detenir-lo, un matí de maig del 1939, en plena dictadura estalinista. Quinze anys més tard, després d’una revisió del procés, Bàbel va ser rehabilitat, però ell no ho va veure: segons dades oficials, havia mort executat en un camp de concentració el 17 de març del 1941. Era el final d’una vida d’escriptor que Gorki ─el primer que va publicar les seves narracions─, li havia vaticinat honrosa però dura...”
Uns altres dels articles els va escriure per obligació.

A “Després del Creixells”, publicat per tradició a la revista de l’Ateneu Barcelonès el 4t. trimestre del 1988, escriu:
Senyor President: quan arribo a casa, el meu gos, el Rom, em renya. Té raó. Intento justificar-me, explicant-li per què no he pogut treure’l a passeig a l’hora acostumada. Li dic que aquest vespre, i sense haver-ne tingut nassada, he hagut de fer cap en un tres i no res al saló d’actes de l’Ateneu on havia de recollir el Premi Joan Creixells, atorgat a la meva novel·la Camí de sirga. I que després, amb el Sergi Pàmies, l’Oriol Castanys i el Carles-Jordi Guardiola, he fet via de seguida cap a casa. Però ell no para de rondinar. [...]

Eixim. Seguint l’itinerari de sempre pels carrers deserts, plens de papers convocant a la vaga general del dia catorze, fem cap a la plaça del Diamant. D’ençà del migdia, hi ha una novetat: al monòlit erigit en un dels angles, amb una inscripció en una placa de marbre per recordar que el lloc va inspirar la novel·la de la Mercè Rodoreda, apareix una pintada nova, indesxifrable, encara fresca. [...] No hi ha ningú fora de nosaltres. Asseguts a la muralleta, el Rom i jo contemplem el monòlit, ara anònim, transformat en monument a la incivilitat. Després, procurant esquivar vidres d’ampolles trencades escampats per terra i una xeringa sinistra llençada a la vorera, reprenem el camí de casa....

Just deu anys més tard, al 1998, es repeteix l’obligació. L’article “Nota al peu de la fosca”, comença:
L’estridor del timbre del telèfon s’afegeix a l’estrèpit circulatori que fa vibrar el vidres del balcó. De bon matí, el Torrent de l’Olla és un desgavell. Despenjo: un amic de Mequinensa acaba d’assabentar-se de la concessió del “Joan Creixells” a Estremida memòria i vol felicitar-me. Enllestides les efusions, acordem l’alifara de celebració per a la propera trobada, fem l’intercanvi meteorològic ritual ( la xafogor verinosa de Barcelona per una cerçada insistent, rabiüda, a la vall de l’Ebre) i passem a les novetats vilatanes. Ara, el to de veu de l’interlocutor em fa intuir que té alguna cosa especial a comunicar-me. [...] La notícia de molt lluny, del 1877. [...] Un cop amollada la notícia, “Aquesta”, lamenta, “t’arriba tard, ja no pots posar-la al llibre”, l’amic s’acomiada.
[...]

Malgrat que, com deia el meu confident fa un instant, aquesta besllum sobre la vida de l’infortunat traginer ja no pugui aparèixer a la novel·la, voldria deixar-ne constància. Potser la millor manera serà dedicar-hi l’article que, seguint la tradició dels guanyadors del “Joan Creixells”, he de escriure per a la revista dels amics de l’Ateneu. És qüestió de pensar-hi.

Jesús Moncada, no podia ser menys, ha aprofitat aquestes oportunitats per deixar-nos notícia del seu barri de Gràcia, de la vida de Mequinensa ─la que és dins i la que queda fora dels seus relats─ i, fins i tot, de les inclemències del temps.

+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre