les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

HOY EL CORAZÓN NOS LATE AFUERA

diumenge, de novembre 19, 2017
HOY EL CORAZÓN NOS LATE AFUERA

El 25 de novembre de 2017 havíem dormit a Santa Clara, després de retre homenatge a Ernesto Che Guevara.. Al matí, mentre preparàvem l’equipatge per sortir cap a La Habana, vam posar la televisió per saber que passava al món. El primer que vam sentir va ser la pitjor notícia que es podia esperar a Cuba: Fidel havia mort aquella nit. A partir d’aquell moment no ens vam separar d’una cançó desconeguda per a nosaltres. El nom, Cabalgando con Fidel. Havia estat gravada sota la direcció de Pancho Amat i la col·laboració del trompeta Yasek Manzano i l’Orquesta Sinfónica Nacional. Cantaven, Raúl Torres ─l’autor─, Rubén Sosa, Luna Manzanares i Annie Garcés. En aquells moments encara no sabíem que seria l’única música que se sentiria a Cuba durant nou dies.


Abans de sortir cap a La Habana vam pujar a la Loma del Capiro on les banderes onejaven a mig pal.



 Per cert, un petit detall: totes les banderes onejaven a mig pal Totes? No. Les de l’ambaixada ianqui ningú les havia tocat.

Aquell matí, dissabte 26, encara vam poder trobar un exemplar de Juventud Rebelde. Ni un de Granma o Tribuna de La Habana. En aquell exemplar, el subdirector i repentista Yoerky Sánchez Cuellar publica

Y sigues tu largo viaje...

1.
Ha muerto Fidel. ¿Qué escribo?
Me dicen que el Jefe ha muerto,
que no es un rumor, que es cierto...
pero yo no lo concibo.
Me dicen que no está vivo,
me informan de su partida;
pero no es verdad la ida
cuando se queda un sostén,
cuando se ha cumplido bien
con la obra de la vida.
2.
Qué soñador no te abraza,
si soñar en ti fue innato.
¿Quién no guarda tu retrato
en un lugar de la casa?
¡Cuánto valor y coraza!
¡Cuánta ética vibrante!
¡Cuánta historia desafiante!
¡Cuánta pasión, cuánta lucha!
Y solo un grito se escucha:
Hasta siempre, Comandante.
3.
Prefiero pensar, Fidel,
que sigues tu largo viaje
con el verdeolivo traje
como el mismo día aquel
que con una tropa fiel
desafiando la corriente
impulsaste el Granma al frente...
y al escuchar a Raúl,
sé que en otro mar azul
navegas eternamente.

La Habana, per aquells que la coneixen, era totalment desconeguda. El Floridita tancat, a la Plaza Vieja , com a la resta de la nació, no es podia consumir cervesa o altres begudes alcohòliques i l’absència de música marcava la tristor que es respirava.

El dia 29 teníem cita en una Plaza de la Revolución plena a vessar.
Aquí teniu dues imatges: a l’arribar i al mig de l’acte (aquesta captada d’una de les pantalles).





 Molta joventut. Moltíssima. Joventut sobre tot, que desmentia amb la seva presència, l’opinió interessada de la premsa capitalista. Joventut compromesa, capaç de repetir, de memòria, la lectura de les paraules de Fidel sobre la Revolucíó del 1r. de maig de 2000.

“Revolución es sentido del momento històrico; es cambiar todo lo que debe ser cambiado; es igualdad y libertad plenas; es ser tratado y tratar a los demás como seres humanos; es emanciparnos por nosotros mismos y con nuestros propios esfuerzos; es desafiar poderosas fuerzas dominantes dentro y fuera del ámbito social y nacional; es defender valores en los que se cree al precio de cualquier sacrificio; es modestia, desinterés, altruismo, solidaridad y heroísmo; es luchar con audacia, inteligencia y realismo; es no mentir jamás ni violar principios éticos; es convicción profunda de que no existe fuerza en el mundo capaz de aplastar la fuerza de la verdad y las ideas.
Revolución es unidad, es independencia, es luchar por nuestros sueños de justicia para Cuba y para el mundo, que es la base de nuestro patriotismo, nuestro socialismo y nuestro internacionalismo.”

Vam estar nou hores a la plaça. Temps de sentir i parlar amb els nostres veïns. Temps de emocionar-nos amb la seva emoció. Temps de contagiar-nos del sentiment de tot un poble ─conscient de que aquest “tot” no és un absolut─. Temps d’escoltar intervencions lluny de la simple diplomàcia.
Deia Rafael Correa: “Bertolt Brecht decía que solo los hombres que luchan toda la vida son imprescindibles. Conocí a Fidel y sé que jamás buscó ser imprescindible, pero sí que luchó toda la vida. Nació, vivió y murió con la necedad de lo que hoy resulta necio: la necedad de asumir al enemigo, la necedad de vivir sin tener precio.
Nosotros seguiremos jugando a lo perdido y tú seguirás vibrando en la montaña con un rubí, cinco franjas y una estrella”.
Daniel Ortega començava la seva intervenció preguntant: ¿Dónde está Fidel? I al tercer cop de repetir la pregunta, la resposta ja no era el simple ¡Aquí! S’afegia un ¡Yo soy Fidel! que cridàvem tots i que crec que es perllongava per tota l’illa.
Nicolás Maduro ─que en tot l’acte no es va moure del costat de Raúl─ cridava la consigna ¡Fidel, Fidel, qué tiene Fidel!, provocant la resposta de la plaça ¡Que los imperialistas no pueden con él! I seguia: “No pudieron, ni podrán. No pudieron con Fidel, ni podrán con el pueblo de Cuba, ni con los sueños de esperanza y de vida de la Patria grande”. I als crits de ¡Maduro, Maduro, a los yanquis dale duro!, responia amb una cara riallera: “No me provoquen”.
Més endavant ─va fer l’intervenció més llarga─ recordava la conversa mantinguda amb Fidel i Evo Morales el 13 d’agost de 2015, 89 aniversari de Fidel: “Maduro, Evo, yo los acompaño hasta los 90 años. Y yo le dije sorprendido, porque Fidel todo lo que decía lo cumplía, le dije: “No, Comandante, no nos puede dejar”. Y él me miró con mirada compasiva como de un padre a un niño y me dijo: “Ya yo hice lo que tenía que hacer, ahora les toca a ustedes, Evo, Maduro, a ustedes.” Contundente, inobjetable. Ahora nos toca a nosotros y a nosotras. ¡Es así, Fidel! Él sobrecumplio su misión en esta tierra, la sobrecumplió más allá de las expectativas más grandes que pudiera haber. Pocas vidas han sido tan completas, tan luminosas. Se va invicto, eso es mejor, como dicen ustedes, no se va, se queda invicto entre nosotros, absuelto, ¡absolutamente absuelto por la historia grande de la Patria!”




Hi ha moltes imatges de Fidel. Em quedo amb la que ens va deixar Sidroc Ramos.

NO PARA LA HISTORIA

Llegó a San Blas,
donde los tanques
por estrenar
erraban.

Alguien pregunta cómo
Comandante, cómo
ganaremos la playa
sin radio ni bastantes
municiones.

Mira todo furor
desde un T-34.

Y entonces dicta
una orden que acaso
no recoja la historia,
ni aún dicha por él;
que herirá la pudicia
de las damas, los niños
en sus saltapericos
no corearán, y algunas
almas núbiles
tolerarán apenas
entre persignaciones
(grito o llamada  o voz
de mando a la medida
de unos bragados, los
capaces de
tomar
Playa Girón):

                        ¡A cojonazos, señor,
                        a cojonazos!

Y ya en la playa ─aún
arman escándalo
unas granadas─ pone
de puño y letra que
en menos horas
de las setentidós...

Hasta aquí la
poesía, lo demás
es historia...

Playa Girón, abril. 1961

 DESTACAT RESTADELARTICLE
+

UN CENTENARI, MOLT MÉS QUE CENT ANYS

diumenge, de novembre 05, 2017
He deixat passar Octubre ─la nit del 24 al 25─ perquè al calendari gregorià, adoptat per Lenin en la primera reunió del seu govern, correspon a la nit del 6 al 7 de novembre. I perquè, a més a més, és una petita trampa que em permet guanyar uns dies per rumiar el que ens queda d’aquella data històrica.


Trobo a un article de Serge Halimi, director de LE MONDE diplomatique, una cita d’un membre del centre esquerra europea, a l’agost de 1991.

“¿És possible afirmar que a tots aquests caparruts ─referint-se als comunistes─, a aquets sectaris, a aquests incansables vaguistes, a aquests invasors de les nostres fàbriques i els nostres carrers que encoratjaven al desordre, a aquests obstinats que no paraven de reclamar reformes somiant amb la revolució, a aquests marxistes, a contracorrent de l’història, que van treure la son al capitalisme, els hi devem molt?”
I segueix la reflexió d’Halimi a la llum d’aquestes paraules:
“La “fi del comunisme” va semblar tancar el gran debat que va oposar a les dues principals corrents de l’esquerra internacional després de la Revolució russa, significant la derrota d’un dels protagonistes la victòria de l’altre, és a dir, la revenja de la socialdemocràcia sobre el seu revoltós germà petit. Però aquest triomf va durar poc. El centenari de la presa del Palau d’Ivern coincideix, en efecte, amb el reguitzell de revessos que acaba de patir el corrent reformista. La dinastia Clinton ha estat eliminada, Anthony Blair, Felipe González i Gerhard Schröeder es dediquen al negocis; pel que fa a François Hollande... Simultàniament, una forma d’impaciència, de radicalitat renaix en la majoria d’aquests països ─i en altres─.”

No us podeu ni imaginar el tranquil que m’he quedat després de reproduir aquestes llargues cites. Perquè veig els que en algun moment de l’història es van considerar hereus d’aquests, fent el mateix que els seus pares putatius. Aquests dies, què deu celebrar un personatge com Pedro Sánchez?

Miro el planisferi i prenc consciència de la quantitat de països que, gràcies a l’estat resultat de la Revolució, van poder trencar el jou de l’imperialisme. I d’altres que, com Cuba o Vietnam, mantenen vives les seves idees. I me n’adono de que encara podem celebrar la força emancipadora que va tenir la Revolució Russa. No podrem oblidar ─i només per posar alguns exemples─ el que ve representar en l’organització d’una nova societat. Éric Aunobel resum: “De caràcter social, la revolució va posar en tela de judici, totes les figures de poder: pares de família, funcionaris, industrials, terratinents, oficials.”
Guillermo Almeyra respon breument a la pregunta: Què va ser la Revolució Russa? La conjunció entre una immensa revolució camperola precapitalista, la revolució de les minories nacionals contra el despotisme asiàtic dels tsars ─molta atenció a la dada─ i una revolució anticapitalista d’una minoria obrera molt concentrada i una part era avançada, culta i intel·ligent.

Però, sobretot, vull aturar-me ─i destacar─ el paper jugat en l’educació. ─Pot servir, com a contrapunt, el “paper” dels ministres del ram: Wert i Méndez de Vigo─.
L’instrucció púbica es va convertir en una prioritat. Parlem de 134 milions d’éssers que no tenien accés a la cultura, que la majoria no sabien llegir ni escriure. L’escola va ser obligatòria, gratuïta i mixta, a diferència del tsarisme que només escolaritzava un de cada cinc infants, sense diferenciar la nacionalitat Llegim a La balada del primer maestro, del novel·lista Chinguiz Aitmátov, les dificultats per portar a terme l’escolarització a llocs aïllats on els mujics encara tenen tot el poder. Un jove soldat, recentment llicenciat, arriba a l’aíl (petita acumulació d’habitatges a la Kirguizia) que no té mestre ni escola.
“─Us ensenyaré a llegir i a comptar; us mostraré com s’escriuen les lletres i les xifres ─deia Diuishén─. Us ensenyaré tot el jo mateix sé...
I, efectivament, ens ensenyava tot quant sabia, mostrant al fer-lo una paciència sorprenent. Inclinant-se al costat de cada alumne, ens ensenyava com devíem subjectar el llapis i després ens aclaria amb entusiasme les paraules incomprensibles.”Chinguiz Aitmátov ret un homenatge a aquelles dones i homes que en els primers anys de la Revolució van portar a terme la gran tasca de l’escolarització, de la lluita contra l’analfabetisme que havia de formar éssers lliures.
“Fins que van començar les primeres neus anàvem a l’escola passant el gual sobre el pedregós rierol que s’esmunyia sorollós al peu del turó. Però després es va fer impossible passar per l’aigua glaçada: ens cremava les cames. Sobretot patien els més petits, als que els ulls s’omplien de llàgrimes. Aleshores, Diuishén va començar a portar-los en braços a través del rierol. Agafava a un a l’esquena i un altre en braços i així, per torn, passava a tots els seus deixebles.”
Això ho explica l’altra protagonista del relat, Altynái, la més gran de tots, que podrà anar a estudiar a l’universitat.



No puc deixar en l’oblit els grans esforços d’un altre pedagog, Antón Semiónovich Makárenko, que reflecteix les seves vivències al famós Pedagoguicheskaia Poema (Poema pedagògic), que acaba:
“Nogensmenys, ja és més fàcil. És lluny, lluny del meu primer dia gorkià, ple de vergonya i impotència, i ara em sembla un quadre molt petit en l’estret cristall del panorama de la festa. Ja és més fàcil, Ja en molt llocs de l’Unió Soviètica s’han nuat els forts lligams d’una important obra pedagògica, ja descarrega el Partit els darrers cops sobre els darrers nius de l’infantesa desmoralitzada i infeliç.
I potser es deixi molt aviat d’escriure “poemes pedagògics” i s’escrigui un llibre simple i pràctic: Mètode de l’educació comunista.”



Com s’ha d’acabar d’alguna manera, permeteu-me que ho faci amb les paraules d’un ciutadà bielorús, Yuri Glushakov:
Però el principal ensenyament que la Revolució d’Octubre va portar a la gent de Rússia, Ucraïna, Bielorúsia i al món sencer és esperança. L’esperança de que el regne de la tirania ferotge i les camarilles oligàrquiques no sigui permanent. Que les guerres no sempre sacsejaran el planeta. Que les persones organitzades puguin aconseguir l’igualtat i llibertat social i nacional ─Molt ull aquí!─. I durant dècades, els revolucionaris de tots els pobles del món van lluitar amb aquesta esperança, amb fe en que altre món és possible...




   
+

UNA EXPERIÈNCIA: LA DETENCIÓ "DELS 113"

diumenge, d’octubre 22, 2017
En uns moments en els que comencen a sorgir moviments unitaris d’ample espectre, mirem cap al darrere, cap a uns moments de la nostra història, en els quals tots, com una pinya, féiem front a l’enemic comú: el franquisme.
El que ens unia a tots es resumia en quatre punts ─per a què més─ dels que es van popularitzar tres: Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia ─que es veia com un pas cap a l’autodeterminació. La situació s’atansa a la que els va fer necessaris. Més cada dia que passa. Però no vull oblidar el quart punt, plenament actual amb els moviments que es produeixen fora de Catalunya: La coordinació amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.



El 28 d’octubre de 1973, en un local de la parròquia de Santa Maria Mitjancera de Totes les Gràcies de Barcelona, es reunia la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya.
Oficialment, els presents, arribats de totes les terres de Catalunya, assistíem a un col·loqui sobre l’encíclica de Joan XXIII Pacem in Terris. Extraoficialment, el motiu era la preparació de la segona sessió plenària, que havia de coincidir amb el segon aniversari de l’Assemblea de Catalunya, el 7 de novembre de 1973.En aquell moment s’havien de llençar els quatre punts abans mencionats. A més a més s’havien de tractar altres punts: la reivindicació de l’ús del català, el procés 1001 contra els dirigents de Comissions Obreres, el condol a la família de Pau Casals i el procés contra els advocats laboralistes Montserrat Avilés i Albert Fina.
Com veieu, molta feina. Només s’havia començat amb la lectura de l’acta de la reunió anterior quan vam sentir ─si la memòria no em traeix─ la veu del responsable de la seguretat cridant: Ja estan aquí! És cert que amb anterioritat ens havien avisat de converses en la freqüència dels “grisos”: Nos dirigimos hacia el lugar asignado.
La sala de la parròquia era aquest lloc. Segueixo fent ús de la memòria: Que nadie se mueva. Estáis copaos! Amb molt d’èmfasi en aquest “copaaaos”. Altre cridava ─potser el comissari Genuino Navales?─: Guti, ya te tengo! (Es dirigia al dirigent històric del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz).
A continuació ens van fer estirar bocaterrosos i va començar el procés d’emmanillar-nos per baixar-nos per unes escales estretes fins el carrer Entença on estaven les “lleteres”. Bé, els últims vam baixar amb un braç cargolat a l’esquena ─se’ls hi havien acabat les manilles─ amb greu risc de trencament.  
Aquell dia, alguns com en Josep Solé Barberà, es van perdre el debut de Johan Cruyf amb el Barça. Però això era el menys greu que es va perdre. Ens van portar a Via Laietana ─el mateix edifici que cada cop que passo pel seu davant no puc evitar els records─ i ens van fer esperar en una llarga fila de tres per passar a identificar-nos.
En aquella fila, alguns van menjar-se els papers amb les notes preses; d’altres van demanar anar al lavabo on deixaren els papers i algun útil d’escriptura. En alguna ocasió he contat una anècdota que il·lustra sobre la moral dels detinguts. En aquella època hi havia problemes en algunes casernes de la policia per qüestions salarials. Un company del final de les files va entrar en conversa amb els seus vigilants, traient-los informació sobre els seus problemes. Recordo que en un moment determinat va atansar el cap i en veu molt fluixa em va dir. El trabajo del Partido hacia las fuerzas armadas. Sempre vaig pensar que era un company de Cornellà, però un dia que temps després li vaig comentar, m’ho va desmentir.

Com érem molts, ens van amuntegar  als calabossos. Allà vam estar les setanta-dues hores i escaig preceptives. Un moment emotiu va ser quan un company del Pallars, Jordi Carrera,  va començar a xiular El cant dels ocells. Tots vam seguir xiulant i taral·lejant per a desesperació dels grisos que, enfurismats, ens demanaven callar. Encara ara ─i ja fa 44 anys─ no puc sentir l’obra de Casals sense emocionar-me.

Érem 113, i a tots, el juez Andrés de Castro y Ancos ─mai he oblidat el seu nom─ ens va enviar a la presó.
Allà va ser una altra història.

Ara l’història es desenvolupa en termes similars. Tornem a demanar l’Amnistia, la Llibertat, el dret a l’Autodeterminació i és gran la possibilitat de coordinar-nos amb altres forces de l’estat espanyol.
La detenció del Jordi Cuixart i el Jordi Sánchez podria fer el mateix efecte que, ara fa 44 anys, va provocar la detenció dels “113” de l’Assemblea de Catalunya

Molt ajudaria si, com declarava el Joan Josep Nuet en un programa recent de TV3, “ens ajuntem tots els demòcrates, siguem o no independentistes, davant del que representa un atac a la democràcia i a les institucions d’autogovern”.



+

JA FA DOS ANYS

dissabte, d’octubre 14, 2017
…però segueix tant present com sempre.
¿Per què serà que quan penso en el Jordi recordo la resposta de Tomás Borge als somozistes que li festegen la mort en combat del seu ideòleg: Carlos Fonseca es de los muertos que nunca mueren?
Doncs això mateix.


Ara recupero una foto que trobo en un butlletí local.


+

NO EL DEIXEM MORIR...

diumenge, d’octubre 08, 2017
…i com demana Vicente Feliú a Una canción necesaria: Algún poeta dijo, y sería lo más justo, / desde hoy nuestro deber es defenderte de ser Dios. (Els versos són del xilè Vicente Huidobro a Elegía a Lenin)

Tu piel ligada al hueso se perdió en la tierra.
La lágrima, el poema y el recuerdo
están labrando sobre el fuego el canto de la muerte,
con ametralladoras doradas desde ti.
Y aquí, a cada noche, se busca en tus libros
el propósito justo de toda acción,
y se abre tu memoria a todo aquel que renace,
pero nunca falta alguien que te alce en un altar.
Y haga leyenda tu imagen formadora,
y haga imposible el sueño de alcanzarte,
y aprenda algunas de tus frases de memoria,
para decir: “Seré como él”, sin conocerte.
Y lo pregonen sin pudor, sin sueños, sin amor, sin fe.
Y pierdan tus palabras sentido de respeto.
Así el hombre que nace cubierto de tu flor.
Algún poeta dijo, y sería lo más justo,
desde hoy nuestro deber es defenderte de ser Dios.

https://www.youtube.com/watch?v=L_rzUisstPg

I en una altra línia, que evita parlar de la mort del Che, va Gerardo Alfonso a Son los sueños todavía.

Tú subías desde el Cono Sur
y venías desde antes,
con el amor al mundo bien adentro.
Fue una estrella quien te puso aquí
y te hizo de este pueblo.
De gratitud nacieron muchos hombres
que igual que tú,
no querían que te fueras
y son otros desde entonces.

(CORO)
Después de tanto tiempo y tanta tempestad
seguimos para siempre este camino largo, largo
por donde tú vas, por donde tú vas.
El fin de siglo anuncia una vieja verdad,
los buenos y los malos tiempos hacen una parte
de la realidad, de la realidad...

Yo sabía bien que ibas a volver,
que ibas a volver de cualquier lugar,
porque el dolor no ha matado a la utopía
porque el amor es eterno
y la gente que te ama no te olvida.
Tú sabías bien desde aquella vez
que ibas a crecer, que ibas a quedar,
porque la fe clara limpia las heridas,
porque tu espíritu es humilde
y reencarnas en los pobres y en sus vidas.

(CORO)

Son los sueños todavía
Los que tiran de la gente,
como un imán que los une cada día.
No se trata de molinos
no se trata de un Quijote,
algo se templa en el alma de los hombres,
una virtud que se eleva por encima
de los títulos y nombres.


Però la major part de les cançons i poemes dedicats al Che fan referència a la seva mort. Algú es pregunta per la seva utilitat: l’usamericà Daniel Schechter

Va ser inútil la seva mort?

Va ser inútil la seva mort?
¿La fi inevitable d’un romàntic
aventurer la qual visió substituïa
el terrabastall impacient de les bales
de la metralladora pel desenvolupament inevitable
de la dialèctica?

Tenia alguna possibilitat?

Un escriptor ens recorda:

Fidel,
Al desembre de 1956 vas desembarcar a prop de Niquero
a l’orient de Cuba amb 82 homes i unes poques armes.
El teu pla consistia en encendre l’insurrecció que
lliuraria Cuba de Batista en algunes setmanes. En lloc d’això
vas haver de vagar per camps i manigües en
l’obscuritat, sense aigua ni menjar, alimentant-te
de canya durant cinc dies i cinc nits.
Des del fons d’aquest desastre , li
vas anuncia ral grapat d’homes que anava amb tu: “Els
                        dies de la dictadura estan comptats”.

“Aquest home està boig”, admet haver-se dit
un d’ells.

Aquest home pot haver estat el Che.
Es per això que seguirem endavant.

I en la lluita per no deixar-lo morir, per mantenir-lo en la memòria, en som molts ─“més dels que ells volen i diuen” ─ i de molts llocs, d’arreu. També de Venesuela.

[MOLESTARÉ A MUCHOS]
                                      Al Comandante Guevara

Molestaré a muchos porque no comprenda.
Tengo flojo el entendimiento.
Pero las batallas no se pierden,
se ganan siempre.
Te lo digo aquí, desde lejos,
las ganamos.
Y mira si es cierto,
nos recorres por los cuatro costados.
                                            Edmundo Aray

O a Cuba.

EPITAFIO PARA LLEVAR AL HOMBRE

                         Vuelvo al camino con mi adarga al brazo
                                                                                CHE

Que se haga de tu sangre testaruda la conciencia del mundo.
Que reciban pedazos de tu muerte en las espaldas los que quedan atrás.
Eres lo que quisiste ser: un hombre nuerto: un árbol.
Serás la muerte como fuiste la vida.
No te vas a perder: descansa en guerra.
                                               David Fernández

I a Espanya

En Bolivia y en ti y no en la muerte
pensamos, capitán. Hubo silencio
una noche no más. Hirvió el acero
otra vez hasta el fin. Y vino el día.
Y todo el mundo se llamaba Ernesto.
                           Antonio Gamoneda

TIEMPO DEL HÉROE

                                   Sobre cualquier tierra, ya nuestra

Para que nunca seas
pasto solo del rito y las palabras
ni caigas nunca de tu inmensa muerte
ni nazcan de ella más que hombres armados,
votivo rompo el verso indigno
de ti y de esta hora.
                        José Ángel Valente

A Catalunya

A TOWER HILL
                                   A tots els guerrillers


 Un dia haurem de fer reviure tantes coses
que ens quedarem esbaleïts només de fer-ho;
sabrem on és la nostra història
i molt meravellós serà que ho sàpiguen els altres.
Netejarem les pedres que ara ningú no sap
i deixarem, també, com a monuments il·lustres
tot allò que ens recordi l’opressió i la lluita.
Ara lluitem com guerrillers, com si de nou sorgíssim,
com si la jungla fos la nostra pàtria,
i Ernest tu saps quina cosa és lluitar.
Oh Catalunya! Farem canvis de guàrdia,
ens posarem les espardenyes i l’esclavina de vellut,
i la bota de claus la deixarem arraconada.
Algú haurà de morir Ernest caríssim.
algú haurà de patir perquè molts d’altres
se sentin ben endins homes d’un poble,
companys ben lliures de la por, i germans
de tots els qui han sofert les ignomínies.
Mal temps pels opressors i els qui d’esquena ajuden!
Un dia arribarà, i ara és la lluita
Ernest acribillat, amic amic d’amics
ERNESTO CHE GUEVARA.
                                                          Joan Colomines    

A Galiza

MENSAXE A ERNESTO CHE GUEVARA

Ernesto Che Guevara, ciudadano do mundo:
o teu corazón entendía as falas todas ,
tódalas lingoaxes e dialetos
e cabían nél tódolos homes.
O teu corazón de música i aceiro
tan sóio latexaba
ó compás do son da libertade
i ó rimo milagreiro do amor.
Ti traguías a forza da verdá
i a sua luz encentilaba como un sol
na tua estrela purisima, máis limpa
que as outras estrelas, esas
que dende o outo e misterioso
firmamento, testimuñan
a nosa noite moura, inacababel.
A luz da estrela tua, ganyada
a pulso, con humanidade i amor,
acesa pra toda a eternidade,
non se pode matar endexamais:
ela é xa a nosa guía,
o norde de tódalas arelas,
a buxola que marca
a roita do noso corazón,
o lume que aquece ó noso sangue,
o facho que nos aluma
na loita na que estamos empeñados.
Tí amosáchesnos a ollar ó mundo
dun xeito limpo e verdadeiro,
o teu exempro demostrounos
que hai homes e non razas,
que en tódalas veas do mundo
corre o mesmo sangue roxo.
Por tí, Ernesto Guevara, sabemos
que entregarse é salvarse,
que a entrega xenerosa ós semellantes
é algo fermoso, ineludibel,
necesario como o pan que comemos
i o ar que respiramos;
que as patrias i as fronteiras
son marcos postos por homes pequeniños
que queren coutar seu egoísmo,
sementar odios
e que cavilan que o mundo é sóio deles
e non un herdo por todos compartido.
Ernesto Che Guevara, irmao e mestre,
exempro, semente e compañeiro;
arela ondeando nas estrelas,
home cabal, valente e xeneroso,
tí non morriche, e nunca morrerás:
¡o amor e mais a libertade
é algo que non pode asesinarse!
                                   Manuel María

El llistat seria inacabable. Però el Che no sempre està morint. Només em queda espai per a una breu reflexió de l’Eduardo Galeano.

El nacedor

¿Por qué será que el Che tiene esta peligrosa costumbre de seguir naciendo?  Cuanto más lo insultan, lo manipula, lo traicionan, más nace. Él es el más nacedor de todos.
¿No será porque el Che decía lo que pensaba, y hacía lo que decía?¿No será que  por eso sigue siendo tan extraordinario, en un mundo donde las palabras y los hechos muy rara vez se encuentran, y cuando se encuentran no se saludan, porque no se reconocen?
                          


+

AQUESTA MÀQUINA MATA FEIXISTES

dilluns, d’octubre 02, 2017
Faig una mica d’història i me’n vaig al febrer de 1945. M’ajuden uns autors de còmic francesos Pécaud, Mavric-Damien i Scarlett. Estem tots a la fàbrica Octubre Roig de Tankogrado (Cheliàbinsk). Allà, l’enginyer ─en la ficció─ Serguéi Suvarov, recentment sortit del Gulag, ha acabat el seu tanc número 500. A la torreta ha fet pintar unes paraules: ЗТA MAШИHA УБИBAET ФAШИCTOB. El que pinta li pregunta si li han donat permís per pintar-la. La resposta és clara: com el seu tanc fa una xifra rodona, el comissari polític li ha deixat escollir entre posar la frase o una medalla. Ha escollit la primera ─És seva? ─No, d’ell. I treu una foto de la butxaca. ─Qui és? ─Un músic americà, Woody Guthrie. És comunista. ─Hi ha comunistes a América? ─Potser més que aquí, imagina’t.
A la guitarra de Woody Guthrie, un paper empegat anuncia: This Machine Kills Fascists. 

  

Una altra mica d’història. La dècada de 1930  ─sobretot els anys 1934 i 1936─ una part dels USA ─les praderies d’Oklahoma, Texas i les parts adjacents de Kansas, Nou Méxic i Colorado, uns 400.000 km2 es van veure afectades per una gran sequera. Aquesta, juntament amb una mala praxis en l’agricultura ─extensiva i sense rotació de conreus, guarets o altres tècniques per evitar l’erosió eòlica─ van provocar greus tempestes de pols.
La conseqüència va ser que centenars de milers de persones, forçades a deixar les seves cases, migraren, sobretot a Califòrnia i altres estats. Aquesta situació la reflecteix amb tota cruesa John Steinbeck a El raïm de la ira ─portada al cinema per John Ford ─i a Homes i ratolins. I ara és quan apareix, en aquest marc, el nostre personatge: Woody Guthrie. Ha hagut de deixar la seva família a Texas i ha viscut l’epopeia dels desclassats.
Havia nascut a Okemah (Oklahoma), el 14 de juliol de 1912.
Als 19 anys es veu obligat a marxar a Texas on fa el primer intent de dedicar-se a la música al “The Corn Cob Trio”. Ja està casat i té tres fills.
Deixa la família i emigra a Califòrnia buscant fortuna.
L’any 1937 ja és famós a Los Ángeles tocant a la ràdio música hillbilly i folk amb Maxine “Lefty Lou” Crismann. És aleshores quan, treballant a l’emissora KFVD, propietat d’un dirigent de l’ala esquerre del Partit Demòcrata, va començar a compondre i interpretar cançons protesta.




Entre 1929 i 1949 va escriure una columna diària d’opinió per al periòdic del Partit Comunista, People’s Daily World, sobre la problemàtica dels immigrants del Mig Oest de Califòrnia. Al mateix temps milita al sindicat industrial Workers of the World.
Al 1940 va escriure la més famosa de les seves composicions, “This Land Is Your Land”, com a resposta a la cançó d’Irving Berlin “God Bless America” , que considerava massa complaent i poc realista.

Aquesta és la nostra terra (Lletra de Xesco Boix)

Aquesta terra  és la nostra terra,
De la muntanya fins a la vall
De dalt del cel, al fons del mar
Tot això és nostre, de veritat.

Déu va passar-hi en primavera
I tot cantava al seu pas
I canta encara la terra entera
I canta que cantaràs.

Tant si fa bo com si fa tempesta
Tant si fa fred com si el sol crema
Tant si fa vent com rdtà encañmat
Tot això és nostre, de veritat.

I és nostre el cel, i és nostre el mar,
I aquests turons i aquesta vall,
I els olivers i els camps de blat.
Tot això és nostre, de veritat.

El 1948. l’accident d’aviació de 28 camperols mexicans que anaven a ser deportats ─què poc han canviat les coses─ li va inspirar el poema Deportee (Plane Wreck at Los Gatos), que serà musicat deu anys més tard per Martin Hoffmann i que cantaran entre d’altres, Pete Seeger, Bob Dylan, The Birds, Dolly Parton i el seu fill Arlo Guthrie.
Avui, llegint el poema es adonem de la seva actualitat.

Deportats (Accident aeri a Los Gatos)

Els camps estan sense llaurar i els préssecs es podreixen,
les taronges estan apinyades als abocadors de creosota,
us porten volant de tornada a la frontera amb Mèxic,
per a que pugueu pagar tot els vostres diners per passar a gual de nou el pas.

Adéu el meu Juan, adéu Rosalita,
adiós mis amigos, Jesús y María,
no tindreu nom quan us pugin a l’avió de càrrega,
tot el que us anomenaran serà “deportats”.

El pare del meu propi pare va passar pe gual aquest riu,
van agafar tots els diners que van tenir en sa vida,
els meus germans i germanes van venir per a treballar en els fruiters,
van venir en els gran camions fins que es van estimbar i van morir.

Morim als vostres turons i morim als vostres deserts,
morim a les vostres valls i morim als vostres avions.
Morim sota els vostres arbres i morim als vostres arbustos,
a ambdós costats del riu, morim de la mateixa forma.

És això el millor que podem conrear als nostres grans horts?
És aquesta la millor manera de conrear la vostra bona fruita?
Caure com a fulles seques i podrir-nos sobre el terra fèrtil?
i que no ens diguin res, només “deportats”.

Alguns som il·legals, i altres no buscats,
s’acaben els nostres contractes i hem de marxar.
Però són sis-centes milles fins a la frontera de Mèxic.

ens empaiten com a proscrits, malfactors, lladres.

L’avió es va incendiar sobre el congost Los Gatos.
Una bola de foc i llampecs, que va fer estremir els turons.
Qui eren aquests camarades ─“chicanos” en la versió de Joan Baez─ que van morir com
                                                                                                                    a fulles seques?
La ràdio diu que només eren deportats.

Adéu el meu Juan, adéu Rosalita,
adiós mis amigos, Jesús y María,
no tindreu nom quan us pugin a l’avió de càrrega,
tot el que us anomenaran serà “deportats”.


En aquesta mateixa època, “Pastures of Plenty” també es fa ressò dels patiments dels treballadors immigrants. 
“Tom Joad” homenatja al personatge principal de la novel·la de John Steinbeck anomenada al començament.
El seu compromís polític i social era sempre visible als seus concerts. Ja hem vist com ho feia públic a la seva guitarra.





Ara fa  cinquanta anys a Nova Iork, cinc dies avant de l’assassinat del “Che”, moria Woody Guthrie el dia 3 d’octubre.
Actualment la seva presència es manté i com aquestes figures indispensables, “Woody Guthrie no és mort”.  

D’això en tenim cura!DESTACAT RESTADELARTICLE
+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*