les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

...ligero de equipaje...

dissabte, de febrer 16, 2019
Y cuando llegue el día del último viaje,
                                   y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
                                   me encontraréis a bordo, ligero de equipaje,
                                   casi desnudo, como los hijos de la mar.

                                                            Machado por Vázquez de Sola

Antonio Machado, en un llunyà 1912, escrivia aquesta darrera estrofa de Retrato (Campos de Castilla), potser ja preveient el que es trobaria als inicis de 1939 ─o millor, en qualsevol moment de la seva vida─.
El Govern de la República havia deixat en mans de Corpus Barga la cura de Machado i la seva mare. Aquell, portant en braços a Ana Ruiz, que ja no podia caminar, els deixava a casa de Madame Quintana, a Colliure. Allà, el 22 de febrer, moria.
El seu germà José, a la butxaca de la gavardina va trobar el que podria ser el seu darrer vers: “Estos días azules y este sol de la infancia”.  

I nosaltres repetirem el viatge a Colliure. No caldrà esperar que sigui 22 de febrer, a no ser que vulguem envoltar-lo d’uns aires especials. Cada dia podem anar. De fet, estem allà cada cop que recordem al poeta.  Alguns cops gràcies a l’ajut de Serrat o Paco Ibáñez.
 No caldrà repetir els viatges dels poetes  que van començar l’any 1959 ( Blas de Otero, Ángel González, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, Alfonso Costafreda, José Agustín Goytisolo, José Manuel Caballero Bonald i José Ángel Valente).  
De viatges posteriors, recullo l’homenatge del granadí Luis García Montero:

Colliure

Un rincón en el mundo
detrás de una frontera,
o detrás de los años y los amaneceres
con la esquina doblada
como la pàgina de un libro,
o detrás de las curvas de una guerra.

Se conmueve el camino a la orilla del mar.
Parece un látigo en el aire
de febrero lluvioso.
Cuando baja del coche,
Ángel González duda,
pone sus pies heridos en la historia
y sube muy despacio,
entre  muros franceses
y casas repintadas
con el azul de los veranos,
hasta llegar al cementerio.

Lo que nos trae aquí,
no es el sol de la infancia.

Los lugares sagrados nos permiten vivir
una historia de todos en primera persona.
Las flores de la tumba de Machado
imitan el color de una bandera,
sagrada por mandato
de mi melancolía.

Aquello que perdimos una vez,
y el frío de las manos, la palabra en el tiempo,
el dolor de las vidas que se cortan
en el cristal de los destinos rotos,
descansa hoy, casi desnudo,
en una tumba de poeta.

¿Cuándo llegamos a Sevilla?,
preguntaba su madre al entrar en Colliure.

Qué difícil la suerte
de los pueblos que viven protegidos
por la misericordia de un poema.
Qué difícil la última
soledad de Machado.

La luna llega al mar,
el mar llega a Sevilla,
nosotros a un recuerdo
y a esta pálida,
desarmada emoción
de compartir una derrota.

 Llegeixo de forma distreta:
“Si camináis a un remoto santuario, y hacéis larga romería, mientras más larga, mejor; no os paréis a ahuyentar  los canes que os ladren, porque no llegaréis nunca. Decid con el poeta: ¿nos ladran?, señal de que caminamos; y seguid andando.
Aprended a distinguir los valores falsos de los verdaderos y el mérito real de las personas  bajo toda suerte de disfraces. Un hombre mal vestido, pobre y desdeñado, puede ser un sabio , un héroe, un santo; el birrete de un doctor puede cubrir el cráneo de un imbécil”.



Antonio Machado, avui mateix no desentonaria dels ensenyants actuals. Només hauríem de seguir el seu Juan de Mairena: “Un pare de família es queixa de la poca seriositat de l’examen que ha representat un suspens al seu fill. ─¿Le basta ver a un niño para suspenderlo? Mairena contesta: ─Me basta con ver a su padre”

I acabo:

...conmigo vais, mi corazón os lleva!                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     
+

L'ARTISTA, EL CANTANT, EL PALLASSO...

dijous, de gener 31, 2019

Cada cop que intento provocar la memòria i mantenir el record d’algun personatge, hi ha una lluita entre la data de naixement i la del seu traspàs. I és clar que hi ha una diferència clara entre les dues, donada per la proximitat en el temps, el que provoca una certa necrofília. Fugint d’aquesta, busco la data de naixement: 4 de febrer de 1942, a Alcoi. L’ Ovidi Montllor ara faria 77 anys, ─si no hagués mort als 53─ i, vet per on, m’han entrat unes ganes boges de recordar-lo: un personatge que, amb les seves cançons ─i la seva teatralització─, enfortiria les meves arrels.

La seva actuació ─memorable─ a la sala Octubre a València, representant, tant com cantant, Autoretrat, amb moments genials i frases que no puc oblidar: “Tinc un partit i una ideologia” que refermen el contingut d’una altra peça gravada a la memòria: La samarreta (una de les cançons primeres que va fer i una de les darreres que va cantar).

Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta en feren. Vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contracorrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara porta el cap topant de terra.
D'ençà, per aquesta samarreta
no he pogut sortir al carrer,
ni treballar al meu ofici, fer de ferrer.
He hagut de en el camp guanyar jornals,
ai, si la gent ja no em veia,
jo treballava amb la corbella.
I dintre de tots els mals,
sé treballar amb dues coses:
amb el martell i la corbella.
Gairebé no comprenc perquè la gent
quan em veia pel carrer
em cridava: Progressiste!
Jo crec que tot això era promogut pel seu despiste.
Potser un altre en les meves circumstàncies
ja hagués canviat de samarreta.
Però jo que m'hi trobe molt bé amb ella,
perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que no se me faça vella.


Tot el que era l’Ovidi Montllor ─els seus múltiples oficis─  tenia unes arrels; la principal a casa seva, que als 12 anys ja havia d’enviar els fills a treballar i entre les secundàries, l’escola franquista que reflecteix perfectament a la cançó L’escola de Ribera:

La suma era
dos més dos.
El resultat era
quatre.
La pregunta era
Qui és?
La resposta era:
Déu.
La consigna era:
Pàtria.
La resposta era:
alçar el braç.
La classe era
a les nou.
El mestre era
a les deu.
El "water" era
al fons.
La merda era
a l'entrada.
Els amics érem
tots.
Els diplomes eren
grocs.
Els diplomats eren
verds.
El Crist era
de fusta.
Els cristians
de cartó.
Els pupitres eren
bruts.
Els que sèiem érem
pobres.
La regla era
per la mà.
La mà era
per tancar-la.
El càstig era
sever.
El càstig era:
Por.
La missa era
molt seria.
Els assistents
no ho sabíem
el capellà era
vell.
Els nens
tampoc ho sabíem
Els corredors eren
llargs.
Els que corrien
fugien.
El rellotge era
bonic.
Les hores eren
llargues.
L'ensenyança era
com era.
Els ensenyats
el què som.
Els mestres.
El Crist.
El capellà.
El pupitre.
Els companys.
El llibre.
La pissarra.
La infància.
La tendresa.
La fe.
La por.
L'estima.
Tot perdut
per sempre,
El resultat era un,
la jugada era
perfecta. 
                                                                                     



I no puc oblidar aquell record de Jacques Brel i Le plat pays: El meu poble Alcoi.

Té costeres i ponts,
música de telers;
té muntanyes que el volten
i li donen fondor.
Allí fan ser un riu
aigües brutes de fàbriques;
allí fan nàixer boira
del fum brut sense ales.
Eiximeneres trauen
en prova de treball
d'un poble que l'ofeguen
i que no mataran:
el meu poble Alcoi.

Poble d'història d'homes
que han volgut llibertat;
poble tossut i obert,
carrancs, clavillat.
Com un gall matiner
canta i alça la cresta,
com si el seu horitzó
fóra fora finestra.
Hi ha també un raconet
que només el sé jo,
ple de flors a l'estiu,
ple de flors a l'hivern.
El meu poble Alcoi.

Allí hi ha un campanar
que en guerra el van tombar
i que després l'han fet
calcat com era abans.
Per vergonya de tots
i beneït pel clero;
la vergonya de fer-te
anar al teu enterro.
I encara té una font
roja i fresca tostemps;
com ella dóna vida
la primavera mou
al meu poble Alcoi.

Allí fan unes festes
que a molts els dura un any
i que altres les esperen
sense pensar en el sant.
Són moros i cristians
que el cafè els fa germans;
sempre perden els moros
i guanyen els cristians.
Tants amos, tants obrers,
tan dolç i tan amarg;
ballen colors de festa
amb músiques i focs
al meu poble Alcoi.

Amb un Cantó Pinyó,
lloc de cita amb tothom;
amb el Barranc del Cinc
com dos braços oberts.
Allí hi ha una glorieta
que ensenyen als infants
i que els dóna cabuda
quan s'han cansat d'anar;
i els té fins que se'n van
al món millor que ens diuen;
rient pels qui li vénen,
plorant pels qui se'n van
va coneixent-t'ho tot
el meu poble Alcoi.


I més Ovidi.
I més Ovidi.
I més Ovidi...

+

JOSÉ MARÍA VALVERDE, EL CAMARADA

divendres, de gener 18, 2019

Algun cop, a la vida, coneixes persones que et deixen imprès un record que, amb el pas del temps,  es fa inesborrable. I, amb el mateix pas del temps es converteix en una arrel que ens lliga més i més a la terra. No és que hi hagi una gran quantitat d’aquestes persones però, com es diu habitualment, prima la qualitat i omple grans extensions.



Vaig conèixer José María Valverde un dia de Sant Jordi a les Rambles a la paradeta del Partit. No vam parlar gaire temps però va ser suficient.. Un altre moment de contacte el vam tenir amb la seva presència a les llistes del Partit al Parlament. En una entrevista a Mundo Obrero, febrer del 1996, deia:
“Soy muy amigo de los del PCC. No estoy inscrito en el partido,  pero apoyo todas las iniciativas que ellos me proponen. Fui candidato, como independiente, al Parlament en sus listas en las penúltima selecciones. Fue horrible porque no obtuvimos ningún diputado”. Poc després, amb la seva mort, el 6 de juny del mateix any, va estar sempre present a les meves ARRELS.
Ara el segueixo recordant quan, el 26 de gener, faria els 83 anys.

I va voler l’atzar que, amb el pas del temps, passés per Barcelona un professor de la Universitat de Saragossa ─Juan Carlos Pueo es diu─ que, interessat pel l’obra de José María Valverde demanés poder consultar les col·laboracions del nostre poeta a l’Avant, doncs li eren necessàries per a un llibre que estava escrivint. El vaig acompanyar a l’arxiu i el resultat de la busca va aparèixer a Los usos de las palabra. El pensamiento literario de José María Valverde, Vigo, 2011.
D’ell trec l’anècdota següent: En una situació familiar difícil econòmicament, Valverde va demanar una beca March per a traduir en vers el teatre de Shakespeare. El concurs el va guanyar un altre traductor amb el projecte de... traduir a l’alemany la poesia de Valverde.
I que bé va rellegir llibres que teníem ja relegats al prestatge de la biblioteca, oblidats per l’acumulació de lectures noves. Torno al llibre de Pueo i quan aquest recorda Guillermo de Humboldt y la filosofía del lenguaje, inclou en el seu record uns versos del poemari Versos del domingo (1954), Salmo dominical ante el verano (vv. 1-13), que no puc evitar reproduir:

Esta mañana dije “verde”, “cielo”, y me sentí ahogado de realidad; me detuve
a decir si el agua merecería el nombre de “blanco” o el de “gris-plata”,
y medité cuidadosamente sobre el lago, al fondo de un anillo de bosque, en su monte,
con un poco de nube en el crepúsculo, y los minúsculos nadadores;
y al estipular las palabras justas, como si girara una llave, se me vino encima
la inundación de las llanuras con rectas de labor, rebaños de montañas, con meticulosa
            población de árboles,
muchos veranos de mundo a punto, olorosos kilómetros, vientos de mar a mar, caminos
            de planeta.
Esta mañana dije “vino”, “piedras”, y salí entre los niños de comunión, recién cortado el
            pelo,
y me senté en la plaza a discernir los adjetivos exactos a las calidades de las cosas,
aplicando esforzadamente el oído a las risas y al asmático dialecto del hombretón,
con su ligero jersey pálido y sus arrugados pantalones de elefante, viendo pasar
            mañana,
y al irlo a nombrar todo, sentí que me invadían campos de humanidad,
mares de tumulto y lenguaje, horizontes de familias festivas, ríos de obreros en
            bicicleta.

I els versos, en una relació lògica, em porten a una cita que trobo més endavant i que es pot aplicar als temps actuals:
“...Humboldt se mantiene fiel a las tesis de Herder de que son las lenguas las que marcan las diferencias entre nacionalidades, legitimándolas”.

La seva estreta relació amb Cuba es fa palesa en l’opinió de Cintio Vitier que considera Años inciertos (1971) com: “el más arrasador acto de contrición de la poesía contemporánea en nuestra lengua”. Cintio Vitier, “Nuestro Valverde, Casa de las Américas, 208 (1997).
D’aquest llibre és “Toma de conciencia”:

Primero era un mandato de cruzada angélica
contra el hervor en marcha de puños en la calle:
entre un vago tufillo de iglesias incendiadas,
el miedo a que se hundiese el buen pasar modesto
nublaba a la familia en torno a la camilla.

Luego... mejor callar de la lucha civil,
el cadàver que sigue creciéndome en la espalda,
más mío cada vez, como muerto a mis manos.

Tras eso, años de hundirme en confuso vacío:
por un lado surgía el asco a los magnates,
mientras duraba el pánico a oír: ¡Ta están ahí!

Pero en medio de todo, dejando apocalipsis,
otra cosa apremiaba: el dolor silenciado
de la gente con hambre, del pisoteado pobre,
del injuriado oscuro, del invisible en mugre.

Eran las estadísticas crónicas de sudores,
en cada personaje resonaban gemidos,
y, al volver la mirada a la historia, los textos
de lisonjas heráldicas se borraban en llantos.

Por si no era bastante eso de ser poeta,
acechando en escucha la vida ajena y propia,
lo mismo que un espía, otra maldición vino
sobre mí: entre la charla bien educada, el té,
de pronto, me han mirado como a un perro rabioso.

Y aún más; tampoco puedo cambiar de apocalipsis:
a cada cual le peso su porción de maldades
y su poco de méritos, según se desvanece.
Seré traïdor para unos, blando para los otros,
abierto a un porvenir sin asiento ni gloria,
quizá colaborando, pero siempre mal visto,
progresista gruñón, mesurado extremista...

En lo de “amar al prójimo” entra este gris cansancio.







+

EL QUE NO SE MUEVE...

dimecres, de gener 02, 2019

Com passa moltes vegades a l’història ─i més quan ha passat tant de temps que celebrem centenaris─ els personatges són objecte de visions controvertides.
El 15 de gener de 2019 recordarem l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht del que ja es compleix el centenari. I aquest llarg temps transcorregut no pot evitar que amb ells succeeixi el que deia al començament. Les seves paraules, gestos, actituds,... es veuen des de diferents punts de vista. Sense ànims d’entrar en aquestes picabaralles, recordem els personatges internacionalistes, revolucionaris que amb la seva prematura mort no van poder donar resposta a moltes de les qüestions que ara es debaten (Recordem que entre els dos hi havia una diferència d’edat d’uns tres mesos). Sí que és cert que queden els seus escrits, però no podem oblidar que també es parla d’un jove Marx amb alguna diferència d’un vell Marx. Apliquem aquesta regla.

I faig aquest preàmbul perquè hi ha un tema en el que tots els que es consideren deutors del treball fet per Rosa Luxemburg no es posen d’acord. El 8 de març uns veuen una Rosa Luxemburg feminista i un altres, tot el contrari. I el que és pitjor ─per acabar-lo d’arrodonir─ és que tots utilitzen a la seva amiga Clara Zetkin. Aquí ho deixo.




L’argentina Beatriz Iriart escriu:

A la memoria de Rosa Luxemburgo

            Cuando cantamos
el paisaje universal cambia
pero si alguien desaparece
                        grita
y se siente amurallado
entre gemidos y voces.


ROSA LUXEMBURGO
Daniel Fernández Abella

Compañera, revolucionaria y camarada
Rosa roja de la primavera
vilmente asesinada
por defender los intereses de la clase obrera

Eterna luchadora, eterna activista
con el puño levantado frente a muros y alambradas
frente al capitalismo y el fascismo, dos bestias desalmadas
camarada, compañera, revolucionaria, mujer, comunista

Alzaste la voz enarbolando una roja bandera
que clamaba revolución y animaba a las masas obreras
a luchar por el mundo nuevo que llevabas en tu corazón
forjado a base de lucha, socialismo y revolución

Asesinada y mutilada, tu voz nunca silenciaron
y de la historia tu nombre borraron
porque podrán cortar las flores pero no detendrán a la primavera
compañera, comunista y guerrillera


Mentre buscaven el seu cos pels rius de Berlín ─el cos de Karl Liebknecht va ser llençat a un altre diferent─ un Bertolt Brecht de només 21 anys escrivia
 
“La Rosa roja ara també ha desaparegut. On es troba és desconegut. Perquè ella als pobres la veritat ha dit. Els rics del món l’han extingit” .

En una carta que el 6 de juliol de 1917 escriu a Hans Diefendbach podem llegir al final:

“Només una cosa em fa patir: haver d’aprofitar sola tanta bellesa. Voldria cridar per sobre del mur: us ho prego, presteu atenció a aquest dia sumptuós! No oblideu, encara que esteu enfeinats, encara que travesseu el pati corrents, absorts per les vostres tasques urgents, no us oblideu d’aixecar el cap un instant i fer una ullada a aquests núvols platejats i al tranquil oceà blau en el que neden. Feu atenció a aquest aire ple de la respiració de les darreres flors del til·ler, a l’esclat i l’esplendor d’aquest dia, perquè aquest dia no tornarà mai, mai! Us és donat com una rosa oberta als peus, que espera que l’agafeu, i la pressioneu contra els llavis.

La nit anterior a la seva mort va escriure les que es consideren les darreres paraules conegudes:
“El lideratge ha fallat. Inclús així, el lideratge pot i deu ser regenerat des de les masses. Les masses són l’element decisiu, elles són el pilar sobre el que es construirà la victòria final de la revolució. Les masses van estar a l’altura; elles han convertit aquesta derrota en una de les derrotes històriques que seran l’orgull i la força del socialisme internacional. Y això és pel que la victòria futura sorgirà d’aquesta derrota. L’ordre regna a Berlín! Estúpids sequaços! El vostre ‘ordre’ està construït sobre la sorra. Demà la revolució s’aixecarà vibrant i anunciarà amb la seva fanfàrria, per a terror vostre: Jo vaig ser, sóc i seré!”

+

UN ACTE DE JUSTÍCIA

dijous, de desembre 27, 2018

Cada cop que em poso a escoltar Jean Ferrat ─no importa quina cançó─ estic fent un acte de justícia. És el que em va portar a visitar la seva Casa-museu a Antraigues-sur-Volane a l’Ardèche francesa, aprofitant un viatge a la Provença. Diuen que tots els camins porten a Roma... 


I és que la censura franquista, benèvola amb els cantants francesos de caràcter més anarquista ─Léo Ferré (l’únic artista al que Ferrat va demanar el seu autògraf) o Georges Brassens─ no va fer el mateix amb Jean Ferrat, de reconeguda militància comunista.
Ja he dedicat algunes Arrels a recordar la seva figura i els problemes que li va portar el seu comunisme, fins i tot al seu propi país. És interessant contar l’història d’una cançó: À la Une ─on criticava una televisió pública dominada per empreses privades─ va ser la gota que va acabar d’omplir el got que ja havia anat omplint el conjunt de cançons de caire polític: Potemkine, Camarade, Maria i moltes més.

Jean Ferrat escriu: “ El servei públic s’alinea amb les cadenes privades en una carrera per l’Audimat. En 2001, un pas extremadament greu ha estat donar en la privada amb aquests súper ganxos on productes prefabricats són llençats com pots de conserva... Són censats entre les “noves estrelles”. No tinc res contra aquests joves. [...] La cadena de televisió està associada a una multinacional del disc, fins els grans magatzems on es ven  l’essencial de la producció musical. Els recipients afegeixen”Vist en tal emissió de tal cadena” i la promoció aixafa tota la resta. De tot això cal preocupar-se.


A la Una

És una emissió formidable
Sobre els problemes de societat
On els herois i els miserables
Us parlen amb tota llibertat
Són víctimes? Són culpables?

Aquesta nit veieu per començar
Alguns gàngsters temibles
Que fa la sortida dels instituts
Seuran a la vostra taula
A condició d’estar emmascarats
Un testimoni inoblidable
Un gran moment de veritat.

[Tornada]
Aquesta nit, aquesta nit
Després de la roda de la fortuna
Els gàngsters, els gàngsters
Són a la Una.

És una emissió fantàstica
On teniu un paper a jugar
Un paper moral, un paper cívic
Per ajudar-nos a retrobar
Aquells dels que no tenim notícies
Desapareguts volatilitzats
Aquesta nit us llenço una crida
Només vosaltres ens podeu informar
En quins baixos fons la desgraciada
Ha pogut un dia extraviar-se?
Quines maniobres molt dubtoses?
Ha hagut de fer per a lliurar-se?

[Tornada]
Aquesta nit, aquesta nit
Després de la roda de la fortuna
La mà de ma germana, la mà de ma germana
És a la Una.

És una emissió trencadora
Sobre el transfons de la societat
Una fulla de vida sagnant
Que vosaltres no podeu faltar
Un home que ha pagat el seu deute
Vint anys de presó merescuts
Reconstruirà en directe
Quans diners ha tocat?
Prement sobre el gallet
Per assassinar un diputat.

[Tornada]
Aquesta nit, aquesta nit
Després de la roda de la fortuna
Els assassins, els assassins
Són a la Una.

És una gran sèrie
De grans debats televisats
De controvèrsies fabuloses
De cara a cara sense pietat
Entre qui sagna i qui talla
Entre botxins i torturats
Entre un policia corrupte i una puta
Un delator, un denunciat
Entre un “para” i un “fellouze”
Entre un violador i les violades
I després com una apoteosi
Entre SS i deportats.

Aquesta nit, aquesta nit
Després de la roda de la fortuna
Un PAF obscè, un PAF obscè
És a la Una.
La seva actitud dóna fruit i el 12 de setembre de 1991 rep aquesta carta d’Étienne Mougeotte, aleshores vice-president de TF1.










 Però no tot van ser entrebancs. El gran poeta Louis Aragon li escriu l’1 de febrer de 1961 autoritzant-lo a musicar el seu poema J’entends, j’entends.

                        Estimat Senyor,

                              No he oblidat el vostre nom. Us autoritzo completament a reincidir.
Poseu en música el poema que heu triat. Crec que existeix (n’equivoco tot el temps al respecte) una posada en cançó de Philippe Gérard. Però no
            n’estic segur. (...)

                   Amb tota la simpatia per a vos.

                                   Aragon

+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*