les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria

Articles

LA SABA NECESSÀRIA

diumenge, d’agost 13, 2017
Així com hi ha dies al calendari que un voldria eliminar per sempre, o millor, que no haguessin ─deixeu-me gaudir de l’utopia─ existit mai, hi ha uns altres que els necessitem i que si no haguessin existit els hauríem d’inventar. Entre aquest últims es troba el 26 d’agost de 1914, dia del naixement de Julio Cortázar, saba de les meves Arrels.
Al llarg d’aquests temps fent arrels, he parlat de molts Cortázar: el novel·lista, el poeta, el contista, l’aficionat al jazz, l’home compromès, l’home enamorat,...




És difícil descobrir noves facetes, però les hi ha. Cada relectura de la seva obra és descobrir un nou Cortázar amagat, juganer, buscant cronopios i famas amb els que ballar tregua i catala. I lo bé que ens ho passem!
Penso ara en un d’aquests aspectes més juganers: l’home que, amb els seus amics es dedica a composar palíndroms ─aquelles frases que tenen la mateixa lectura d’esquerra a dreta que de dreta a esquerra─. A Bestiario (1951) trobem al conte Lejana l’homenatge que ret a l’argentí Juan Filloy que a la seva novel·la ¡Estafen! (1932) publica un elevat nombre de palíndroms; d’allà treu alguns:
Salta Lenin el Atlas
Amigo, no gima
Átale, demoníaco Caín, o me delata
Anás usó tu auto, Susana

Uns quants anys més tard,  a Deshoras (1982), filant encara més prim, trobem un conte, Satarsa, que porta com a epígraf Adán y raza, azar y nada i que comença:

“Cosas así para encontrar el rumbo, como ahora lo de atar a la rata otro palindroma (denominació de Cortázar) pedestre y pegajoso, Lozano ha sido siempre un maniático de esos juegos que no parece ver como tal puesto que todo se le da a la manera de un espejo que miente y al mismo tiempo dice la verdad, le dice la verdad a Lozano porque le muestra su oreja derecha, perol e miente porque Laura y cualquiera que lo mire verá la oreja derecha como la oreja izquierda de Lozano...[...]
            ─Atar a la rata no es más que atar a la rata ─dice Lozano─. No tiene ninguna fuerza porque no te ensenya nada nuevo y porque además nadie puede atar a una rata. Te quedás como al principio, esa es la joda con los palindromas.
            ─Ajá ─dice el pardo Illa.
            ─Pero si lo pensás en plural todo cambia. Atar a las ratas no es lo mismo que atar a la rata.
            ─No parece muy diferente.
            ─Porque ya no vale como palindroma ─dice Lozano─. Nomás que ponerlo en plural y rodo cambia, te nace una cosa nueva, ya no es el espejo o es un espejo diferente que te muestra algo que no conocías.
            ─¿Qué tiene de nuevo?
            ─Tiene que atar a las ratas te da Satarsa la rata.         
            ─¿Satarsa?
            ─Es un nombre, pero todos los nombres aislan y definen. Ahora sabés que hay una rata que se llama Satarsa. Todas tendrán nombre, seguro, pero ahora hay una que se llama Satarsa. [...]”






I Julio Cortázar segueix jugant. Ara són alguns titulars amb l’ordre de les paraules canviat:
La vuelta al día en ochenta mundos (1967)

O, a la maners d’Huidobro, altera l’ordre de les síl·labes:

Los autonautas de la cosmopista (1983).






D’homenatge podria servir el poema de Carmen Jodra, que utilitza un vers de Vicente Huidobro a  Las moras agraces (199)

EL HORIMENTO BAJO EL FIRMAZONTE

─¡Democrad! ¡Libertacia! ¡Puebla el vivo!
¡No dictaremos más admitidores!
Pro lometemos, samas y deñores,
nuestro satierno va a gobisfacerles.

Firmaremos la gaz, no habrá más perra,
zaperán juntos el queón y el lordero,
y quieto promerer y lo promero,
vamos a felicirles muy hacerles.

(Y el horimento bajo el firmazonte,
o el firmazonte bajo el horimento
─ye ca no sé─, brillaba, grona y aro).

─Que se me raiga un cayo si les miento:
fumos soertes, y, mo lás pimportante,
¡blasamos hiempre claro!

Millor i més clar que algunes intervencions de membres del govern.
Gràcies, Julio!



NOEL NICOLA, "EL TROVADOR SIN SUERTE"

dimecres, d’agost 09, 2017

El 7 d’agost de 2005 moria als 58 anys a La Habana un dels tres iniciadors del moviment de la Nueva Trova Cubana. Junt a Silvio Rodríguez i Pablo Milanés apareixia, com ell mateix es va anomenar, “El Trovador sin Suerte”, Noel Nicola.
Ara, quan ja fa 12 anys del seu traspàs, vull recordar-lo i la millor manera que he trobat és reproduint el documental que els seus companys li van dedicar.



Nos Queda su canción


CENT CINQUANTA ANYS DE "EL CAPITAL"

dimarts, de juliol 25, 2017


Rellegeixo Bertolt Brecht i em trobo aquesta petita perla: “L’Oest d’Alemanya va restar sota el domini dels grans propietaris burgesos i. per tant, de les ideologies burgeses. Hi ha ocupadors i empleats, i els primers tenen total llibertat per a donar o no treball, mentre que els altres la tenen per prendre’l o no. Nogensmenys, els ocupadors no moren de gana si no donen treball, mentre que els empleats moren de gana si no prenen treball.”





KARL MARX

Desde los ojos nobles de león brillando al fondo de tus barbas
desde la humedad polvorienta de las bibliotecas mal alumbradas
desde los lácteos brazos de Jenny de Westfalia
desde el remolino de la miseria de los exilios lentos y fríos
desde las cóleras de aquellas redacciones renanas llenas de humo
desde la fiebre como un pequeño mundo de luz en las noches sin fin
le corregiste la renca labor a Dios
tú oh gran culpable de la esperanza
oh responsable entre los responsables
de la felicidad que sigue caminando

Podríem seguir a Roque Dalton afegint que segueix caminant i que ja porta cent cinquanta anys que es compleixen el 25 de juliol i també podríem afegir que, malgrat els ímprobes esforços per enterrar-lo, “El Capital” segueix més viu encara, que no està arraconat a les llibreries ans, més aviat, llueix als aparadors.
Tot i això de la gran dificultat de la seva lectura, que ningú amaga i que ha estat causa de l’aparició de manuals per a facilitar-la. Potser el més conegut és el de Louis Althusser Para leer El Capital.
Però com la meva idea no és una altra que fer memòria, no entraré a analitzar els diferents manuals que, en la seva majoria, eviten passos previs necessaris ─com és l’enviar-te cap al capítol 5è─ sense tenir en compte que els conceptes apareguts a l’inici són fonamentals per entendre el conjunt. Em limitaré a donar com a bons els consells de Wolfgang Fritz Haug a Introducción a la lectura de “El Capital”.



Potser val la pena fer un viatge al passat, a l’any 1867, i fer costat al esforços d’Engels ─els set articles que va publicar─ per donar a conèixer l’obra de Marx. “...és plaent trobar-se amb un llibre com aquest que comentem, en que l’autor compara amb indignació aquesta economia aigualida ara en voga i que ell, molt encertadament, anomena “economia vulgar”, amb els que van ser els seus precursors clàssics, fins Ricardo i Sismondi, i adopta també davant d’aquests una actitud crítica, però procurant no desviar-se mai d’una línia de rigorosa investigació crítica.”
Friedrich Engels, Die Zukunft (“El Porvenir”), Berlin, nº 254, 30 d’ctubre de 1867.  

“Marx és actual perquè seguim vivint no només en una societat de classes, sinó en una societat en la que el capitalisme es manté com a mode de producció o de reproducció social dominant, encara que en configuracions concretes que Marx no va conèixer.”

(Manuel Gusmão)

ASIL POÈTIC

dilluns, de juliol 03, 2017
Quant un poeta mor el que realment succeeix és que passa a un altre estadi en el que ja hi viu per sempre, com si fos una mena d’asil poètic.



Quant un poeta neix, el que succeeix realment és que inicia el camí per arribar a l’asil del que he parlat.
En el món de la poesia aquests camins no són fàcils de transitar. El que m’interessa ara comença l’any 1930, un 13 de juliol i li correspon al gran Jesús López Pacheco.

Ell mateix confessava al 1990: “Mis tres últimos libros de poesía los publiqué en Italia y en Méjico, y ya han pasado veinte años desde la aparición de los dos más recientes; ninguno de ellos ha sido reeditado en España, a pesar de que las principales razones por las que tuvieron que salir en otros países terminaron ─o empezaon a terminar─ en 1975. /¿Terminaron? No para mi poesía y mis trabajos literarios, al parecer, y no faltarà quien lo achaque a ellos mismos y al autor; aunque lo más probable es que nuevas causas, con efectos similares a los de la censura, hayan seguido haciendo difícil la publicación de ciertas obras demasiado incómodas o desagradables, que recordaban otros tiempos y hacían pensar en cosas de las que se quería pasar. Ños cambios del gusto, el gusto por el cambio y el cambio de propietarios de las editoriales y los medios de difusión en la economía libre producen ciertos efectos sorprendentemente parecidos a los de las dictaduras. Para que se viera esto más claro, al dominio de los “poderes fácticos” habría que llamarlo ─léase bien─ factismo).”

López Pacheco, que moriria a London (Ontario, Canadà) a l’abril de 1997, ja denunciava el que ara estem patint amb tota la seva virulència: la persistència del franquisme, un feixisme que amb ironia camuflava de factisme. No va suportar l’exili interior i decidí prendre el camí de l’exili.

Novela del emigrante

Capítulo I     Cuando alguien por la espalda le sujetó los brazos,
                     quiso gritar, pero una mano
                      le amordazó.

Capítulo II    Cuando alguien por la espalda le amordazó,
                      quiso empezar a dar patadas:
                      tenía los pies atados.

Capítulo III   Los ojos no se los vendaron: tenían que ver
                      la más lenta tortura
                      de su amor prisionero.

Capítulo IV   Mordió la mano que le amordazaba
                       la vida.
                       Gritó, se revolvió, rompió ataduras.
                       Rescató a sus rehenes y se fue.

Capítulo V     Antes de hacerse cómplice o traidor se hizo emigrante.

Epílogo          Un día volverá más joven.

Però no tot és poesia. L’any 1959 va quedar finalista del Premio Nadal amb Central eléctrica, una de les tres obres claus de la novel·la social a Espanya. (Les altre dues són La piqueta, d’Antonio Ferres i La mina d’Armando López Salinas).
Després publicaria La hoja de parra i més tard El homóvil. L’any 1980, Destino li editava també un llibre de relats ─Lucha por la respiración─ que dedicava: A mis hijos. Con la esperanza de que algún día en vez de decir Spain, pueda volver a decir España. Al mateix llegim:

Soneto con estrambote en desagravio a la berza por el licenciado don Luis González de Berceo

El que desprecia, por vulgar,la berza
suele ser el berzotas señorito
que por ser de ciudad se cree exquisito
y almuerza el aire de ciudad, si almuerza.

Paleto ante París, por ser se esfuerza,
cosmopolita, no, cosmopolito,
pues cuando cree que está al último grito
está almorzando con la vieja fuerza.

No es nuevo este berzotas majadero
que ama solo lo más sofisticado,
y mejor traducido o importado.

Su odio a la verdura es heredero
del que, torciendo la nariz, asqueado,
llamaba a Don Benito el Garbancero.

(Era la berza, por lo menos, sana,
y, aunque áspero, alimento nutritivo.
Hoy la comida es americana
muy a menudo, o multinacional,
con sabor y color artificial,
y ─salvando algún caso excepcional─
más que alimento, es preservtivo.)

Tornant a l’Asil poètic, un avís:

¡Cuidado con los eruditos
que van por ahí poniendo notas
a las vidas y a los escritos!
¡Y aún más si son erudiotas!

I el record permanent dels seus camarades:

CANCIONES ALEGRES PARA RECIBIR, EN AUSENCIA, A RAFAEL ALBERTI

Aprended, flores de él:
¡después de cuarenta años
seguir siendo Rafael!

(Lo que va de ayer a hoy:
tú sombra presente fuiste,
y hoy sombra ausente yo soy).

¡Qué confusión, Rafael!
¡Marinero en otra tierra
el marinerito aquel!

La espada murió oxidada.
Que siempre vence el clavel
entre el clavel y la espada.

Mas, Rafael, ¡qué revuelo!
¡Tener que buscarse la tierra
un árbol en otro suelo!

¡Y qué lección la que has dado!
¡Salvar tu raíz sin tierra
y no volver deshojado!

(Rafael, si yo estuviera,
si pudiera recibirte,
si sombra ausente no fuera...)

Cuando entres en Granada,
mi sombra te abrazará,
Rafael, como si nada.

Y, abrazándote, dirá:
aprended, flores, de él
¡después de cuarenta años
seguir siendo Rafael!




ELEGÍA-HOMENAJE A BLAS DE OTERO

Ha muerto Blas de Otero
pero

HERMANOS DE DISTANCIAS

                        “hermano consumido de habitar tu sombra”
                           J. A. Valente, “Punto cero”, La memoria y los signos
                        “Haber llevado el fuego un solo instante
                        razón nos da de la esperanza”
                           J. A. Valente, “No inútilmente”, La memoria y los signos

Compañeros de muchas o de pocas horas,
pero todos hermanos de tiempo y esperanza,
hermanos de palabra y hermanos de distancias:
sé que al vuelo fugaz de algún simposio, a veces,
al llegar ese instante turbio del recuerdo,
entre tanta pregunta, algunos preguntásteis:
¿Y qué hace en Canadá Jesús López Pacheco?

En Canadá hace nieve, y a veces os pregunta:
José Ángel Valente, ¿qué haces en Suiza?
¿Qué haces en Alburquerque, Ángel González?
Juan Goytisolo: y tú, en París, ¿qué haces?
¿Qué hacías en Chicago, Antonio Ferres?
Y en Canadá también, José María Valverde,
¿qué hiciste tantos años entre tanta nieve?
¿Qué haces, Ángel Crespo, en el pobre Puerto Rico?

Fuimos todos preguntas. Y lo seguimos siendo.
La historia respondió a lo que no preguntamos.
Y hoy, lejos de nosotros mismos, respondemos
a lo que nuestras sombras no pueden preguntar
por entre las ruinas de nuestras esperanzas.
                                               8-XII-80, 29-IX-81


  

L’any abans de morir, li publicaven un poemari ─Ecólogas y urbanas─ que subtitulava Manual para evitar un fin de siglo siniestro.

URBANA

Las ciudades ─en efecto─
deberían haberlas construido
en medio del campo,
                               pero sin destruirlo.

EL MALESTAR DEL ESTADO DEL BIENESTAR
                                         O
                    EL FUTURO DEL PARO

                    Se acabó lo que se daba.
                    No hay trabajo para todos
                    los que viven de sus manos.
                    Ni dinero. Ni comida.

                    Los que vivan de sus manos

                    tendrán que comerse las uñas.

SANDINO I MINAS SAN ALBINO

diumenge, de juny 18, 2017
Augusto César Sandino, “general de hombres libres” ─ara també de dones─, ja té, des de la seva primera proclama una preocupació: la seva lluita no és únicament per aconseguir l’alliberament del poble nicaragüenc, sinó l’extensió d’aquesta lluita a tots els centroamericans i, anant més lluny, la de tota la Raça Indohispana. En tot cas, segueix la línia de tots els llibertadors latinoamericans.





 Per això és tant important la Mina de San Albino i el Manifest que a ella es genera:

El hombre que de su patria no exige un palmo de tierra para su sepultura,
merece ser oído, y no sólo ser oído sino también ser creído.

Soy nicaragüense y me siento orgulloso de que en mis venas circule, más que
cualquiera, la sangre india americana que por atavismo encierra el misterio de ser
patriota leal y sincero.

El vínculo de nacionalidad me da derecho a sumir la responsabilidad de mis actos en las cuestiones de Nicaragua y, por ende, de la América Central y de todo el Continente denuestra habla, sin importarme que los pesimistas y los cobardes me den el título que a su calidad de eunucos más les acomode.

Soy trabajador de la ciudad, artesano como se dice en este país, pero mi ideal campea en un amplio horizonte de internacionalismo, en el derecho de ser libre y de exigir justicia, aunque para alcanzar ese estado de perfección sea necesario derramar la propia y la ajena sangre. Que soy plebeyo dirán los oligarcas o sean las ocas del cenagal.”

A la mina de San Albino s’havia instal·lat un sistema de pagament, molt comú a tota la Amèrica Llatina, mitjançant vals que podien bescanviar-se a la botiga per queviures.
Sandino denuncia aquest sistema que manté uns preus altíssims dels productes més bàsics. I amb els treballadors en vaga forma el seu primer exèrcit.

A Augusto Sandino

Bajo ala de sombrero mejicano,
su ceño acero y la mirada triste.
Las altas botas guerrilleras viste.
Pistola al cinto a punto de la mano.

Hélice al viento de rumor cercano,
una ave rauda su vivac enviste.
Más disparando, el hombre se resiste
hasta caer abatido el aeroplano.

Alta en “El Chipote”, su figura
habrá de perpetuar en escultura
el espíritu antiguo de la raza.

Allá siempre estarà con sus banderas,
diciendo a las naciones extranjeras
que hay un Sandino en pie por cada plaza.

                        Alberto Ordóñez Argüello


No importa: mi mayor honra es surgir del seno de los oprimidos, que son el alma y el nervio de la raza, los que hemos vivido postergados y a merced de los desvengorzados sicarios que ayudaron a incubar el delito de alta traición: los conservadores de Nicaragua que hirieron el corazón libre de la Patria y que nos perseguían encarnizadamente como si no fuéramos hijos de una misma nación.

Hace diecisiete años Adolfo Díaz y Emiliano Chamorro dejaron de ser nicaragüenses, porque la ambición mató el derecho de su nacionalidad,pues ellos arrancaron del asta la bandera que nos cubría a todos los nicaragüenses. Hoy esa bandera ondea perezosa y humillada por la ingratitud e indiferencia de sus hijos que no hacen un esfuerzo sobrehumano para libertarla de las garras de la monstruosa àguila de pico encorvado que se alimenta con la sangre de este pueblo, mientras en el Campo Marte de Managua flota la bandera que representa el asesinatode pueblos débiles y enemiga de nuestra raza e idioma.

¿Quiénes son los que ataron a mi patria al poste de la ignominia? Díaz y Chamorro y sus secuaces que aún quieren tener derecho a gobernar esta desventurada patria, apoyados por las bayonetas y las Springfield del invasor.

¡No! ¡Mil veces no!”






¡Sandino!

Alguien facilitó el nombre del innominado
y pensamos en alma baja
lo que fue y no fue esta epopeya patria.

“¡Mató a muchos, no tuvo compasión
   de ninguno; todos murieron
   bajo su luz, su terror, su ejército!
   Y su ejército apenas eran escopetas,
   indios con “cueras”, tiros ladinos,
   matreras emboscadas, huídas, quemas...”

Es cierto. Todo eso es de veras. Empero
resucitó la Historia, dignificó
el coraje, manchó la pechera inmaculada
de los Partidos con sangre saludable
y por él enlutaron su brocal de viento las guitarras.
Seis años en la selva
a lomos siempre de la fuga y a merced
del probable patriotismo aborigen
gesticulan su hazaña, epopeyan
su ejército secreto, justifican
para la venganza fiel tantas y tantas muertes...

Esta es la historia paisana del Innominado,
su pequeñez de propia patria.
(Bástenos recordar la forma
en que lo traicionó su muerte).
     
                          Mari Cajina Vega, 1952






Pueblo hermano:

Al dejar expuestos mis ardientes deseos por la defensa de la Patria, os acojo en mis filas sin distinción de color político, siempre que vengais bien intencionados àra defender el decoro nacional, pues tened presente que a todos se puece enganyar con el tiempo, pero con el tiempo no se puede enganyar a todos.

Mineral de San Albino, Nueva Segovia, Nicaragua, C.A., Julio 1 de 1927.

Patria y Libertad
A.C. Sandino


DESCOBRINT ALLAIN LEPREST

diumenge, de juny 04, 2017
Fa uns dies, quan el Brexit estava en plena eufòria, un ciutadà de Gibraltar, un “llanito”, deia amb total desvergonyiment que abans que d’Espanya preferia dependre del Marroc. A mi em va passar pel cap que estava d’acord amb la primera part de la seva afirmació, però em trobava molt lluny de la segona. No he cregut mai que l’Àfrica comença als Pirineus.
Per això, i tenint en compte que França ha estat durant molt de temps el centre cultural del món ─que diuen civilitzat─ he anat seguint els fenòmens culturals que allà s’han produït.
El 13 de març va ser el setè aniversari del traspàs del meu cantant de capçalera, Jean Ferrat. Per aquest motiu, aprofitant un viatge a la Provença i els seus camps d’espígol en flor, vam anar fins Antraigues-sur-Volane, a l’Ardèche, on s’havia retirat i on hi ha el seu habitatge-museu. El vam visitar i vam voltar pel poble i dinar al cafè La Montagne.




Tot l’anterior no és res més que una excusa que serveix d’ introducció a una figura quasi desconeguda al nostre país. (Potser si que l’Àfrica comença als Pirineus, però una Àfrica en que domina l’anglès). Parlo d’Allain Leprest que va néixer el 3 de juny de 1954 , i que, malalt d’un càncer als pulmons, va aprofitar la seva presència al poble de Jean Ferrat per participar, l’any 2011, en un festival d’homenatge al cantant, per a suïcidar-se.
Deia “una figura quasi desconeguda al nostre país” però caldria afegir: gairebé desconeguda també al seu.
Considero un acte de justícia donar a conèixer un cantant, un gran poeta també, militant comunista, al que els habituals a les Festes de l’Humanité estimaven i, per què no, veneraven.
“La cançó que practico conté el llenguatge del carrer, va lleugera, explica una història”. Algú va escriure: “Avui, Allain ha marxat amb les seves dues ales. Deixant-nos més que mai nus. Queden les paraules, la veu i l’emoció, sempre intactes”.
Jean d’Ormesson l’havia considerat “el Rimbaud del segle XX”  i Claude Nougaro “un dels més fulminants autors de cançons que jo he sentit al cel de la llengua francesa”. A les seves exèquies, al cementiri d’Ivry-sur-Seine, el president de la prestigiosa Acadèmia Charles-Cros, va saludar “la més bella llengua des de Éluard i Aragon”,  al temps que dirigia aflictius adéus “a l’amic, a l’artista, al camarada”.Allà hi eren present Pierre Laurent, secretari nacional del PCF, el senador PCF, Jack Ralite, el diputat PCF d’origen “manouche” Jean-Claude Lefort o Silvère Magnon, director de la Festa de l’Humanité.






A Allain Leprest, com a molts dels grans artistes a l’història, el reconeixement els hi arriba quan ja no poden gaudir-ne. Però això els fa més grans.
 A Quan jo estigui mort,  quina imatge trobem d’un cementiri!:

Però esteu segurs
Us ho asseguro
Res ha canviat
He quedat digne
Al gran parking
Dels estirats

Cantava, sense complexes, la causa del càncer dels seus pulmons:

La gitana

Jo la veig dansar, dansar
La gitana sobre el paquet
Dels cigarrets de papà
Porta un vestit de paper
Els ulls blaus com el fum
I la pell color de tabac

Eh, senyoreta SEITA
Aquesta tarda  vaig a fer cruixir per tu
L’acordió dels meus pulmons
En aquesta fina silueta
I les seves castanyoles mudes
En la negra nit del quitrà

Vens a donar-me amb biberó
Aquestes paraules de nicotina
Que porten la gola al suplici
Quan cent mil boques et besen
Des de la punta del filtre fins la brasa
En un camp de paper panís

Baixa fins el fons de la burilla
Cantant del rocko-flamenc
Raspant les cordes vocals
Ballar els peus nus a la cendra
Encendre ‘m la boca i escoltar
Bategar el meu cor de caporal (tabac comú)

Oh! bella morena que es fuma
En aquest segle on tot es consumeix
Entre els dits grocs i es llança
Oh! Tu que portaràs el meu dol
Demà ajagut en el taüt
Del meu estoig de cigarrets



Avançant-se a la polèmica del Nobel a Bob Dylan havia dit l’any 2009, amb motiu de rebre el Grand Prix des Poètes:
“Finalment quina és la diferència entre la poesia i la cançó? He tingut sempre l’impressió de fer cançons i de trobar que la poesia era quelcom, potser més exigent, feta més per als ulls que per a les orelles...Dit això, ho prenc com un honor”.


Ara, als sis anys de la seva desaparició, escoltar la seva veu ronca ens atansa a aquella Europa que en algun moment vam somiar i el capitalisme no ens ha deixat viure.

EL BARDEM COMUNISTA

dilluns, de maig 22, 2017
Algunes persones, en el seu compromís, van deixant rastres que fan que els tinguem sempre presents. El músics amb algunes peces que tenim a la memòria. Penso ─ i n’hi ha molts més exemples─ en The Ghost of  Tom Joad de Bruce Springsteen.   
Pintors ─Picasso i el Gernika─ que tenen alguna obra que recordem amb facilitat.
I poso un autor i una obra, però en la major part dels casos, les obres en són més i queden com petjades, a imatge d’aquells contes infantils, que ens permetran seguir el camí, recordar-lo periòdicament.


Però en alguns casos, en el cine més proper a nosaltres, i penso en Juan Antonio Bardem: Bienvenido Mr. Marshall, Muerte de un ciclista, Calle Mayor però, sobretot, en Siete días de enero ─sobre la matança d’Atocha─ això no ha estat suficient per a que els estudiosos del cine dels nostres dies el tinguin present. És, més aviat, el gran absent.  Avui és difícil trobar el seu nom en algun treball d’investigació sobre el cinema espanyol i les seves pel·lícules no es reediten. És clar: era un comunista militant i dirigent i el mur de Berlín ja ha caigut.


Com deslligar Siete días de enero de la seva intervenció ─un oblidat 1955─ a les Conversaciones de Salamanca? En aquells moments tant propers a l’inici de la dictadura franquista,  Bardem definia valentment el cinema espanyol com “políticamente ineficaz, socialmente falso, intelectualment ínfimo, estéticamente nulo e industrialmente raquítico”. Penso en la data i el valor necessari per exposar el seu famós pentagrama.

Si a Les Arrels, des dels seus inicis, m’he proposat recuperar la memòria dels nostres, era una obligació ineludible portar al present un director (també guionista) que potser per la seva militància comunista al PCE, l’història havia massacrat. Perquè Juan Antonio Bardem,  nascut un 21 de maig de 1917, després de formar part de les tres B del cinema espanyol ─Bardem, Berlanga, Buñuel─ s’havia vist obligat a emigrar, buscant a fora (a l’Argentina va començar a rodar Los inocentes i a Bulgària va rodar La advertencia ─sobre la vida de Dimitrov─ quasi desconeguda arreu) el que al seu país li era impedit fer: un cinema que complís la definició a la que he fet al·lusió més a dalt.



S’ ha escrit que Bardem va tenir sempre com a referent la tradició nacional i popular, mentre, en contraposició, la globalització elimina qualsevol referent local. “Crític amb la situació del cinema a Espanya va apostar per valors ètics, narratius i estètics que avui no es valoren. Nogensmenys, les preguntes que es feia a les seves pel·lícules segueixen vigents”.



Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya