les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

JESÚS MONCADA, UN ANY MÉS

dimecres, de novembre 28, 2018

Jesús Moncada, nascut l’1 de desembre de 1041 ─ara faria 77 anys─ va ser un mequinensà una mica atípic. Trenca la trajectòria de la majoria dels seus conciutadans i, en lloc d’anar a estudiar a Lleida ho fa a Saragossa. Ell comentava que allà havia tingut la sort de trobar molts professors de literatura. Un d’ells, quasi amb tota seguretat, devia ser el poeta Miguel Labordeta, germà del cantautor José Antonio Labordeta, i fill del Miguel Labordeta director i propietari del col·legi Santo Tomàs de Aquino, on estudiava Jesús Moncada. Miguel Labordeta fill li havia regalat Mi infancia y juventud, de Ramón y Cajal. També recordava amb afecte al poeta Rosendo Tello, professor del col·legi.
Nogensmenys, a la llarga i ja des de Barcelona, Mequinensa tornarà per a convertir-se en l’objecte únic de la seva obra. Segueixo pensant que la seva mort prematura havia tallat el projecte, segons ell ja començat, de fer una novel·la urbana on Gràcia, el barri de la seva residència, seria el centre.
I potser, buscant aquesta vesant urbana, que l’allunyava del ruralisme de la seva obra, vaig raure en la seva breu aproximació a l’article periodístic.

Mapa de Mequinensa dibuixat per Jesús Moncada

I és allà ─a Cabòries estivals─ on trobo el que pot ser el motiu d’aquesta nova aproximació a Jesús Moncada.

Rellegint els seus articles publicats a la premsa d’immediat em crida l’atenció La cavalleria roja, publicat a la revista El Temps al 1987, amb motiu de la publicació en català de l’obra d’Isaak Bàbel. He acabat una novel·la del brasiler Rubem Fonseca, Vastas emociones y pensamientos imperfectos, en la que a un cineasta amb dos anys sense treballar li encarreguen dirigir una pel·lícula sobre Bàbel i en la que troba un suposat manuscrit d’una novel·la inèdita, el que seria una obra pòstuma..
Quina coincidència!
L’article de Moncada comença: “No m’han deixat acabar”, diuen que va exclamar aquell jueu d’Odessa quan van detenir-lo, un matí de maig del 1939, en plena dictadura estalinista. Quinze anys més tard, després d’una revisió del procés, Bàbel va ser rehabilitat, però ell no ho va veure: segons dades oficials, havia mort executat en un camp de concentració el 17 de març del 1941. Era el final d’una vida d’escriptor que Gorki ─el primer que va publicar les seves narracions─, li havia vaticinat honrosa però dura...”
Uns altres dels articles els va escriure per obligació.
A “Després del Creixells”, publicat per tradició a la revista de l’Ateneu Barcelonès el 4t. trimestre del 1988, escriu:
Senyor President: quan arribo a casa, el meu gos, el Rom, em renya. Té raó. Intento justificar-me, explicant-li per què no he pogut treure’l a passeig a l’hora acostumada. Li dic que aquest vespre, i sense haver-ne tingut nassada, he hagut de fer cap en un tres i no res al saló d’actes de l’Ateneu on havia de recollir el Premi Joan Creixells, atorgat a  la meva novel·la Camí de sirga. I que després, amb el Sergi Pàmies, l’Oriol Castanys i el Carles-Jordi Guardiola, he fet via de seguida cap a casa. Però ell no para de rondinar. [...]
Eixim. Seguint l’itinerari de sempre pels carrers deserts, plens de papers convocant a la vaga general del dia catorze, fem cap a la plaça del Diamant. D’ençà del migdia, hi ha una novetat: al monòlit erigit en un dels angles, amb una inscripció en una placa de marbre per recordar que el lloc va inspirar la novel·la de la Mercè Rodoreda, apareix una pintada nova, indesxifrable, encara fresca. [...] No hi ha ningú fora de nosaltres. Asseguts a la muralleta, el Rom i jo contemplem el monòlit, ara anònim, transformat en monument a la incivilitat. Després, procurant esquivar vidres d’ampolles trencades escampats per terra i una xeringa sinistra llençada a la vorera, reprenem el camí de casa....

Just deu anys més tard, al 1998, es repeteix l’obligació. L’article “Nota al peu de la fosca”, comença:
L’estridor del timbre del telèfon s’afegeix a l’estrèpit circulatori que fa vibrar el vidres del balcó. De bon matí, el Torrent de l’Olla és un desgavell. Despenjo: un amic de Mequinensa acaba d’assabentar-se de la concessió del “Joan Creixells” a Estremida memòria i vol felicitar-me. Enllestides les efusions, acordem l’alifara de celebració per a la propera trobada, fem l’intercanvi meteorològic ritual ( la xafogor verinosa de Barcelona per una cerçada insistent, rabiüda, a la vall de l’Ebre) i passem a les novetats vilatanes. Ara, el to de veu de l’interlocutor em fa intuir que té alguna cosa especial a comunicar-me. [...] La notícia de molt lluny, del 1877. [...] Un cop amollada la notícia, “Aquesta”, lamenta, “t’arriba tard, ja no pots posar-la al llibre”, l’amic s’acomiada.
[...]
Malgrat que, com deia el meu confident fa un instant, aquesta besllum sobre la vida de l’infortunat traginer ja no pugui aparèixer a la novel·la, voldria deixar-ne constància. Potser la millor manera serà dedicar-hi l’article que, seguint la tradició dels guanyadors del “Joan Creixells”, he de escriure per a la revista dels amics de l’Ateneu. És qüestió de pensar-hi.


Jesús Moncada, no podia ser menys, ha aprofitat aquestes oportunitats per deixar-nos notícia del seu barri de Gràcia, de la vida de Mequinensa ─la que és dins i la que queda fora dels seus relats─ i, fins i tot, de les inclemències del temps.

+

¡YO SOY FIDEL!

dijous, de novembre 15, 2018

Ja fa dos anys. A Santa Clara, al posar la televisió al matí, escolto una cançó, fins aquells moments inèdita: “Cabalgando con Fidel” de Raúl Torres.

                                  https://www.youtube.com/watch?v=MBydSAqSQgo

Després, anant cap a La Habana, la sentirem més vegades. Sembla ser l’única música que sona a l’illa. És el dia 26 de novembre de 2016.
Juventud rebelde titula a tota pàgina: ¡Hasta la victoria siempre, Fidel! i en un requadre podem llegir:
                        “Querido pueblo de Cuba:
Con profundo dolor comparezco para informar a nuestro pueblo, a los amigos de nuestra América y del mundo, que hoy 25 de noviembre del 2016, a las 10:29 horas de la noche, falleció el Comandante en Jefe de la Revoluciób Cubana, Fidel Castro Ruz...” i també unes paraules que es repeteixen a Tribuna de La Habana i que ─ho he comprovat─ la joventut cubana sap de memòria:

             “Revolución es sentido sentido del momento histórico; es cambiar todo lo que debe ser cambiado; es igualdad y libertad plenas; es ser tratado y tratas a los demás como seres humanos; es emanciparnos por nosotros mismos y con nuestros propios esfuerzos; es desafiar poderosas fuerzas dominantes dentro y fuera del ámbito social y nacional; es defender valores en los que se cree al precio de cualquier sacrificio; es modestia, desinterés, altruísmo, solidaridad y heroísmo; es luchar con audacia, inteligencia y realismo; es no mentir jamás ni violar principios éticos; es convicción profunda de que no existe fuerza en el mundo capaz de aplastar la fuerza dela verdad y las ideas.
Revolución es unidad, es independencia, es luchar por nuestros sueños de justicia àra Cuba y para el mundo, que es la base de nuestro patriotismo, nuestro socialismo y nuestro internacionalismo”.
            Fidel Castro Ruz, Plaza de la Revolución José Martí, 1ro de mayo del 2000.



El dia 26 de novembre, Tribuna de La Habana publicava a la primera pàgina:

Oda al reparador de sueños
                        (A Fidel Castro Ruz)

La noche se despidió con tonos grises,
en la cama descansa el reparador de sueños,
las palabras se enredan entre sí,
se atropellan en una marea sin sentido.
¿Cómo describirte, jinete del alba,
cuando todos los vocablos parecen agotados?

Hoy las palabras se niegan a nacer,
es forzoso hacerle una cesárea al alma
para intentar forjarte un traje,
las manos rebuscan, ansiosas de verbos,
en ese río invisible que nos une,
soy uno de los millones de hijos
que nunca conociste,
de esos afortunados que pusieron,
al lado del nombre de su progenitor, el tuyo.

Las sombras se ciernen sobre la ciudad,
intentan corromper los recuerdos,
pero el guerrero se niega a morir,
como sesenta años atrás,
toma el timón del Granma
y pone rumbo a las estrellas.
El reparador de sueños se ha vuelto lucero,
en su testamento no escrito,
solo hay cuatro palabras:

¡HASTA LA VICTORIA SIEMPRE!

El dia 29 estàvem a la Plaza de la Revolución José Martí, quan encara era buida, esperant l'acte de masses mes important.






+

CAMARADES I AMICS

divendres, de novembre 02, 2018

Aquesta quinzena coincideixen en el temps el traspàs de dos camarades i amics: Roman i Pere Ardiaca.

El primer ─31-10-2004─ ca ser sempre Roman. No va haver manera de que recuperés el Josep Serradell de la seva identitat. I com a tal el tinc guardat a la memòria. Eren els inicis dels 70 a Balaguer. A casa, encara no “cremada”, es reunia la direcció local del PSUC amb el Roman ─en altres ocasions amb el Sitges─ i feien l’anàlisi de la situació i es marcaven nous objectius.
Quan el Roman va publicar Clandestinos. Una historia que no se borrará, 1995, al primer full de l’exemplar que conservo va escriure, amb una lletra tremolosa ja, “Al company Miquel Àngel Soria un jove i veterà lluitador per las idees del socialisme. Afectuosament, Román.”
Està clar que em veia amb bons ulls i encara tenia present aquells vells temps de lluita a la clandestinitat.



Amb el Pere ens va lligar senpre la procedència. Quan va a parèixer per Lleida, a casa del camarada Sàrraga que li va donar aixopluc, jo acudia a les reunions des de Balaguer, el que el despertava records. Ja des dels inicis, la relació va anar més lluny que la simplement partidària. També és cert que, amb el pas del temps, els records poden patir modificacions.


El recordo ─i hi havia una foto que deixava constància i va anar a parar a l’arxiu de la Fundació─ venent el Treball al carrer Major de Lleida. Però, sobretot, presidint un acte al Teatro Principal abans de que hagués arribat la legalització del PSUC , el 24 de juny de 1976. La sol·licitud al Govern Civil s’havia fet sota el títol “Lleida: Problemes actuals i futur democràtic” i les sigles PSUC no van ver acte de presència fins la presentació de l’acte, davant de ─aproximadament─ mil dues-centes persones.  



+

JA HAN PASSAT 45 ANYS

dimecres, d’octubre 24, 2018

Ja han passat 45 anys d’aquell 28 d’octubre en el que entràvem en un local de l’església de Santa Maria Mitjancera, al carrer d’Entença de Barcelona, per assistir ─diuen─ a un “col·loqui sobre la Pacem in Terris”. A mi, feia molts anys que no se m’havia perdut res en un edifici religiós, però eren els llocs més segurs per fer allò al que realment anàvem: la reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya.
Tinc els records tant vius d’aquell dia que sembla que el temps no hagués passat. I ara, quan alguns fan esforços per eixamplar el nombre de ciutadans compromesos en el que s’ha vingut a denominar “dret a decidir” i uns altres ─que es consideren posseïdors de la veritat─ es llancen a l’aventura, enyoro uns temps en els que ens uníem sota el lema “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia i Coordinació amb les forces arreu de l’Estat espanyol”. I deixàvem els franquistes ─l’enemic comú─ arraconats i sense capacitat de reacció. Franco encara era viu.
La detenció dels 113 va tenir una gran repercussió. Els noms, la quantitat, la procedència van fer que l’interés per conèixer una organització ─que fins aleshores havia passat gairebé desapercebuda─ s’eixamplés entre la població. L’historiador Josep M. Colomer ho fa notar: “Probablement poques vegades un fet repressiu com aquest ha provocat una multiplicació tan ràpida de la influència política de l’organisme que es pretenia eliminar.”
El coneixement de l’Assemblea es va estendre per tot el país i va traspassar fronteres. Una part important la va tenir el document redactat a la presó Model, Els 113 al poble de Catalunya, on s’afirmava amb rotunditat:  “L’Assemblea de Catalunya no pot ser posada a la presó perquè és al carrer.”

Mentre, la vida a la presó transcorria entre un seguit d’activitats al pati. Recordo la xerrada de Josep Solé Barberà sobre l’Estatut d’Autonomia de 1932, capaç de convèncer molts escèptics sobre el tema. També la de Ramon Majó, telegrafista de Manresa, sobre escalada.
Carles Santos va posar música a una lletra del pescador Josep Ayza ─relacionat amb la música coral─ composant la Cançó dels 113, que vam assajar al pati:

                                   Catalunya terra nostra,
                                   apinyats com tots els vents.
                                   Volejant la llibertat,
                                   barres, reixes que empresonen
                                   l’esperit mai no podran.

                                   Catalans eixamplem pit,
                                   que nosaltres som l’eixida.
                                   Cantem tots per la unitat,
                                   endavant la nostra lluita.
                                   L’Assemblea i Catalunya,
                                   ja és un fet i seran fruits.

Una fita important va se aconseguir que els presos polítics de les altres galeries ─la 3ª, 4ª i 6ª─ passessin a la nostra. No es va poder el mateix amb Salvador Puig Antich i ho recordo amb pena però sobretot, amb ràbia.

Segueixo amb Josep m. Colomer ─Assemblea de Catalunya, Editorial Avance, Barcelona, 1976─ : “Fins aquí, podem dir que l’Assemblea havia aconseguit en dos anys d’existència un autèntic suport de masses i s’havia convertit realment en el màxim organisme unitari del poble de Catalunya. La detenció de Maria Mitjancera havia anat acompanyada d’ una ona repressiva que havia multiplicat en poques setmanes les detencions i els processaments per motius polítics i sindicals.. Era una autèntica operació de “neteja” destinada a assegurar la successió monàrquica sota la mà fèrria de Carrero Blanco, veritable hom-pont per a un franquisme després de Franco. Però la reacció popular al costat de l’Assemblea de Catalunya ─així com, en un altre nivell, la campanya per la llibertat dels 10 del procés 1001─ era ja una clara demostració de la inviabilitat d’una sortida política del franquisme que deixés al marge la voluntat popular lliurement expressada.”  

L’anecdotari és present a l’obra d’Antoni Batista i J. Playà Maset, La gran conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya, 1991.  El mateix Antoni Batista va publicar els resums de les declaracions dels detinguts a la Jefatura Superior de Policía ─més coneguda com Via Laietana─ a La Brigada Social, 1995


Per aquells que vam compartir l’Assemblea, el seu esperit segueix en plena vigència.

+

VA SER UN DOS D'OCTUBRE

dilluns, d’octubre 01, 2018

Quan el 26 de setembre van fer 4 anys de la desaparició dels 43 normalistes d’Ayotzinapa (Mèxic) no vaig poder evitar el seu record ni en com devien passar les seves darreres hores. També penso en una societat adormida pel consum, el malbaratament o les baralles casolanes.
I la típica associació d’idees em porta a uns dies després, al 2 d’octubre de 1968, ara fa 50 anys, i a una plaça de Ciutat de Mèxic: Tlatelolco ─dita també de les Tres Cultures─.  Alguns poetes ho van veure així:

LAS VOCES DE TLATELOLCO
                                   José Emilio Pacheco

Eran las seis y diez, Un helicóptero
sobrevoló la plaza.
Sentí miedo.

Cuatro bengalas verdes.

Los soldados
cerraron las salidas.

Vestidos de civil, los integrantes
del Batallón Olimpia
─mano cubierta por un guante blanco─
iniciaron el fuego.

En todas direcciones
se abrió fuego a mansalva.

Desde las azoteas
dispararon los hombres de guante blanco.
Disparó también el helicóptero.

Se veían las rayas grises.
Como pinzas
se desplegaron los soldados.
Se inició el pánico.

La multitud corrió hacia las salidas
y encontró bayonetas.
En realidad no había salidas:
la plaza entera se volvió una trampa.

─Aquí, aquí Batallón Olimpia.
Aquí, aquí Batallón Olimpia.

Las descargas se hicieron aún más intensas.
Sesenta y dos minutos duró el fuego.

─¿Quién ordenó todo esto?

Los tanques arrojaron sus proyectiles.
Comenzó a arder el edificio Chihuahua.

Los cristales volaron hechos añicos.
De las ruinas saltaban piedras.

Los gritos, los aullidos, las plegarias
bajo el continuo estruendo de las armas.

Con los dedos pegados a los gatillos
le disparan a todo lo que se mueva.
Y muchas balas dan en el blanco.

─Quédate quieto, quédate quieto:
si nos movemos nos disparan.

─¿Por qué no me contestas?
¿Estás muerto?

─Voy a morir, voy a morir.
Me duele.
Me está saliendo mucha sangre.
Aquel también se está desangrando.

─¿Quién, quién ordenó todo esto?

─Aquí, aquí Batallón Olimpia.

─Hay nuchos muertos.
Hay muchos mueertos.

─Asesinos, cobardes, asesinos.

─Son cuerpos, señor, son cuerpos.

Los iban amontonando bajo la lluvia.
Los muertos bocarriba junto a la iglesia.
Les dispararon por la espalda.

Las mujeres cosidas por las balas,
niños con la cabeza destrozada,
transeúntes acribillados.

Muchachas y muchachos por todas partes.
Los zapatos llenos de sangre.
Los zapatos sin nadie llenos de sangre,
y todo Tlatelolco respira sangre.

─Vi en la pared la sangre.

─Aquí, aquí Batallón Olimpia.

─¿Quién, quién ordenó todo esto?

─Nuestros hijos están arriba.
Nuestros hijos, queremos verlos.

─Hemos visto cómo asesinan.
Miren la sangre.
Vean nuestra sangre.

En la escalera del edificio Chihuahua
sollozaban dos niños
junto al cadàver de su madre.

─Un daño irreparable e incalculable.

Una mancha de sangre en la pared,
una mancha de sangre escurría sangre.

Lejos de Tlatelolco todo era
de una tranquilidad horrible, insultante.
─¿Qué va a pasar ahora? ¿Qué va a pasar?

Res. No va passar res. Gustavo Díaz Ordaz va seguir de president. El succeiria l’altre responsable, el seu Secretari de Governació, Luis Echeverría. Només Octavio Paz, aleshores ambaixador a l’Índia, va mostrar el seu fàstic i va dimitir.


MÈXICO: OLIMPIADA DE 1968
                                   Octavio Paz

A Dore y Adja Yunkers
Delhi, a 3 de octubre de 1968

La limpidez
(Quizá valga la pena
Escribirlo sobre la limpieza
de esta hoja)
No es límpida:
Es una rabia
(Amarilla y negra
Acumulación de bilis en español)
Extendida sobre la pàgina
¿Por qué?
La vergüenza es ira
Vuelta contra uno mismo:
Una nación entera se avergüenza
Es león que se agazapa
Para saltar.
(Los empleados
Municipales lavan la sangre
En la Plaza de los Sacrificios.)
Mira ahora,
Manchada
Antes de haber dicho algo
Que valga la pena,
La limpidez.

El cop va ser dur contra les organitzacions d’estudiants, però no definitiu. Aquestes es van seguir enfrontant al govern dècades després, exigint el càstig i el judici dels culpables de la matança que encara avui segueix impune però que la creada Comisión de la Verdad atribueix a l’Exèrcit , la Direcció Federal de Saguretat i als paramilitars..
Les primeres xifres oficials parlaven de 33 morts que... sorpresa!, havien estat causats pels mateixos estudiants des de la terrassa de l’edifici Chihuahua, des d’on, uns pisos més avall, intervenien els oradors del míting. Curiosament, la majoria dels morts ho havien estat per l’esquena i a nivell de terra. Els paramilitars del Batalló Olimpia havien fet la seva feina.
Avui, la xifra de víctimes ja supera els 300, 700 ferits i 5 mil estudiants detinguts, però a Mèxic tot és un misteri. Les FFAA van impedir l’accés a la plaça als mitjans de comunicació. Molts anys després van començar a aparèixer les primeres fotos.


Amb el pas del temps, poetes ─Octavio Paz, José Emilio Pacheco, Ricardo Tello, Rosario Castellanos o Jaime Sabines─ i novel·listes ─Elena Poniatowska, Paco Ignacio Taibo II, Fernando del Paso, Arturo Azuela o Juan García Ponce─ s’han ocupat dels fets.

Elena Poniatowska explica:
“El mismo día 2 de octubre, cuando la doctora en antropología Margarita Nolasco logró salir de la plaza, abrió la ventanilla del taxi que la llevaba a su casa y gritó a los peatones en la acera, a la altura de la Casa de los Azulejos:

─¡Están masacrando a los estudiantes en Tlatelolco! ¡El ejército está matando a los muchachos!

El taxista la reprendió:

─Suba usted la ventanilla, senyora, porque si sigue haciendo esto, tendré que bajarla del coche.
El mismo cerró la ventanilla

La vida seguía como si nada. Margarita Nolasco perdió el control. “Todo era de una normalidad horrible, insultante, no era posible que todo siguiera en calma”. Nadie se daba por enterado. El flujo interminable de los automóviles subiendo por la avenida Juárez seguía su cauce, río de acero inamovible. Nadie venía en su ayuda. La indiferencia  era tan alta como la de los rascacielos. Además llovía.”

A Arturo Azuela, Manifestación del silencio, Seix Barral, 1980, podem llegir:

“Sebastián releyó la última cuartilla; sabía que aquello había sido escrito al calor de los acontecimientos. (...) Sabía que el 2 de octubre en Tlatelolco estaría siempre en el primer plano:

                        ...El cielo gris se reflejaba en miles de ventanas. Todavía no eran las seis
            de la tarde. Los helicópteros daban vueltas por las alturas de los edifi-
            cios. En la plaza, miles de manifestantes se reunían frente al edificio
            Chihuahua. En unos minutos empezaría un tiempo iracundo, vengativo,
            inexorable. Estaba a punto de llover. De pronto, unas luces de bengala
            salieron de un helicóptero y se proyectaron en la multitud. Se amontona-
            rían las secuencias: las caras de estupefacción, el ejército en la Calzada
            Nonoalco y los primeros disparos de los provocadores con un guante
            blanco en la mano izquierda. Apenas se escuchaban los gritos de los lí-
            deres: ─¡No corran!, ¡es una provocación!─...Un tropel de soldados en-
            traba por las avenidas contiguas. Atropellándose entre sí, los blancos hu-
            manos corrían hacia cualquier parte; se refugiaban en la iglesia colonial o
            por las ruinas del centro ceremonial prehispánico. Los estallidos secos de
            los disparos cruzaban la plaza. Se doblaban los primeros cuerpos, las
            primeras manos moribundas. Las balas expansivas abrían boquetes en los
            muros y en las ventanas. La lluvia empezó a caer; una lluvia que hacía
            más irreal el escenario. Las detonaciones opacaban los gritos: se multipli-
            caban por las azoteas, por los comercios, por los jardines. Nadie podía
            contar el número de cadàvers. Los guantes blancos cumplían su trabajo
            a al perfección: gesticulaban, disparaban o quedaban de acuerdo con los
            militares; vociferaban, dispersaban grupos o sujetaban aún mas las ame-
            tralladoras. Los soldados ocupaban los edificios y los grandes espacios.
            Se sucedieron los cateos y las detenciones. En una terraza, los líderes se-
            rían desnudados, insultados, vejados. Más tarde serían llevados al Cam-
            po Militar Nº 1. Al terminar de caer la lluvia, ardían algunos pisos del
            edificio Chihuahua...

Sebastián imaginó la desesperación de Gabriel y Martín, las torturas y sus primeras declaraciones antes de que los llevaran a Lecumberri. (...)

Juan García Ponce, Crónica de la intervención, Bruguera, 1982, escriu:

Una matanza convierte cualquier lugar en un basurero, (...)
Los primeros disparos los hicieron nilitares sin uniformes, desde arriba. Después hubo otros muchos salidos de los soldados con uniforme que rodeaban la plaza. No fue una batalla, no se trató de un enfrentamiento entre enemigos. Sólo hubo víctimas y verdugos. Un puro y salvaje afán de sobrevivir y una ciega obediencia o un puro y salvaje afán de aniquilar. (...) Mariana fue alcanzada por alguna de las balas en las piernas. Anselmo la levantó antes de que llegara al suelo. Las balas que lo hirieron en el pecho, en las piernas, tocaron también el cuerpo de Mariana y desfiguraron su cara. Sus cuerpos sin vida se separaron en el piso, yaciendo entre las prendas de vestir, los volantes, las pancartas abandonadas, las bolsas de mujer, los zapatos. Después fueron arrojados junto con otros muchos cadáveres a una de las calles laterales. (...)

Quant de dolor dominat per l’indignació!
Quanta tristor dominada per la ràbia!
Quanta ànsia de pau dominada per la necessitat de venjança!
Quants sentiments contradictoris!
Quanta esperança!
Quanta esperança!








+

LO QUE SE HA ROTO... ¡ES LA CANCIÓN!

dimarts, de setembre 18, 2018
 Podríem dir que és el que va succeir amb la mort de León Felipe ara fa 50 anys, el 18 de setembre de 1969. En aquesta data es consolida un trencament. León Felipe havia arribat fins a nosaltres ─al menys els de la meva edat─ gràcies, sobretot a una poesia que arribava de Mèxic i que trobàvem amagada en algunes llibreries ─en el meu cas la Urriza de Lleida─ i més tard en la veu d’alguns cantautors per als que era una font d’inspiració. Era el León Felipe més públic, que havia estat fortament criticat, en uns temps, per Juan Ramón Jiménez o Luis Cernuda. Un altre León Felipe que sí ens havia estat amagat per la censura.
M’interessa, ara, el dels últims temps El que inicia ¡Oh, este viejo y roto violín! (1965) amb aquests dos versos:

¿Qué versos son éstos?
¿Quién ha escrito estos versos!

CON EL VIOLÍN ROTO

¡QUÉ  mal suena este violín!
León Felipe, vas a tener que comprarte otro violín...
─¡A buena hora...! ¡A los 80 años!
¡No vale la pena!
Con este mismo violín roto
voy a tocar para mí mismo
dentro de unos días “Las golondrinas”,
esa canción ¡tan bonita!
que los mexicanos cantan siempre
a los que se van de viaje.
¿Cómo empieza?
¡Adiós...! ¡Adiós...!
Cagh, Cagh..., ¡qué ronco estoy!
En verdad que suena muy mal este violín...
Pero con él tengo que tocar todavía
unas cuantas canciones
que se me olvidaron en mis Obras completas.
No quiero que se queden perdidas
en el barullo de mis papeles inútiles.
Creo que no os van a gustar
pero no tengo otra cosa...
Y no puedo marcharme sin tocarlas
precisamente en este mismo viejo y roto violín.

Al mateix llibre trobem aquesta

CARTA A GABRIEL CELAYA

QUERIDO Celaya:
A mí cuando escribo me entran también
uas ganas inaguantables de decir lo que me pasa...
pero es muy difícil.
A veces lo quiero decir de una manera nerviosa y precipitada...
y me embarullo.
A ti también te pasa igual.
¿Y si se lo contásemos al psiquiatra
o al Arzobispo?
¿Tú crees que ellos podrían ayudarnos?
Ya ves, los poetas sabemos muy pocas cosas
y ellos han estudiado teología
y psicoanàlisis.
(Tú has leído a Freud y a Santo Tomás.)
Se me ocurre otra cosa.
¿Qué te parece si nos vamos a ver al Alcalde
y le decimos que nos eche un bando...
un bando al modo medieval,
con tambor y corneta
y un heraldo que lea en un pergamino muy largo
a todo el Cabildo,
a todo el Municipio,
las cosas que les pasan a Celaya y a León Felipe?
¡Qué se enterase todo el mundo!
¿Qué crees tú que pasaría?
¿No crees tú que se les antojaría a todos hacer lo mismo
y que con nuestra definición de la Poesía
todos querrían decir por medio de un bando municipal
lo que les pasa a ellos también?
No. No tengo fe en este procedimiento.
Es muy difícil decir lo que a uno le pasa.
Si es difícil para nosotros
calcula tú lo que iba a decir un pobre menestral.
Los filósofos que han querido decir
lo que les pasa a ellos,
lo han hecho peor que los poetas.
Es muy difícil decir en alta voz
y claro,
para que se entere todo el mundo,
las cosas que le pasan al Hombre.


En 1969, un any després de la seva mort, surt publicat Rocinante, un recull de poemes que té com a protagonista al cavall del Quixot i en el que juga un paper important el binomi Justícia/Injustícia. Rocinante renilla i en el seu renill desesperat ja intuïm el Gernika.

EL RELINCHO

ROCINANTE...
¿No recuerdas nada de tu infancia?
¡Haz un esfuerzo!... ¡Recuerda!
¡¡Recuerda!!
¿Fuiste alguna vez potro salvaje?
¡¡Recuerda!!
¿Quién te domó?
¿Cómo te hiciste amigo del hombre?
¿Tuviste un maestro duro de látigo y espuela?
¿Cuándo te pusieron el freno?
¿Cómo aprendiste a obedecer?
La palabra “Justicia”
¿no la habías oído unca antes de servir a tu señor?
¿Cuándo vino a ser la palabra “Justicia”
un látigo ─mágico para ti?
Recuerda esto bien: ¿Cuándo la palabra “Justicia”
pronunciada por tu señor
(con aquel modo enfático y vesánico
del Caballero del delirio),
cuándo, cuándo por primera vez
te encabrita eléctricamente
y te hace relinchar
hasta sacudir furiosamente el firmamento
y hacer temblar a las estrellas?
¿Cuándo relinchaste por primera vez
como en el retrato de Picasso?
¿Cuándo fue cuando al conjuro solo
de la papabra “Justicia”
diste aquel
rabioso relincho, Rocinante?
¡Oh, qué relincho!
¿Quién ha relinchado nunca así?
¡España...una vez relinchaste de ese modo!
¿Cuántos años hace?
No sé...Pero bien se me alcanza
 que ya nunca más volverás a relinchar de esa manera.

OTRO RELINCHO

          “El relincho más hermoso del mundo.”

                                              Al Che, que sabía
                                              y nos enseñó cómo
                                               se hacen los héroes.


La gente suele decir,
los americanos,
los norte-americanos suelen decir:
León-felipe es un “Don Quijote”.
No tanto gentlemen, no tanto.
Sostengo al héroe nada más.  
Y sí, puedo decir
y me gusta decir:
que yo soy Rocinante.
No soy el héroe
pero le llevo sobre el magro espinazo de mis huesos...
y le oigo respirar...
y he aprendido a respirar como él...
y a relinchar
y a blasfemar
y a injuriar
Y a maldecir...
¡Oh hi – de putas!
¿Cómo es aquel relincho, americanos?
aquel que empieza:
¡¡Justí i i i i i...cia!
aquí el acento cae sobre la í...
muy agudo y sostenido
como un vibrante y estridente cornetín;
¡¡Justí i i i...cia!!
¡¡Qué bonito relincho!!
Vamos a relinchar ahora todos juntos, americanos...
desde el Capitolio de Washington, ¡fuerte, fuerte, fuerte!
hasta que el relincho llegue a Vietnam
y lo oigan todos los vietnamitas
como el cornetín de la Victoria...
hasta que lo oigan todos los hombres
como el cese de todas las hostilidades del planeta.
¡¡Justí i i i i...cia!!
¡Oh qué hermoso relincho!
The most beautiful neigh of the world.

+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*